DETINGUTS PER INCITAR A L'ODI


Dos joves de Lleida van ser arrestats acusats d'un suposat delicte d'incitació a l'odi per criticar a Facebook la violència policial durant la jornada del referèndum, expliquen a naciodigital.
Criticar la brutalitat policial de l'1 d'octubre a Facebook pot comportar la detenció. Això és el que els ha passat a dos joves de Lleida, detinguts per la Guàrdia Civil per un suposat delicte d'incitació a l'odi arran d'unes publicacions a Facebook en què criticaven l'actuació dels cossos de seguretat espanyol. Segons informa Teleponent, a les publicacions es podien veure agents de la policia espanyola i es feien proclames a favor de la democràcia i contra la violència policial. 
El cas més recent, explica el mitjà, és el de la Meritxell, que dilluns va rebre una trucada de la seva germana que li explicava que dos agents de la Guàrdia Civil s'havien personat al seu lloc de feina. La Meritxell, mare de dos fils, va assessorar-se i els Mossos van recomanar-li que esperés a casa seva l'arribada dels agents, que hores més tard se la van endur cap a una comissaria de Lleida. 
L'altre cas va passar dijous passat. La Guàrdia Civil va arrestar Kenneth, acusat també d'incitació a l'odi, i se'l van endur emmanillat. Segons explica el noi i recull Teleponent, els agents van tapar-li les mans per evitar la imatge de sortir amb les manilles davant dels companys de feina. En el seu cas, els agents van ser "molt cordials". 
No va passar el mateix amb la Meritxell, que lamenta que no li deixessin passar la nit a casa. "Segons la meva advocada, al ser mare de dos fills i no haver-hi risc de fuga, tinc el dret de passar la nit a casa", explica. També denuncia que les manilles que li van posar li han deixat ferida i que en un primer moment els agents no van fer cas quan els va dir que era celíaca.
La llei mordassa que permet aquest tipus de detencions arbitraries, diguessin el que diguessin aquests joves al seu facebook, crea una indefensió als ciutadans que segons el criteri de la Guàrdia Civil, per qualsevol comentari poden ser detinguts. I ja n'hi ha prou d'usar l'odi tan a la lleugera, i això de la incitació a l'odi que és una bestiesa, nomès es pot odiar alló que abans s'ha estimat, i vers la Guàrdia Civil no crece hi hagi aquest sentiment, si, en canvi, despreci, rabia o menysteniment per la seva brutalitat el dia 1-O, però no odi. 
Això és el que et por passar quan vius en un Estat totalitari, regit per un govern totalitari, i es podria dir que és l'odi el que els mou a actuar no contra els seus rivals polítics, sino tambè contra ciutadans indefensos que han estat privats de la llibertat d'expressió.

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA


Hannah Arendt, ens va advertir, que de la violència mai sorgeix el poder i va afegir que el poder només sorgeix de l’acció política. I que la violència sorgeix quan hi ha absència de poder, quan el poder està en perill i es recorre a la violència armada per implementar-la per la força. Fet que al seu torn conduirà a una espiral que eliminarà la democràcia. Aquest és el cas de Catalunya. El poder està en perill pel control del qual s’enfronten dues administracions per controlar-lo, el govern central i el de la Generalitat, i d’aquí sorgeix la violència exercida pel govern Espanyol per doblegar la població que dóna el seu suport al govern català.
El greu conflicte que enfronta el Govern de Catalunya amb el suport d’una part important de la població catalana, enfront del govern central, també recolzat per una part de la societat espanyola, no s’hauria de resoldre mitjançant l’ús de la violència. Massa experiències properes aconsellen que aquest camí convertirà el conflicte en més difícil de transformar. Recordem conflictes propers, els d’Euskadi o els Balcans, sabem de les dificultats per a la reconciliació en aquestes societats. La política és diàleg i negociació. La violència el fracàs de la política i el poder. Circulen videos a youtube on es veuen trailers transportant tancs cap a Catalunya, no se si són certs o es tracta de videos antics d'algunes maniobres militars, antics, però és preocupant, encara més violència.

ALEA JACTA EST



  • Fa la impressió que el President Rajoy ha pres la possibilitat excepcional de l'article 155 pel que no és: una carta blanca per usurpar les competències de qualsevol comunitat autònoma amb la qual discrepi - eldiario.es
  • La Constitució reconeix en el seu article segon el dret a l'autogovern de les nacionalitats que integren Espanya. També estableix una estructura bàsica de divisió de poders per a les comunitats autònomes, que tindran un Govern, un president, un Parlament i un Tribunal Superior de Justícia.


  • Aquest és el règim constitucional de distribució territorial del poder. La manera en què normalment ha de funcionar l'Estat espanyol. Al costat d'això, i només per al cas de circumstàncies molt anòmales, l'article 155 CE preveu una possibilitat tremendament excepcional: la suspensió temporal i extraordinària del dret a l'autogovern i del règim constitucional autonòmic. No és aquest l'únic exemple de suspensió temporal dels principis i drets constitucionals. La Constitució també preveu en altres articles la possibilitat de suspendre la vigència de les seves normes. Així succeeix en temps de guerra o catàstrofe, quan l'art. 116 CE permet que se suspenguin determinades garanties i drets. Altres suspensions tenen menor entitat: per exemple, el secret de les comunicacions perd eficàcia quan de manera temporal i motivada un jutge autoritza el seu intercepció per a la investigació d'un delicte.

    Totes aquestes suspensions tenen en comú la seva temporalitat, i el fet que la Constitució estableix l'única finalitat legítima amb que es poden adoptar. Si no fossin provisionals perdrien el seu caràcter excepcional i serien, en veritat, una derogació de la mateixa Constitució. Per la mateixa raó, totes han de ser interpretades de manera restrictiva: els casos en què s'apliquin aquestes excepcions s'han de limitar al mínim. En tots aquests casos, a més, és imperatiu controlar de manera estricta que les suspensions constitucionals es facin servir res més que per a les finalitats previstes en la Constitució.

    Tot això és aplicable també a les mesures coercitives cap a les comunitats autònomes que preveu l'article 155 CE. I ha de ser el criteri per jutjar la constitucionalitat de les mesures d'execució d'aquest article que acaba de desvetllar el Govern. Des del punt de vista constitucional aquesta proposta té un primer límit. El requeriment previ al Govern autonòmic perquè cessi en la seva desobediència que exigeix ​​l'art. 155 serveix per delimitar quina és la desobediència concreta que s'està produint. En aquest cas, la Carta del President del Govern espanyol al seu homòleg de la Generalitat es referia al compliment de les resolucions del Tribunal Constitucional que van suspendre, i després van anul·lar les lleis de referèndum i, a través seu, de transitorietat. L'article 155 CE faculta, doncs, al Govern de la nació per prendre les mesures provisionals necessàries perquè es compleixin aquestes lleis. Ni més ni menys, i res més.
    L'article 155 CE no es pot utilitzar perquè el Govern central substitueixi, amb fins partidistes, al català en la seva potestat de convocar eleccions. Si el Govern de Madrid discrepa políticament del català, no pot llevar-li sense més aquesta competència i assumir-per a si mateix. Seria una violació evident de la Constitució. Però això al Govern de Rajoy els hi és igual, ja estan acostumats a saltar-se totes les lleis, amb l'agreujant que l'aplicació d'aquest article 155, el Govern ni cap membre del mateix la podrà recorrer en estar inhabilitats, i si algun ciutadà que és l'ùnic que ho pot fer, recorreix aquesta aplicació davant el TC, aquest pot tardar 10 anys en dictar sentencia, suposant que acceptés el seu recurs.
    Estem en  un atzucac, davant d'un Govern, el de la Generalitat que no pensaba que el de Madrid arribaria tant lluny, i el de Madrid que no creu que el de la Generalitat dongui la passa definitiva i declari la DUI. I no deixa de ser curiós que Rajoy digui que ell no ha aplicat la suspensió de l'autonomia i Puigdemont que diu que no ha declarat encara la DUI, que té congelada i que molt em temo, gairebé obligat es veura forçat a descongelar. El desproposit és enorme i de consequencies que ningú sap ons en poden portar, però diria que al President Puigdemont no li queda una altra opció que declarar unilateralment la Independencia, i més que quan pitjor millor, és 'de perdidos al rio'. Puigdemont és un home de conviccions, de conviccions fermes, que fins ara ha complert tot el que va dir que faria en ser designat President de la Generalitat, i ara crec que responsable o irresponsablement complirà amb el mandat final, declarar la DUI. Alea jacta est

    .

    TORNAR A LA LEGALITAT, DE GÜRTEL?


    En aquests dies, resulta complicat no caure en la temptació de dedicar aquesta columna a algun dels mil fronts generats al voltant de la qüestió catalana que, més enllà de denominar-la "desafiament independentista" hauríem de començar a titllar-la "crisi de model d'Estat", perquè Catalunya només és un símptoma, com apuntava a l'article d'ahir.

    Malgrat el complicat d'eludir aquesta temptació, ho faré mogut per la contradicció en què cauen tant Govern com Partit Popular (PP). Tots els seus membres amb càrrec no fan més que reiterar la importància de tornar a la legalitat però, ¿quin és el seu concepte de legalitat?

    L'últim informe de la fiscal Concepción Sabadell, a càrrec del judici pel cas Gürtel, és demolidor, assegurant que aquesta trama va convertir en una "manera de vida" dels suborns continuats a càrrecs públics del PP. ¿És és la legalitat a la qual li agradaria tornar al Govern de Mariano Rajoy?

    Des de la Fiscalia asseguren que compten amb proves suficients per condemnar ni més ni menys que 37 acusats, amb Francisco Correa al capdavant, per al qual es demana la màxima pena de 125 anys de presó. L'extresorer, Luis Bárcenas, tampoc sembla que s'anirà de 'rositas', ja que per ell se sol·liciten 39 anys de presó.

    Concepción Sabadell no sembla tenir cap dubte que aquesta organització va ser "constituïda per delinquir", subornant als càrrecs públics del PP amb comissions del tres o el quatre per cent a canvi d'adjudicacions. L'informe final és contundent a l'assegurar que els acusats "exhaurir arques publiques". A més, l'informe de la Fiscalia conclou també que la trama Gürtel va contribuir positivament al finançament il·legal del Partit Popular.

    Amb aquest panorama, Rajoy i els seus sequaços han de sentir-se afortunats que la qüestió catalana s'hagi convertit en la millor cortina de fum per desviar l'atenció sobre la trama que fa trontollar els fonaments de la mateixa seu de Gènova. No obstant això, la nostra tasca com a periodistes és tractar d'impedir que això passi, marcant-nos com a meta que vostès, lector@s, sàpiguen que les accepcions de "legalitat" per a algunes persones transcendeixen les que es recull en a la Reial Acadèmia de la Llengua.

    En aquest punt, cal preguntar-se: ¿és legítim que reclami tornar a la legalitat qui pot portar anys movent-se fora d'ella?


    LLÀGRIMES PERFUMADES DE RATAFIA


    "La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el discurs de Marià a la nació després d'haver aplicat l'article 155 de la sacrosanta Constitució, un discurs sòlid, coherent, d'estadista.
    La cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ratafia. #Krls, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar que li estaven omplint de nou el got. Ja no és queixava i cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi ho havien arreglat tot, tenia la garjola assegurada i l'ànima blanca com la neu. 
    Com no havia estat capaç d'adonar-se'n de tot el que havia fet Mariano, ah! que delicat i amorós aplicant el 155 redemptor, pel bé comú de tots el catalans. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, rebutjava als secesionistes que l'havien enganyat amb les seves falsetats acusant a un pobre Ministre de l'interior innocent, víctima de les seves intrigues i manipulacions. Als arribistes de C's i al guaperes del que en quedaba dels sociates. Ah! si fins i tot el Comissari Marhuenda ja sabia que aplicarien el 155, no pregunteu com ho sabia..... ara, tot habia acabat, tot estava al seu lloc, tot estaba bé.
    Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un policia nacional darrere seu. La fi de la crisi tant de temps esperada li entrava pel cervell, de sobte ho veia tot clar. Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat molts anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella cara amable de barba confosa, en qui no confiava. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ratafia van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Mariano".


    -

    COM PITJOR, MILLOR


    Res del que està succeint ens hauria de sorprendre, serà que no s'havia avisat, semblava o alguns volien fer-nos creure que el pas cap la independència seria un camí de roses, que tot seria fàcil i senzill, com sempre, etc etc, i no ha estat aixi com era lògic. El conflicte català es decidirà al carrer, explica en aquest article Antoni Puigverd; cert, és la última possibilitat que queda, però quin preu s'haurà de pagar?. Realment val la pena?

    "Semblaria que el problema que Catalunya planteja és d’identitat: és un conflicte pel repartiment del poder a Espanya. Després de la crisi de l’Estatut, el problema va ser abordat des de la perspectiva de la força en comptes de ser transaccionat civilitzadament. El PP (i l’entorn periodístic, funcionarial i econòmic que l’empeny) va decidir que les demandes catalanes no havien de ser escoltades en cap sentit ni des de cap punt de vista. La justificació de l’immobilisme es pot resumir amb la cínica frase d’un alt periodista: “El català és un tigre de paper: rugeix però no mossega”. El tigre de paper va acceptar l’envit i va decidir mossegar. Per això hem arribat fins aquí.

    El desastre cristal·litza. Segurament ja no hi ha marge de res. Cal assumir sense dramatisme, però sense esperança, que el conflicte català es decidirà al carrer. De moment, el carrer és dels manifestants. Previsiblement, arribaran també els policies que, aplegats massivament al port de Barcelona a raó de molts milers d’euros diaris, esperen l’ordre d’actuar. Sembla una mala pel·lícula de terror, però és del tot real: està cristal·litzant un conflicte que fa anys que dura i per al qual aquest diari ha demanat una vegada i una altra, inútilment, l’àrnica de la negociació.
    Davant la negativa espiral econòmica que el conflicte genera, davant l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, davant la substitució del Parlament pels jutges, policies i manifestants, no són pocs els que ara s’esquincen les vestidures i apel·len al famós sentit comú. A tots els que van oblidar que el sentit comú necessàriament passa per reconèixer i negociar les raons de l’adversari, els hem de recordar una vella màxima que Titus Livi escriu a la seva història de Roma: “La guerra s’alimenta d’ella mateixa”, frase que, traduïda al moment present, sona així: “El conflicte s’alimenta del conflicte”.

    Tots els que ara criden al sentit comú, començant pel president Rajoy, van oblidar que el conflicte que no troba vies de solució política acaba desbordant els carrers i fa emergir els pitjors dimonis de la història. Aquests dimonis ja campen lliurement per jutjats, places i vaixells policials.

    Lamentarem en va moltes coses que hauríem pogut resoldre perfectament fa anys. És fàcil preveure qui acabarà mossegant amb més força. No costa deduir qui sortirà victoriós d’aquesta partida demencial. Però el fet és que la tardor calenta farà perdre a tot Espanya, no solament a Catalunya, energies econòmiques precioses i relacions personals encara de més valor. Essencialment, posarà en evidència l’òxid d’un sistema que, incapaç de regenerar-se, només entén de força.

    Un altra vegada, a Espanya s’imposa el xoc. Semblava que només hi havia un somni, el dels independentistes. N’hi havia dos. El somni d’una Espanya a la francesa que planxa tot allò que s’aparta de la visió uniforme presideix les fantasies de diaris i dirigents a la capital d’Espanya. Tots dos somnis es pensen que ara tenen l’oportunitat d’or de guanyar. Separar Catalunya d’Espanya. Planxar d’una vegada per totes Catalunya. Essent antagònics, aquests dos somnis coincideixen en un punt: “Com pitjor, millor”. Ja ho tenen." 

    PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT



    Aquest escrit és del 4 de septembre de 2.012. No va tenir excessiu ressó, malgrat crec que posaba el dit a la nafra de la dificultat real de que Catalunya assoleixi a curt o mig termini la seva Independència d'Espanya. No he tocat ni una coma, ho dic per que hi sortia Barroso que afortunadament ja no hi és, i no hi surt Puigdemont que encara no hi era, però em quedaria en el fons de l'escrit.

    "No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sense fer volar inútilment coloms, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb quatre crec ja n'hi haurà prou:
    1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 
    2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien les seves empreses? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió de pessetes com deia Fabià Estapé. 
    3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió llarg de jubilats?
    4.- Si no podriem emetre deute car els nostres bons són brossa, d'on trauriem els diners?
    .
    Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos, doncs al revés de Catalunya als Britànics Escòcia els costa diners i l'ùnic que estan discutint és qui es queda amb el petroli. 

    En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai. S'ha de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 35% 40%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt tres de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.
    .
    Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. 
    La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista, catalanista. té tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català, però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre, haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.

    No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i els SI tocant  alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i ara amb Oriol Junqueres a qui sembla se li hagi aparegut la verge i ho veu tot de color de rosa.
    ,
    Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell”. Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. 

    La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que ens varen vendre que amb l’Estatutet seria més gran el cove i sembla que hi cabrien més peixos, i em temo que ens hem quedat amb les raspes de la sardina. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible. I per resoldre el més important, la questió del caler, ara dit pacte fiscal, és on ha d'entrar en joc la política i quan mñes allunyada estigui de la independèncoa millor ens anirà.
    .
    A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya, per més que Barroso digui el que va dir i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no és tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i aquí si que no hi ha res a fer. Pobre España que desprecia cuanto ignora, deia Machado
    .
    I per acabar, la raó fonamental, la que fa més costaruda la nostra independencia: el nostre producte interior brut (un  20%), la nostra aportació sense retorn a Espanya que uns xifren de 8 mil milions d'euros anuals i altres en setze mil (l'expoli que es diu també) és massa important perquè un país parasitari com Espanya se'n vulgui desprendre, una mamella així no es deixa anar de cap de les maneres.

    No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar el peix i el cove, i, si us plau, que deixin de marejar la perdiu els Partits polítics prometent una autonomía fiscal o una independéncia que mai assolirem, que hi ha gent que s'ho creu i després la frustració serà mes gran. Malauradament porten ja massa frustració a l'esquena, i per més gent que es manifesti el dia 11, tot seguirà igual. Agradi o no, aquesta és la realitat i aquestes són les regles del joc, on sempre juguem a perdre."




    ÉS NOMÉS POLÍTICA


    -Tu també, Brutus, fill meu? -va aconseguir preguntar amb una veu en què hi havia pena i sorpresa a parts iguals.

    -Que va! És només política, no hi ha cap motivació personal -va explicar Brutus, i li va donar una altra propina amb el puñal-. Personalment, no tinc res en contra de vostè, pare.

    -Ah, doncs disculpa, jo no volia ofendre't -va dir César, i va morir.

    FI

    UN HEROI

    Un bon dia, passejant per la vora d'un riu, vaig veure de sobte a un nen escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és profund, així que vaig decidir salvar-lo quan es reunís una mica més de públic. Em vaig asseure en un banc a esperar. El nen escolta cridava de valent, de manera que al cap de poc es va congregar a la riba un nodrit grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, llavors em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i animat pels crits d'admiració em vaig posar a llevar-me lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Estava ja en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig posar furiós.

    -Jo estava aquí primer -li vaig dir.
    I ell em va contestar:
    -És teu el nen escolta o què? -i es va posar a treure's l'armilla.
    -¡Té raó! -es van deixar sentir unes veus entre el públic-. 'El nen escolta és de tots!
    -Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres a aquest món quan jo ja salvava nens escoltes.
    -Haurás salvat a la teva àvia em va contestar en un to insultant.
    -I tu a la teva tia. Vés a fer punyetes i deixa en pau al nen escolta.

    El públic anava en augment. Uns estaven de la meva banda, altres deien que tothom té dret a salvar nens escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com portava cremallera es va avançar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi! No sé què va passar amb el nen escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar el braç i ell em va trencar unes dents.

    Salvar els que s'ofeguen requereix valor i sacrifici.

    FIN

    Slawomir Mrozek
    ciudadseva.com

    CATALONIA DELENDA EST...


    I si el President Puigdemont la setmana vinent declara la independencia i proclama la República de Catalunya. Que passa?. D'entrada, molt menys del que diuen i sembla. Controlar els 12 mil és fàcil, i la resta no intervindran i si ho intenten és relativament fàcil desactivar-los. No se si algú hi ha pensat pero és així, i no passarà res que aqui no vulguem que passi. Del que es tracte és de si es vol fer la revolta o no, i si s'està disposat a pagar el preu, o si val la pena. El problema rau en que no hi ha una altra opció, o revolta o humiliació en tota regla, i aquí encara hi perdrem més. S'ha arribat a una situació límit de dificil sortida. La resta d'opcions que no siguin aquestes dues és perdre el temps i allargar l'angoixa de la gent que està ja al límit. Delenda est Catalonia! aquesta és la consigna.

    SOLA A EUROPA


    El president de la cambra, Antonio Tayani, avisa que Puigdemont no rebrà ajuda de cap dirigent europeu i que Catalunya es quedarà sola a Europa. Són declaracions que ha fet a la Cope.
    Ningú estarà a favor de la independència de Catalunya. Nosaltres estem a favor del diàleg. Però ningú a Europa podrà acceptar la independència de Catalunya 
    Antonio Tayani assegura que no pensa prendre cap iniciativa per convidar el President, perquè no és competència del Parlament Europeu fer cap mediació. Tayani també ha demanat que no hi hagi declaració d’independència a Catalunya.
    Espero que no es proclami la independència. Tot s’ha de fer amb el respecte a les regles i les lleis perquè ningú a la UE reconeixeria la independència de Catalunya.

    Al senyor Tayani caldria recordar-li que Catalunya de sempre ha estat sola a Europa, fa més de tres-cents anys que ho està, i ha sobreviscut. Ah! al Sr. Tayani li recordaria vella anècdota atribuïda al primer ministre Britànic. 

    "L'anècdota explica que el primer ministre britànic i el seu "chambelán" són a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no ha entès que ho ha perdut tot i nomès són la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lats en la seva decadència es resisteixen a acceptar la realitat, encara que en la cosa aquesta del Brexit, la percepció és que qui mès hi perd és Europa. Els anglesos saben que volen i on volen anar, i Europa no, i Catalunya, francament, no ho sé." 

    UN AUTO QUE POSA VERMELL

    - Els presidents d'Òmnium Cultural i l'ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, durant la protesta davant de la Conselleria d'Economia -
    L'auto d'ingrés a la presó dels líders de l'ANC i Òmnium, dictat per la jutge Lamela, em produiria vergonya si no fos perquè prima en mi el sentiment d'injustícia i la sensació d'estar assistint de nou a una utilització creativa del Dret per aconseguir que uns fets encaixin a cop de mall a un tipus delictiu per després donar traços gruixuts i cobrir l'expedient per justificar un ingrés preventiu a la presó.
    No és una qüestió en absolut política. No hi ha presos polítics a Espanya. Ara, tampoc. Sí hi ha hagut i hi haurà errors judicials i voluntarismes a l'hora d'interpretar la llei. No és la primera vegada que això passa a l'Audiència Nacional. No és un secret que a l'Audiència Nacional de vegades algunes resolucions tiren per les costures, encara que jo no m'estranyo perquè fa molt que un vell magistrat em va explicar el paper tan fonamental que la Casa tenia per al manteniment i sosteniment de l'Estat.
    La raó d'Estat també va moure injustes accions contra l'entorn d'ETA, algunes de les quals van ser finalment desautoritzades, però la presó se l'havien mamat, escolti. Només els vaig a esmentar el cas Egunkaria, en el qual es va dictar presó preventiva per a cinc persones i es va tancar un diari perquè després en una dura sentència quedés clara la vulneració constitucional que va suposar el tancament i es proclamés l'absolució de tots els implicats. També el tancament d'Egin va ser considerat il·lícit i la defenses portaven anys clamant per la "trampa jurídica" que va fer Garzón. I així podria posar més exemples. 
    Només que en aquells anys molts van considerar que la finalitat última d'acabar amb ETA i amb la seva lluita per la independència justificava tapar-se una mica els nassos i el mateix sembla que està començant a passar ara amb l'intent secessionista català. És el camí de l'excés, ho advertia diumenge i ja és aquí.
    Per això potser havia tant d'interès en portar aquest assumpte a l'Audiència Nacional fent un puntes de coixí, passant pel Codi Penal del franquisme, per convertir en competent a un tribunal els magistrats en ple ja van determinar el 2008 que no eren competents per a aquest delicte. 
    És veritablement prodigiós. Per això potser no s'ha investigat per aquest cas a ningú més amunt dels líders socials i els Mossos, perquè qualsevol altre responsable per sobre d'ells estaria aforat al TSJC i comportaria la pèrdua de la ja oscil·lant competència. Costures aquestes molt tirants, però no són les úniques.
    Té Lamela que apuntalar la sedició, on molts veuen altres delictes com desordres públics, danys i altres, i en això empra part del seu acte. Així en la resolució es relata com, Cuixart i Sánchez, van actuar a la manifestació "alçant-se com els seus promotors". Calia ficar el verb alçar encara que fos amb calçador per anar construint el tipus de la sedició. Aquest "alçar-se pública i tumultuàriament". Així que la jutge els alça com a promotors, encara que falti amb això al castellà, ja que cap d'ells es va erigir com a promotor de la manifestació en aquell moment sinó que venien sent-ho des de fa anys. El de tumultuàriament suposo que s'avala per les vegades que la magistrada es refereix als ciutadans en l'acte cridant-los "la massa" "la multitud" i altres sinònims per designar els manifestants. Però quan alguna cosa no encaixa convé reblar amb poca finesa perquè entri en el buit degut.

    Així llegim paràgrafs extremadament sucosos per il·lustrar un delicte de sedició que ens relaten com "encara que les crides a les concentracions anaven acompanyats de la sol·licitud que la concentració fos pacífica, no es va remetre cap missatge ni es va comunicar a la massa de cap manera que no es violentessin els vehicles oficials". Ja ho saben els futurs convocants de manifestacions: no oblidin amb la convocatòria recordar que la manifestació és pacífica, que no es salti sobre vehicles, no es cremin contenidors, no escupin als policies i no posin un etcètera ja que qualsevol acció comesa per persones fora del seu control que no estigui inclosa i advertida en la convocatòria li podria complicar la vida.
    Una vegada que es força el gens clar nexe entre el tipus objectiu i les accions que es relaten, es construeix també amb encert de volatiner l'ànim subjectiu que va moure els manifestants ja que la resistència era "un mitjà per assegurar la celebració del referèndum i amb això de la proclamació de la república independent de Catalunya". Una cosa tan directament inferible, dit amb total ironia, que a hores d'ara encara no sabem realment si va succeir.

    I acabat l'edifici feble de la sedició que va tenir lloc aquest dia -doncs només s'investiga aquí que va passar el 20 i 21 i no cap altra cosa- es passa a considerar que tots dos activistes han d'ingressar a la presó perquè en el seu cas es dóna no una de les causes constitucionals per decretar-la 'sinó les tres'. Per a què ens quedarem curts. Hi ha risc de fuga dels Jordis perquè "les penes són molt altes". Espero que no fiquin ara els jutges d'Espanya com preventius a tots els que se'ls reclamen penes altes de presó. A més "hi ha risc de destrucció de proves" tot i que no es realitza en l'acte el més mínim esforç per motivar aquesta qüestió atès que ha de tractar-se de les proves dels presumptes comesos el dia 20 i 21 -no de res més- i no s'assoleix a veure quins puguin ser. Podria la magistrada haver-se molestat a il·lustrar-nos. Finalment, també considera que en els Jordis hi ha risc de reiteració delictiva perquè, diu Lamela, ja han demostrat que "han portat a terme de forma contínua i reiterada activitats de col·laboració activa i necessària en relació amb la concentració de persones dirigida a aconseguir per vies il·legals la independència", o sigui, el que ve sent convocar la penya per manifestar-se, quedant clar que aquí el que preocupa és que puguin tornar a treure a la gent al carrer més enllà que això constitueixi un acte de sedició o no. Espero ansiosa el recurs dels advocats de Cuixart i Sánchez. Vull que la Sala penal es pronunciï sobre la competència de l'Audiència Nacional en el delicte de sedició i sobre la motivació de la decisió d'arrabassar a banda i el més preuat per a un ésser humà que és la llibertat. Em consta que altres jutges de l'Audiència Nacional no haguessin dictat aquest acte mai. 
    Confio en el sistema així que vull veure quan i com per això. Em van ensenyar que quan un jutge té algun dubte, el més mínim, sobre la necessitat absoluta d'empresonar preventivament a algú és el seu deure deixar-lo en llibertat. I no hi ha necessitat. Cap. La Justícia pot imposar-se sense forçar els límits, per la seva plena facultat per fer-ho. - Elisa Beni - eldiario.es

    Comparteixo fil per randa el que escriu Elisa Beni, llevat que per a mi Cuixart i Sánchez són presos polítics.
    más...
    CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


    DESTACADAS

    B L O C S
    COMENTARIS
    -