Un article d'Antoni Puigverd a la Vanguardia que és d'una honestedad que, sobretot venint d'ell, cal agraïr i valorar. Compte per que estàn passant coses i actuacions que fan que uns quants - de moment - resignats amb el procés, deixin de ser-ho. 

Quan l’independentisme va sortir del marge per convertir-se en el principal nervi català, vaig descriure’l com una reacció al·lèrgica a una llei que no deixa ni tan sols la sortida contemplada per la llei (i no és un joc de paraules: el TC ­avisa que el referèndum no es pot fer; però en una famosa sentència del 2010 va esmenar un referèndum que sí que es podia fer).

El Govern central, així com els mitjans, els tertulians i quasi tots els partits espanyols proposen una sortida: “Canvieu la Constitució”. Ho diuen seriosament, però sembla una burla, ja que la societat espanyola se sent ben còmoda amb la Constitució i no té cap ganes de canviar-la. Certament: cada ciutadà fa un esforç d’adaptació al comú, però més enllà d’aquest esforç genèric, la majoria dels ciutadans espanyols senten que la Constitució és un vestit que els va força a mida (només el qüestionen els indignats, que encarna Podem; també se n’han sentit exclosos).

Els catalans van votar la Constitució: esperant que el vestit no es tornaria una cotilla. Ara molts d’ells troben que comprimeix de manera abusiva i asfixiant. Però no tenen força demogràfica per canviar-la. Se senten engabiats. Lògicament, la ciutadania espanyola ho viu d’una altra manera: no pot, ni vol, entendre les il·lusions i problemes del catalanisme. Per això s’han popula­ritzat en tertúlies espanyoles les visions caricaturesques (el tòpic de la pela) o els judicis temeraris sobre els catalans (estan malalts, adoctrinats, fanatitzats, fracturats...). La trista conclusió d’aquest panorama és que només hi ha dues sortides: resignació o ruptura.

Predicar la por i demanar resignació ha estat la recepta dels moderats catalans, que no poden oferir res més que el seu desig de diàleg, ja que l’Estat ha negat per activa i passiva el diàleg sobre les tres substàncies: finançament, cultura pròpia i competències. De fet, l’Estat insisteix fins a extrems grotescos en la uniformació. Per exemple: ara no deixa que el Govern del president Puig es dirigeixi en valencià al de Puig­demont. Aquest context empeny en­cara més els independentistes a tirar pel dret. Molts no volen saber que la cosa acabarà malament. D’altres sí que ho saben i, tanmateix, persisteixen en el seu camí. De manera fatalista, com qui, conscient de la irreversibilitat de la seva malaltia, tria l’eutanàsia. Rebutgen les cures pal·liatives que prometen els moderats (els quals, de fet, no tenen a la farmaciola ni una aspirina per oferir).

L’aeroport del Prat s’ha convertit en la metàfora que ho resumeix tot: fa deu anys, moderats i empresaris van de­manar des de l’Iese la descentralització aeroportuària. L’Estat no va cedir. Els moderats van callar. Aena, que representa els interessos de l’Espanya radial, va privatitzar-ne parcialment la gestió. Resultat: Aena extreu enormes bene­ficis del Prat mentre li redueix la inversió en seguretat i serveis. Jo puc ser contingut personalment, però no puc tancar els ulls a la realitat. Davant d’aquest panorama, no tinc l’atreviment de recomanar contenció, és a dir, resignació.

Resignació - ANTONI PUIGVERD 
lavanguardia-com