Èdip, per fi, va poder veure tot el que havia passat quan ja estava cec. No cal arribar a això. Cercar l'horitzó de les coses o mirar-les de cua d'ull pot ser que serveixi d'alguna cosa. O potser caldrà caure en la ceguesa per veure tot el decorat sentimental del nacionalisme?
                                    Nunca es triste la verdad, / lo que no tiene es remedio. J.M.Serrat.
Gianni Vattimo assegura que «no ens agrada viure en una societat oberta, fins i tot la gent que no creu en les veritats absolutes té la nostàlgia d'un referent fort o un pare autoritari però això també és un problema polític, no només filosòfic». Per Vattimo la democràcia no pot residir en una classe de detentors de la "veritat" que exerceixin el poder, com ho ha estat en el passat amb les diferents dictadures o en el seu dia amb l'absolutisme, però no es tracta que aquesta autoritat sigui substituïda per "el poder incontrolat dels tècnics dels diferents sectors de la vida social".
¿La veritat filosòfica està en mans del mercat? La veritat del sistema es sustenta en la figura del rei que, en tant què cap d'Estat, garanteix els drets fonamentals?.
Borges diu que els homes han repetit sempre dues històries: la d'un vaixell perdut que busca pels mars mediterranis una illa estimada, i la d'un déu que es fa crucificar al Gòlgota. En temps d'individualisme suprem i descomposició social com aquest que vivim, aconseguir Icària està molt lluny de relats col·lectius com el que va acabar amb el crit de "Terra!" En boca de Rodrigo de Triana en albirar les costes americanes. Deixem de banda una d'elles, la del camí religiós, i escollim la travessia pel mar en una nau còncava a la recerca d'una illa grega, una mena d'Ítaca que no és altra cosa que el viatge al coneixement, al saber. Molt s'ha especulat sobre un poema de John Keats, Oda a una urna grega, els versos finals tanquen cert enigma sobre els conceptes de veritat i bellesa: 'Beauty is truth, truth beauty, -that is all/Ye know on Earth, and all ie need to know', ( "la bellesa és veritat, i la veritat bellesa. A la terra, això ho sabeu, i és quan us cal saber"). La lectura romàntica, com la que es sol fer amb la història d'amor dels prínceps i dels nacionalismes, és que el bell emana dels sentiments i això ho fa veritable, el converteix en l'única veritat. Però una lectura contemporània, com la de l'escriptor José María Guelbenzu en la seva novel·la 'Un pes al món', situa la veritat en l'esforç de comprendre els fenòmens que es presenten davant nosaltres a través del pensament. El seu exemple és el mar i exposa el sentiment que pot despertar-nos, a la riba, rebre la miríada de gotetes de la rompent. Aquesta sensació de plaer i fins i tot de felicitat es pot traduir com una cosa bella i, sens dubte, veritable, però això no és la realitat. O sí, és la veritat del cànon romàntic que confon realitat amb allò que els sentiments llegeixen sobre el món. Però si alcem la vista de la rompent i la fixem en l'horitzó, distingim el cel del mirall d'aigua i veiem el quadre en tota la seva dimensió. Així veurem també que des de la línia imaginària del fons comença el moviment de la mar, que arriba fins a la base del moll per trencar, atomitzat, en pols humit i també, per què no, emocionar-nos. L'ull no confon, suggereix Guelbenzu, però l'ull sense la ment és poca cosa. La ment continua sent poderosa, ja que no només acompanya l'interès per saber, per aconseguir l'illa del pelegrinatge a través de la mar que esmenta Borges, sinó que guarda el que s'ha vist i el torna cada vegada que un s'ho demani. Això és veritat, afirma Guelbenzu, i és bell que ho sigui.
Troppo vero, li va dir Innocenci X a Velázquez quan va veure representada la veritat que el pintor va veure en la seva persona. Més de dos segles després, Francis Bacon reinterpreta aquesta veritat pintant a un Innocenci X que crida i es desfigura d'una manera expressionista, com a punt de desintegrar-se. Explica Robert Hughes que quan va visitar per primera vegada la galeria Doria Pamphili a Roma va experimentar una curiosa visió de l'obra de Velázquez. El quadre està exposat en una petita habitació que no permet la presència de més de dues persones perquè es pugui apreciar amb comoditat. Diu Hughes que mentre es trobava davant del retrat va veure de cua d'ull la imatge projectada en un mirall de la decrèpita porta rococó de la sala. El resultat era el quadre de Bacon, diu Hughes: la figura estirada del papa, llançada, a punt de desaparèixer.
La pintura de Velázquez, plena de veritat i bellesa, inquietava al papa; la de Bacon, amb la seva mirada contemporània, va ser una manera d'actualitzar-la. De cua d'ull de Robert Hughes és una forma d'observar la realitat que, de la mateixa manera que l'horitzó al mar de Guelbenzu, ocult al principi per les gotes de la rompent, ensenya a no llegir només allò que se'ns presenta com única veritat. Èdip, per fi, va poder veure tot el que havia passat quan ja estava cec. No cal arribar a això. Cercar l'horitzó de les coses o mirarles de cua d'ull pot ser que serveixi d'alguna cosa. O potser caldrà caure en la ceguesa per veure tot el decorat sentimental del nacionalisme? - Miguel Roig - eldiario.es