Hi va haver un moment després de la mort de Franco en què Barcelo-na, que encara buscava un lloc al sol després dels 40 anys de franquisme, va girar la mirada cap a la seva vella tradició anarquista. Van ressorgir els lemes (Dictadura, ni la del proletariat, en va ser un dels més celebrats), van aparèixer revistes llibertàries (una menció especial es mereix Ajoblanco) i es va reeditar l’obra de Bakunin. Eren els anys 70, temps en què, després de la mort del tirà, tot semblava possible.

La CNT, l’històric sindicat anarcosindicalista, majoritari a la Barcelona d’abans de la guerra, va registrar una important crescuda d’afiliats. Els mocadors negres van començar a formar part de l’estètica estudiantil, i a les assemblees es criticava el postfranquisme però també la falta de llibertats a les repúbliques populars de l’est d’Europa. En aquesta ciutat amb set de llibertat, oberta i romàntica, a l’històric comunisme del PSUC semblava que li sortia un competidor potent en el moviment àcrata.
El juliol del 1977, és a dir, fa exactament 40 anys, aquell esperit va cristal·litzar a les Jornades Llibertàries, que van tenir com a epicentre el parc Güell –quan no era territori de turistes– i el Saló Diana. Aquí es debatien les ponències espesses («Valoració de la pràctica llibertària internacional des del 1936», «Crítica de la societat industrial i alternatives», entre altres). Al parc, en canvi, es va expressar la part més lúdica del moviment, que no era poca.

Els organitzadors van fer una crida, en un pasquí impagable, a evitar «les superextravagàncies, passades sortides de mare i esnobismes de rambla», atès que el moviment llibertari era una cosa seriosa, cridada a canviar la societat. No cal dir que la recomanació es va complir només de manera parcial. Els porros i l’amor lliure no eren incompatibles amb el cant d’A las barricadas.
Aquell moviment, utòpic, bonic, original i festiu va ser com un somni. El despertar va ser dur. Si l’anomenat desencantament de finals dels anys 70 va tenir un verdader sentit va ser per a aquells llibertaris, idealistes i assilvestrats. 


Juancho Dumall - elperiodico.cat - Aquella Barcelona llibertària