Avui es compleixen 42 anys de la mort del dictador Francisco Franco, mort al llit  de vell, per cert. Franco no era feixista, Franco era franquista i encara queden molts dels seus seguidors inexplicablement en llibertad i tocant poder, així com volten encara pels carrers torturadors com Billy el Niño i altres.
S'empra sovint, massa sovint l'adjectiu de feixista que ha ocupat l'espai públic i és avui arma llancívola contra el discrepant polític, i és d'impossible aplicació a un demòcrata, sigui quina sigui la seva ideologia. La proliferació d’excessos verbals, vituperis i tota mena de desqualificacions personals a les xarxes socials i al carrer han servit per anomenar  «feixistes» els que no comparteixen l’ideari polític del vituperador o emissor de l’improperi. A més a més que els suposats feixistes –músics, escriptors, cineastes, polítics de diferents registres, professors de tota índole, ciutadans de tota classe i condició– no ho són en absolut, passa que el feixisme va ser un fenomen històric, polític, social, fins i tot cultural, que va respondre a un període històric concret i avui no concorren en la nostra atribolada política cap dels ingredients que van possibilitar el naixement del feixisme genuí –el nazisme i la Falange, dues de les seves derivades–; com a màxim només es pot parlar de neofeixistes i neonazis a l’Europa del segle XXI.

El terme feixisme, sorgit a Itàlia, procedeix de fasces, plural de la paraula llatina fascis, la traducció al català de la qual és feix. Un fascis era un conjunt de 30 vares lleugeres d’om o bedoll, anomenades lictores, subjectades amb una tira de cuir per formar un cilindre que sostenia una destral. Els fasces eren el signe d’autoritat dels cònsols de la República romana i es va mantenir durant l’imperi com a símbol de les 30 cúries fundadores de l’antiga Roma. Altres feixismes també van recórrer a senyes d’identitat rescatades d’un passat llunyà: com l’esvàstica dels nazis i el jou i les fletxes falangistes.
En els anys que van seguir la unificació italiana (1870) es va començar a difondre en el moviment sindical la paraula fascio com a sinònima de lliga o agrupació (un feix de ciutadans). Es van posar en circulació expressions com fascio operaio o fascio dei lavoratori (lliga de treballadors), dels quals el més famós va ser el Fasci Siciliani, impulsor d’un aixecament contra l’empobriment de l’illa i la decisió de les famílies sicilianes més acabalades d’invertir a les regions industrialitzades del nord (Piemont i Llombardia). Aquest sindicat va constituir una barreja heteròclita de diferents corrents llibertaris i socialistes d’estructura variable, definitivament reduït al no-res després del bienni tempestuós 1895-1896.

La religió, com un dels pilars del feixisme, va ser un factor rellevant en el missatge de Falange Española. «Pocs problemes de la història recent d’Europa han generat més controvèrsia que la interpretació del feixisme», afirma Stanley G. Payne al seu llibre El fascismo. Autors com S. J. Woolf i George L. Mosse van atribuir a les condicions socials i polítiques a Europa en les dues últimes dècades del segle XIX i al desenvolupament de la primera guerra mundial la força motriu per passar de la teoria a la praxi política feixista. Els esdeveniments que van tenir lloc a Itàlia a partir de l’estiu del 1914 donen la raó a aquests autors: joves nacionalistes partidaris de l’acció directa van exigir que el seu país entrés en la contesa, van fundar els Fascios d’Acció Internacionalista Revolucionària l’1 d’octubre de 1914 i van publicar un manifest a Pagine Libere quatre dies més tard. En aquell moment es va unir a l’organització el socialista Benito Mussolini, que aviat es va convertir en el seu líder. Finalment, el maig de 1915, Itàlia es va sumar a la guerra.

La nació, abans que l'individu - El programa feixista entenia la guerra com una ocasió única per engrandir el país, exaltar la nació per sobre de l’individu, justificar el recurs a la violència, promoure una economia de naturalesa autàrquica i defensar una organització corporativa de la societat. Des de la fundació de la Lliga Italiana dels Combatents (1919) fins a la Marxa sobre Roma (27-29 d’octubre de 1922), que va atorgar el poder a Mussolini, nacionalisme, violència i autarquia van constituir la senya d’identitat dels feixistes, un projecte atractiu per a una burgesia en guàrdia a tot Europa a partir del triomf de la Revolució d’Octubre el 1917 i del dinamisme de les organitzacions obreres de tradició socialista després de la guerra. Amb un ingredient afegit: l’anticomunisme militant de l’univers mussolinià.

És impossible fer que encaixin en aquest esquema les peces de l’entramat social i polític dels nostres dies. Payne explica que la consideració de feixista aplicada a qualsevol adversari polític és una herència del comunisme, que  els anys 20 i 30 del segle XX va tendir a anomenar feixistes els que dissentien o combatien els seus plantejaments. En realitat, només eren feixistes els seguidors del Partit Nacional Feixista, fundat el 1921, i dels seus derivats, el Partit Nacionalsocialista Alemany, en primer lloc, i més tard Falange Española i alguns altres. Ni els conservadors cristians ni els socialdemòcrates de la Segona Internacional ni diferents formes de liberalisme tenien cap vincle amb el feixisme autèntic, totalitari, sotmès als dictats d’un líder absolut –el duce, el führer–, contrari a la democràcia i hereu degenerat del nacionalisme romàntic, de caire populista.

José Antonio Primo de Rivera, en un míting de Falange Española.

Ingredient racial - D’altra banda, els diferents feixismes es van adequar a tradicions nacionals de naturalesa molt diversa. L’ingredient racial del nazisme, la màxima expressió del qual va ser la persecució dels jueus –sis milions de morts– i dels gitanos –500.000 morts– va ser aliè a la branca italiana, encara que a partir del pacte Hitler-Mussolini va formar part de la praxi política de l’Estat feixista. El dicteri dirigit als jueus va ser, en canvi, un factor constitutiu de feixismes com el rexisme a Bèlgica i els creus fletxades a Hongria, que van col·laborar amb els invasors alemanys durant la segona guerra mundial.

De la mateixa manera, la religió, entesa com un dels pilars del feixisme, va ser un factor realment rellevant en el missatge de Falange i molt poc o gens important en altres partits. En la seva proclama del 17 de juliol de 1936, José Antonio Primo de Rivera diu: «Treballadors, pagesos, intel·lectuals, soldats, marins, guardians de la pàtria: sacsegeu la resignació davant el quadro del seu enfonsament i veniu amb nosaltres per Espanya una, gran i lliure. ¡Que Déu ens ajudi! ¡Arriba España!». La idea mateixa que «l’època més alta que ha viscut Europa» va ser el segle XIII, el de sant Tomàs i el dels «frares que es van encarar amb el poder dels reis», va nodrir el falangisme amb els trets propis d’un catolicisme integrista i retardatari, anomenat més tard nacionalcatolicisme, pilar essencial de la dictadura franquista.

Hi va haver, per contra, una idea compartida, capaç d’unir diferents tradicions intel·lectuals: la debilitat o crisi d’Occident. La decadencia de Occidente, de l’alemany Oswald Spengler, publicat el 1918, va inspirar molts ideòlegs del feixisme, encara que el seu autor va renegar paradoxalment del nazisme i el seu nacionalisme agressiu. En els nostres dies, més enllà de la parafernàlia d’alguns moviments marginals o que són una reminiscència del passat, l’extrema dreta, en nom de la salvació d’Occident, carrega contra els immigrants, la Unió Europea i l’islam, una cosa més eficaç, sens dubte, que practicar la salutació romana. - EL PERIÓDICO.