Res del que està succeint ens hauria de sorprendre, serà que no s'havia avisat, semblava o alguns volien fer-nos creure que el pas cap la independència seria un camí de roses, que tot seria fàcil i senzill, com sempre, etc etc, i no ha estat aixi com era lògic. El conflicte català es decidirà al carrer, explica en aquest article Antoni Puigverd; cert, és la última possibilitat que queda, però quin preu s'haurà de pagar?. Realment val la pena?

"Semblaria que el problema que Catalunya planteja és d’identitat: és un conflicte pel repartiment del poder a Espanya. Després de la crisi de l’Estatut, el problema va ser abordat des de la perspectiva de la força en comptes de ser transaccionat civilitzadament. El PP (i l’entorn periodístic, funcionarial i econòmic que l’empeny) va decidir que les demandes catalanes no havien de ser escoltades en cap sentit ni des de cap punt de vista. La justificació de l’immobilisme es pot resumir amb la cínica frase d’un alt periodista: “El català és un tigre de paper: rugeix però no mossega”. El tigre de paper va acceptar l’envit i va decidir mossegar. Per això hem arribat fins aquí.

El desastre cristal·litza. Segurament ja no hi ha marge de res. Cal assumir sense dramatisme, però sense esperança, que el conflicte català es decidirà al carrer. De moment, el carrer és dels manifestants. Previsiblement, arribaran també els policies que, aplegats massivament al port de Barcelona a raó de molts milers d’euros diaris, esperen l’ordre d’actuar. Sembla una mala pel·lícula de terror, però és del tot real: està cristal·litzant un conflicte que fa anys que dura i per al qual aquest diari ha demanat una vegada i una altra, inútilment, l’àrnica de la negociació.
Davant la negativa espiral econòmica que el conflicte genera, davant l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, davant la substitució del Parlament pels jutges, policies i manifestants, no són pocs els que ara s’esquincen les vestidures i apel·len al famós sentit comú. A tots els que van oblidar que el sentit comú necessàriament passa per reconèixer i negociar les raons de l’adversari, els hem de recordar una vella màxima que Titus Livi escriu a la seva història de Roma: “La guerra s’alimenta d’ella mateixa”, frase que, traduïda al moment present, sona així: “El conflicte s’alimenta del conflicte”.

Tots els que ara criden al sentit comú, començant pel president Rajoy, van oblidar que el conflicte que no troba vies de solució política acaba desbordant els carrers i fa emergir els pitjors dimonis de la història. Aquests dimonis ja campen lliurement per jutjats, places i vaixells policials.

Lamentarem en va moltes coses que hauríem pogut resoldre perfectament fa anys. És fàcil preveure qui acabarà mossegant amb més força. No costa deduir qui sortirà victoriós d’aquesta partida demencial. Però el fet és que la tardor calenta farà perdre a tot Espanya, no solament a Catalunya, energies econòmiques precioses i relacions personals encara de més valor. Essencialment, posarà en evidència l’òxid d’un sistema que, incapaç de regenerar-se, només entén de força.

Un altra vegada, a Espanya s’imposa el xoc. Semblava que només hi havia un somni, el dels independentistes. N’hi havia dos. El somni d’una Espanya a la francesa que planxa tot allò que s’aparta de la visió uniforme presideix les fantasies de diaris i dirigents a la capital d’Espanya. Tots dos somnis es pensen que ara tenen l’oportunitat d’or de guanyar. Separar Catalunya d’Espanya. Planxar d’una vegada per totes Catalunya. Essent antagònics, aquests dos somnis coincideixen en un punt: “Com pitjor, millor”. Ja ho tenen."