14/7/17

EL SUÏCIDA ACCIDENTAL


L'endemà al mati a primera hora, el vespino i un servidor de vostès ens dirigirem cap a Blanes a veure al comissari Pradell. Circulava tranquil·lament per la carretera quan un altre noi negre em va avançar. En picar-me, tot ajupint-me per tallar l'aire i prement l'accelerador a fons vaig intentar sobrepassar-lo, però malauradament el seu estri tirava més que el meu i en veure que no ho aconseguiria, vaig desistir. L'ocàs de la raça blanca està començant - vaig dir-me resignat -
En arribar a Comissaria ja hi havia el caporal i el comissari.
- Bon dia senyors - Ja soc aquí.
- Home Arseni, ja veig que ha decidit acceptar l'oferiment del caporal - em digué el comissari somrient -
- Doncs miri, si! he decidit acceptar-lo, aquí em te a la seva disposició pel que vulgui manar u ordenar.
- Vaja - contestà - anem al meu despatx que el posaré al corrent de la seva feina i omplirem tota la paperassa.
Un cop tots dos instal·lats al seu despatx, el comissari va explicar-me les obligacions i devocions de la meva tasca com a municipal i, al cap d'una setmana d'intensa preparació, el caporal considerà que ja estava degudament entrenat i a punt per iniciar la meva activitat.
Els d'intendència em varen proveir del corresponent i reglamentari uniforme i, un cop equipat amb la meva camisa blau cel, bermudes blau marí, sabates, mitjons, porra i gorra, en mirar-me al mirall, la veritat és que al meu parer donava una imatge gallarda. I així d'aquesta guisa, em dirigí al despatx del comissari a rebre les ordres oportunes per començar la meva tasca.
M'assignaren com a company a un andalús graciós i eixerit que es deia Pepe Guijarro. Amb ell vaig començar la primera ronda...

Al cap d'una estona anàvem tots dos passejant tranquil·lament pel Passeig de mar i en Pepe m'estava explicant ja sobre el terreny, en que consistia la nostra feina, en una versió una mica sui generis i bastant diferent de la que m'havia donat el comissari Pradell.
- Mira Arsenio, la labor más importante que debemos hacer, es no hacer nada, solo pasear tranquilamente arriba y abajo por donde nos manden, procurando tener el mínimo de complicaciones posible. Que el solo hecho de nuestra presencia, de una sensación de orden y normalidad a los ciudadanos.
Sobre todo, hay que dejar tranquila a la gente que está en la playa, que jueguen con las pelotitas si quieren, o que retozen lo que les de la gana, no debe ser este nuestro problema, y solo debemos intervenir a requerimiento de un ciudadano que nos lo exija, o ante un imprevisto o emergencia grave.
- Comprendes?
Vaig dir-li que si, que ho entenia i ho comprenia, però l'assumpte no és que m'entusiasmés gaire tal i com el m'ho presentava, però se'm va ocórrer que tenint en compte la meva capacitat de trobar-me en tots els mulladers - en això tenia de donar la raó en Jamal - vaig dir-me que alguna cosa passaria que faria aquestes rondes un xic més distretes.
I així fou, fins i tot molt abans del que jo mateix hauria previst.

Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrid, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere.
En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta.
Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es té de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners.
Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.

Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.

I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell.
- Dona el seu permís Senyor Comissari?
- Passeu, Passeu, que succeeix? pregunta en veure'ns entrar amb un desconegut per ell, que no pas per nosaltres, sobretot per a mi.
- Veurà senyor, anàvem caminant tranquil·lament pels Pins complint la nostra ronda quan...
I aleshores vaig explicar-li els fets que s'havien esdevingut sense deixar-me res. En acabar va dir-me:
Vaja, de fet amb vostè pel mig no hi ha manera d'avorrir-se . Així que aquest homenet és el Perales de la Modelo. Que petit és el món.
- I ara que tenim de fer amb ell? - preguntà somrient -
- Home - li vaig dir - tenint en compte que la seva ex-esposa no ha volgut presentar denuncia, crec que el tindríem de deixar en llibertat, llevat que els de l'associació per la defensa dels animals de mes de dues potes i tinguin quelcom a dir. Vostè te la paraula.
No hi va posar cap objecció i el deixarem anar. En Perales es mostrà molt agraït, jurant i perjurant que mai més tornaria a fer una bretolada d'aquestes. Que si li havíem salvat la vida, que si naps que si cols. En resum, pesada que és posa la gent en voler agrair-te amb escreix alguna cosa.
A tot això, s'havia acomplert ja la nostra jornada laboral. Després d'acomiadar-nos del Comissari, amb en Pepe ens desplaçarem fins l'Avinguda de Madrid a cruspir-nos un pollastret a l'ast, amb la seva corresponent ració de patates de plàstic i, un cop degustat un àpat tan selecte, ho regarem amb un parell de sigalons mentre deixàvem deambular la nostra vista sobre la interessant i cosmopolita fauna que vagava amunt i avall, avall i amunt, llevat de dos que travessave
- Hay que ver - comentava en Pepe - lo buenas que están las tias estas y nosotros aquí sin ejercer.
- No et queixis tant Pepe i recorda-te'n de la vaca marina d'aquest matí, segur que els teus ímpetus de conqueridor s'apaivaguen.
Va torçar el gest.
- Coño Arsenio, que mala leche tienes, con lo a gusto que estaba yo ahora y me sales tu con la parte más negativa del sexo femenino. Sabes, me parece que me voy a acercar al bar de un amiguete mio, ¿quieres venir? Tiene buenas titis y como uno es municipal, bueno..., pués digamos que nos efectua un descuento especial.
- Gràcies per l'oferiment Pepe, però avui tinc un compromís que no puc ajornar, encara que t'agafo la paraula per un altre dia.
El Pepe anava embalat i se'n va anar. Jo, en agafar el vespino em dirigí cap a Palafolls....

(....fragment)

SHARE THIS

7 comentaris:

  1. Deliciòs. i com sempre, el que sempre paga es l´innocent, el gos.

    L'aire surrealista em recorda els monòlegs d´en Manuel Gila.

    Una abraçada.
    El descregut numero dos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Descreguts número 2 y número 4, aqui Javier Pérez Andújar ens ofereix una solució al que diem l'altre dia:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/esperant-lovni-article-javier-perez-andujar-6168082

      Elimina
  2. Está interesante , y si, el toque surrealista funciona bien.
    Salut
    Soy el número 4.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Descreguts número 4 y número 2, aqui Javier Pérez Andújar ens ofereix una solució al que diem l'altre dia:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/esperant-lovni-article-javier-perez-andujar-6168082

      Elimina
  3. Molt bon article. Pot-ser tindrem que cambiar lo de "descreguts" per "pelicanistes". Ahir, per casualitat vaig veure el acte de nomenament dels nous consellers a la Generalitat.

    Em va semblar veure un lleu somriure d'alleujament a la cara d'un dels consellers sortint, que estaría pensant "que no us passi res, xicots".

    Per cert, sobre el tema OVNI, em sobta que desde que tothom o quasi tothom porta una cámara a sobre, no es veu cap ni un, je,je. Hauriem de preguntar-li al Iker JIménez la rào d´aquet "misteri".

    A veure cuan constituim oficialment el grup de "pelicanistes" catalans.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha ovnis des que hi a càmeres a dojo, això és palés, i possiblement hi siguin, hem d'esperar al nostre, si fem cas a Pérez Andujar...

      Elimina
  4. Com diu el Rodericus, deliciós!! Felicitats!!

    ResponElimina

About Me