“Una dictadura perfecta tendría la apariencia de una
democracia, pero sería básicamente una prisión sin muros
en la que los presos ni siquiera soñarían con escapar.
Sería esencialmente un sistema de esclavitud, en el que
gracias al consumo y el entretenimiento, los esclavos amarían
su servidumbre.”

Un Mundo Feliz (1932). Aldous Huxley

 La democràcia actual poc té a veure amb la res publica, és una democràcia de lliure mercat que es desdibuixa a passos de gegant davant de la burocràcia global i que assumeix les funcions que els mercats li marquen. El món camina cap a la centralització, cap a la concentració dels diners i del poder, en definitiva, cap a noves formes de totalitarisme. Segurament el control no serà idèntic al del segle passat i és possible que ens esperi, com assenyala Imre Kertész, un feixisme discret amb abundant parafernàlia biològica, supressió total de les llibertats [per descomptat pel nostre bé, per la nostra seguretat] i relatiu benestar econòmic al món ric. Tampoc és descartable una guerra mundial que no pocs sociòlegs fa temps que anuncien encara que no pugui saber-se encara qui la lliuraran, els que seran els principals oponents. Els rostres de l'odi, del racisme, del masclisme, del nacionalisme exacerbat cobren davant dels nostres ulls expressions terribles (llegim les paraules de fúria del discurs de Donald Trump en la seva presa de possessió com a president o de Marine Le Pen o de Benjamin Netanyahu o de qualsevol dels líders d'extrema dreta que avancen posicions en diversos països europeus) i torna a experimentar-se l'embriaguesa col·lectiva que tant ens recorda al que ha passat en la dècada de 1930.
Potser algú pugui pensar que aquest panorama és exagerat i catastrofista, una reacció habitual que recorda a moltes altres molt similars que s'han donat en la llarga història de la humanitat; sense sortir-nos de la nostra tradició occidental, tenim l'apocalipsi cristià, les reflexions sobre la caiguda de l'Imperi Romà, els terrors de l'any 1000 i la Gran Por de 1789, per esmentar només alguns. La apocalíptica anunciant grans catàstrofes ha gaudit de certa acceptació, si bé en alguns casos no s'ha limitat a l'anunci negatiu, sinó que ha proposat també solucions noves a aquests mals.
Aquest dossier incomplet, com no pot ser d'una altra manera ja que les causes dels nous totalitarismes són múltiples, ha posat la mirada en un vell conegut, el nacionalisme, que es nodreix contínuament de pretensions de totalitat i fam de transcendència. Nacionalismes d'unió sagrada que igual afloren per l'extrema dreta que per l'extrema esquerra i que alimenten als seus seguidors/es amb mites que s'aprofiten de la reserva emocional de persones afectades per una greu crisi a Europa que està sent desviada cap al egoisme dels rics (persones o nacions amb Estat o sense ell), la insolidaritat, el racisme i el masclisme, en definitiva contra els febles. També mira el dossier cap al paper que exerceixen en aquesta evolució cap al totalitarisme les noves tecnologies desenvolupades aquests últims anys, i com s'insereixen (i fan possible) un dispositiu de poder sociopolític que uneix la seguretat i la prevenció en un escenari mundial de creixents riscos (supòsits o reals). Els perills totalitaris dels experts i tecnòcrates a les democràcies europees i el protagonisme econòmic i polític del capital financer, amb una destacada capacitat per imposar els seus interessos, són altres aspectes sobre els quals se centra aquest dossier. I cal reflexionar sobre la penetració dels dispositius del domini en cada un de nosaltres, un domini que patim ja en el control del cos, però que vam acabar també exercint. Això és el que explora un altre dels articles, assenyalant que és fonamental el rebuig del domini des de nosaltres mateix: decidir-nos a no exercir ni acceptar el domini pot i ha de ser la clau sobre la qual pivota una alternativa revolucionària.
Hi ha possibilitats de fer front a aquests nous totalitarismes? Qui sap. En tot cas, un enfocament des de l'anarquia fa possible una altra mirada, potser un altre món, ja que el que la caracteritza és justament el rebuig de tot principi absolut, l'afirmació del múltiple, de la diversitat il·limitada dels éssers i de la seva capacitat per pensar i construir un món sense jerarquies, sense dominació, sense mites que suposin dependència.

LAURA VICENTE Y FÉLIX GARCÍA MORIYÓN