En principi, el cínic és aquell que diu les veritats inoportunes: les veritats que tothom sap i que alhora tothom coincideix a silenciar. Ell les propala i subratlla amb una deliberació insidiosa. El cínic, denuncia fets, idees o sentiments superficialment tractats, evidències que molesten, realitats no asumides. Són en el fons, les coses de sempre, les coses tal com són i no com voldríem que fossin i que solem amagar amb eufemismes o mirant cap a un altre costat.
El cínic combat la hipocresía, i ens cal un mínim o més que un mínim d'hipocresia perquè el mecanisme de les relacions humanes d'una societat no se'n vagi en orris, i que faria insuportable la vida en comu. Com deia Fuster: La figura simètricament oposada al 'cínic', no és el 'virtuós', ni tan sols el 'purità'; és el 'fariseu'