<STRONG>PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT</STRONG> - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
<STRONG>PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT</STRONG>

PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT

Share This


Aquest escrit és del 4 de septembre de 2.012. No va tenir excessiu ressó, malgrat crec que posaba el dit a la nafra de la dificultat real de que Catalunya assoleixi a curt o mig termini la seva Independència d'Espanya. No he tocat ni una coma, ho dic per que hi sortia Barroso que afortunadament ja no hi és, i no hi surt Puigdemont que encara no hi era, però em quedaria en el fons de l'escrit.

"No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sense fer volar inútilment coloms, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb quatre crec ja n'hi haurà prou:
1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 
2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien les seves empreses? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió de pessetes com deia Fabià Estapé. 
3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió llarg de jubilats?
4.- Si no podriem emetre deute car els nostres bons són brossa, d'on trauriem els diners?
.
Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos, doncs al revés de Catalunya als Britànics Escòcia els costa diners i l'ùnic que estan discutint és qui es queda amb el petroli. 

En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai. S'ha de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 35% 40%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt tres de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.
.
Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. 
La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista, catalanista. té tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català, però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre, haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.

No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i els SI tocant  alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i ara amb Oriol Junqueres a qui sembla se li hagi aparegut la verge i ho veu tot de color de rosa.
,
Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell”. Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. 

La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que ens varen vendre que amb l’Estatutet seria més gran el cove i sembla que hi cabrien més peixos, i em temo que ens hem quedat amb les raspes de la sardina. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible. I per resoldre el més important, la questió del caler, ara dit pacte fiscal, és on ha d'entrar en joc la política i quan mñes allunyada estigui de la independèncoa millor ens anirà.
.
A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya, per més que Barroso digui el que va dir i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no és tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i aquí si que no hi ha res a fer. Pobre España que desprecia cuanto ignora, deia Machado
.
I per acabar, la raó fonamental, la que fa més costaruda la nostra independencia: el nostre producte interior brut (un  20%), la nostra aportació sense retorn a Espanya que uns xifren de 8 mil milions d'euros anuals i altres en setze mil (l'expoli que es diu també) és massa important perquè un país parasitari com Espanya se'n vulgui desprendre, una mamella així no es deixa anar de cap de les maneres.

No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar el peix i el cove, i, si us plau, que deixin de marejar la perdiu els Partits polítics prometent una autonomía fiscal o una independéncia que mai assolirem, que hi ha gent que s'ho creu i després la frustració serà mes gran. Malauradament porten ja massa frustració a l'esquena, i per més gent que es manifesti el dia 11, tot seguirà igual. Agradi o no, aquesta és la realitat i aquestes són les regles del joc, on sempre juguem a perdre."




18 comentaris:

  1. El Sr Estapé toca de peus a terra.

    Desde cuando las empresas la ponen los antisistemas ????

    Desde cuando la pasta la maneja los que se denominan anarcos ???

    Desde cuando la pasta se siente a gusto con manifestaciones????

    Desde cuando los que se deniminan grupos revolucionarios de liberación son los que crean sociedades y aportan tranquilidad a la sociedad ???

    Seamos serios, de verdad, que en ello nos va el poder llenar la nevera y que las calles estén pacíficas.

    Vivimos en un sistema capitalista, nos guste o no. De haber hay otros, tan infaustos como este, pero suelen ser apoyados por el ejército.

    El Sr Estapé ya sabía de lo que hablaba porque además de ser el mejor economista de la época, era licenciado en derecho, y aunque sus ideas era del PSUC, sabía que no eran factibles a la práctica sino estaban acompañadas por una Europa del mismo pensamiento. ¿Porqué ? es la pregunta. Porque nosotros necesitamos que nos compren bonos del Estado casi cada mes, por eso los emitimos, porque con el PIB no alcanzamos a pagar todo lo que se devenga de prestaciones, tanto sanitarias, como de infraestructuras, como de educación o militares. Y cada mes colocamos 3 ó 4 mil millones a pagar a 10/15 años. Y si nuestro sistema es el contrario al europeo ni Dios compra bonos del Estado, y a nadar en miseria porque no hay casch para pagar.

    Ahora, en Catalunya, tendremos un problema añadido, que es el de volver a localizar las empresas aquí. Porque nos guste o no, son imprescindibles. Y no vale la bromita chapucera y de mal gusto, esa del nacionalista irredento, aquella de :" pero la cementera no se la llevan a Madrid", no, la cementera no, pero se llevan los altos cuadros del organigrama, la firma Molins, los consejos de administración, las reuniones de equipo, las cenas de empresa, las reuniones de pago de dividendos, y la fiscalidad, que diga lo que diga el Sala Martí, se efectua en el lugar donde la empresa está instalada "fiscalmente"y no fisicamente.

    No deseo polemizar, pero si miras "Las Sombras..." verás que hay dos agradecimientos. Uno es para Alfons B. , cátedro emérito de la UB en Teoría Económica, discípulo de Estapé y de Manolo Sacristán, con el que me une una estrecha relación. Lo suelo ver cada viernes. Lo que me explica de la desaparición de las empresas me pone los pelos de punta.
    Y aún, ves por la tele las risitas de los de la CUP.
    Nos gobiernan los últimos de la clase.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja no és un problema de qui ens goberna, ara va de supervivència de les institucions catalanes, i de dignitat davant l'invasió dels barbars que demanava Fuster.

      Elimina
  2. Esto suena,a como el anuncio de la aseguradora:"Y porqué a mi,si nunca me han puesto una multa".Pues eso,que hay que joerse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues si, Pepe, el escrito tiene cinco años y medio, mira si llevamos tiempo con todo el sarao este, de ahí el cansancio acumulado que llevamos muchos.

      Elimina
  3. FAMILIA :

    Me llega un apps de la delegada de clase. La Facultad (Filosofía) comunica que los estudiantes seguramente harán huelga el miercoles y el jueves.
    PD: Si la hacen el jueves llevaré un mes sin clase los jueves, porque llevamos aggiornando la historia desde hace un mes. Patético
    Los padres pagando un pastorrón (no sale a menos de 2.300) y los que hacemos posgrado 500. Para tirar un año por la borda ¡¡
    Cojonudo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿vaga general? o ¿nomès la Facultat de filosofia?.

      Elimina
  4. Les que han marxat ja no tornaran. Això és evident. I jo que no era independentista després d'això penso ja posats per què no? si no quedarà res igualment..

    ResponElimina
  5. Estic llegint "Mariona" i hi hà escrits transcrits ddel segle passat on s'exposen les mateixes paraules que ara, els mateixos pensaments, el mateix problema...quant de temps més haurem de parlar d'això? quant ja no ens quedi res llavors ens donaran la independència? que bons que son..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Portem 300 anys així, i al pas que anem en poden passar almenys 30 més.

      Elimina
  6. Respostes
    1. A més, cada vegada que ho intentem ens acaben guanyant.

      Elimina
  7. Home és que no es tan difícil amb aquest equipazo que tenen polític i judicial a sus pies. Asi cualquiera..

    ResponElimina
    Respostes
    1. clar, normalment Goliat guanya a David, l'esclafa si pot.

      Elimina
  8. No, va ser al revés, David li va tallar el coll a goliat.

    ResponElimina
  9. O va ser amb una pedra? Si, segurament va ser amb una pedra perquè goliat era gegant i amb una espasa no hagués arribat al coll de goliat

    ResponElimina
  10. http://www.vnavarro.org/?p=14315

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies, Navarro publica a Púbico en català i hi toca.

      Elimina

.