CONDICIÓ SINE QUA NON 15.9.17

Quan el percentatge a favor del referèndum aconsegueix en una societat el 80%, no és possible que es pugui obrir un debat polític normalitzat en absència del mateix. Sense referèndum, els no independentistes estan pràcticament privats de la paraula i condemnats, per tant, a l'esterilitat. - Javier Pérez Royo - Catedràtic de Dret Constitucional.

La celebració d'un referèndum a Catalunya, per tal que els ciutadans d'aquesta comunitat manifestin la seva voluntat de mantenir la seva integració dins de l'Estat espanyol o d'constituir-se en Estat independent, s'ha convertit en una condició sine qua non perquè la competició política pugui desenvolupar-se d'acord amb el cànon del que es considera que és una competició democràtica en qualsevol país civilitzat.

És veritat que al constituent espanyol de 1978 no se li va passar tan sols pel cap que pogués arribar a celebrar-se un referèndum, per tal que Catalunya i País Basc poguessin independitzar-se. En això el president del Govern té raó. El que passa és que, per tractar d'evitar que aquesta eventualitat pogués arribar a plantejar-se, va ser per al que es va dissenyar en la Constitució la via d'accés a l'autonomia de les "nacionalitats" que "en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d'Estatuts d'autonomia ", que consistia en el pacte entre els parlaments d'aquestes comunitats i les Corts Generals, que posteriorment seria sotmès a referèndum. El pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i el referèndum dels destinataris del pacte és la Constitució Territorial de 1978. Atès que la reforma d'aquesta Constitució Territorial exigia la renovació del pacte entre els dos parlaments i la ratificació del mateix en referèndum , el constituent va considerar que mai es plantejaria la convocatòria d'un referèndum d'independència. El procés dissenyat en la Constitució per a l'aprovació i reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya garantia que així seria.

I així ha estat fins que el TC va aprovar la STC 31/2010, sobre la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovada i en vigor des de 2006. Fins a aquest moment el percentatge de ciutadans a Catalunya que acceptaven la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, l'anomenat "bloc de la constitucionalitat", com a fórmula d'integració de Catalunya a l'estat espanyol ha estat sempre al voltant del 80%. L'independentisme ha estat una opció gairebé anecdòtica fins a 2010.

És la STC 31/2010 la qual ho va canviar tot, en la mesura que va destruir la Constitució Territorial de 1978. La STC 31/2010 va desautoritzar el pacte assolit entre el Parlament i les Corts Generals i va desconèixer el resultat del referèndum de ratificació de l'esmentat pacte. Els dos elements essencials d'aquesta Constitució Territorial, el pacte interparlamentari i el referèndum, van quedar invalidats com a fórmula d'integració de Catalunya a l'Estat.

A partir d'aquest moment, es produeix una transferència del suport ciutadà del "bloc de la constitucionalitat" a la convocatòria d'un referèndum perquè els ciutadans de Catalunya es pronunciïn sobre la seva integració en l'Estat. El mateix 80% que ha estat donant suport ininterrompudament des de l'entrada en vigor de la Constitució i l'Estatut dit "bloc", ha passat a donar suport a la convocatòria del referèndum. Tots els estudis d'opinió ho confirmen. Entre el 70 i el 80% es xifra el suport a Catalunya a la celebració del referèndum. Això és el que ha passat entre 2010 i 2017.

Quan això passa, quan el percentatge a favor del referèndum aconsegueix en una societat el 80%, no és possible que es pugui obrir un debat polític normalitzat en absència d'aquest. Sense referèndum falta l'oxigen imprescindible perquè pugui existir un debat polític. L'únic discurs possible és el de la reclamació que el referèndum se celebri. O dit d'una altra manera: l'únic discurs possible és el que en aquest moment representa el nacionalisme independentista.

Mentre no s'acordi la celebració d'un referèndum, els no independentistes estaran pràcticament privats de la paraula i condemnats, per tant, a l'esterilitat. Ho estem comprovant des 2012. L'única veu que es ve sentint des de llavors és la del nacionalisme independentista. Una veu que pràcticament no hi havia estat present en el sistema polític català en democràcia, ha estat escoltada per un terç del cens electoral, que és un 47% dels ciutadans que exerceixen el dret de sufragi que acaba conformant una majoria absoluta parlamentària.

Al davant no hi ha pràcticament res. Hi pot haver una majoria social que no vol la independència. Però es tracta d'una majoria que no pot expressar-se políticament com a tal. Es veu obligada a expressar-se d'una manera fragmentada i inconnexa, convertint-se d'aquesta manera en poc rellevant políticament. Mentre la posició del Govern de la nació segueixi sent la que és respecte del referèndum, no hi ha debat polític possible a Catalunya ni entre Catalunya i Espanya. Els partits de govern d'Espanya, PP i PSOE, la presència rellevant en el subsistema polític català és indispensable perquè aquest subsistema pugui considerar-se part del sistema polític espanyol, estan condemnats a la marginalitat. I cada vegada més. L'Estat no pot estar absent de Catalunya. No pot ser present exclusivament com "enemic", com el va qualificar en el seu dia Artur Mas. Cal donar-li la possibilitat a l'eventual majoria social no independentista que s'expressi políticament com a tal, restaurant-d'aquesta manera les condicions que facin possible un debat polític digne de tal nom. Ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i aturar la història en un moment en què no hagués estat necessari la celebració del referèndum. No hi ha debat polític possible sense la celebració del referèndum. Hauria estat preferible no arribar a aquest punt. Però hi hem arribat.