Cap nacionalisme és bo, menys encara si està armat, i potser el més nociu sigui l'Espanyol en no ser capaç de reconèixer-se com a tal, i el català, encara que no és el cas (com s'ha pogut veure) no és diferent dels altres, que en aquest assumpte no hi ha fet diferencial que valgui, i pàtries i banderes l'únic que arrosseguen rere seu és frustració, odi, sang, morts i violència. Un nacionalisme s'irrita quan sent l'amenaça d'un altre nacionalisme, quan percep l'ambició d'aquest altre, i en aquest punt seguim actualment, amb l'inconstitucional 155 inclòs.
"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger." - Theo Angelopoulos
.jpeg)
.jpg)
.jpeg)
El pitjor és que aquella aspiració a ser ciutadà del món avui sembla conservadora i tot i gairebé te n'has d'amagar.
ResponEliminaDiria que quasi no és possible, a no ser que facis un Gil de Biedma, que pot ser en qualsevol país. Em refereixo al poema de Vita Beata.
ResponEliminasalut
Completamente de acuerdo con la entrada.
ResponElimina