Aquest diumenge passat vaig sortir amb la bicicleta, feia dies que no ho feia, amb el temps m'he tornat cada vegada més còmode i fins que no albiro bon temps no surto (ni massa fred ni massa calor), deixem-ho en que no tinc ganes de passar fred o calor sense cap necessitat.
En aixó d'anar en bicicleta haig de dir que no batré mai cap rècord de velocitat atès vaig molt poc a poc, badant i tafanejant el paisatge, fins a extrems que hom diria que un dia cauré de la bici donada la lenta cadència del pedalejar, com si d’aquells quadres victorians amb aquelles dames en bicicleta pel camp es tractés.
M’agrada observar com va canviant el paisatge i fins i tot tinc el costum de retratar el mateix lloc diferents èpoques de l’any per observar els canvis, com és el cas de la fotografia que encapçala aquest text. Just aquí, és on em vaig aturar a esmorzar aquest diumenge passat, mentre observava la natura que m’envoltava.
El sol acababa de treure el nas per sobre dels arbres i queia sobre els pins del davant meu. No hi havia la lleugera boirina que es produeix en haver-hi humitat, però sempre es produeix una lleugera reverberació en la sortida del sol sobre el paisatge que provoca els raigs de llum travessant les boires. Reconec que m'embadaleixo molt davant la natura, no ho puc evitar, em té fascinat. Tot està perfectament estructurat i té un sentit concret, no hi ha res que sobri ni que falti, fins i tot nosaltres com a element distorsionant podem arribar a encaixar dins el paisatge. Cada arbre, cada herba, cada flor, cada insecte o tros de terra té una funció dissenyada exactament per crear un tot imperfectament harmònic. Aquesta petita meravella que és la natura en despertar de vell nou cada dia sempre em sorprèn i sovint dubto. No pot ser tot aixó producte de la casualitat, ni tan sols de la causalitat. Ha de haver-hi un creador (no Déu, ni Alà, ni no se qui. Siguem seriosos) Algú o alguna cosa ha d’haver-hi que ha decidit crear tot aquesta equilibrada i sofisticada posada en escena que amb nosaltres inclosos és la naturalesa. Des de la senzilla complexitat d’una flor a la sofisticació d’un cos com el nostre, hi ha un conjunt perfectament estructurat que es complementa. No pot ser casualitat ni causalitat la bellesa d’una au en arrencar el vol davant meu i aixecar-se majestuosa retallant-se en el cel blau. Però tot plegat fou un miratge, un soroll eixordador em va treure de la meva platònica abstracció, un element que no encaixava gens en aquesta imatge idíl·lica que m’estava projectant. Tres motos a tota pastilla em feren tornar de cop a la terra. 

Ja ni al bosc es pot embadalir un.