• Independentista o no, admetràn amb mi que cal reconèixer-li a Carles Puigdemont, el cessat Govern i al sobiranisme en general, haver enderrocat un dels grans mites de la nostra democràcia: la justícia espanyola no és lenta, quan vol és molt ràpida; tan ràpida que, a aquest pas, acabaran arribant abans les actuacions d'empresonament que les citacions per acudir a declarar.
Durant l'última dècada, plena d'escàndols, corrupció, sumaris i judicis sobre assumptes que han deixat sota mínims la legitimitat de les institucions i delictes que qüestionen la neteja i qualitat de la nostra democràcia, ens hem cansat d'escoltar a uns i altres, jutges els primers, explicar-nos que la Justícia és inevitablement lenta, que ens estàvem carregant la presumpció d'innocència, que els procediments són procel·losos per garantir millor els nostres drets, que els sumaris s'eternitzen perquè resulta molt difícil demostrar activitats delictives tan complexes com ficar-se la pasta en un sobre, que condemnats com Rodrigo Rato no havien d'entrar a la presó perquè es tracta de gent arrelada que no es van a escapolir, o que destrossar un ordinador a cops de martell ni de bon tros significava que algú estigués destruint proves, només que era contundent respecte a la protecció de dades.

Avui, gràcies a l'independentisme català, hem descobert que la Justícia espanyola pot mostrar-se fulgurant, que a ningú li importa la maleïda presumpció d'innocència, que tampoc cal posar-se tan primmirat amb els procediments i què més dóna si la citació va arribar ahir o aquest vespre si es van a cansar de declarar, que delictes tan complexos com la rebel·lió es proven amb les imatges dels telenotícies, que el component de violència és relatiu i discutible en el nostre dret penal, o que el teu sou ara conforma una raó per enviar-la presó preventiva en comptes de lliurar-te d'ella.

Queda clar que, quan els fiscals i jutges espanyols volen, baten rècords de velocitat i contundència. Per què no acrediten els mateixos registres en altres moments, altres delictes i altres imputats sembla més una qüestió de voluntat que de la suposada inevitabilitat de la lentitud de la Justícia, la seva falta de mitjans o la complexitat de les trames.
Encara que sembli increïble, ni tan sols aquest mèrit tan palmari se li reconeix al President. Un repàs al relat dominant per explicar-nos la seva European Tour n'hi ha prou per confirmar la distància sideral que hi ha entre la percepció dominant entre els mitjans i l'opinió pública fora de Catalunya ia Catalunya. Un cop més es prova com part de la crisi esdevé de la profunda desinformació sobre què passa realment a Catalunya, especialment entre els que analitzen o prenen decisions des d'Espanya.
Fora de Catalunya, Carles Puigdemont és retratat com un malvat d'opereta a la fuga. Amb aquesta hidalguía de fulletó tan imperial se li tracta com a un infame de tragicomèdia a qui es repta permanentment a provar el seu valor, el seu coratge, la seva virilitat i el seu senyoriu. Per a la majoria dels catalans, inclosos molts que ni el voten ni estan d'acord amb la seva estratègia, encara és l'últim President de la seva Generalitat triat per l'últim Parlament al qual van poder votar. Segurament els recorda més al mític i innocent doctor Richard Kimble del Fugitiu, que a altres en llarga tradició hispana de pròfugs famosos però res heroics, com Francisco Paesa, Luis Roldán, l'exdirector de la Guàrdia Civil o El Solitari atracador.

Sis de cada deu catalans ni el culpen de rebel·lió, ni creuen que ell o els seus consellers hagin d'estar a la presó. Ho explica una enquesta publicada diumenge 5 a la Vanguardia. Segurament per a molts d'ells, la seva marxa a Bèlgica ha estat una manera de preservar la institució que encarna davant d'un 155 majoritàriament rebutjat, un recurs per mantenir l'atenció pública internacional i una estratègia de defensa processal davant d'un perseguidor tan poderós com l'Estat Espanyol. La política és com la vida, si no s'entenen les raons de l'altre el conflicte es torna rutina, la convivència es fa impossible i abans o després s'acaba pagant.

Antón Losada  
eldiario.es