BARCELONA I JO 26.10.17

Ahir al matí a la plaça Sant Jaume es manifestaven una desena de vidues, no eren moltes, però es feien sentir, megàfon en ma reclamaven per les seves minses pensions, criticaven la represió de l'1-O i demanàven la llibertat per Cuixart i Sánchez. Feien patxoca, menudes, netes, polides i endreçades, desprenien una enorme dignitat i generaven tendressa, respecte i admiració. Decidides varen parlar primer davant el Palau de la generalitat i després a l'altra banda a l'Ajuntament.

Potser no era  ahir el millor dia per reivindicar res, per manifestarse, em temo que tant a Palau com a l'Ajuntament tenien ahir altres asumptes i trassumptes a tractar que els porten de corcoi.

De vell he pensat que les vidues no deuen votar, o bé els partits polítics no compten amb el seu vot, car el menysteniment a les vidues que ni surten als programes electorals és pales. 

Amb pensions de 500, 600 euros la majoria han der fer panys i mànigues per sobreviure sobretot a les ciutats. Pero no semblen importar gaire, per a no dir gens. 

Una mica més amunt, al costat de la Catedral un senyor gran tocaba la guitarra

La ciutat és un milió de coses deia Arribas Castro, i és cert. Ahir, Barcelona desprenia els mil perfums i mil colors dels que ens en parlava Serrat, una Barcelona, curulla per cert de turistes molts d'ell orientals en un dia radiant que no semblava de tardor. 

I la ciutat estaba ahir viva, molt viva, meravellosament i mediterràniament viva.

MIRATGE 16.10.17

Aquest diumenge passat vaig sortir amb la bicicleta, feia dies que no ho feia, amb el temps m'he tornat cada vegada més còmode i fins que no albiro bon temps no surto (ni massa fred ni massa calor), deixem-ho en que no tinc ganes de passar fred o calor sense cap necessitat.
En aixó d'anar en bicicleta haig de dir que no batré mai cap rècord de velocitat atès vaig molt poc a poc, badant i tafanejant el paisatge, fins a extrems que hom diria que un dia cauré de la bici donada la lenta cadència del pedalejar, com si d’aquells quadres victorians amb aquelles dames en bicicleta pel camp es tractés.

M’agrada observar com va canviant el paisatge i fins i tot tinc el costum de retratar el mateix lloc diferents èpoques de l’any per observar els canvis, com és el cas de la fotografia que encapçala aquest text. Just aquí, és on em vaig aturar a esmorzar aquest diumenge passat, mentre observava la natura que m’envoltava.

El sol acababa de treure el nas per sobre dels arbres i queia sobre els pins del davant meu. No hi havia la lleugera boirina que es produeix en haver-hi humitat, però sempre es produeix una lleugera reverberació en la sortida del sol sobre el paisatge que provoca els raigs de llum travessant les boires. Reconec que m'embadaleixo molt davant la natura, no ho puc evitar, em té fascinat. Tot està perfectament estructurat i té un sentit concret, no hi ha res que sobri ni que falti, fins i tot nosaltres com a element distorsionant podem arribar a encaixar dins el paisatge. Cada arbre, cada herba, cada flor, cada insecte o tros de terra té una funció dissenyada exactament per crear un tot imperfectament harmònic. Aquesta petita meravella que és la natura en despertar de vell nou cada dia sempre em sorprèn i sovint dubto. No pot ser tot aixó producte de la casualitat, ni tan sols de la causalitat. Ha de haver-hi un creador (no Déu, ni Alà, ni no se qui. Siguem seriosos) Algú o alguna cosa ha d’haver-hi que ha decidit crear tot aquesta equilibrada i sofisticada posada en escena que amb nosaltres inclosos és la naturalesa. Des de la senzilla complexitat d’una flor a la sofisticació d’un cos com el nostre, hi ha un conjunt perfectament estructurat que es complementa. No pot ser casualitat ni causalitat la bellesa d’una au en arrencar el vol davant meu i aixecar-se majestuosa retallant-se en el cel blau. Però tot plegat fou un miratge, un soroll eixordador em va treure de la meva platònica abstracció, un element que no encaixava gens en aquesta imatge idíl·lica que m’estava projectant. Tres motos a tota pastilla em feren tornar de cop a la terra. 

Ja ni al bosc es pot embadalir un.

DASTIS DE PLASTI 16.10.17

Per més que l'APM ja va ser concebut el 1994 com una manera de denunciar l’anticatalanisme que contenia una part no menor del suposat periodisme elaborat a Madrid (i, per tant, un ja no s’estranya de res), diu l'Antoni Bassas A L'Ara, aquests dies estem assistint a una injecció de dosis massives de violència verbal i mentida al discurs públic. Quan en l’era de la comprovació immediata dels fets, tot un ministre d’Exteriors declara que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà, no hi ha dubte que el govern espanyol està deshumanitzant la societat catalana a fi i efecte d’entrar-hi a sac sense problemes de consciència. Així actua la propaganda de guerra. El govern espanyol i els mitjans coordinats estan narcotitzant la població per deixar-la en allò que Sartori en va dir “ignorància armada” amb els poders de l’Estat. I per suposat l'impresentable del bigoti ranci i ulleres mal col·locades, no dimitirà, no serà cessat i 'por supuestísssimo'... no es disculparà. Dastis de plasti.
Nomès el podria mig disculpar, que com l'homenet és prou ignorant, en fer les declaracions a la Televisió francesa, patis la síndrome de la folclòrica, que ve de quan alguna dama de la copla feia declaracions públiques a Sudamerica, pensaba que aqui no arribarien; síndrome per cert. que ZP tambè va patir més d'una vegada.

REFLEXIÓ SOBRE L'EXISTENCIA 16.10.17

El director suec Roy Andersson va obtenir el Lleó d'Or al festival de Venècia gràcies a 'Un colom es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència', tercera entrega de la seva trilogia -'Cançons del segon pis '(2000) i' You , the living '(2007) són les anteriors- sobre el que, com ell mateix ha definit, «significa ser humà».

La pel·lícula és un enorme absurd, morosa, adoptant una fredor i estatisme que semblen trets d'un llenç de l'hiperrealista nord-americà Edward Hopper, Anderson, es recrea en una escenografia que busca una precisió fotogràfica mil·limètrica, deixant als actors desenvolupar-se en l'espai construït per evidenciar els mals individuals i socials dels que pateixen.

Alguns personatges s'escapen de les mortuòries urpes dels morts en vida, els que apareixen molt escassament en la pel·lícula i són gent jove i amb amor que exterioritzar. D'altra banda, ocupant la part central del film, tenim una radiografia calidoscòpica d'una societat alienada que estudia el seu propi passat, des de la derrota de les tropes del rei Carles XII al segle XVIII, passant pels principis del segle XX fins a arribar al dia d'avui, compartint espai i alhora tristesa i fredor. El relat es mou pels dos protagonistes presents en gran part de l'obra, dos ridículs inadaptats que tracten de submergir-se al món laboral sense ser conscients del que grotescos i obsolets que resulten els productes que intenten vendre. Dos tristos figures que, com gairebé tots els personatges de la cinta, llueixen un molt pàl·lid i malaltís rostre alhora que es perden en una incomunicada tristesa plena d'una manta d'incomprensió que llisca tant sobre la resta de personatges com sobre ells mateixos . El turment i l'alienació portarà els personatges a perdre en un món inconnex i absurd, on alguns no sabran ni en que dia viuen, mentre que altres semblaran haver-se confós d'època. La conseqüència de tot això són els temors i les crueltats mostrades en dues escenes clau de la pel·lícula, on neixen les pors, s'exemplifiquen i es crea una pertorbació que vacil·la a l'ànima humana, com advertint que la fredor i la falta d'empatia acabaran sent els desencadenants de les maldats de l'ésser humà lligades a una normalització social, com la d'aquests ancians que semblen observar impassibles com la seva societat s'ha aixecat aixafant a unes altres.

Tot això està molt bé, i en resulta una crítica acurada de la pel·lícula, nomès que - ho sento - llevat de l'estética Hooperiana, la història que ens explica Anderson és pedant, morosa i avorrida, però alhora t'atrapa, té quelcom que t'enganxa i fa que la continuis visualitzant, per què d'això es tracta, d'un extraordinari i desconcertant espectacle visual i no perquè esperis que passi alguna cosa, de fet, no passa res i alhora passa tot; la pel·lícula és com una experiència sensorial, visual i estética única e irrepetible.

M'alegro que tot et vagi bé, diuen sovint els personatges parlant per uns mòbils que mai tenen missatges al seu contestador. Un colom es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència, és una meditació sobre el sense sentit de l'existència molt adient als temps actuals, i ho fa des de la malenconia, més que des de la provocació, on tot plegat troba la seva raó de ser en un humor callat, quiet i alhora punyent, absurd i surrealista.

DE L'EXPULSIÓ CATALANA DE L'€URO 16.10.17

Com passa el temps, i com parlem sempre o gairebè del mateix donant voltes com un hàmster dels mateixos temes. Aquest escrit de eldiario.es és de fa cinc anys, i podria ser d'avui mateix, compreneu ara el meu cansanci?. L'autor de l'irònic i foteta text, és: Antonio Baños.

És un fet. Ens foten fora. Ai quina pena. Ai quin neguit. Homes de negre passaran casa per casa traient-nos els pocs euros que tenim al matalàs. Rectors amb una fusta a la mà expulsaran els Erasmus catalans de tot Europa. Xipre? Burundi? Pitjor!!! Els nostres germans d’Espanya, pel nostre bé, ens enviaran a un lloc encara més sinistre i fosc: la Somàlia europea. Gràcies a Déu, Catalunya és terra de cooperants i ens podrem enviar les ONGs a nosaltres mateixos. Els pallassos sense fronteres substituiran les estàtues humanes, i els avions del programa alimentari, els nostrats F-16 del Ejército del Aire

Per una sincera vocació de servei i per informar l’enganyat (i en general idiota, delirant i traïdor) públic català de les mentides del nazionalisme excloent raticida i herbicida, heus aquí una guia pràctica i racional del procés d’expulsió de la UE. 

Hem de ser clars: expulsar Catalunya és molt fàcil (tenim 2000 maneres de fer-ho, va dir el versàtil Almunia). El que no és tant senzill és expulsar els catalans.

Es dona el cas que, segons algunes fonts, els catalans són persones i, es veu, tenen drets (encara que votin a Mas). Així que allò que El Mundo i El País veuen tan senzill i bíblic com l’èxode català té encara algunes arestes.

El dia després

La primera acció pública després de la independència serà un acte tremendament controvertit. Al Parlament Europeu un parell de fornits segurates agafaran per les aixelles al vicepresident de la Cambra i el fotran en un avió deportat cap a Barcelona. Aleix Vidal-Quadras, tot i no ser partidari del procés, és català i va guanyar el seu escó representant també a catalans. És inapel·lable doncs, que l’expulsió dels catalans comenci amb un ferm cop d’efecte. O què us pensàveu, que això de l’expulsió només seria per als indepes? Si expulsen Catalunya expulsen tots els catalans, des de Jordi Cañas a Montserrat Caballé. Em sabrà molt de greu, borbònics.

Ciutadania

Anem a la falòrnia aquesta dels drets ciutadans. No hi ha manera humana de treure-li a algú la seva ciutadania. Ho diu fins i tot la constitució de la Indisoluble. I per un acte de benevolència injustificable, el Regne d’Espanya ens va permetre als catalans una doble ciutadania: l’espanyola i, de retruc, l’europea. Com que aquesta és complementària, si perdem l’espanyola ens poden treure la europea. Donem per descomptat que Espanya, per amor i en nom dels llaços mil·lenaris que ens uneixen, mai ens concedirà una doble nacionalitat.

Sembla fàcil. Però el problema és com es treuen uns drets adquirits. No s’ha donat el cas a Europa des de que els alemanys ho van provar amb una part de la seva població que es veu que també la van trobar expulsable. Per explicar-ho: no és el mateix no deixar que algú se’t fiqui al llit que fotre’l fora després d’haver-hi passat la nit. El primer cas (Macedònia, Kosovo) és un acte de llibertat i prevenció de la teva intimitat. La segona actitud (Catalunya) és, directament, un acte de mala educació.

Expulsar Catalunya és una acció entre estats, col·lectiva. Però els drets son individuals. Així que, de fet, l’expulsió de Catalunya s’haurà de fer català per català. Cap problema. Espanya i la UE disposen de diners, advocats, temps i recursos de sobres per dedicar-s’hi els anys que calguin. Per començar, perdrien drets no només els votants del sí. Ho farien els del no, els abstencionistes i, el que és mes greu, la mainada de mesos que ni tan sols saben parlar. Vindria a ser com aquella figura jurídica del Sippenhaft rescatada per Hitler per la qual no només es castiga al culpable d’un crim sinó a tota la seva família extensa.

Marcel Dutroux, violador, torturador i segrestador de nenes no ha perdut la ciutadania europea. Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten tampoc. Fins i tot a Rudolf Hess, lloctinent de Hitler, mai no li van arrabassar la seva ciutadania. I ara, la pobre Monja Forcades, Arcadi Oliveras i el pare Manel es veuran ràpidament despullats dels seus drets pel simple acte de ser compatriotes d’uns il·luminats organitzadors de referèndums. Aquesta seqüència admeto que serà una mica difícil d’explicar per la baronessa Ashton, cap de la diplomàcia europea. Com és que la UE, pàtria de tots els drets, mare de tots els refugiats, font de tota llibertat fot fora set milions d’europeus (molts d’ells blancs i rics) només per votar?

Com li explicarien l’èxode a Austràlia, Canadà o altres territoris on les formes d’estat son discutibles? Com podran tornar a bombardejar un país àrab en nom de la democràcia? Se’ns compararà amb els txetxens? Amb els pirates somalis? No. Només explicant que hem traït el simpàtic poble espanyol, Campió del Món, el món sencer ens deixarà de parlar. Només faltaria.

Qui és català?

Va, expulsem catalans. Però, aviam...Qui és català? Sí, ja ho sé, el que viu i treballa a Catalunya. Aquest criteri pot ser suficient quan es tracta d’una ampliació de drets com en el cas de la nacionalitat catalana. Afegir és senzill, treure no tant. Ja en la creuada contra els càtars, els cavallers francesos van tenir problemes per treure el dret a la vida dels occitans: “Com sabrem qui és heretge? Li van preguntar a Simó de Montfort. “Mateu-los a tots i Déu ja reconeixerà els seus” va dir amb veu de subscriptor d’Alerta Digital. Aquesta via, però, sembla poc probable.

L’última jurisprudència útil sobre a qui se li poden negar els drets entre la població europea van ser lleis de Nuremberg del 1935. Tot i la seva prolixitat en esbrinar qui era jueu, mig jueu o amb espurnes hebrees, la veritat és que se’ls hi va fer difícil destriar als alemanys purs dels bruts. En el cas català, on la ètnia la tenim una mica descuidada pel nostre natural promiscu, ens trobem, com deien les lleis nazis, davant d’un poble Mischlinge, híbrids. Potser faran dringar un duro a terra i que s’abraoni a agafar-lo ja el podran expulsar. Un altre possibilitat és contractar al nazi Anglada que diu que sap qui son els de casa per fer la tria.

Però d’una manera mes freda i europea, només tenim dues maneres de treure el passaport a un ciutadà i assegurar-nos de que és català: pel naixement o per residència.

Si decidim no pensar gaire i expulsar a tots aquells nascuts a Catalunya ens trobaríem amb alguns problemes personals: Kiko Veneno, nat a Figueres, es veuria condemnat a demanat visat per tocar a Barbate. Encara pitjor ho tindria Manuel Valls. Es tracta del ministre de l’interior francès i home fort del govern d’Hollande. El pobre va néixer a Barcelona i, de manar a la Gendarmerie es podria veure detingut i deportat per ells. Però aquests problemes es podran solucionar ràpidament: expulsar només els nascuts a Catalunya amb passaport espanyol. Ai, no, tampoc, que a la Dexeus van néixer els fills de Rajoy... humm això no xuta.

Potser si expulsem els que resideixen a Catalunya la cosa sigui més fàcil. Aviam: Bojan, resident a Roma, continua sent europeu; Iniesta, l’heroi de Sudàfrica, empadronat a Catalunya, expulsat. Rivera, el guapo dels de Ciutadans, expulsat. Ramon Tremosa, indepe amb corbata, si es trobés empadronat a Brussel·les, europeu. Carles Francino, europeu; infanta Cristina, expulsada. No, tampoc acaba de funcionar. Milers de catalans han nascut a llocs inversemblants o es troben vivint a terres cosmopolites on no existeix cap nacionalisme. Qué fem? Infermeres a Londres, enginyers a Munich, ballarins a Milà... La policia de tota Europa, amb gavardina i barret com els vells temps, retirant passaports espanyols de tota mena de sediciosos...

Queda una via mes raonable. Esperar a que ens declarem independents i fem el nostre cens de població. Ells demanen una fotocòpia i treuen la ciutadania a tots els qui apareixen... Tindrem, això si, un altre fenomen molest: els matrimonis mixtos. Segons com ho facin, serà fàcil veure com Oswaldo Washington, un dominicà ben negre, sandunguero, romangui com europeu mentre la seva dona, Pepeta Puigdevalls i Comes faci cua a Delegación de Gobierno per un visat de turista per anar a Vinaròs... Serà un procés excitant ple de justícia poètica i de estrangeria paradoxal!

Expulsar a Catalunya, no ho nego, és cosa de minuts. Expulsar als catalans és competència exclusiva del govern espanyol que ha de negar, d’alguna manera, la validesa dels nostres passaports. Si fan aquest caríssim sacrifici (plets, demandes, queixes, pasta) és només perquè ens estimen, no ho oblideu.

Fora de l'euro

Aquesta és una cosa de la qual els eixelebrats ignorants i racistes indepes hem de ser conscients: també ens faran fora del euro. I això, com es fa? Bé, ningú no ho sap encara. De fet, a la història de la humanitat no ha passat mai que algú et prohibeixi l’ús d’una moneda. Les monedes funcionen quan es donen dues condicions: que la gent les reconegui com a tals i que el govern l’admeti com a forma de pagar deutes (impostos inclosos) Segons que ensenyen a les facultats, si el govern català admetés l’euro com forma de pagament d’impostos i els catalans de carrer compressin i paguessin amb euros, no veig la manera de impedir-ho. Ecuador (no és l’únic país) te al dòlar com a moneda. Rep dòlars pel petroli i, en contes de canviar-ho a pesos, opera internament amb ell. Els ecuatorians li donen validesa dia a dia i s’ha acabat la història. Bòsnia, abans de l’euro, tenia el marc alemany com a moneda i Montenegro te l’euro. Jo he pagat amb euros a Amèrica llatina i a Orient Mitjà. L’euro no tel donen els estats o el BCE. L’euro, com qualsevol moneda s’adquireix als mercats. Una empresa catalana ven mig milió de barretines a Perpinyà (ara, a França). Li paguen en euros. Aquesta empresa paga amb aquesta moneda als seus empleats que s’ho gasten en canyes. Tots els implicats admeten l’euro com vàlid. Ja està, així entra la moneda en un sistema globalitzat. Els bancs (centrals o comercials) poden operar en qualsevol divisa perquè totes es troben a la venda i, per tant, no poden negar l’ús de cap.

Però no ens atabalem. Segur que Montoro, com que la economia espanyola ja xuta sola, farà un forat a l’agenda per trobar una manera antiliberal, antiglobalitzadora, anticapitalista i dirigista de controlar la moneda. Tota Europa està a favor dels mètodes soviètics si es tracta de castigar als rebels i ajudar als complidors espanyols, diran a Brussel·les.

De la mateixa manera, l’inevitable expulsió farà tornar aquells aranzels que ens empobriran i que fan salivar als nostres amics d’Ebre enllà. Ja sé que la política de la UE dels últims 50 anys, en consonància amb els acords de la OMC, la política dels Estats Units i de les potències capitalistes en ordre d’anar suprimint els aranzels en tot el món quedaran suspeses amb aquesta decisió. “La globalització capitalista necessita la fi dels aranzels” diran els gran poders exportadors “però per restituir l’honor d’Espanya i per tal d’acomplir la seva justa revenja, tots els països posarem barreres a Catalunya” per primera vegada, Xina, Rússia, Europa, els Ayatolàs i els chavistes es posaran d’acord per tal de no vendre res als catalans. Serà maco de veure. I fàcil i barat d’aplicar  

I al final de la cua

Aquesta és, segons la premsa de la capital, la cosa que més il·lusió els hi fa al Regne Borbònic. “Catalunya no solo estará fuera de la UE sinó que se tendrá que poner en la cola” Ja ho veuen, torna El último de la fila. Aquesta expressió és un producte genuí i encertadíssim del imaginari castís. La idea d’una única finestreta on el funcionari és absent o badant generant així una descomunal cua, forma part de la cosmovisió racial del Regne. I així, s’imaginen Brussel·les com un decorat del Cuéntame on el buròcrata amb visera i maneguins va atenent a una cua de delegats de nacions exòtiques que s’esperen a la saleta tot llegint el Muy Interesante. “Los catalanes a la cola” és la condensació orgasmàtica de tot el procés d’expulsió. Per acomplir aquest somni (guiat, insisteixo, només per l’amor que tenen a Catalunya) la UE haurà de ralentitzar la seva capacitat de treball per emmotllar-la a l’imaginari espanyol. Recordem que l’u de maig del 2004 van entrar a la UE deu països de cop. Això vol dir que, o algú es va saltar la cua, o que la UE te la increïble capacitat administrativa de negociar amb diversos països alhora.

Una dècada de negociacions

Els nostres germans espanyols ja ens van advertir que les negociacions amb la UE duren molt. En el cas català, com que no som un remot país balcànic sinó una terra deslleial la cosa anirà per llarg, dècades. Com tothom sap, les negociacions es fan per convergir les legislacions del candidat i les de la Unió. A mes, es discuteixen criteris contables, macroeconòmics i competencials. Com es dona l’afortunada casualitat que Catalunya fa ja mes de vint anys que compleix totes les normatives, des de el diàmetre dels urinaris públics fins la composició dels carquinyolis, aquesta dècada de negociacions serà terriblement avorrida pels delegats. Cada dia, durant deu anys, es reuniran catalans i europeus sense gaire res a negociar. Del tedi es passarà a la Play. D’això potser al carinyo i fins i tot surtin matrimonis de la comissió paritària. I  així, quan siguem fora, sempre hi haurà un funcionari de la UE que li passi una tableta de xocolata al seu empobrit enamorat de l’altra banda del mur militaritzat de La Jonquera.

Escòcia es queda, nosaltres no

Un cas curiós el de Escòcia. Els britànics ja han assegurat que si guanya el sí, Escòcia no deixarà la UE i que ells no faran cap pas en sentit de impedir o vetar la seva adscripció al club. Perquè Brussel.les admetria a Escòcia i no a Catalunya? Les raons objectives son evidents: Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen a Sean Connery. El catalans (que només podem oferir a Joel Joan) som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador a Felix d’Azua i a Boadella. I que, a més, hem ofès l’honor del vell Imperi. Son arguments que al segle XXI ningú a la comunitat internacional no es veurà amb cor de rebatre.

Ja ho veieu, catalans. Això esta fet. Els hi costarà milions, judicis, problemes, hores de feina i un desgavell sense precedents. Facilitaran que Catalunya es converteixi en un paradís fiscal i empresarial ja que, lliure de la UE, podrà rebaixar pressió fiscal i tota mena de condicions. Les altres potències veuran al Principat com un tascó fenomenal per fer-se amb el mercat europeu. La seva política d’ampliacions quedaria malmesa, perdrien set milions de contribuents i de consumidors nats. Però, quina mena de puerils entrabancs son aquests per un Regne que va conquerir les Amèriques? Si Espanya ho demana, Brussel.les obeeix. Ai las, quina por, no ens deixaran res, només la llibertat, que deia l’escocès aquell. ELDIARIO.ES

DILLUNS CÒSMIC 15.10.17

Aquesta vegada va de debò: demà és la fi del món. Sí, ja sé que ho he anunciat moltes vegades, però ara va de bo, que per als que no ho entenguin vol dir agafa't que vénen corbes.

Demà es farà públic un anunci sense precedents llargament esperat i gelosament guardat. Encara gràcies a filtracions interessades hem pogut assabentar-nos d'algunes coses, per exemple que pot tractar-se de la col·lisió de dues estrellonas. Ja es veu que la cosa va de contraris, perquè ho han captat dos aparells anomenat Lligo i Verge, un oxímoron, dos conceptes que no van junts a menys que alguna cosa es torci abans de la seva materialització. El descobriment sembla que és la llet perquè obre la porta a un nou concepte de l'astrofísica anomenada els multimissatgers, que em sento incapaç d'explicar-los tot i que ja ho he llegit diverses vegades.

Per a mi que en realitat es tracta d'un anunci encriptat. Perquè a veure, pensin una mica, que tot m'ho deixen a mi: a què els sona comunicat extraordinari, secret ben guardat i col·lisió de les grosses entre dues ones amb les seves corresponents gravitacions, anem, els que giren al voltant d'elles, que són molts i no sempre tiren a la mateixa direcció? Bingo. I per si fos poc, això dels multimissatgers no els recorda als multimediadors que suposadament van a impedir que tots, ones i gravitantes, ens convertim en forat negre.

Jo ho tinc molt clar, l'anunci de demà no va d'astronomia com ens volen vendre. Va d'una altra cosa. D'alguna cosa molt menys còsmica encara que ens creguem que és el súmmum. Perquè atureu-vos un moment, poseu en marxa el cervell i penseu què representem no ja en la història de l'univers, sinó del temps justament. Ens creiem els amos del món però aquest segueix girant aliè a tots nosaltres i així seguirà sent. ¿No hauria aquest descobriment, sens dubte infinitésimament més modest que l'anterior però molt més rellevant per al nostre dia a dia, fer-nos una miqueta més modestos? Estem a l'octubre i ens coem tant com els bolets amb calor i sense pluja, però això en canvi no treu a ningú al carrer. Realment com a espècie som un cas.

Proposo que abans que el temps s'acabi i acabem reduïts a pols d'estrelles creiem universos paral·lels en els quals seguir anant cada un a la seva com fem ara. Uns independents i altres ben units, amb una passarel·la per anar d'un a un altre segons l'ona amb que ens aixequem. No hauria de resultar molt difícil, el meu gat tres potes diu que ja vivim en universos paral·lels encara que estiguem uns al costat dels altres, independentistes, unionistes i tot el contrari, que són els que millor em cauen perquè reben per totes bandes.

Si ja funcionem en paral·lel, sense sentir el que diu l'altre ni arribar mai a fragar-nos amb ell, poc ens pot ensenyar l'astrofísica. Mal assumpte, perquè lo de la pols de l'enamorat només funciona com a poesia, i la realitat té ben poc de poètica.

ISABEL GÓMEZ MÉLENCHON -

MANIPULAR COMPANYS SURT GRATIS 15.10.17

Avui es compleixen 77 anys de l'assassinat del President de la Generalitat republicana Lluís Companys, a l'Ara han publicat aquest interesant article: 

Manipular Companys surt gratis -

El passat 9 d’octubre el vicepresident de comunicació del PP, Pablo Casado, incendiava les xarxes per haver comparat el president català, Carles Puigdemont, amb l’últim president de la Generalitat republicana, Lluís Companys: “Vam veure que el passat dia 6 va passar sense pena ni glòria el 83è aniversari de la declaració d’independència per part de Companys. Crec que la història no s’ha de repetir. Esperem que demà no es declari res. Potser el que la declari acabarà com el que la va declarar fa 83 anys”, va dir en roda de premsa. 

El PP va matisar després que Casado no es referia a l’afusellament sinó a l’empresonament. El diputat del PP, de forma irreflexiva o no, ho va fer curiosament el mateix dia que la Fiscalia Anticorrupció va mantenir l’acusació contra el PP pel cas Gürtel. Molta gent es va indignar, però no és nou que es banalitzi l’afusellament de Companys. Tampoc els insults catalanòfobs.

Companys va ser afusellat aquest diumenge fa 77 anys. Va ser el 15 d’octubre del 1940 a dos quarts de set del matí al fossar de Santa Eulàlia. Calçava espardenyes perquè les tortures li havien deixat els peus molt inflats i li era impossible posar-se sabates. Es va fumar l’última cigarreta i es va treure les espardenyes mentre anava cap al piquet, perquè volia morir trepitjant terra catalana. Enmig d’un gran silenci va cridar “Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort. Amb el seu afusellament -és l’únic president de govern elegit democràticament que va morir executat- es va convertir en un símbol, però mai ha estat una figura còmoda. 

“Els governs del PSOE no han fet cap homenatge d’estat al president de la Generalitat. No hi ha carrers ni places amb el seu nom fora de Catalunya. No se l’han volgut fer seu perquè els incomoda haver d’homenatjar un catalanista” explica l’historiador Arnau González. “En la persona de Companys, les institucions espanyoles han demostrat la manca de voluntat de voler transmetre al poble de Catalunya la seva condemna als intents de genocidi cultural comesos per la dictadura contra la llengua i la cultura catalana, així com contra les forces d’esquerres”, afegeix l’historiador. 

Que Companys no té l’estima dels populars ja va quedar palès poc abans dels Jocs Olímpics. El maig de 1989, quan es va debatre al Parlament quin nom havia de tenir l’Estadi Olímpic, el diputat del PP Aleix Vidal-Quadras va expressar el seu desacord que fos batejat amb el nom de Companys i va qualificar la proposta d’“ignorància voluntarista de la realitat”: “Companys no genera consens, perquè és un exemple d’irresponsabilitat i aventurisme polític”, va dir l’exdirigent popular. La virilitat de Companys El 2010, quan se celebraven els 70 anys de l’afusellament de Companys, se li va voler retre homenatge a la sinistra Dirección General de Seguridad, actualment seu de la Comunitat de Madrid. Allà, com explicava l’advocat i polític Josep Benet, el president català s’hi va passar cinc setmanes: 

“Als calabossos de la Dirección General de Seguridad Lluís Companys fou vexat, objecte de tota mena de mofes i maltractaments, colpejat, malferit, insultat”. Quan la Comissió de la Dignitat va demanar permís a Esperanza Aguirre per celebrar-hi l’acte, l’aleshores presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que no al·legant que aquell espai era de concòrdia i no de rancúnies. L’acte finalment es va fer al carrer, al davant de l’edifici. 

El 2013, quan se celebraven 73 anys de l’assassinat de Companys, ERC va demanar al Congrés dels Diputats un minut de silenci. Des dels bancs del PP es va sentir un “ Viva España! ”. El passat 10 d’octubre l’ ABC optava per associar la proclamació de l’estat català el 1934 amb la necessitat de Companys de demostrar la seva trempera i titulava: “ La motivación sexual de Lluís Companys para proclamar de forma il·legal el estado catalán en 1934”. L’article aprofundia en la virilitat del president català i en les seves relacions amb Carme Ballester, que va ser la seva segona dona. 

“Tots aquests comentaris demostren la falta de pòsit democràtic dels polítics i el poc respecte a les víctimes i als qui van patir la dictadura”, opina l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. “Cada vegada s’utilitza més la història del segle XX per fer política. Es fa servir com una arma, es busca l’impacte i pràcticament es fa pornografia perquè ven més”, afegeix l’historiador. Guixé creu que en moments de tensió tornen a imposar-se les visions de les dues Espanyes: 

“Són 40 anys de franquisme real i 40 anys de franquisme sociològic. Són motxilles que portem tots. Hi ha l’Espanya progressista que vol sortir de la caverna i l’Espanya conservadora i nacionalcatòlica que farà tot el que pugui per evitar que res canviï”. L’historiador defensa que la legislació hauria de ser més contundent amb l’ús de la simbologia franquista i en l’apologia del franquisme en l’espai públic.

Molts dels intents, però, de denunciar la violència catalanòfoba a les xarxes han estat frustrats. L’octubre del 2013, davant l’augment dels atacs verbals de caràcter agressiu, diferents entitats van firmar el Manifest per la dignitat democràtica davant la banalització del nazisme i van denunciar diferents tuits i missatges a la Fiscalia de Delictes d’Odi i Discriminació. “Totes les denúncies van ser arxivades, perquè es va considerar que les expressions no suposaven una incitació a la violència o la discriminació i va prevaler la llibertat d’expressió”, explica el portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes.

“A Espanya hi ha manca de bagatge crític i desconeixement de la història. Hi és més fàcil tergiversar el passat que en altres democràcies”, opina l’historiador Joan Esculies. “S’ha creat un marc mental en què es considera que alguns partits nous són populistes; però què passa quan un partit tradicional utilitza tècniques populistes?”, afegeix.

Avui hi haurà homenatges a Companys arreu de Catalunya. Es farà una marxa de clavells al castell de Montjuïc i i una ofrena floral al davant de la seva tomba. “Hem demanat diverses vegades al cap de l’Estat [el rei] que demani perdó per l’execució de Companys i hem escrit al màxim responsable militar a Catalunya, el tinent general Fernando Aznar Ladrón de Guevara, perquè condemni l’execució de Companys, però no ens ha respost mai”, lamenta Cruanyes. - ARA.cat

Vituperat en el franquisme i en la democràcia.

ABC Sevilla,  Editorial 'Cuando Israel manda', 1936

“Judío es Companys –descendiente de judíos conversos– y no hay necesidad de más exploraciones en su árbol genealógico”

Pedro J. Ramírez, periodista, 2014

“Hace 80 años de lo que empezó en el balcón y terminó en la alcantarilla. Seguirán Mas y Junqueras los pasos de Companys y Dencàs?”

César González-Ruano, periodista i escriptor, 1934

“Companys, en calidad de bellaco, sucedió a un loco en un puesto político debido a la debilidad del Gobierno único... !Qué asco! ¿Qué va a decir la prensa a sueldo de la Generalidad?”

Xavier Horcajo, periodista, 2014

“El general Batet ya tuvo que imponer el orden constitucional español en Cataluña, y causando muertos consiguió reconducir la situación”

Hermann Tersch, periodista, 2013

“ERC se querellará contra el Estado por el fusilamiento de Companys. De las pocas ejecuciones de Franco que habría aplaudido toda democracia”

Javier García Isac, periodista i empresari polític, 2015

“En Barcelona un genocida como Lluís Companys llena un estadio de fútbol”

Etiquetes

Lluís Companys

Comparteix a facebook

SOBRE LA VIOLÈNCIA 14.10.17

Hi ha una vella història sobre un treballador sospitós de robar en el treball: cada tarda quan abandona la fàbrica, els vigilants inspeccionen acuradament el carretó que empeny, però mai troben res. Finalment es descobreix el pastís: el que el treballador està robant, són els carretons!

Si hi ha una tesi que englobi la sèrie de reflexions sobre la violència, és que en la realitat ens trobem amb una paradoxa similar pel que fa a la violència. Tenim molt present que les constants senyals de violència són actes de crim i terror, disturbis civils, conflictes internacionals. Però hauríem d'aprendre a distanciar, apartar-nos del esquer fascinant d'aquesta violència subjectiva, difrectamente visible, practicada directament per un agentew que podem reconèixer a l'instant. Necessitem percebre els contorns del rerefons que genera aquests arravataments .... Slavomir Zizek - sobre la violència (pdf)

IBERIA 14.10.17

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica es separa de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca, i en separar-se, la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 

Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre Europa i l'Amèrica Llatina. Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que hem votat alguna vegada el seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América. Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona.  Una Europa que ha admés massa països dins seu i més que en vindràn, països que no jo si han fet del tot els deures i quin rerefons fosc arrosseguen i en que acabarà.

Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les. Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat.

Saramago, rebla en la seva vella idea de Ibèria, com al tot del conjunt de països que conviuen dins la península Ibèrica. Deia Saramago que Portugal està destinada a ser una nació o autonomia més dins d’aquest conjunt. Com deia la idea no és nova, l'escriptor portugués ho ha manifestat en més d’una ocasió i ja ho insinuava en aquesta novel·la que a banda d'aquest concepte de península significava també una clara aposta per l'acostament a sud-américa, defugint aquesta Europa caduca e ineficient.

I el que em pregunto és si hi ha vida sense estar dins d'Europa, amb EFTA o sense, i crec que si, que això és el que més preocupa a Madrid o a Brusel·les, que després del Brexit, i  el Catexit, i hagi més sortides d'aquest ineficient i onerós balneari decadent que poc aporta i molt exigeix, i que nomès l'aguanta l'Alemanya de la senyora Merkel. I és pèr això que hauriem de marxar, per això i per la dignitat trepitjada de dos milions de persones.

Juncker, diu que no vol 90 nacions dins d'Europa, però el que realmente li preocupa és que d'ací uns anys nomès en quedin  8 o 9.

EL MÓN ENS MIRA I AL·LUCINA 13.10.17

Ni a Gila se li hagués ocorregut aquest guió: "Hola, ¿és l'enemic? Què volíem saber si havien declarat la independència?. I a més no hi ha pressa, té 5 dies per contestar, per que ens n'anem de pont - Rodolfo Irago - eldiario.es

1.000 periodistes de tot el món s'amunteguen al Parlament per assistir a una altra jornada històrica en què Catalunya va declarar la seva independència. Les televisions porten hores en directe donant voltes sobre com ho va a fer el president, que si a l'escocesa, a l'eslovena o la quebequesa.

El Molt Honorable, al qual, per cert ningú va votar en unes urnes perquè va ser posat a dit quan va caure Artur Mas, apareix a la fi, una hora tard per llegir un discurs tan trampós i confús que ningú sap del cert què ha declarat, què ha proclamat i què ha suspès a continuació. El caos és tal que una hora després, els diputats independentistes acaben signant d'esquena al Parlament un paper en el diuen proclamar la independència i la república. Ja se sap que el paper ho aguanta tot.

La xafogor és general però 24 hores després la situació no millora. Els diputats no saben explicar davant el món el que va passar en el ple i de Moncloa li envien un requeriment a Puigdemont perquè posi per escrit si ha declarat o no la independència. Ni a Gila se li hagués ocorregut aquest guió: "Hola, ¿és l'enemic? Què volíem saber si havien declarat la independència?. I a més no hi ha pressa, té 5 dies per contestar que ens n'anem de pont.

Valle Inclán estaria gaudint perquè a més tothom saluda aquest caos perquè potser il·lumina una sortida, Puigdemont convoca eleccions en l'últim minut i evitem el desastre. Tenim tantes ganes que això s'arregli que fins se celebra com un gran esdeveniment la posada en marxa d'una comissió per estudiar què podem fer amb Catalunya; comissió que ja s'havia aprovat fa setmanes al Congrés, en què no participaran en principi els independentistes d'Esquerra i a la qual el PP i Ciutadans arriben amb un entusiasme perfectament descriptible. Rajoy li ha deixat al PSOE que s'apunti aquest tant per tenir-del seu costat si cal aplicar fins al final el 155, l'activació o no també ens entreté aquests dies.

Tota una gran cerimònia de la confusió en què no hauríem de caure: és evident que no s'ha proclamat la independència de Catalunya però Puigdemont té tota la intenció de seguir saltant-se l'Estatut i la Constitució; és evident que s'ha activat el 155 amb suport del PSOE i de Ciutadans; un mecanisme que pot acabar en el millor dels casos amb la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions des de Madrid. I finalment, és evident també que només si la dreta espanyola es convenç que cal reformar la Constitució i presentar un nou projecte de país compartit a Catalunya serà possible sortir bé d'aquesta situació.

Mentrestant, Puigdemont i Rajoy semblen moure's com peixos a l'aigua enmig d'aquesta intensa boira plena de banderes que a més dissimula la corrupció, l'atur, la precarietat i la resta de problemes que seguim tenint. Com diria Borrell, de moment la comèdia contínua però no té cap gràcia. Encara sort que els mitjans internacionals poden acabar avorrint-se de nosaltres i buscar noves emocions.