UNA COPA DE VI ESPANYOL 15.11.18

Tinc, o millor dit, tenia un amic i company de treball que va anar a l'Hospital de Sant Pau a visitar al nostre cap que agonitzava, víctima d'un càncer de pulmó provocat pel fet que era un fumador empedreït, i no se li va ocórrer una altra ocurrent ocurrencia que portar-li com obsequi una caixa de cigars havans. Si les mirades matessin, la de la dona del cap hauria fulminat al bo de l'Angel, que així es deia el meu company...
Quelcom similar ha succeït a Lleó: L'anunci d'una xerrada per alcohòlics rehabilitats convida a prendre "un vi espanyol" en acabar l'acte.

"Dóna-li una oportunitat a la teva vida sense alcohol". Aquest és el lema amb el qual el club de premsa del 'Diari de Lleó' anuncia unes xerrades sobre alcoholisme, organitzades per l'Associació d'Alcohòlics Rehabilitats de la Bañeza (ARBA). Però hi ha un detall que no ha passat desapercebut.

La part baixa del cartell promocional inclou, en lletra petita, un al·licient una mica qüestionable per unes conferències d'aquest tipus: "Es servirà un vi espanyol en acabar l'acte". eldiario.es ha contactat amb la ARBA per confirmar si es tracta d'una invitació real per a acudir a la xerrada. Fonts d'aquest col·lectiu han apuntat que, tot i que és cert que la promoció difosa pel diari lleonès inclou aquesta referència, es tracta d'un error.

"Ja hem parlat amb ells perquè ho canviïn", comenten des de l'associació, i al·ludeixen al fet que el citat club de premsa, encarregat de l'esdeveniment, també organitza un altre tipus d'actes i que segurament haurà estat utilitzada una plantilla predissenyada.

TEMPS AL TEMPS 15.11.18

"L'any 1970 em vaig comprar el meu primer cotxe, un SEAT 850 especial B-761.544, que per cert em va costar 112.000 pessetes. La propaganda de la marca en aquella época als diaris deia així: "Cárgalo hasta los topes (eren temps de baca) póngalo a más de 140 km por hora y sabrá porqué le llamamos especial." I era cert que aconseguia arribar a 140 qm per hora, si hi havia una recta llarga i l'anaves embalant, i engegaves la calefacció encara que fos a l'estiu per que no s'escalfes l'aigua del radiador.

Des d'aquells temps, els cotxes han evolucionat, pero tampoc tant, més en l'estética que en la resta, i de fet segueixen havent-hi massa morts en accidents. Però el cotxe, a partir del moment en que el sis-cents va estar a l'abast dels ciutadans, va cambiar moltes dinàmiques de país.

Recordo que si alguna cosa era barata als anys 70's era la benzina, quan no sabies que fer anaves a fer quilòmetres amb el teu cotxe, potser també per la novetat, pero el combustible era molt barat. Aquest fet va propiciar també tot un univers de restaurants de carretera arreu del principat, i fomentar el turisme interior.

Tot aquest univers està amenaçat per la resolució que alguns atribueixen al Govern de Pedro Sánchez, però que s'aplicarà (en principi a Tot Europa), de reduir la circulació de vehicles de gasolina o diesel, fins al punt què al 2040 ja no podràn circular. 

Aquesta decisió es va prendre a nivell europeu l'any 2005, i alguns països com Noruega aplicarán la prohibició al 2025, alguns altres al 2030 i la resta el 2040.

'Cuan largo me lo fiáis', diuen els més optimistes, en el sentit que hi ha temps de sobres per reconvertir la industria de l'automòbil, mentre els catastrofistes s'esquincen les vestidures amb una ceguesa digna d'admirar, per negar-se a veure la magnitud del problema.

En alguna ocasió ja he comentat que a ciutat el cotxe sobra, no hi té cabuda, i cert és també que cal reforçar el transport públic, sobretot els trens de rodalies, però cal també canviar la mentalitat de la gent. Antes, hi havia gent que no havia sortit mai del seu poble o de tant en tant baixava a Barcelona, molt de tant en tant. Això és una exageració (en sóc conscient), pero avui en dia potser no cal tant desplaçament, tenint en compte com estem tecnològicament connectats I amb un món laboral molt diferent del d'abans. 

Parlen dels cotxes i del que contaminen, però no entenc que no es parli tant del que contaminen (inutilment en la majoria dels casos) els avions, no ja els comercials sinó els vols 'low cost'. Són, suposo, interessos diferents, pero nocius un i altre per la salut dels ciutadans.

Entenc que la gent vol viatjar 'S'ha de veure món - deia en Capri-' però potser no cal veure'n tant, més tenint en compte que molta gent viatja sense veure gran cosa; recordo a Blanes turistes, que en tota la seva estada no es movien de l'hotel, la piscina i com a molt travessàven l'avinguda dels Pins per anar a la platja. I no parlem ja dels de Lloret de Mar.

Tornant a l'automòbil, és complicat de resoldre, deien avui que les vendes han baixat un 22%, la gent està desconcertada tot i que fa ja temps que s'aconsella no comprar vehícles diesel, encara que els híbrids funcionen amb aquest combustible. I clar, a partir del 2025/30 qui comprarà un cotxe que als deu o quince anys ja no podrà circular?

I no tinc massa clar que el cotxe elèctric sigui la solució, a no ser que es posin les piles els fabricants per fer-los més autònoms del que són actualment, i es veu que també hi ha problemes amb el cobalt, o sigui que tot plegat aquí hi ha un problemàs molt complex de resoldre, i no sé jo si els governants europeus estàn preparats per aquest canvi tecnològic tan complex.

De fer-se, i tenint en compte l'estalvi amb la compra de petroli, es podrien arribar a transformar les autopistes i algunes carreteres en vies peatonals mécaniques-articulades com les dels aeroports, les distàncies no són molt llargues i seria una manera de transportar a la gent a la llarga económica, senzilla i ùtil, potser perquè també haurem de començar a acostumar-nos a gestionar la nostra mobilitat periurbana d'una manera molt mes pausada, més slow, que dirien els anglesos, en la línia de "l'slow food" amb el menjar.

Imagino que a l'any 2060 la gent es posarà las mans al cap sense entendre ni comprendre com ens moviem els ciutadans 40 anys enrere. Temps als temps.

EL TUIT I LA MORT 14.11.18

El tuit i la mort, o la història de la literatura catalana tuitejada per un idiota i a més ignorant, o sia Lambán, Javier, que demostra que a l'Aragó qualsevol pot ser president, fins i tot ell.

l'ínclit tuitaire

Enmig de les tempestuoses onades de la política i la judicatura, criden l’atenció dues notícies culturals. Una és un tuit del president d’Aragó. “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. 

Sembla un elogi, però és la instrumentalització del novel·lista de La ciudad de los prodigios amb la intenció de denigrar l’escriptura en català.

Per molt menys, el president Torra ha estat descrit com a racista. En l’article que tothom va qualificar de supremacista, Torra no associava tots els espanyols amb les bèsties, sinó només els que, precisament, no suporten el català. Torra posava l’exemple d’un passatger que va protestar als diaris de Suïssa per haver hagut de sentir el català entre les llengües usades per la companyia. Torra, que és un nacionalista d’arrel romàntica, va escriure una faula molt desafortunada, no pas racista, per criticar els intolerants. En accedir a la presidència, gràcies a unes frases tretes de context, va circular la falsa idea que ell relaciona tots els espanyols amb les hienes.

El president Lambán no és supremacista, tot i l’evident sentit del seu tuit: concedeix jerarquia a la llengua alta, apta per als escriptors de qualitat, i deixa a entendre que la llengua catalana és per als escriptors de baixa estofa. Per combatre aquest plantejament pedestre, alguns li han recordat Ausiàs Marc, Carner i Rodoreda. El mateix Lambán, en plena polseguera, va escriure un tuit suposadament rectificador dient que un dels millors en català era aragonès. Es referia a Jesús Moncada, autor de Camí de sirga, que evoca el món perdut sota el pantà de Mequinensa. Efectivament, Moncada era un dels grans, com Francesc Serés, també aragonès del Baix Cinca, és avui un dels millors. Però aquest no és el tema. Qualsevol persona culta sap que tota llengua és potencialment creativa i que només el talent dels escriptors determina el lloc que ocupen en el cànon (per bé que l’imperi del mercat i el context sociopolític en condicionen l’èxit i la popularitat).

És desolador que un president menystingui de manera espontània una llengua que, per a més inri, forma part de la comunitat que dirigeix. Però el més greu és que això sigui popular. Siguem clars: menystenir la llengua catalana és rendible a Espanya. Quan es busquen les raons de l’augment de l’independentisme, ningú no recorda que, de tant sembrar prejudicis contra una cultura mil·lenària que ha sobreviscut a tota mena de dissorts, ha germinat la llavor de la desafecció. 
En aquest context, la mort del gran antropòleg Lluís Duch ens baixa els peus a la terra. Era un gegant cultural. La seva monumental antropologia és un compendi, escrit en català, del pensament que el món actual ha atresorat sobre la condició humana. Duch és un dels que més ha contribuït a situar la llengua catalana en el concert de l'alta cultura europea, però ha passat 82 anys entre nosaltres de manera gairebé invisible. Ens ofenen quan menyspreen la nostra llengua, però ignorem als que millor la conreen i la fan perdurar.- antoni puigverd - lavanguardia.cat

MAMA, VULL SER YOUTUBER 14.11.18

Els nens ja no juguen als botiguers o als metges, ni tan sols volen ser futbolistes com abans, ara juguen a ser YouTubers, i reprodueixen durant el seu joc amb joguines els continguts que veuen en els vídeos d'internet. Almenys això és el que expliquen el 67% de les més de sis-centes famílies amb nens d'entre zero i dotze anys entrevistades per l'Institut Tecnològic de Producte Infantil i Oci (AIJU) per elaborar la seva Guia de Jocs i Joguines 2018-2019, centrada en aquesta ocasió en els nous llocs, materials i continguts de joc.

I si YouTube envaeix el joc simbòlic dels petits de la casa és perquè abans ha colonitzat el seu temps d'oci. Segons l'estudi de AIJU, el 21% de les criatures d'entre 0 i 3 anys accedeix diàriament a internet, i els vídeos de YouTube són el principal contingut amb el qual s'entretenen. I el percentatge dels que es connecten diàriament a la xarxa creix amb l'edat fins a rondar el 60% en la franja de 10 a 12 anys. El director de l'estudi, Pablo Busó, crida l'atenció sobre el fet que el 58% dels pares considera poc o gens adequat el contingut de YouTube que visionen els nens, i no obstant això estan deixant que els seus fills accedeixin a ell, fins i tot a edats molt primerenques, tot i les advertències reiterades dels pediatres d'allunyar els menors de dos anys de les pantalles i no exposar més de mitja hora diària els que tenen entre els dos i cinc anys.

Aquesta contradicció també s'observa en la relació dels pares amb les joguines tecnològics. Solen expressar valoracions negatives quan se'ls pregunta de forma genèrica sobre l'associació entre joguines i tecnologia, però la seva opinió canvia quan se'ls plantegen casos concrets i hi ha diversos joguines tecnològiques que figuren entre els de major acceptació, com els kits de robòtica o programació. De fet, el 52% de les joguines que han rebut en l'últim any els nens entrevistats incorporaven tecnologia. "Els pares i mares no busquen la tecnologia com un fi en si mateix, sinó que el que els interessa és el valor que pot aportar la seva presència", comenta Busó. En aquest sentit, els pares consideren que la tecnologia desenvolupa habilitats i aptituds com la lògica, l'estratègia o la concentració, però també admeten efectes negatius com el major sedentarisme o l'accés a continguts inapropiats.

Els resultats de l'estudi que acompanya la guia AIJU també posen de manifest que per més que als pares els agradi veure jugar als seus petits amb el mateix que jugaven ells en la seva infància, els entreteniments, llocs i temps de joc han canviat. Mentre que el 40% del temps de joc infantil dels actuals adults es desenvolupava al carrer, el 52% del dels seus fills té lloc a casa, un 33% al parc i només el 14% és joc al carrer, entre altres raons perquè en moltes places i passejos on abans es jugava molt ara hi ha cartells que prohibeixen jugar a la pilota, anar en bici o patinar, i perquè les activitats extraescolars deixen poc temps d'oci lliure als infants, ho expliquen a l'avantguarda.

I a tot això caldria afegir que aquests nens que viuen permanent en una realitat digital segueixen rebent un ensenyament en l'escola antiquat i analògic que no té res a veure amb les necessitats que tindran de grans en el seu àmbit laboral, i el més preocupant és que els docents no s'han adonat ni de lluny d'aquesta casuística, que fa que ensenyin als nens asignatures obsoletes que mai faran servir. Aqui si que hauria de reciclar i evolucionar i molt als mestres i a l'ensenyament en general que en ple segle XXI aplica els mateixos mitjans i mètodes d'ensenyament de mitjans del segle XX. Parlen de prohibir els mòbils a l'escola i potser s'hauria de prohibir els llibres i a molts mestres.

(*) ... per fer l'enunciat gilipuament correcte hauria d'escriure: els nens, nenes, nens trans, nenes trans, nens homosexuals o nenes lesbianes, ja no juguen als botiguers.....bla, bla, bla...

EN SIDRO, L'AGUTZIL DEL MEU POBLE 13.11.18

I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.

façana del nou Ajuntament, 2006-2007

Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i cert es que són el doble d'habitants (sis mil) encara que estic segur que això per en Sidro no hauria estat cap problema.(dades de l'any 2010)
El nou Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendre amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.

Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.-No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada). Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien. L'alcalde actual, pere Pladevall ex militant del PSC, s'ha de dir que és a tot arreu, omnipresent a enterraments i el que 'escaigui, de tarannà obert, és allò que en llenguatge de la casa Real en diríen 'campechano'
-
Menció especial per l'espai solar de l'ajuntament, amb dos rellotges fantàstics. Cal recordar que cada any es celebra a Sant Feliu de Codines la Fira del rellotge, que enguany en va tenir la XXIII el dia 20 de maig.
*

Rellotges de sol de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines -  Any de construcció: 2013 Emplaçament: Façana de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines, Plaça Josep Umbert Ventura, 2 Característiques: Es tracta de dos rellotges de sol construïts sobre acer inoxidable. El de l’esquerra marca l’hora de temps solar mitjà durant l’hivern i la primavera, i el de la dreta marca l’hora durant l’estiu i la tardor. Hi ha també les línies corresponents als equinoccis (línia recta del mig) i dels solsticis (hipèrboles superior i inferior). El motiu d’haver fet dos rellotges en comptes d’un és que com que marquen el temps solar mitjà (en comptes del temps solar vertader propi dels rellotges de sol) les línies horàries queden més senzilles i la lectura de l’hora és més fàcil. Si se sobreposessin els dos rellotges, les línies horàries quedarien convertides en figures en forma de 8 (analemes).

PLASTICLÀNDIA 12.11.18

L'Illa dels Plàstics és el resultat d'un gran esforç col·laboratiu i així hem de seguir, per contribuir al seu creixement. S’ofereix viatge organitzat a la meravellosa Illa dels Plàstics situada a l’oceà Pacífic. Un gran paratge artificial construït de manera natural pels corrents marins. La seva mida és d’1,6 milions de quilòmetres quadrats, per la qual cosa podrà disfrutar d’una àmplia varietat de vistes i paisatges, un més impressionant que l’anterior.

L’arribada a l’illa es realitza en creuer. Com a part de la seva experiència, els envasos que utilitzi durant la travessia es personalitzaran amb les seves inicials. Simplement consumeixi i tiri l’envàs al mar i, si durant la seva estada localitza algun dels seus envasos, li tornarem els seus diners.

A uns quilòmetres de l’Illa dels Plàstics es comencen a divisar una infinitat d’objectes fabricats amb aquest material i que han quedat gairebé inalterats amb el pas del temps. La llista és interminable: ampolles, bosses, gots, plats, bastonets, tubs de pasta de dents i coberts, per esmentar-ne alguns. A més de la gran varietat de productes, en un passeig pel territori podrà disfrutar de l’evolució dels seus dissenys, realitzant un viatge al passat i trobant objectes que li recordaran la seva infància. Els productes provenen de diferents països, per la qual cosa l’experiència és molt cosmopolita. Els aficionats a la història podran reconèixer productes de centenars d’anys d’antiguitat.

Cada matí podrà experimentar el plaer de banyar-se a les seves costes i observar, molt de prop, el meravellós procés d’arribada de nous productes. Podrà veure, simultàniament, com els nouvinguts s’adhereixen a la costa, i com d’altres es van fragmentant en petites, gairebé imperceptibles partícules que passen a enriquir l’ampli mar.

¡I no oblidem l’espectacular gastronomia! El peix autòcton, fresc del dia, garanteix una quantitat superior de micropartícules de plàstic esferificades delicioses per a qualsevol comensal. Tot i que invisibles a la vista, una ingesta mínima està assegurada perquè, a la seva tornada del viatge, pugui continuar disfrutant del plàstic consumit, que l’acompanyarà en els seus moments més íntims.

L’Illa dels Plàstics és el resultat d’un gran esforç col·laboratiu i així hem de seguir, per contribuir al seu creixement. Econòmic, lleuger, i versàtil, ha sigut la delícia de productors i consumidors durant dècades. No desaprofitem cap oportunitat de continuar alimentat aquesta meravella. Al mercat: safates per protegir els aliments i separadors individuals per a cada tall. A l’escola, l’aigua en ampolles de plàstic per a nens i nenes. No oblideu hidratar-se en l’esport i rebutjar l’envàs... A les trobades familiars, millor llençar que rentar. Per a la compra, bosses de nanses; val la pena la inversió d’uns cèntims. Esculli sempre els productes que tinguin l’envasament més gran possible.

¡No perdi l’oportunitat i decideixi’s! La Unió Europea prohibeix, a partir del 2021, les canyetes de beguda; però no es preocupi, com tarden centenars d’anys a deteriorar-se, els seus descendents podran continuar trobant nombrosos exemplars en diferents racons del territori.

 - Ester Oliveras - elperiodico.com.

LES 7 CLAUS DE LA INSURRECCIÓ 7.9.17

El diari especialitzat en política Político, amb seus a Washington i Brussel·les, ha publicat el que considera que són les 7 claus a retenir, per interpretar "la insurrecció catalana". "L'escenari està a punt per esdevenir una de les crisis polítiques més greus que Espanya ha hagut d'afrontar en els seus 40 anys d'història democràtica recent", indica. Al seu entendre, els punts són els següents:

1- Pot ser que no hi hagi votació

Politico afirma que sobre el paper Mariano Rajoy i el poder judicial espanyol "tenen prou eines" per impedir la votació, i assegura que el president espanyol "té una pressió creixent" dels conservadors que li reclamen que "doni una lliçó" als independentistes catalans. Però apunta que "una resposta dura" pot provocar més suport a l'independentisme. No descarta en aquest sentit que el govern espanyol optés per un "enfoc més suau" tolerant a la pràctica el referèndum, a l'estil del 9-N. Ho expliquen a nacio.cat

2- Puigdemont és al punt de mira

"Sigui quin sigui el resultat, Madrid i els tribunals espanyols estan decidits a fer que els funcionaris catalans paguin per haver desafiat la unitat", afegeix, i cita en aquest sentit especialment el president Carles Puigdemont. 

3 - El front unionista emergeix

Politico destaca el suport de Pedro Sánchez (PSOE) i Albert Rivera (Cs) al govern espanyol, davant del referèndum català. Precisa, però, que hi ha "petites diferències" i que mentre Rivera defensa prohibir l'1-O, Sánchez no és tan partidari de mesures dràstiques.

4- La propaganda és clau

Segons el diari, les dues parts treballen amb intensitat la propaganda, i recorda en aquest sentit la polèmica que hi va haver després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. "Els independentistes diuen que Espanya és un país autoritari que es nega a permetre que els catalans puguin expressar la seva voluntat democràtica a les urnes. El govern espanyol els titlla de separatistes fanàtics que menyspreen la democràcia i l'Estat de dret".

5- El Maidan català pot ser contraproduent

Politico apunta que "una de les qüestions més delicades" és si la situació pot derivar en una campanya de desobediència civil al carrer, com a Ucraïna l'any 2014 a la plaça Maidan. La mesura atrauria l'atenció internacional, però segons el diari seria "una arma de doble tall" per al sobiranisme. Recorda que una part important de la base independentista són "moderats de classe mitjana".

6- És un joc de xifres

El diari remarca que si finalment el referèndum tira endavant, seran clau les xifres de participació. "Una baixa participació participació debilitaria el procés", apunta.

7- El mal de cap no s'acaba l'1 d'Octubre

Segons el diari, passi el que passi l'1 d'Octubre, l'endemà "serà problemàtic per a Espanya", perquè el Govern i la majoria secessionista del Parlament "s'han rebel·lat contra el principi de sobirania nacional espanyola". Apunta en aquest sentit la necessitat d'una solució negociada. - nacio.cat

PAGUEM IRPF PERQUE NO ESTEM MORTS 1.8.17

Un grup de jubilats fent ús i desgast d'un banc públic al Parc el retiro de Madrid - -

El pagament d'impostos suposa dedicar un percentatge dels guanys de treballadors i empreses, entre d'altres, a la Hisenda Pública. No obstant això, hi ha una substancial diferència en l'esforç relatiu d'uns i altres. En IRPF, el tipus efectiu mitjà, després de deduccions i bonificacions, va ser del 14,9% el 2015. Així ho assegura l'últim informe de recaptació de l'Agència Tributària. És a dir, més del doble del 7,3% del resultat comptable que van aportar les grans empreses en Societats aquest mateix exercici, també després de les corresponents reduccions. També per sobre del 12,2% de les pimes.

La pregunta que sovint em faig, concretament el 25 de cada mesos: per que els jubilats hem de pagar l'IRPF, pagar és un dir, el descompta el sr. Montoro de la transferència de la pensió, en el meu cas 333,64 euros cada mes, el que em sembla injust i fins i tot il·legal. 

L'explicació de per que paguem o ens dedueixen l'IRPF és pelegrina, gairebé grollera: En estar jubilats deixen de ser cotitzants de la seguretat social i passem a ser perceptors, per tant no paguem seguretat social. Però seguim pagant IRPF perquè seguim usant els carrers, l'enllumenat públic, els autobusos, els bancs del parc etc... En definitiva, no paguem Seguretat Social per estar jubilats però paguem IRPF perquè no estem morts.

¿I que té a veure una cosa amb l'altra?, els nens no paguen IRPF ni els animals i també usen aquests carrers, aquest enllumenat, els autobusos o els bancs del parc. Tant me fa, això de descomptar l'IRPF als pensionistes és com a mínim alegal, i hi hauria algú que hi entengui de posar-se seriosament per eradicarlo, després de tota una vida cotitzant aquest descompte de l'IRPF em sembla injust i fins i tot obscè. Els treballadors no hem pogut dotar-nos d'aquests milionaris fons de pensions que s'han adjudicat els exbanquers corruptes, o exministres de dubtosa reputació. A Brussel·les en diuen alguna cosa sobre aixó.

'VAILLÉ QUE VIVRE' 1.8.17

Que Peralada és un festival de vocació francesa és públic i notori. La seva proximitat a la frontera i una determinada estètica el porten a programar amb una certa freqüència espectacles en connivència procedents dels seus homòlegs de l'altre costat dels Pirineus. En aquest context s'ha d'entendre la proposta de la nit de dissabte passat, 'Vaillé que vivre'. Hommage à Barbara, que l'actriu Juliette Binoche i el pianista Alexandre Tharaud van presentar al festival català dies després de la seva estrena absoluta a Avinyó. Barbara, nascuda Monique Andrée Serf (París, 1930-Neuilly sur Seine, 1997), va ser una de les grans veus de la chanson, una veu d'intens calat emocional que ha esdevingut mite per a molts, però amb una presència entre el públic espanyol bastant menor que la d'un Brel, 1 Brassens o, naturalment, una Piaf.

Barbara no va ser molt coneguda a casa nostra, jo en vaig saber d'ella a través de la gravació de 'sans bagage' que va fer la Guillermina 'el dia que tu vindràs', i després Maria del Mar Bonet per l'Àguila negra. 

No vaig poder veure Huppert a Perelada, però el que voldria destacar és que un homenatge així, només és possible que es faci des de França, aquí, en cap altre lloc és inimaginable, una utopía. .

VIATGERS EN TRÀNSIT 1.8.17

Primer van ser unes pintades el darrer estiu en alguns carrers de Barcelona. "Turista! Respecta o mor", va aparèixer estampat a la Barceloneta. Ningú en va assumir l'autoria i l'Ajuntament es va afanyar a esborrar-les. Al desembre, les protestes van pujar de to. "Cremarem l'hotel" i el trencament de vidres va ser la benvinguda que va rebre el nou establiment de la plaça del Sol, el primer del centre de Gràcia. Des de llavors ha rebut altres atacs i a les nits hi ha un guarda de seguretat a fora de l'edifici, per si de cas. I, en el darrer mes, s'han multiplicat les accions de veïns cansats de tant turisme.

D'aquestes bretolades en diuen turismefòbia, i no es limita aquí. Durant la marxa anticapitalista de l'1 de maig es van trencar vidres i es van fer pintades en hotels. Quatre dies després, uns veïns van llançar pots de fum i també van fer pintades contra dos establiments del Poblenou durant una manifestació en contra de la massificació. Uns dies després, els visitants del parc Güell es van trobar de camí el lema "Tourismus macht frei" –emulant el lema "El treball allibera" que presidia la porta d'entrada dels camps de concentració nazis- i una diana amb la silueta d'un turista. A finals del mateix mes, a Sants es van llençar escombraries i ous contra hotels i albergs durant una protesta.

Ara, els cadells d'ARRAN fent el numeret a l'autobús turistic, jugant-s'hi estúpidament la vida en assaltar el vehícle amb ganivets i el rostre cobert, ideal per que un policia els hi claves quatre trets confonent-los amb terroristes. L'Ajuntament fent-se l'orni tant com ha pogut, són els cadells de la CUP que els recolzen, ves que no s'enfadin i no ens donin suport.

Que ningú s'enganyi, aquesta turismofòbia és una questió política contra l'Ajuntament de la senyora Colau, la resta paparrutxes que diria aquell, a banda que, els milers i milers de Barcelonins que surten cada cap de setmana a la Costa Brava, Tarragona o l'Emporda, que embussen les autopistes amb els seus cotxes, ¿no són turistes? O els que agafen un avió al Prat per anar a un altre lloc, ¿no són turistes?, no fotem!, que molts dels qui manifesten aquesta turismefòbia, no son més que pixapins oiquemacos.

Diu Antón Losada que el fet diferèncial a Espanya és Madrid, i aquí el fet diferèncial no són els turistes, sino els barcelonins que protesten sense adonar-se'n, contra ells mateixos. Haurien de recordar que vagis on vagis, visquis o visquis, sempre seras un viatger en trànsit, un estranger.

L'EXPERIÈNCIA ESCOCESA I QUEBECOIS 31.7.17

Si Rajoy acordés la legalitat del referèndum, aquells que s'oposen a la independència se sentirien cridats en massa a votar i qui sap si guanyarien. 

¡Que difícil que ho tenen els del no. La intransigència del Govern espanyol els col·loca en una posició molt complicada. Si Mariano Rajoy acordés la legalitat del referèndum sobre la independència, aquells que a Catalunya hi estan en contra se sentirien cridats a votar massivament i qui sap si aconseguirien guanyar. Així va passar a Escòcia i al Quebec. Però el fet que el referèndum del 1 d’octubre que promou el Govern català no s’hagi pogut discutir amb la Moncloa i continuï sent titllat d’il·legal per part de l’executiu espanyol situa els contraris de la independència  en una tessitura complicada. Molt d’ells creuen que és millor no acudir a les urnes sense un acord previ, però per a molts d’altres, el que és indiscutible és poder votar i fer sentir la seva veu. - @silviacoppulo.

Sense adonar-se'n té raó Silvia Coppulo quan escriu el text anterior, si es pogués votar de veritat, amb tota la legalitat, guanyaria el NO, i per un marge de 10 punts de diferencia, llàstima que això no ho sàpiga veure Mariano Rajoy, fa temps que ens hauria deixat votar, hauria guanyat el NO, i s'hauria acabat la tontería de perdre temps, diners, i inùtils esforços quimèrics, tot plegat per no res. El que Mariano Rajoy encara no ha entés, és que la única manera de que Catalunya assoleixi la independència, és precisament, no deixant votar als ciutadans, ho sap tothom i no és profecía, bé, ho sap tothom menys ell i el seu entorn. Aixó és el que Mariano Rajoy no ho sap veure, i en el fons, la Coppulo tampoc. O possiblement no l'interessa veure-ho, almenys l'experiència Ecocesa i Quebecois no li convé ni l'interessa a l'independentisme en general. I és que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Nomès la CUP, o ARRAN, ens poden salvar. ¿Que hi ha algú més?

EL MÓN FELIÇ DE RAJOY 31.7.17

En el seu món feliç Mariano Rajoy se'n va de vacances convençut que als espanyols allò que realment els preocupa és Catalunya, els dies parells, i Veneçuela, els dies senars, perquè la gent normal està a les coses importants i als temes transcendents. No té temps per a les bestieses ni les presses dels ansiosos de l'oposició.

La gent de veritat, la que habita aquest món feliç, la qual estima a Mariano, parla d'economia i de com l'està fent el Govern. He dit d'economia, no de diners, que és una altra cosa gens intranscendent i molt diferent. En els trenta anys que Rajoy porta de dirigent en el Partit Popular mai ha parlat de diners; no és propi de gent d'ordre, ell només es dedica a la política.

Aquesta gent que estima a Mariano Rajoy, la gent normal, parla d'economia amb serietat, de com la xifres de l'atur i el creixement del PIB tornen al 2008, del barat que ara ens resulta finançar el nostre deute o el bé que va el comerç exterior. La gent norfmal no es pregunta el per què ni aquesta creació d'ocupació, ni aquest creixement, serveixen perquè es recuperin els salaris, s'estabilitzi el finançament de les pensions o s'acabin les retallades i la precarietat en els serveis públics, perquè això no li importa a gairebé ningú, només als populistes de la opsición.

En el món feliç de Mariano Rajoy l'oposició seriosa i responsable només l'exerceix la seva mini jo Albert Rivera, que no vol que el president comparegui en un ple extraordinari perquè li sembla massa fàcil i on de veritat vol fotre és a la comissió d'investigació. Amb l'excepció del PNB, que també són gent seriosa i també volen parlar d'economia, encara que només de la seva, la resta de l'oposició es comporta com una banda de exagerats i histèrics. Igual que tota aquesta gent que no és seriosa ni normal, que no és de veritat ni té sentit comú, que no està als temes realment importants i només sap parlar de corrupció i criticar al govern. El món feliç de Mariano Rajoy el vaig descobrir el passat dilluns dia veient televisió espanyola en un bar de la periferia: 

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el discurs de Marià a la nació després d'haver declarat a l'Audiència Nacional, cofoi d'haver aprobat la llei contra la violència de gènere, en un discurs sòlid, coherent, d'estadista. La cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se amb una ampolla de ginebra. Jo Ciutadà, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni m'hi vaig fixar que m'estava omplint de nou el got. Ja no em queixava i cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, m'ho havien arreglat tot, tenia la pensió assegurada i l'ànima blanca com la neu. Com no havia estat capaç d'adonar-se'n de tot el que havia fet Marià per mi, per tots en el seu interés general, dos casos més de corrupció i en les últimes edleccions obté la majoria absoluta, vuit milions d'Espanyols no es poden equivocar, ans al contrari, els altres, els altres s'han equivocat, els que han votat opcions no corruptes, radicals i perilloses per la salut del país. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, rebutjava als separatistes que m'havien enganyat amb les seves falsetats acusant a un pobre Ministre de l'interior innocent, víctima de les seves intrigues i manipulacions, als podemitas que bufaven coloms mentre cobràven de Veneçuela. Als arribistes de C's i al guaperes dels sociates. Ah! si fins i tot a les 10 del matí el Comissari Marhuenda ja sabia que la declaració a l'Audiència aniria d'alló més bé, no pregunteu com ho sabia, ho sabia, perquè Marhuenda com Inda ho sap tot, tot i tot, llevat d'alguna cosa. 

Ara, tot habia acabat, tot estava al seu lloc, tot estaba bé. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un Guardia Civil darrere meu. La fi de la crisi tant de temps esperada m'entrava pel cervell, de sobte ho veia tot clar. Vaig aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. N'havia costat molts anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella cara amable de barba confosa, en qui no confiava. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra em relliscaven per les galtes. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre mi mateix. Estimava al Gran Marià".

¿VENEÇUELA ÉS UNA DICTADURA? 30.7.17

En un comentari al bloc arrezafe, li deia que no tenia clar que estaba realment passant a Veneçuela. En aquest article de Ramón Lobo s'expliquen les claus que ajuden a entendre una mica la situació real del país sudamericà.

Maduro s'està quedant sense el suport de les classes mentre que l'oposició és incapaç de sortir de l'antichavisme visceral.

Veneçuela és una república duplicada -dos Parlaments, dos Tribunals Suprems, gairebé dues fiscalies generals- en la qual res funciona. Després del referèndum convocat per l'oposició, en el qual només va votar l'oposició, el Govern de Nicolás Maduro respon amb l'elecció d'una Assemblea Constituent en què votaran, sobretot, els chavistes, si és que no fan efecte les pressions i amenaces sobre els funcionaris.

El problema és que ens hem gastat tots els adjectius abans de temps. Alguns mitjans de comunicació i persones fa anys que denuncien una dictadura. Però en una dictadura l'oposició no arrasa en les eleccions legislatives ni celebra vagues generals.

Es van trencar els ponts, si és que van existir, entre la Veneçuela pobre, negra i índia que va votar Hugo Chávez i la Veneçuela blanca i rica que va governar el país durant 40 anys a través de dos partits que s'alternaven (i rapinyaven), el democristià COPEI i la socialdemòcrata Acció Democràtica (AD). Tots dos van competir en l'oblit dels més pobres, un 49% de la població el 1999. Era l'època del 'boom' petroler, però els diners no arribaven a tots els veneçolans. El més corrupte va ser Carlos Andrés Pérez, sobretot en el seu segon mandat (1989-1993). CAP va ser molt amic de Felipe González.

Després de fracassar el seu cop d'Estat el 1992 i penar presó, Hugo Chávez va guanyar les eleccions del 1999, i totes les següents, ratificades sempre per observadors internacionals. Va guanyar un referèndum revocatori el 2004, però va perdre el de la reforma constitucional el 2007. Va admetre la derrota i va felicitar l'oposició.

Suport dels desafavorits

La base de poder de Chávez van ser els desafavorits, els oblidats, els que va ensenyar a llegir i escriure (1,5 milions des del 2003) i els va dotar de consciència ciutadana. La taxa de pobresa el 2013, l'any de la seva mort, s'havia reduït a un 29,4%, més de 20 punts. Era el país model, juntament amb el Perú, en la lluita contra la pobresa extrema.

És cert que el rescat de les classes populars es va fer amb un petroli pels núvols. Eren els bons temps de l'OPEP (amb un barril a 140 dòlars). Veneçuela va ingressar una mitjana de 56.500 milions de dòlars a l'any en el període de Chávez. A pesar del mannà petroler, el país es va endeutar per sobre de les seves possibilitats. Veneçuela deu avui 92.750 milions de dòlars a pagar abans del 2027. A aquesta llosa se n'hi afegeixen dues més: caiguda del preu del petroli (cotitza a 43,48 dòlars el barril) i un president sense carisma ni capacitat.

Maduro s'ha sentit orfe, assetjat per enemics reals i ficticis des de l'aparició de l'ocellet l'abril del 2013, en la campanya electoral amb Chávez de cos present. La seva victòria va ser ajustada malgrat l'emotivitat del moment.

Maduro no és Chávez

Maduro no és Chávez. No és un somiador, ni un intel·lectual; tampoc un gestor. Podria ser un vigilant d'un projecte que no funciona sense líder. És un home que sap que perdrà el poder si hi ha eleccions el 2018. Tots els seus moviments, inclosa la Constituent, tenen un objectiu: impedir la victòria de l'oposició. Si ho aconsegueix amb males arts és quan tindrà sentit parlar de dictadura, de règim autoritari.

El suport a Maduro s'ha ensorrat als barris populars. El seu calador de vots s'està assecant. Els pobres que van aprendre a llegir i a ser ciutadans amb drets també pateixen l'escassetat. Fa temps que van deixar de comprar consignes, el que volen és menjar.

L'oposició reunida a la Mesa d'Unitat Democràtica (MUD) segueix ancorada en un discurs antichavista, demonitzador amb tot el que ha passat a Veneçuela des del 1999. No tenen una oferta d'esperança.

La MUD és, com la Plantajunta espanyola, una amalgama de persones i partits que inclou el COPEI i els Adecos. Només tenen en comú un antichavisme visceral. Si la MUD vol el poder haurà de conquistar els més pobres, els negres i els indis, a qui van menysprear durant 40 anys.

A una part d'aquesta oposició de classe mitjana i alta li ha sobrat petulància i potser li ha faltat intel·ligència política. Luisa Ortega, encara fiscal general de Veneçuela, mira d'exercir de pont entre les dues Veneçueles enfrontades al carrer. Es va declarar chavista anti-Maduro. Aquest és el tipus de discurs que arriba als barris: Maduro no és Chávez, és l'impostor.

• S'han superat els 100 morts en tres mesos de lluita al carrer en què el Govern porta el pes de la repressió, però no tots els morts són opositors.

Maduro va bloquejar el referèndum revocatori amb ardits perquè el perdia. Ha guanyat poc més d'un any. La seva Constituent busca alterar les regles de joc, anul·lar l'oposició sense comptar amb el poder Legislatiu, en mans de la MUD des de les eleccions del 2015.

Un embargament internacional, com alguns proposen, seria una gran notícia per a Maduro, que necessita un baló d'oxigen. Cuba hauria de servir d'ensenyament. Es va castigar el cubà, no el règim, a qui es va regalar l'excusa perfecta per justificar el seu propi fracàs. - Ramón Lobo - elperiodico.cat.

INTERNET: FAKE NEWS 30.7.17

És curiós el que està passant amb internet. Temes com el 'brexit' o el triomf de Trump han fet saltar les alarmes i es relaciona internet i les noves lògiques que generen les xarxes socials en les dinàmiques d'informació amb la postveritat, les 'fake news' o fins i tot la nova dreta alternativa (Alt-right). Fa deu anys s'afirmava que gràcies a internet la política s'estava democratitzant de manera clara. La mateixa Ariana Huffington afirmava de manera rotunda que, sense internet, ni la nominació d'Obama ni tampoc el seu triomf en les eleccions presidencials del 2008 haurien sigut possibles. I, vuit anys després, molts afirmen que és precisament la capacitat i el control que ha demostrat Trump en relació amb les xarxes el que li ha permès superar la condició d''outsider' al seu propi partit. Per, al capdavall, superar la candidata del sistema, una Hillary Clinton recolzada des de la dreta i des de l'esquerra atemorits pel potencial disruptor de Trump.

Hem anat passant de l'esperança crèdula i una mica ingènua que la xarxa generaria un procés benèfic de construcció col·lectiva de veritat i coneixement, a un sentiment de temor sobre la facilitat amb què es manipulen fets i situacions, barrejat amb una certa enyorança d'un món més organitzat i previsible. Les victòries d'Obama i Trump marcarien l'inici i el final de la confiança dels nord-americans i de gran part del món sobre la capacitat de la multitud de construir col·lectivament saviesa i sentit comú. Hem passat de la confiança en la xarxa per generar coneixement a un sentiment de temor sobre la facilitat amb què es manipulen fets i situacions

Segurament una cosa semblant passa a moltes altres parts del món, des de l'eufòria de la 'primavera àrab' o del 15-M fins a la indigestió del 'brexit' o la inesperada derrota en el referèndum sobre el final de les FARC a Colòmbia. No són pocs els que ens advertien de l'excés de confiança sobre les capacitats benèfiques de la xarxa, com Ievgueni Morozov o, entre nosaltres, César Rendueles.

Segurament sobrevalorem la capacitat col·lectiva per construir directament coneixement després de la posada en crisi dels tradicionals intermediaris d'accés a la informació i al coneixement (diaris, revistes, llibres, enciclopèdies…). Hi ha tanta quantitat d'informació disponible que la gent acaba necessitant noves intermediacions que organitzin i facin més comprensible aquest volum de dades i fets. I és evident que aquestes noves intermediacions, tant els algoritmes de recerca com la construcció de 'pastilles' que facilitin l'accés, no són neutrals en la seva selecció ni benèfiques en els seus objectius.

Amb la gran excepció de Viquipèdia, que ha aconseguit molt notables nivells de fiabilitat i de solidesa informativa, faríem bé de pensar sempre en qui hi ha al darrere de cada 'pastilla' del que se'ns presenta com a simple informació. Sabent que, a més, així com en els mitjans d'informació i comunicació habituals pot haver-hi una certa preocupació per mantenir una relativa diversitat en les opinions presents en aquests mitjans, les plataformes no tenen per què assumir aquesta funció partint de la hipòtesi que tots estan cridats a participar i poden fer-ho. Cosa que, evidentment, no sempre és certa, i més aviat passa el contrari, és a dir, que s'acumulen opinions i percepcions en certs espais més que en altres, segmentant així posicions i generant 'tribus'.

Tampoc s'acaba de complir la hipòtesi que la transparència pot acabar depurant el que manifestament és erroni o falta a la veritat. La tendència és més aviat la de divulgar i fer córrer la informació, i és molt més costós i exigeix un esforç molt més gran comprovar si aquesta informació és realment correcta i respon a fets comprovables. I aquí també l'excepció de Viquipèdia és notable. El que podria resultar positiu, és a dir, la pèrdua de control sobre el que s'ha de publicar o no, acaba sent un gran problema, ja que no acabem de saber si fiar-nos o no del que ens arriba per tots costats.

Hem après que la construcció col·lectiva de coneixement és possible i supera àmpliament les capacitats específiques d'experts treballant aïlladament i jeràrquicament. Ho hem vist amb Linux, amb Viquipèdia o amb altres exemples de 'software' lliure i col·laboratiu. Però comencem a constatar que això no sempre és així, i que no podem imaginar que l'ús extensiu i massiu d'internet ens acabi produint per eixarm la depuració, avaluació i selecció de la gran quantitat d'informació disponible.

No pel fet de disposar més fàcilment d'informació sobre els fets, podem imaginar que els canvis seran positius des del punt de vista col·lectiu. La neutralitat d'internet no és un problema tècnic. Hi ha biaixos en els algoritmes, en la gestió de les plataformes d'intermediació. Hi ha grups, empreses i persones que tenen com a missió distorsionar i orientar les informacions i percepcions també a internet. No s'ha de ser ni pessimista per naturalesa ni ingenu per convicció. Hem de seguir experimentant i aprenent. - joansubirats - elperiodico.cat

CONTRA L'INTERÈS GENERAL 29.7.17

La imatge del president del Govern Mariano Rajoy, entrant d'amagatotis a l'Audiència Nacional, (amb dos trailers de tres eixos estratègicament situats per que no hi haguessin imatges de la premsa), declarant no, no sé, no em consta, no recordo a tot amb arrogància des del seu pupitre especial, protegit per un jutge ranci i casernari, més espantat fins i tot que el propi testimoni, un testimoni, faltón, mal educat amb els advocats de l'acusació. Un testimoni sortint a corre-cuita de la cita per presumir davant les cambres oficials d'estar orgullós d'haver col·laborat amb la Justícia i d'haver estat l'artífex d'un Pacte d'estat contra la violència de gènere "valorat en 1.000 milions d'euros" és una metàfora que resumeix la històrica jornada en què va tocar fons la democràcia espanyola.

La declaració en si mateixa va ser una farsa: el president del partit més corrupte d'Europa va dir no conèixer les activitats corruptes d'una trama de la qual n'ha estat el dirigent des de fa 30 anys. Va adduir que en el període investigat, i més enllà, ell nomès es cuidava dels assumptes polítics, i no dels econòmics o comptables: com si els responsables polítics del partit haguessin estat enganyats per tresorers malvats, com si aquests líders ignoressin que el modus operandi del partit conservador ha estat, des del seu naixement i fins avui mateix, finançar-se il·legalment mitjançant un sistema codificat d'extorsió a empreses: diners B a canvi de contractes públics. Un mesquí i miserable argument, si no fos tan pueril.

Mariano Rajoy és el president d'una organització criminal que porta anys saquejant les arques públiques, governant contra l'interès general, emmordassant la dissidència i legislant per als amics i els còmplices. Que el PSOE i Ciutadans permetessin a Rajoy seguir governant va ser una vergonya a més d'una desgràcia. La compareixença judicial del president el 26 de juliol només és una baula més en una llarga cadena de despropòsits anunciats. ¿Podran o voldran els representants de la voluntat popular desallotjar aquest nefast personatge del poder i començar a revertir l'enfonsament de les institucions exdemocrátiques? Probablement la resposta sigui negativa. Però és l'única solució a aquest vergonyós espectacle, a aquesta patètica manera de tocar fons, a aquesta vergonyosa manera de seguir treballant fent com que no passa res, mirant cap a un altre costat. 
Rajoy que sempre està parlant de l'interés general dels ciutadans, el que fa és gobernar, actuar en contra d'aquest interés general, l'ùnic interés que preserva és de la organització criminal que indignamente presideix.

UN ESTIU A L'ESTANY 13.7.17

Recordo un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat allí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre. Però aquesta seria ja una altra historia.
Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien fora o així és com ho veia jo en aquell temps. La primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 
Venint d'Anoarra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural. Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès. Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoarra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats vermells per l'aplicació de la mercromina, que tot ho curava. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble. L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - el tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet. L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava. Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però. Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansalada. La tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués. 
Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles. 
-Que no ho veus que es una criatura - li deia -
Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell 
- però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.
Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur. Els deportats del moianès els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber molts anys després. Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.
La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -. Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans. En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves. Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.
A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits. Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.
A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres. El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses. El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir. Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més. Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava. 
Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai. Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo. Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.
En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr.Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -.
En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.
Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia. Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció. Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.
Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol. Després de dinar. L'oncle em va dir: Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però son molt lluny. Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura - Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja. ¿No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?. Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.
A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa. Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, i és clar. Anem. Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt. 
En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats. La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també. S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià. No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre. De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.
Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades. Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats. L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia. Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir. Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible. Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre. Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.
Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny; quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre. Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.
Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra. 
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.