No som idiotes. Sabem que ens enganyen. Bé, no ho sabem: ho sospitem. Però probablement ja ens està bé. Tampoc cal saber-ho tot, ni dels nostres líders, ni dels nostres herois, ni dels nostres pares. Preferim viure tranquils, també, sense sentir-nos malament per pecats que no hem comès ni per mentides que no hem dit. Ja en tenim prou havent de suportar les nostres xacres. Això sí, intuïm que als llocs vertiginosos del capdamunt de l’escala social hi accedeixen abans els qui s’embruten les mans sense problemes i s’empassen tants gripaus com faci falta.

També deu ser per això que, després d’atorgar una certa autoritat als nostres guies, d’acceptar l’imperi de la llei i unes forces de l’ordre per garantir-lo, algú es va inventar el periodisme. Per controlar el nivell de mentides que estàvem disposats a aguantar de les nostres autoritats. La idea bàsica era, i segueix sent, que, si ens han d’enganyar, almenys ho facin bé. De totes les coses dolentes que es poden fer, potser la mentida sigui la menys dolenta de totes. Però també, segurament, és la primera i la necessària per poder fer totes les que venen després.

En tot això pensava l’altre dia. No pas arran de sentir parlar un polític. Ho feia després de veure Icarus, un magnífic documental de Bryan Fogel sobre la descoberta de la trama de dopatge que va provocar l’exclusió dels atletes russos dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. Estrenat el 4 d’agost passat a Netflix, té com a punt de partida la voluntat del director, un ciclista amateur, de demostrar que els sistemes antidopatge son molt poc consistents. Però, esclar, tal com passa sovint en els grans documentals, a mig metratge la realitat intervé per trastocar el guió inicial. Mentre Fogel consolida una relació d’amistat amb Grigori Rodtxenkov, el director de l’oficina antidopatge russa, que és qui l’està assessorant per saltar-se els controls, aquest segon es veu forçat a dimitir del seu càrrec i fugir de Rússia, per por que atemptin contra la seva vida. A part de descobrir el carisma de l’entranyable trampós que és Rodtxenkov, un dels principals encerts de la pel·lícula és el d’establir l’estreta relació que hi ha entre el patètic recurs a les trampes, tan innocents en aparença, i la freda però implacable raó d’Estat. La seguretat amb què el doctor demostra la conspiració del seu Govern per afavorir els esportistes russos als Jocs d’Hivern de Sotxi conviu amb la seguretat amb què ho neguen els ministres de Putin. És la mateixa seguretat amb què Armstrong va mantenir durant molts anys que no es dopava. Així mateix comença el documental. Sentint-lo mentir. I és per això que algú va inventar el periodisme. Perquè mentim.

David Carabén
lavanguardia.com