Aquest escrit de Jorge Majfud és del 2006, però amb lleugeres modificacions podría ser d'ahir o d'avui mateix.

- ESCUTS HUMANS, Y MÉS EFECTES COL·LATERALS -

"Dilluns passat 17, en una elegant taula, el president George Bush, creient-se en la intimitat, li va dir a Tony Blair, que aquell dia lluïa una enorme, polida, anglesa corbata rosada: "what they need to do is get Syria to get Hezbollah to stop doing this sh ..., and it 's over. "(" el que han de fer és obligar Síria a què Hezbollah pari aquesta merda, i llest ") Es referia al nou conflicte, bombardeig, massacre, absurd entre Israel i el Líban , o entre Israel i la guerrilla Hizbollah -aquest punt no és clar. El diari anglès Daily Mirror, escandalitzat, va titular: "Bush, comenci per respectar al nostre ministre".

En 1941, Erich Fromm psicoanalizaba (en La por a la llibertat) que l'or equival a la merda i la retenció d'aquesta en el nen prefigura el caràcter del capitalisme. Des del punt de vista de la crítica històrica, en alguna cosa té raó el president dels Estats Units: això és una merda. Oh, no siguem tan fins: tot i que els toilettes tinguin aixetes d'or, la civilització encara s'alça sobre els seus clavegueres.
Però anem al punt. Sempre he defensat el dret d'Israel a defensar-se. Mai he dubtat a publicar un assaig, o el que sigui, assenyalant les contradiccions i la malaltia moral de l'antisemitisme. I ho seguiré fent perquè en alguna cosa no puc transar, en alguna cosa sóc intolerant: per sobre de qualsevol secta, per sobre de qualsevol arbitrària divisió, per sobre de qualsevol mediocre i arrogant fanatisme, racisme, sexisme, classisme, per sobre de qualsevol ridícul sentiment de superioritat de noblesa hereditària, la humanitat és una sola, és una sola raça. Una raça sempre malalta, però l'única que tenim i a la qual no podem deixar de pertànyer, encara que de vegades envegem la vida més franca dels gossos.

Malgrat tot això, mai podré justificar la massacre d'un sol innocent i menys de centenars, sota l'argument que entre ells es troba algun terrorista. Aquesta dialèctica ja està sent disc ratllat, mentre les víctimes -vaja casualitat- sempre són, en la seva gairebé totalitat, els innocents, la massa, els anònims, siguin àrabs o jueus, iraquians o americans, macúas o macondes. De tant en tant mor algun cap aliè, és clar, que serveix per justificar l'èxit de tot l'horror propi.

Qui posa una bomba i mata a deu, a cent persones és un monstre, un terrorista. Però matar centenars d'innocents amb bombes més "intel·ligents", de lluny i des de dalt ¿resulta potser una proesa del Dret Internacional i del Progrés per la Pau? Els terroristes són criminals per usar escuts humans; i els altres líders (que no sé com anomenar-los) ¿no són igualment criminals en bombardejar aquests "escuts" com si fossin muralles de pedra i no carn innocent d'un poble? Perquè si diem que aquests nens, joves, vells i dones ni tan sols són innocents, estem tan malalts com els terroristes. Amb un toc d'hipocresia, és clar.

Ara, què podem esperar d'un poble bombardejat? ¿Amor al proïsme? ¿Comprensió? És més: ¿podrem esperar un mínim de racionalitat d'algú que ha perdut a la seva família rebentada per una bomba, encara que sigui una bomba carregada de Dret, Justícia i Moral? No podem esperar aquest miracle de cap de les dues parts. La diferència està -suposem- que a un terrorista no li interessa cap tipus de racionalitat i comprensió de l'altra part, mentre que hauríem de suposar que l'altra part apel·la a aquesta facultat humana, si no com a valor ètic almenys com a estratègia de sobreviencia , o de convivència, o d'alguna d'aquestes coses nobles que sempre escoltem en els discursos. Aquesta manca racional de l'odi humà és un triomf del terror. Els qui la creen o l'alimenten són responsables, independentment de si estava primer l'ou o la gallina.

Perquè el nostre pessimisme sigui complet, cada escalada de violència indiscriminada en el món és la millor advertència i la més perfecta excusa perquè altres passats de moda comprenguin el missatge: més val sospitós ben armat que innocent sense armar. Com aquells polítics "democràtics" que obtenen l'obediència cega dels seus seguidors a base a la por de l'adversari, també els terroristes de torn obtenen els seus seguidors d'aquesta sembra d'odi. L'odi és el verí més democràtic en què agonitza la humanitat; sospitem que serà impossible d'extirpar de la nostra espècie, però també sabem que, malgrat la seva desprestigi postmodern, només la racionalitat és capaç de controlar-dins dels reductes infernals del subconscient individual i col·lectiu.

El 1896 Ángel Gavinet en el seu llibre Idearium espanyol va observar, amb escepticisme i amargor: "Un exèrcit que lluita amb armes de molt abast, amb metralladores de tir ràpid i amb canons de gran calibre, tot i que deixa el camp sembrat de cadàvers, és un exèrcit gloriós; i si els cadàvers són de raça negra, llavors es diu que no hi ha tals cadàvers. Un soldat que lluita cos a cos i que mata al seu enemic d'un cop de baioneta, comença a semblar-nos brutal; un home vestit de paisà, que lluita i mata, ens sembla un assassí. No ens fixem en el fet. Ens fixem en l'aparença. "

La meva tesi ha estat sempre la següent: no és veritat que la història no es repeteix; es repeteix sempre. El que no es repeteixen són només les aparences. La meva primera advertència tampoc ha canviat: la violència indiscriminada no només sembra mort sinó, a més, el que és encara pitjor -Odi.

Jorge Majfud 
escrits crítics