Es pregunta Fonalleras a el periódico.cat per què va deixar d'escriure Juan Rulfo. Hi ha moltes teories sobre el fet que Rulfo deixés de publicar. Hi ha qui diu que es va espantar davant la poderosa influència d’aquell llibre majestuós, que ara és a la biblioteca de qualsevol que vulgui saber què vol dir escriure i què vol dir construir un món, un univers complet que no solament ens introdueix en un espai i un temps eterns –fixats per la ficció– sinó que funciona com a generador de noves escriptures. Com li va ocórrer, posem per cas, a García Márquez, com li passa a tothom que es pensi que sap escriure abans de llegir Rulfo.

Hi ha qui diu que va preferir el silenci, com la silenciosa (i bigarrada) processó d’espectres que caminen i cavalquen per Comala. «La literatura no pot actuar, ni modificar res», va dir Rulfo. Excepte si has llegit 'Pedro Páramo', per exemple.

José Emilio Pacheco deia que quan Juan Rulfo va deixar de beure, va ser obligat a internar-se en una clínica, una mena de manicomi a Tlalpan on va rebre electroxocs. D'acord amb el que José Emilio em va explicar, jo situo com una probabilitat que a conseqüència d'aquests electroxocs va deixar d'escriure. Les versions són moltes, fins i tot el mateix Rulfo era prou llest per canviar la seva versió cada vegada que li preguntaven", diu Parra.

¿Per què va deixar d'escriure? És que s'em va morir el tio Celerino que és el que m'explicava les històries, solía dir Rulfo. Aquesta anècdota que explicaba Vila Matas a Bartleby i companyia és de les més creïbles. O potser Rulfo sabia que la missió d'un escriptor és produïr una obra mestra, i això Rulfo ho sabia, al cap i a la fi tot escriptor escriu una sola novel·la, la resta són variacions vàries sobre la inicial, iteracions sobre el mateix tema, que uns dissimulen més bé que altres. Quan  s'ha estat capaç de crear i recrear l'univers de realisme fantàstic de Comala com va fer Rulfo a Pedro Páramo, ja no cal escriure res més.