Arriba el Nadal. ja han encés els llums, sonen les primeres nadales, i de sobte, tothom és bo. És la màgia del Nadal diuen uns; per a altres, una mostra més d'aquesta solidaritat impostada que embafa. Conec a poca gent que confessi que li agraden les festes de Nadal, en general l'expressió més comuna és, ja voldria ser al 7 de gener, o sia que la majoria n'abomina, i suposo continúa amb el ritual d'aquestes festes com una rutina més, que es repeteix any rere any. Sincerament, l'esperit nadalenc fa anys que l'he perdut, cada any falta més gent a a taula a l'hora de dinar i encara que tambè se n'hi afegeixen, ja no és el mateix.
E
He trobat un escrit de fa uns anys on evocava les Festes de Nadal de la meva infantesa a Sant Feliu de Codines:

 EVOCACIÓ DE NADALS PASSATS

 Malgrat no ser massa procliu a evocar temps passats, de tan en tant, vulgui o no vulgui, els records apareixen. Pensava ahir en els Nadals quan era un vailet. Els passava amb els meus pares a Sant Feliu de Codines a casa dels avis paterns. Ell, en Lluís de l'oli i ella na Maria de can cotillaire. El Nadal es celebrava a la casa dels avis i hi venien les tres germanes del meu pare amb els seus cunyats i els meus cosins i cosines.
Evocava aquells Nadals en el sentit de com han canviat les coses, atès el plat estrella que no es menjava en gairebé tot l'any llevat de la festa major era el pollastre rostit i canelons. El pollastre no era un producte barat com ara, car en aquells temps es considerava un extra que es menjava per Nadal i per la festa Major, i no cal que us digui que els canelons de la iaia Maria eren boníssims.
Amb l'avi anàvem a comprar una ampolla de xampany a can Talet que es feia embolicar amb paper de diari i la posava al cabàs, car no volia la gent sabés que en comprava puix era un producte de luxe, i aquella ampolla s'havia de repartir entre tots, mainada inclosa, vol dir que poc en devia tocar per barba.

 L'avi Lluís tenia el costum que conservo de beure el vi en porró, però amb una norma que ningú es podia saltar, fins que ell no l'aixecava per fer el primer trago ningú el podia agafar. Quan bevia amb el porró ho feia per un costat donant pel broc amb la llengua, i un cop deixava el porró ja el podia usar la resta de comensals.

 Tambè feiem cagar el tió, al costat de casa els avis, a Can Garriga, un tros de fusta sobre dues cadires tapat amb un sac, questió que no he acabat d'entendre mai com la mainada ems ho podiem i poden encara empassars-'ho:

 "Tió, caga turró, d'avellana i de pinyó, per les festes de Nadal, caga si us plau. Més o menys era aquesta la lletania que té diverses versions."

 El pessebre era a l'entrada a la dreta, de quan encara si posaba molsa de veritat i aixó si, figures de totes les mides. Hi havia també el caganer, però el tradicional que ara s'han diversificat molt els de caganer.cat.

 La iaia Maria no parava mai asseguda, sempre amunt i avall, i recordo el comentari - vull suposar que carinyós - de l'avi cada vegada que anava trafegant amunt i avall: "guaita la burra, no pararà a asseure’s a taula no!", però ell no s’aixecava mai ni havia tret en sa vida un plat de la taula. La iaia sempre s'asseia en una punta de la cadira presta per aixecar-se en qualsevol moment, fins un dia que va relliscar i va acabar de cul pel terra i amb l'avi donant-li a sobre la tabola. Eren altres temps i una altra cultura que només hem polit, no ens enganyem.
Aquells Nadals tenien la calidesa que tenen de sempre els Nadals en evocar-los, amb l'escudella i galets de primer i com ja he dit suara canelons i pollastre després, amén d'una llarga sobretaula amb la lectura a peu dret damunt la cadira del vers o dècima que es deia abans. Abans, quan no és que fóssim més feliços perquè tot fos millor, és que érem joves i la vida des del punt de vista d’un vailet és veu d'una altra manera, com quan encara creus en els Reis Mags que sent com és la part més bonica i emotiva d'aquestes festes de Nadal no és més que una mentida, la primera mentida que descobreixes de petit i la que et fa més mal.