EL MÓN FELIÇ DE RAJOY

En el seu món feliç Mariano Rajoy se'n va de vacances convençut que als espanyols allò que realment els preocupa és Catalunya, els dies parells, i Veneçuela, els dies senars, perquè la gent normal està a les coses importants i als temes transcendents. No té temps per a les bestieses ni les presses dels ansiosos de l'oposició.

La gent de veritat, la que habita aquest món feliç, la qual estima a Mariano, parla d'economia i de com l'està fent el Govern. He dit d'economia, no de diners, que és una altra cosa gens intranscendent i molt diferent. En els trenta anys que Rajoy porta de dirigent en el Partit Popular mai ha parlat de diners; no és propi de gent d'ordre, ell només es dedica a la política.

Aquesta gent que estima a Mariano Rajoy, la gent normal, parla d'economia amb serietat, de com la xifres de l'atur i el creixement del PIB tornen al 2008, del barat que ara ens resulta finançar el nostre deute o el bé que va el comerç exterior. La gent norfmal no es pregunta el per què ni aquesta creació d'ocupació, ni aquest creixement, serveixen perquè es recuperin els salaris, s'estabilitzi el finançament de les pensions o s'acabin les retallades i la precarietat en els serveis públics, perquè això no li importa a gairebé ningú, només als populistes de la opsición.

En el món feliç de Mariano Rajoy l'oposició seriosa i responsable només l'exerceix la seva mini jo Albert Rivera, que no vol que el president comparegui en un ple extraordinari perquè li sembla massa fàcil i on de veritat vol fotre és a la comissió d'investigació. Amb l'excepció del PNB, que també són gent seriosa i també volen parlar d'economia, encara que només de la seva, la resta de l'oposició es comporta com una banda de exagerats i histèrics. Igual que tota aquesta gent que no és seriosa ni normal, que no és de veritat ni té sentit comú, que no està als temes realment importants i només sap parlar de corrupció i criticar al govern. El món feliç de Mariano Rajoy el vaig descobrir el passat dilluns dia veient televisió espanyola en un bar de la periferia: 

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el discurs de Marià a la nació després d'haver declarat a l'Audiència Nacional, cofoi d'haver aprobat la llei contra la violència de gènere, en un discurs sòlid, coherent, d'estadista. La cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se amb una ampolla de ginebra. Jo Ciutadà, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni m'hi vaig fixar que m'estava omplint de nou el got. Ja no em queixava i cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, m'ho havien arreglat tot, tenia la pensió assegurada i l'ànima blanca com la neu. Com no havia estat capaç d'adonar-se'n de tot el que havia fet Marià per mi, per tots en el seu interés general, dos casos més de corrupció i en les últimes edleccions obté la majoria absoluta, vuit milions d'Espanyols no es poden equivocar, ans al contrari, els altres, els altres s'han equivocat, els que han votat opcions no corruptes, radicals i perilloses per la salut del país. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, rebutjava als separatistes que m'havien enganyat amb les seves falsetats acusant a un pobre Ministre de l'interior innocent, víctima de les seves intrigues i manipulacions, als podemitas que bufaven coloms mentre cobràven de Veneçuela. Als arribistes de C's i al guaperes dels sociates. Ah! si fins i tot a les 10 del matí el Comissari Marhuenda ja sabia que la declaració a l'Audiència aniria d'alló més bé, no pregunteu com ho sabia, ho sabia, perquè Marhuenda com Inda ho sap tot, tot i tot, llevat d'alguna cosa. 

Ara, tot habia acabat, tot estava al seu lloc, tot estaba bé. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un Guardia Civil darrere meu. La fi de la crisi tant de temps esperada m'entrava pel cervell, de sobte ho veia tot clar. Vaig aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. N'havia costat molts anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella cara amable de barba confosa, en qui no confiava. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra em relliscaven per les galtes. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre mi mateix. Estimava al Gran Marià".