BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

INTERNET: FAKE NEWS


És curiós el que està passant amb internet. Temes com el 'brexit' o el triomf de Trump han fet saltar les alarmes i es relaciona internet i les noves lògiques que generen les xarxes socials en les dinàmiques d'informació amb la postveritat, les 'fake news' o fins i tot la nova dreta alternativa (Alt-right). Fa deu anys s'afirmava que gràcies a internet la política s'estava democratitzant de manera clara. La mateixa Ariana Huffington afirmava de manera rotunda que, sense internet, ni la nominació d'Obama ni tampoc el seu triomf en les eleccions presidencials del 2008 haurien sigut possibles. I, vuit anys després, molts afirmen que és precisament la capacitat i el control que ha demostrat Trump en relació amb les xarxes el que li ha permès superar la condició d''outsider' al seu propi partit. Per, al capdavall, superar la candidata del sistema, una Hillary Clinton recolzada des de la dreta i des de l'esquerra atemorits pel potencial disruptor de Trump.

Hem anat passant de l'esperança crèdula i una mica ingènua que la xarxa generaria un procés benèfic de construcció col·lectiva de veritat i coneixement, a un sentiment de temor sobre la facilitat amb què es manipulen fets i situacions, barrejat amb una certa enyorança d'un món més organitzat i previsible. Les victòries d'Obama i Trump marcarien l'inici i el final de la confiança dels nord-americans i de gran part del món sobre la capacitat de la multitud de construir col·lectivament saviesa i sentit comú. Hem passat de la confiança en la xarxa per generar coneixement a un sentiment de temor sobre la facilitat amb què es manipulen fets i situacions

Segurament una cosa semblant passa a moltes altres parts del món, des de l'eufòria de la 'primavera àrab' o del 15-M fins a la indigestió del 'brexit' o la inesperada derrota en el referèndum sobre el final de les FARC a Colòmbia. No són pocs els que ens advertien de l'excés de confiança sobre les capacitats benèfiques de la xarxa, com Ievgueni Morozov o, entre nosaltres, César Rendueles.

Segurament sobrevalorem la capacitat col·lectiva per construir directament coneixement després de la posada en crisi dels tradicionals intermediaris d'accés a la informació i al coneixement (diaris, revistes, llibres, enciclopèdies…). Hi ha tanta quantitat d'informació disponible que la gent acaba necessitant noves intermediacions que organitzin i facin més comprensible aquest volum de dades i fets. I és evident que aquestes noves intermediacions, tant els algoritmes de recerca com la construcció de 'pastilles' que facilitin l'accés, no són neutrals en la seva selecció ni benèfiques en els seus objectius.

Amb la gran excepció de Viquipèdia, que ha aconseguit molt notables nivells de fiabilitat i de solidesa informativa, faríem bé de pensar sempre en qui hi ha al darrere de cada 'pastilla' del que se'ns presenta com a simple informació. Sabent que, a més, així com en els mitjans d'informació i comunicació habituals pot haver-hi una certa preocupació per mantenir una relativa diversitat en les opinions presents en aquests mitjans, les plataformes no tenen per què assumir aquesta funció partint de la hipòtesi que tots estan cridats a participar i poden fer-ho. Cosa que, evidentment, no sempre és certa, i més aviat passa el contrari, és a dir, que s'acumulen opinions i percepcions en certs espais més que en altres, segmentant així posicions i generant 'tribus'.

Tampoc s'acaba de complir la hipòtesi que la transparència pot acabar depurant el que manifestament és erroni o falta a la veritat. La tendència és més aviat la de divulgar i fer córrer la informació, i és molt més costós i exigeix un esforç molt més gran comprovar si aquesta informació és realment correcta i respon a fets comprovables. I aquí també l'excepció de Viquipèdia és notable. El que podria resultar positiu, és a dir, la pèrdua de control sobre el que s'ha de publicar o no, acaba sent un gran problema, ja que no acabem de saber si fiar-nos o no del que ens arriba per tots costats.

Hem après que la construcció col·lectiva de coneixement és possible i supera àmpliament les capacitats específiques d'experts treballant aïlladament i jeràrquicament. Ho hem vist amb Linux, amb Viquipèdia o amb altres exemples de 'software' lliure i col·laboratiu. Però comencem a constatar que això no sempre és així, i que no podem imaginar que l'ús extensiu i massiu d'internet ens acabi produint per eixarm la depuració, avaluació i selecció de la gran quantitat d'informació disponible.

No pel fet de disposar més fàcilment d'informació sobre els fets, podem imaginar que els canvis seran positius des del punt de vista col·lectiu. La neutralitat d'internet no és un problema tècnic. Hi ha biaixos en els algoritmes, en la gestió de les plataformes d'intermediació. Hi ha grups, empreses i persones que tenen com a missió distorsionar i orientar les informacions i percepcions també a internet. No s'ha de ser ni pessimista per naturalesa ni ingenu per convicció. Hem de seguir experimentant i aprenent. - joansubirats - elperiodico.cat

7 comentaris :

  1. Es que la palabra posverdad viene dada de las informaciones no contrastadas, y en eso internet es una alimaña, y que después resultan que no son ciertas. Vamos, lo que se ha llamado siempre "bulo"
    Salut

    ResponElimina
  2. Una mentida podrida, el problema és que no hi ha temps per contrastar i aquests hi juguen amb aixó, si es pretèn contrastar una informació, ja no cal publicar la noticia, quan l'has contrastat ja n'hi han passat moltes per davant.
    Igual que hi ha 'slow food', potser caldrien 'slow news', seria d'agraïr.

    ResponElimina
  3. Hi ha una llínea molt prima entre la veritat y la mentida dins el cap d´algù que nomès reb informació i notícies a través de internet.

    La virtùd de las xarxes informáticas a las eleccions de EEUU ha sigut que en el 2016 la propaganda electoràl de Trump ha arribat fins al l´ultim pallùs del mitg-oest, mentres que al 2008 només la clase alta-mitja nord-americana estab conectada.

    Ha sigut la conexò masiva de tothom el que he democratitzat las xarxes, però també ha fet emergir a la llum tota la basura ideòlogica de las clases humìls americanas. I molts han cregut en ella, en solucións fàcils a probelmas complexes.

    S´ha demostrat que alló de : "Vox populi, vox Dei" estaba sobrevalorat. Sobre tot, si els que voten no disposen d´informaciò complerta i verìdica.

    La cultura, la formació d´opiniò, continúen sent elitistes, però el pallussos també voten.

    Estem dins d´una decadencia imparable.

    Salut.

    ResponElimina
  4. Tota Europa de fet, és un Balneari decadent.

    ResponElimina
  5. Amb Internet la bona informació és més cara i més difícil d‘obtenir, només per unes elits que la poden pagar. La plebs, com sempre, viu de rumors.

    ResponElimina
  6. Sí, tota Europa és un balneari i, amb perdó, un geriatric decadent.

    ResponElimina
  7. Un geriatric ple de pits operats, viagra a dojo, tatuatges i molt d'alzheimer. Molt lluny de la elegant decadencia que ens oferia Visconti.

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes