EL DALTABAIX IMPREVIST 8.8.20

A vegades succeeix, que pots signar fil per randa l'escrit d'un altre como si fos teu, de fet si l'hagués d'escriure jo, seria calcat pràcticament a aquest d'Antoni Puigverd, però millor us deixo el d'ell, sortireu guanyant, i la finalitat que es persegueix serà més efectiva. Recordeu la frase recurrent dels nostres avis: una altra guerra hauria de venir - deien sovint -. Doncs bé, ja la tenim aquí, i ara què?, ara res, no hi ha res a fer, nomès deixar que passi el temps... 

EL MISSATGER

A finals dels cinquanta, quan jo era molt petit, la mort venia molt sovint a les cases. Inapel·lable, sovint precoç. Era rebuda amb plors i laments, però ningú no la considerava estrangera. “És llei de vida”, deien els adults en sortir dels funerals, mentre donaven la mà als familiars del difunt. A final del segle XIV, Pere March, el pare del gran Ausiàs, havia escrit: “Al punt que hom naix comença de morir”. Cinc cents anys més tard es continuava pensant el mateix: néixer era començar a morir. Pares i avis havien sofert la bàrbara i sangonosa Guerra Civil. Es tenia perfecta notícia de les matances de la Primera i la Segona Guerra Mun­dial en què la mort havia estat fabricada industrialment.

Tothom tenia parents que morien d’un mal lleig. Les funeràries disposaven de petits taüts blancs per encabir la mort infantil, prou freqüent. La pobresa era molt visible. La crueltat del fort, acceptada; i respectada. El que avui anomenem bullying era habitual. Els franquistes manaven sense manies. Els febles i els perdedors s'aguantaven.

Als seixanta, tot això es va capgirar amb la popularització de la penicil·lina i els antibiòtics, la revolució del sis-cents, la música yeyé, la generalització de dutxes i banyeres, els turistes, la universitat, la televisió. L'esclat de les classes mitjanes. La duresa va cedir el pas a una vida al bany maria. Els cruels jocs infantils de carrer van deixar pas a les col·leccions de cromos i segells, als patins, a les escoles de futbol. Les famílies van començar a protegir els fills, que van créixer sans, llegits i aviciats. De cop, no toleraven la incomoditat, l'espera, el desig insatisfet. El supermercat és la metàfora d'aquestes genera­cions: mil productes a l’abast, mil oportunitats laborals, mil llits per al plaer, mil restaurants per visitar. Mil vides en una de sola: reinventa't!

Vam néixer quan el món antic s'acabava, hem gaudit d’un confort que ni els més rics haurien imaginat i ara reconeixem aquella perduda mort freqüent, que retorna del passat. Els avis d'abans repetien sovint que el pitjor encara havia de venir. No eren pessimistes. Simplement, organitzaven la vida partint d'un fet inevitable: tard o d'hora arriba el moment de la malaltia i la mort. El coronavirus és portador de velles notícies. El món porta dins seu la llavor del final, de la mateixa manera que cadascun de nosaltres està destinat a l'oblit. També ens refresca la memòria de la pèrdua sobtada, la caiguda irreparable, el daltabaix imprevist.

LLEI D'EMMET, L'ART DE LA PROCRASTINACIÓ 8.8.20

La procrastinació és un art o un vici molt arrelat arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: 'no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy', o sia, la procrastinació és deixar quelcom per demà, o més tard. No seria negar-se a fer una cosa com Bartleby, no! el procrastinador no es nega a fer una cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que l''endemà tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà cap decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.

Sol succeir que al procrastinador li costa encara més del que caldria la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més a més tens les despeses del retorn, o deixar d'endreçar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.

Quantes vegades no s'arregla algun fòtil de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estàn gairebé esgotades, etc i aixó comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament.

El clàssic 'Vuelva usted mañana' tant espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desidia, droperia o burocràcia, vaja.

Al llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte 'La llei d'Emmet' "El temor a realitzar una tasca consumeix més temps i energía que fer la tasca en si mateixa"

En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la Procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es va posposant, i sembla coherent dins l'univers procrastinador. Deia al començament que la procastinació és un art o un vici molt extès a la Península Ibèrica... 

Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Existeix una paraula per definir aquesta tendència d’ajornar les accions: procrastinació. I s’està convertint en l’estratègia de qui pren les decisions públiques. El professor Piers Steel ha creat una equació que ho explica, M=ExV/IxR. La Motivació és directament proporcional a l’Expectativa i el Valor de l’objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Endarreriments. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m’apuntaré al gimnàs, demà. Típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d’aquesta tendència són bàsicament no estar decidit de veritat, o bé voler fer-ho d’una forma perfecta, esperant en va trobar l’ocasió ideal. Cadascú pot tenir la seva excusa, però el més greu de tot és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. A simple vista semblaria que ho fan per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d’estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s’arreglin sols o que la gent se n’oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure vivenda, però a canvi munten unes festes de luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu en posposició. Seguint Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L’important ja ho faran demà. Sens falta, o millor demà passat, o mai.

ESTEM EN UN MAL PAS 7.8.20

Tan preocupats com estem amb el coronavirus, l'emèrit fugat, i el tandem Corina/Villarejo, que hem oblidat el problema greu que ens ve al damunt, la recessió econòmica, la caiguda brutal del PIB, l'atur, els Ertos sense cobrar. Si a un ciutadà se li pregunta avui com veu la situació, és probable que respongui: “Estem en un mal pas”. I tindria tota la raó. La nostra vida col·lectiva està sacsejada per una sèrie de crisis greus, ­gairebé totes preexistents però accentuades per la pandèmia, i també per una crisi nova provocada per aquesta. Davant aquesta situació, la següent pregunta és obligada: hi ha un risc real que es produeixi aquesta caiguda sense fons de l'economia, aquesta crisi terminal del sistema? El marge d'aleatorietat existent en tots els negocis humans –posat de manifest avui per la Covid-19– suggereix respondre que sí; però el respecte degut a la inèrcia de la història aconsella afirmar que, si bé tot és possible, no resulta probable-. Vindria a ser alló tan cumbaià del ens en sortirem. Però el panorama és desalentador, quants comerços, bars, restaurants, hotels, ara tancats ja no tornaran a obrir?. No se sap pero segur que molts, i aixó amb un rebrot no previst a finals de Juliol. Imagineu la situació a partir del septembre que baixaran les temperatures. I ens queda el tema de l'Escola, a Israel les varen obrir a mitjans de maig i han reconegut que va ser un error. Aqui no tenen massa clar ni educadors ni el Govern com s'ho faran al Setembre, però les escoles s'han d'obrir si es vol recuperar l'economia. A Israel apunten aquesta obertura precipitada de l'escola amb la segona onada, però aqui no hem obert l'escola i també la tenim, i en augment, i no nomès a l'Àrea Metropolitana o Lleida, Valencia, Aragó sobretot, País Basc, Andalusia, Madrid, a tot arreu està rebrotant el virus i els infectats augmenten exponencialment. Si ara estem així, ¿com estarem a la tardor?, ¿i com es podran obrir escoles, i recuperar l'economia amb aquesta problemàtica?. Ho veig molt difícil, i molt haurem de canviar en el nostre comportament. Oblidar-nos del turisme per una temporada llarga és obligat, caldrà doncs reinventar tor un sistema productiu del país i no veig als Governants de Madrid i menys encara els socis en baralla permanent del desGovern d'aquí preparats per la tasca.

Venen temps difícils, el pitjor està per arribar, i no estem ni de lluny preparats per el que ens ve al damunt; la pandemia..., el Rei emèrit, no ens han de preocupar, el problema greu és la recessió que sense aturador la tenim ja a les portes. Aquesta si que serà una tardor calenta, calenta de veritat.

LA MENTIDA, DOCUMENTAL DE LA VERITAT 7.8.20

La mentida, el documental de la veritat, es un video delirant, conspiranoic, surrealista, la mare de tots els videos, que supera fins i tot a Jordi Bilbeny i la seva desbocada imaginació que fa que qualsevol personatge històric, llevat Chiquito de la Calzada sigui català, desde Colom, Cervantes, Da Vinci o Erasmo de Rotterdam, i no se jo si Jesús de Natzaret. 

Si us pensaveu que ja ho havieu vist tot, que ho havieu escoltat tot, anaveu molt errats, el video perpetrat per aquests tres fa poc més d'un any, dura quasi dues hores, però us il·lustrarà de la realitat, de la veritat que España no vol que sapiguem, esteu davant de la mare de totes les conxorxes conspiranoiques amb el presumpte assassinat de Muriel Casals subtilment insinuat, que involucra a Mattew Three. 

La gent està molt malalta, molt, almenys els tres que han perpetrar aquest video. I per més Inri a un el conec, el de la dreta que és del meu poble, i no em sorpren tant el documental si ell hi és pel mig. I el de l'esquerra que es un negacionista del VIH com a malaltia. De bojos.

també en la llengua vernácula de Castella.

VIDES PARAL·LELES 6.8.20

Jordi Pujol i el rei emèrit són tipus molt diferents. Per tarannà, intel·ligència i sentit moral. Però coincideixen en un últim gest: són més o menys culpables del que se’ls acusa, però, en el darrer moment, s’han immolat davant la història per salvar els fills.  Antoni Puigverd.

Els casos del rei emèrit i de l’expresident Pujol s’assemblen. Alguns joancarlistes sostenen que els comptes del rei a l’estranger responen a la necessitat de disposar d’un bon coixí econòmic a l’exterior en previsió que es repetís la història del pare i l’avi, que havien conegut l’exili, no sempre en condi­cions de confort. Doncs bé, quan l’expresident de la Generalitat va confessar que tenia una deixa a Andorra –uns milions heretats del seu pare– va circular l’argument que Florenci Pujol havia obert el compte andorrà poc després del 23-F, pensant en els seus nets i malfiant-se de les dèries polítiques del fill, que ja havia conegut la tortura i la presó durant el franquisme (la Generalitat, per altra banda, no ha estat mai un poder segur, com demostra la detenció del president Companys a l’exili, afusellat poc després a Montjuïc). Aquestes justificacions, ben diferents d’arrel, coincideixen en el perill (hipotètic, però no menyspreable) que ombrejava la vida d’ambdós personatges.

Una altra semblança és l'omertà amb què es van ocultar durant anys les actuacions incorrectes tant del rei emèrit com de la família Pujol. Tothom coneixia les trapelleries de Jordi Pujol jr. Tothom sabia que es presentava als ajuntaments de Convergència amb una tarja de visita i que quan l’alcalde llegia els cognoms “Pujol i Ferrusola”, gairebé quadrant-se militarment, li preguntava: “Què se li ofereix?”. De la mateixa manera, els rumors sobre la vida sentimental del rei Joan Carles i sobre les seves amistats perilloses amb els xeics del petroli corrien de boca en boca. Però ningú gosava dir, com el nen del conte: “El rei va nu”.

Tant Pujol com el rei són personatges carismàtics que han tingut un paper capital (incomparable, però certament imprescindible) en la tran­sició del franquisme a la democràcia, en la consolidació d’una Constitució autonomista i en la creixent prospe­ritat del país, ara col·lapsada per tantes crisis. El carisma i la importància d’aquests dos personatges va generar entorn seu una guàrdia de corps política i mediàtica que feia molt difícil, no pas la crítica frontal (ja que sempre hi va haver republicans i antipujolistes), però sí la crítica constructiva, sense la qual un governant caurà inevitablement en greus errors.

Cal tenir en compte que en aquest país, els delictes de diners tampoc són molt condemnats per la gent, que en certa manera els justifica, i això en un país de llarga tradició de murris i bergants tampoc ens hauria de sorprendre. I de totes maneres ni Joan Carles primer ni Jordi Pujol després, arriben a la sola de la sabata del rei dels murris, el barrut nomber one: Felix Millet.

6 D'AGOST DE 1945 08:15AM 6.8.20

Tot just havien passat 15 minuts de les vuit del matí quan, el 6 d'agost de 1945, els habitants d'Hiroshima van tenir un terrible despertar: el bombarder Enola Gay deixava caure sobre la localitat la primera bomba atòmica de la història. El succés va precipitar el final de la II Guerra Mundial. El cost humà i moral encara avui no s'ha pagat.

No sé si se'n parlarà gaire el sis d'agost d'enguany, a l'agost tot queda somort. Aquest terrible poema de Sankichi Toogue, relata amb una enorme i poètica duresa, aquells tràgics fets de fa 70 anys.

el 6 d'agost

Com podrem oblidar aquella guspira!

En un instant els 30.000 als carrers van desaparèixer

En el fons de les tenebres, aixafats

els crits dels 50.000 van cessar.

.

Quan el fum huracanat i groc es va esvair

els edificis estaven destrossats, els ponts fosos

els trens plens de gent que van quedar socarrimats,

vast ermot de runa Hiroshima.

Amb pells penjant com tires velles

amb les mans al pit

trepitjant líquid encefàlic

vestint trossos de tela cremada en els seus malucs

ploraven homes i dones nus caminant en processó.

Cadàvers com budes de pedra, dispersos al jardí d'una escola.

,

La multitud es va amuntegar a la riba del riu,

després va grimpar a les basses,

i va esdevenir una pila de cadàvers sota el sol abrasador.

Enmig de les flames que s'aixecaven al cel crepuscular

els barris on vivien la meva mare i els meus germans, aixafats vius,

van ser coberts pel foc.

En un lloc ple d'excrements

noies escolars estaven tirades;

els ventres inflats, els ulls arrencats, els caps sense pèl,

els cossos esquarterats.

El sol del matí il·luminava a una massa anònima apinyada.

Ningú es movia.

En l'estancament de la pudor

se sentia només el brunzit de les mosques.

Com podrem oblidar aquell silenci

que queia a la ciutat de 300.000 habitants!

Com podrem oblidar

aquella pregària mai pronunciada per les conques blanques i

buides de les nostres dones i els nostres fills!

Sankichi Toogue

CONSPIRITUALITAT 5.8.20

Una tempesta perfecta descarrega sobre el món. Els mals presagis es compleixen mentre que els bons, així treuen el cap, queden sepultats sota el pes de l'informe diari de contagis. S’escampa el pessimisme, la propensió de veure el costat desfavorable de les coses. I també dos conceptes assimilables: el nihilisme i el negacionisme. Aquest últim, que en essència descrivia tota negació de la realitat, ha assumit al llarg del temps un significat més específic: la negació d’una realitat incòmoda d'acceptar. Com per exemple, en els nostres dies, l'evidència que per combatre la pandèmia amb eficàcia és inevitable cedir espais de llibertat que fins ara ens semblaven irrenunciables.

En aquesta tempesta perfecta, faltaven les manifestacions massives de ciutadans irritats amb les restriccions que imposen els governs, com l'ús obligatori de mascareta. Bé, si hem de ser francs, protestes d’aquesta mena ja s'havien vist en alguns estats dels EUA, atiats per Trump, L'adalil dels negacionistas que es fan i es desfan. Però ­preu¡ocupen molt més ara quan recorren els carrers de l'Alemanya, d'Angela Merkel que sobresurt pel seu seny entre els dirigents globals. Com també són tempesta perfecta els ­obstacles que poden demorar l'arribada de la vacuna de la ­Covid-19, des del seu cost fins als dubtes sobre l’eficàcia o seguretat, encara que en aquest cas cal valorar l’esforç insòlit de governs, empreses i científics. De la combi­nació del negacionisme creixent i de la incertesa sobre la va­cuna, en sorgeix un altre escenari de tempesta. Els ma­teixos que ara rebutgen la mascareta o els confinaments –un col·lectiu divers on caben l’extrema esquerra i l’extrema dreta, i que acabaran engrossint les files del potent moviment ­antivacunes, un fet que pot dificultar la desitjada immunitat de ramat quan es descobreixi l’antídot. Caldrà molta pedagogia per desactivar aquest problema.
Aquest moviment ja té nom: Conspiritualitat, una barreja entre conspiració i espiritualitat o pensament lateral, vaja, la creença de rebutjar les mentides de la massa mitjançant interpretacions lògiques de la veritat i veure el món en un estat espiritualitat més connectat. La conspiritualitat té la seva font en influencers i gurus sensacionalistes a la xarxa que tenen els seus seguidors incondicionals i abrandats.

UNA REPÚBLICA AZNARIANA? 5.8.20

Amb motiu de la sobtada espantá de l'emèrit, hi ha veus que clamen per una tercera república ja i l'abolició de la Monarquía, però altres, més assenyades consideren que no és el moment, que com diria Pujol, ara no toca. López Bulla és una d'aquestes veus i aquest article d'Antoni Puigverd una altra, i són veus que cal escoltar i tenir en compte.

EL MAL MENOR - Antoni Puigverd

El cel d’agost és imprevisible. De vegades, els me­­teoròlegs anuncien una gran tamborinada. Els corrents freds i càlids xoquen a gran alçada. Al migdia, creixen, primer blanques, després grises, fi­nalment negres les nuvolades. L’aire es fa espès, comprimit, irrespirable. La gent mira els núvols amb esperança. Anhelen la previsible pluja. Però els cels d’agost no sempre descarreguen. Sovint, el negre dels núvols es destenyeix i retorna el gris. Mentre la tarda es mor, caldosa i enervant, els núvols es desfibren. Potser en una ­ciutat veïna, cau la tamborinada. Però els que miren el cel desitjarien una tempesta pròpia, una gran catarsi ­climàtica que, quan arriba la nit, ja es pot donar per frustrada. Serà una nit enganxosa, de llençols humits. Va­gament escombrat per un ventet del nord, el dia neix assolellat, indiferent als somnis.

Serveixi aquesta descripció climà­tica com a al·legoria de la nova crisi que ens cau al damunt. L’expatriació del rei emèrit. Un altre núvol negre que se suma a una espantosa col·lecció de problemes amenaçadors. La crisi de la institució monàrquica escalfa l’aire del país, ja molt enrarit. Desastre sanitari amb la Covid-19, enfonsament de l’economia, atur estratos­fèric, deute colossal, paràlisi turística, futur incert, crisi catalana, extrema dreta ascendent, rebrot mai no apagat del foc de les dues Espanyes. Uf! Pi­lotant aquesta tempesta, un Govern de l’Estat en minoria, dividit per la ­qüestió monàrquica com ho està pel repte català. Ha arribat la tempesta perfecta? Són molts, sobretot a Ca­talunya, els que, enervats per aquest moment febrós i claustrofòbic, desitjarien una gran tamborinada, un descordament general. Una pedregada alliberadora.

A l’altra banda de la història, dos horitzons: o caos o sortida autoritària

Calma. Malgrat el clima asfixiant, calma. Contribuir amb més nervis a estripar les costures del país, on ens portaria? Les emocions disruptives i el desig d’un gran diluvi purificador empenyen a afavorir la caiguda de la monarquia: un espectacular capgirament de la història. Somnis d’una pesada nit d’estiu. Darrere el capgirament d’a­questa història només hi ha dos horitzons. El caos o una sortida autoritària. Un cop d’ull a la correlació de forces revela que, si arribés la tercera, no seria federal com la primera, ni plural com la segona. Seria unitarista. La III República seria aznariana.

Per més núvols que arribin, l'amenaça de tempesta passarà, mentre estiguem sota el para-sol europeu. Un ventet del nord aclarirà una mica, només una mica, el clima asfixiant; i ajudarà a digerir una nova dosi de mal menor.

LA PRESUMPTA FUGiDA DE L'EMÈRIT. 4.8.20

Parla Pérez Bulla al seu bloc: metiendo bulla, de la fugida del rei emèrit; parlen molts de Joan Carles I avui, de la seva fugida vergonyant, de Valtonyc a l'exili, de que ha fugit a una República, però hi ha més, bastant més en la negra historia d'aquest personatge fosc, d'aquest Borbó miserable i roi, delinqüent múltiple, còmplice d'un dictador genocida i protector d'ultradretans. Aquest article de Luís González Segura a rt.com, el retrata i el posa al seu lloc a la paperera de la historia, que com a Borbó i seguint la tradició familiar, és el lloc que li correspon i on ha anat a parar...

"Nadie puede negar que el 'exilio' de Juan Carlos I, rey emérito, no estaba avisado, pues los medios de comunicación españoles llevaban semanas preparando el terreno de una 'operación de Estado' en la que ocupan un lugar preferencial: fuerzas de choque. Diarios como El Mundo o El País, los dos más leídos de España, que hace solo dos años, en diciembre de 2018, rendían un sentido homenaje en sus editoriales al rey emérito con motivo de la celebración de los cuarenta años de la Constitución española, aun cuando solo unos días antes había sido denunciado por Izquierda Unida por conformar una organización criminal, se han puesto al servicio del Estado –Establishment, mejor– en la operación, que ya hace semanas anunciábamos, diseñada para salvar a la Monarquía española: sacrificar públicamente a Juan Carlos. 

No es una condena, es una huida de la Justicia - Por ello, en las últimas horas, un Juan Carlos muy malogrado más allá de lo físico materializaba su renuncia a una muerte digna –"guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y a ti como Rey, te comunico mi meditada decisión de trasladarme, en estos momentos, fuera de España"–, a lo que Felipe VI ha respondido de forma excesivamente diplomática si tenemos en cuenta los antecedentes paternos: "Sentido respeto y agradecimiento ante su decisión". 

El primer problema con el que nos encontramos es que el 'exilio' no es una condena, como plantean los medios de comunicación, aunque suena como tal –exilio fue un delito contemplado en múltiples países, incluida España, hasta hace escasas décadas–, como casi nada de lo que anuncia la Casa Real española lo es: tampoco lo era la renuncia de hace unos meses de Felipe VI a la herencia de Juan Carlos. No lo era porque, sencillamente, en la legislación española era imposible. 

Juan Carlos, ni está ni se le espera, aun cuando su defensa alega que no escurrirá el bulto, pues la mayoría suponemos que no habrá condena, el proceso se alargará o se buscará de alguna manera su exoneración.

La segunda cuestión que llama la atención es que abandonar el país no parece un sacrificio de Estado, que es lo que puede desprenderse del "agradecimiento" de Felipe VI en el comunicado emitido. Ello se debe a que en la mente de muchos, especialmente de los catalanes, todavía sangran las heridas causadas por la feroz campaña mediática que azotó a los políticos catalanes que decidieron no afrontar un manifiesto juicio injusto. Como el injusto juicio a Arnaldo Otegi señalado por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos que acaba de forzar la anulación de su condena al Tribunal Supremo o las dudas sembradas por tribunales europeos en cuanto al enjuiciamiento de los presos políticos o, incluso, el rapero Valtonyc. El cual, por cierto, se encuentra fuera de nuestro país por aquello de los Borbones son unos ladrones, ironía lacerante ante los acontecimientos actuales. 

Por último, destaca el día D elegido para la operación. Un día seleccionado, nada más comenzar el mes de agosto, inhábil en muchos sentidos y el más utilizado para las vacaciones, con la misma alevosía que el anterior comunicado de Felipe VI, en el que anunció una imposible renuncia a la herencia. Comunicado que se difundió a los pocos días después de quedar confinado el país. Como se diría antaño: con nocturnidad y alevosía. 

Además, si analizamos la mencionada denuncia presentada por Izquierda Unida hace dos años, en ella se solicitaba que le fuera retirado el pasaporte a Juan Carlos pues "si un investigado abandona España coincidiendo con el inicio de la investigación, se está sustrayendo a la acción de la justicia". Juan Carlos, ni está ni se le espera, aun cuando su defensa alega que no escurrirá el bulto, pues la mayoría suponemos que no habrá condena, el proceso se alargará o se buscará de alguna manera su exoneración. A la Justicia no se enfrentará Juan Carlos a portagayola, sino que es de suponer que será al estilo Felipe II: en bandeja. 

Delincuente múltiple, cómplice de un dictador genocida y protector de ultraderechistas - Los antecedentes, en cambio, que no son penales porque Juan Carlos goza de la medieval y anacrónica inviolabilidad jurídica, son tan extensos como los de Al Capone. O más. Porque Juan Carlos I es un delincuente múltiple y no solo por los últimos episodios, en los que se pueden presuponer la comisión de una buena cantidad de delitos, sino por el pasado constatado. Su participación en los meses anteriores al 23-F, desde el verano de 1980 hasta el día después del golpe, 24 de febrero de 1981, constituye en sí misma la comisión de varios delitos de gravedad extrema que deberían haber supuesto su condena a prisión por 30 años. Sorprendentemente, no solo no terminó encerrado, sino que fue elevado a la categoría de héroe por los medios de comunicación. Un golpista y cómplice de golpistas, responsable directo de la dimisión del entonces presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, elegido democráticamente, terminó por convertirse en el salvador de la democracia española. Una ironía no tan insólita como debiera. 

No será lo que les cuenten, pero esta es la realidad: Juan Carlos entró en España muy joven para servir al cruel y genocida dictador Francisco Franco y lo hizo incluso cuando este siguió cometiendo ejecuciones y crueldades. Lo hizo por su propio interés, movido por el único ánimo de reinar al precio que fuera

Porque la realidad es que Juan Carlos fue cómplice de Franco, un dictador genocida y cruel, y responsable directo de su muerte en la cama. Y es que no podemos olvidar que Juan Carlos fue hijo de un ultraderechista y golpista, Juan de Borbón, cuya única discusión con Franco fue que este ocupara el sitio que él pretendía. Porque el padre del rey de España, el que se nos presenta como salvador de la democracia, llegó incluso a cruzar la frontera para luchar en el bando golpista. Por si fuera poco, Sofía, su mujer y reina durante décadas, no es que haya demostrado gran talante democrático, pues ha llegado a realizar algunas afirmaciones homófobas, lo que no es de extrañar si tenemos en cuenta que la familia de Sofía se mostró fervorosa seguidora de Adolf Hitler. Así pues, la Familia Real española durante décadas, y padres del actual rey de España, no parecen unos demócratas precisamente. 

España, nuevamente, se retoza entre la infamia y la vergüenza con un esperpento público e internacional como la fuga de Juan Carlos al extranjero que vuelve a ratificar que lejos de ser una democracia avanzada y consolidada solo es un régimen autoritario de apariencia democrática

No será lo que les cuenten, pero esta es la realidad: Juan Carlos entró en España muy joven para servir al cruel y genocida dictador Francisco Franco y lo hizo incluso cuando este siguió cometiendo ejecuciones y crueldades. Lo hizo por su propio interés, movido por el único ánimo de reinar al precio que fuera. Tras la muerte del dictador, fue el impulsor de la Ley de Amnistía, la cual posibilitó la impunidad de los golpistas, y su reinado resultó determinante para que aquellos que habían controlado el poder y el dinero en España lo siguieran haciendo. Por si fuera poco, su participación fue esencial en los meses anteriores al 23F y en el desarrollo de las actividades golpistas que acontecieron ese día y, desde hace años, resulta imposible obviar su colaboración en lo que los grandes medios de comunicación denominan "negocios opacos", toda una suerte de actividades delictivas que, de no ser tal, habrían sido esclarecidas hace tiempo. Por lo que es imposible no deducir que lo son. De hecho, de no serlo, esta salida precipitada del país, cual mafioso descubierto con las manos en la pasta, no se estaría produciendo. 

Innegablemente, España envía al extranjero, envuelto en un manto de condena y sacrificio, a un delincuente múltiple, cómplice de una cruel y genocida dictadura, golpista y promotor de golpistas y protector de ultraderechistas –desde la familia Franco hasta los propios golpistas a los que, según el embajador alemán en España durante los años ochenta, defendió–: España, nuevamente, se retoza entre la infamia y la vergüenza con un esperpento público e internacional como la fuga de Juan Carlos al extranjero que vuelve a ratificar que lejos de ser una democracia avanzada y consolidada solo es un régimen autoritario de apariencia democrática.  - Luis Gonzalez Segura - rt.com

Viva el cachondeo Berlanguiano: "Con el espíritu que siempre le ha caracterizado, Don Juan Carlos ha decidido hacer el gran sacrificio con su penúltimo servicio al pueblo español y a España, retirándose durante algún tiempo fuera de su patria" -

Luis María Anson - el mundo. https://- ¡

Tothom té la sospita de que la monarquia és la clau de volta del sistema. El Règim prepara una operació delicada, substituir aquesta clau de volta sense que caigui l'edifici. No us deixeu engalipar: l'objectiu ha de ser l'edifici sencer. - Enric Calpena.

VISCA EL REI DE BASTOS! 4.8.20

«Serà possible que no hagis après res? Serà possible que ignoris que a casa el vàter es diu com tu?» després de 6 anys d'exercir de Monarca, com a funcionari pagat amb els diners de l'erari, tot plegat 8 milions d'euros l'any de res. ¡Visca el Rei de bastos!

Mira per on, et dius com el vàter de casa! Ja sé que culpa teva no és. L’hàbit de dir-li can Felip al lloc on es trobava la comuna, i ara el vàter, ja pots imaginar-te d’on ve. Però la culpa no és ni teva ni meva. Hagués estat molt millor que el teu pare hagués demostrat una mica de sensibilitat vers Catalunya. Nosaltres no tindríem que relacionar-nos amb algú que té un nom que ens recorda fets nefastos. I tu, cada cop que se’t nomena, t’hagueres estalviat ser associat amb un indret on només els que pateixen restrenyiment van a celebrar-hi alguna cosa de tant en tant.

Bé, el cas és que una de les característiques del teu llinatge consisteix en no adonar-se quan la gent ja en té prou. Allò que els francesos polits en diuen “n’avoir assez”, i si he triat el francès és perquè em sembla haver llegit que una nit, cap el 1789, un teu ancestre va ser despertat per algú que el va prevenir que a fora hi havia xivarri. Com que no se n’havia assabentat realment del que passava va preguntar: “És una revolta?”. L’altre va se clar i directe: “No, sire, és una revolució”.

La realitat és que aquells despistats van plegar d'allí on eren, a França vull dir. Però la branca que havia anat a parar a Espanya va continuar una temporada més fent de les seves. No van durar massa més, no et pensis. Uns cent-trenta anys, que en termes històrics és una nimietat. Aquest de la branca espanyola també va semblar que no s'assabentava massa bé de que el segle XIX ja havia passat avall abans que ell arribés. I que Espanya, malgrat tot, estava en una situació que mereixia certa atenció. Ja ho deia Indalecio Prieto “hay españoles que cagan sentados y otros que lo hacen de cuclillas”. El cas és que el teu ancestre tot això s’ho va passar per l’aixella. Es pensava que tothom cagava com ell. És a dir, assegut. Sensibilitat territorial? Nul·la. Creuràs que li va oferir a un catalanista el càrrec més important que tenia a canvi de que renuncies a la seva catalanitat? Cal ser burro! Tot plegat, inconsciència i ignorància, va fer que hagués d'agafar un vaixell i sortir per cames ajudeu-me.- Xavier Roig - naciodigital.cat.

Però vet aquí que un paio que ens volia veure desapareguts (als catalans vull dir, perquè a la resta no els tenia pas cap mania especial) ens va encolomar el teu pare, si home! Doña Francisquita de un solo huevo..., qui si no... La realitat és que quan el paio que ens volia anorreats es va morir, el teu pare va agafar i es va apoltronar. Dic apoltronar perquè gràcies a uns fets que van tenir lloc el febrer de 1981, es va blindar i va adquirir patent de cors. Ens paraules corrents: es podia pixar a la boca de qualsevol, que no li passava res. Però, com li va succeir al seu avi, havia oblidat que el temps passa. I les generacions noves no s’estaven de punyetes. Lògic, els costums canvien i la joventut d’avui no respecta res!. I ara, va el teu pare (L'apoltronat emèrit), i se'n va d'amagatotis un diumenge a la nit, Joan Carles I 'el campechano', passarà als anals de la història com a Joan Carles I 'campi qui pugui', cap la República Dominicana (diuen). Ell se n'ha anat i no sé si s'ha endut el vàter, però el que si sé és que t'ha deixat tota la merda.

EL MISTERI DE LES LLAVORS 3.8.20

Desenes de residents de al menys 27 estats dels EUA van rebre paquets amb llavors procedents de la Xina que no havien sol·licitat, ha informat aquest dimarts el Departament d'Agricultura de país. Les autoritats asseguren que estan investigant els paquets i van demanar a tots aquells que els rebin que no plantin les llavors d'origen desconegut. El Servei d'Inspecció de Sanitat Animal i Vegetal també recomana guardar les llavors i l'embalatge, incloent l'etiqueta d'enviament, i informar el departament d'agricultura local.
Segons l'organisme, els paquets podrien ser una estafa, en la qual una companyia envia paquets als consumidors i després escriu ressenyes positives falses sobre el producte en nom de la persona que l'ha rebut. No obstant això, si la planta a la qual pertanyen les llavors és "una espècie de planta invasora", pot convertir ràpidament en un desastre ecològic i "destruir l'agricultura" d'una regió, va subratllar Sid Miller, el comissionat d'agricultura de Texas, en un comunicat, citat per Texas Tribune.
Robin Pruisner, funcionari estatal de control de llavors en el Departament d'Agricultura i Administració de Terres a Iowa, ha assenyalat que les misterioses llavors xineses han estat recobertes amb alguna cosa, "possiblement insecticida o fungicida, que podria danyar els cultius".

De moment, el que se sap de les llavors és que són de roses, glòria del matí, hibiscus, menta, sàlvia..., i en principi són inofensives, ah!, i que l'etiqueta en xinès és falsificada, el que fa encara més complex el cas. Llavors, que passa amb les llavors? el SISAV continua investigant, de moment doncs, el misteri continua. A veure si les llavors seran una arma de destrucció sense iva.
Aquesta és d'aquell tipus de noticia clàssica de l'estiu on nop hi ha noticies, cosa que enguany no passa, i que anant com va anar directament a Collonades, no sé perquè, però em sembla que agafa una dimensió més gran, que fa que s'hagi de seguir a veure si se'n pot treure l'entrallat, dona lloc a més d'una teoria conspiranoica.

PER QUÈ ESCRIVIM? 3.8.20

Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expressar la seva mentalitat i conviccions, o no necessàriament, hi ha molt de ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records.  Escrivim per una necessitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els propis personatges els que dominen l'escriptor. 

A vegades, la motivació per escriure pot ser una altra. Quin escriptor no ha somiat alguna vegada viure en un país en què el govern li pagui un sou? Aquest és el cas d'Islàndia, on els escriptors cobren una suma mensual de 2.400 euros.

Al ser un país on fa força fred i les hores de llum són pràcticament inexistents, molts dels seus habitants passen molt de temps a casa seva, i la lectura és una de les seves principals activitats. De fet, el 90% de la seva població consumeix almenys un llibre a l'any i una mitjana de vuit llibres comprats per la meitat dels islandesos en el mateix període de temps.

En aquest context, no és estrany que proliferin escriptors (un de cada deu islandesos ha escrit un llibre alguna vegada) mentre segueixen teclejant noves històries en el seu ordinador per a una població limitada que tot i així pot no compensar tal quantitat d'autors. ¿Solució? Els sous que el govern d'Islàndia concedeix actualment a 70 dels seus escriptors.

El motiu d'aquest sou, ingrés a què s'afegeixen els posteriors beneficis per drets d'autor, complementa la idea que no tots els escriptors poden viure només dels seus guanys per les vendes d'un llibre, especialment en un país en què tot de llegir-se molt la població escassa. Partint d'aquesta base, el més lògic és recompensar les hores invertides en la creació d'un manuscrit.

Qui decideix quin escriptor mereix aquest sou és l'Associació d'Escriptors, després de les deliberacions d'un jurat format per tres catedràtics universitaris que qüestiona el projecte de l'escriptor i el temps que té previst dedicar a la seva obra.

DE PROHIBIR ESCRIURE 2.8.20

Arriba un moment en què un pren consciència, i s'adona que li importa més l'estètica que l'ètica, el continent que el contingut, però ja està viciat i és difícil rectificar a hores d'ara, i tampoc tinc clar si hi ha la voluntat ferma de fer-ho més endavant. Segueix-ho doncs aquí, escrivint, ajuntant paraules amb la sensació de pèrdua de temps, de què tot està explicat, tot està denunciat, tot està dit, i malgrat això potser tot està encara per escriure i cal seguir mentre quedin forces, i fer-ho sense defallir, no sigui que l'ordre del temps depassi les idees que s'han emès; els missatges llençats són ja part del passat, d'un passat llarg, extens davant d'un present feixuc i un futur incert i més aviat curt.

          Aquest present aspre 
          aquest bròfec futur
          aquest passat perdut,
          només ens donaran la treva
          dels dies vençuts, dels
          que amb paciència i esperança
          aconseguim treure'n
          algun profit i ensenyança.
          Oblidar penes, celebrar alegries
          i no oblidar els problemes
          més enllà de la pandèmia,
          ha de ser l'objectiu,
          guanyar temps a la vida 
          i als somnis pendents.
          Aquests temps difícils
          no són un mentrestant en la vida
          si no el camí vers un futur utòpic,
          feixuc, que intentem construir,
          i que ens venen com a distòpic,
          els apologistes del malastruc,
          que ens han robat l'ahir
                    i ens malbaraten el futur.

                              *    *



afegitó: els diumenges a la tarda hauria d'estar prohibit per llei escriure res al bloc.

EL ROBATORI DE LA NENA TRISTA 2.8.20

Una esmoladora és una eina elèctrica i manual que compta amb un motor elèctric d’alta potència que s’utilitza principalment per a tasques de bricolatge tant en l’àmbit domèstic com industrial. Inventada el 1954, té un disc que gira a revolucions molt altes i que, entre altres tasques, pot servir per serrar una porta. Això és el que van fer tres homes encaputxats la matinada del 26 de gener del 2019 per robar una porta posterior d’una sala de concerts de París, que ara, informa AFP, s’ha recuperat a Itàlia després d’una investigació complexa. No era una porta qualsevol: hi havia impresa una obra de l’artista britànic Banksy. No era una sala de concerts qualsevol. 

El teatre Bataclan està situat al número 50 del boulevard, va ser erigit el 1864 i es va convertir en escenari habitual de vodevils. El 1892, hi va actuar Buffallo Bill. El teatre es va convertir un símbol per ser un dels escenaris dels atacs terroristes que va patir París el 13 de novembre del 2015. Aquella nit actuava a la sala el grup Eagles of Death Metal quan, a les 21.30, quatre homes armats amb fusells kalàixnikov van entrar, van cridar que actuaven en venjança per la guerra de Síria i van començar a disparar als assistents. Van morir 89 persones. De l’interior sortien missatges a Twitter que advertien que els terroristes estaven executant el públic. Tres dels atacants van morir al fer esclatar les armilles explosives que portaven i el quart va ser abatut per la policia.

La nena robada - En homenatge a les víctimes i en record del que va passar, l’artista britànic Banksy va deixar la seva obra en aquesta porta posterior. Es coneix com ‘La nena trista’, ‘The sad young girl’. El gener del 2019, n’hi va haver prou amb uns minuts i l’esmoladora perquè els tres lladres s’emportessin l’obra. Les imatges de videovigilància no van permetre veure la matrícula de la furgoneta Citröen que van fer servir els sostractors. La policia va prendre’s el cas amb inquietud especial: alguns dels agents havien estat al teatre la nit de l’atac terrorista. «Era una investigació important per a ells», declara a AFP una font pròxima a la investigació. 

Tot i que no es va poder veure la matrícula, es va aconseguir identificar els telèfons dels lladres, que van ser intervinguts. Un any després, la policia va detenir tres sospitosos de robar en una botiga de bricolatge a Isère, a l’est de França, uns dies abans que es robés la porta del Bataclan, la porta de Banksy. A la botiga de bricolatge havien robat una esmoladora.

Hoteler amb inquietuds - Les escoltes telefòniques van permetre identificar els tres homes com a responsables de la desaparició de ‘La nena trista’ i la policia va descobrir que la porta es va dur de París a Isère, després més al sud, encara a França, i després a Itàlia: la van guardar en un hotel a la localitat de Tortoreto, a la regió dels Abruços, i d’allà la van traslladar a una granja en Sant’Omero, a 15 quilòmetres. I quan la policia es disposava a detenir tots els implicats, l’operació es va haver d’ajornar perquè va arribar el confinament dictat a causa de la crisi del coronavirus.

Quan ja havia tornat a sortir al carrer, una operació conjunta en què van participar agents francesos i italians va permetre recuperar la porta el 19 de juny. Es van detenir un total de nou persones. Dues van ser acusades per robatori amb banda organitzada i quatre més, per encobriment. Entre aquestes últimes, l’amo de l’hotel que va allotjar la porta en primera instància, malgrat que va adduir que no sabia què contenia el paquet que li va entregar un dels lladres. Es diu Mehdi Meftah, té 39 anys, físic de boxejador i és el creador d’una marca de samarretes de luxe anomenades BL1.D, la particularitat de les quals és que tenen cosit al coll un veritable lingot d’or de 18 quirats. La policia el considera sospitós d’haver ordenat el robatori.

«Els seus còmplices diuen que volia guardar la porta per a una de les seves cases», explica una font coneixedora de la investigació, que remarca que la porta és un tipus d’obra «molt difícil de revendre». «És com revendre la Gioconda», afirma, en declaracions al ‘Journal du Dimanche’, l’advocat de Meftah, Yves Sauvayre, que nega que el seu client sigui l’autor intel·lectual del robatori: «El van col·locar davant un fet consumat. Va acceptar aquesta porta per ajudar uns vells coneguts». La porta ha tornat a París i es troba sota forta vigilància a les oficines de la policia judicial parisenca. - elperiodico.cat/ca/

TORRA TÉ MÉS COLLONS QUE URKULLU 1.8.20

Quim Torra s'ha quedat, una vegada més, sol. El president és com aquells nens que s'incorporen tard a un col·legi, quan la resta dels alumnes porten anys forjant relacions, i escullen la solitud d'una cantonada del pati. Poden passar anys en aquest mateix xamfrà, amb la il·lusió que aviat els seus pares els tornaran a canviar de centre escolar i tindran una nova oportunitat amb imaginaris millors companys.

El problema de l'actitud de Torra és que ha arrossegat a la seu interessada solitud a tot un país cada vegada més sumit en el rancor i la desunió. Perquè el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya tampoc té molts amics quan torna a casa. El seu propi partit s'ha fragmentat en tants grups diferents, amb noms tan diversos, que avui dia resulta perillós preguntar a algun dels seus membres a quin d'ells pertany, per la por a provocar-li un vessament cerebral.

Urkullu potser mai arribi a perdonar Puigdemont la manera en la qual el va utilitzar en els dies previs a la declaració d'independència, però resulta evident que ha sabut moure més per l'interès dels seus que pel desig de venjança. Amb el pacte a què ha arribat el lehendakari amb Pedro Sánchez just abans de l'inici de la conferència de presidents, no només deixa en evidència a Puigdemont-Torra, sinó que, sobretot, compleix amb el seu compromís amb els ciutadans d'Euskadi, aconseguint-substancials avantatges.

Un dels tuits més recurrents aquests dies entre els seguidors de el Front judaic d'alliberament, esquadró suïcida, que lideren Puigdemont-Torra ha estat: "Torra té més collons que Urkullu". Potser tinguin raó, encara que mai he sabut com mesurar amb exactitud la mida dels collons, entre la borsa i l'escrot es fa molt complicat saber on col·locar la regla. En tot cas, escollir els líders d'un país per la grandària dels seus collons, a més del component masclista, històricament ha donat nefastos resultats. - José Antonio Pareja - elplural.com

CNB - DONES DES DE 1986 1.8.20

Haig de confessar que no ho sabia, ho vai veure ahir a no tenim vergonya de TV3. El Club Natació Barcelona no va permetre fins fa uns anys la lliure entrada de les dones a les seves instal·lacions. I d'això no fa tant de temps. El Club Natació Barcelona no va decidir fins al febrer de 1986 permetre la lliure entrada de les dones. "És que és un club d'estil britànic", deien llavors alguns socis en una inútil justificació del veto sexista. Bé, també hi havia altres raons -de tant en tant encara se senten dir- del tipus: "és que no podrem anar en boles o gastar bromes". El cert és que l'entrada de les dones va provocar una autèntica polèmica al club.

El nata comptava amb una secció femenina de nedadores. Eren les úniques que podien entrar a les instal·lacions. "Però amb limitacions. Per exemple, no podíem sortir al mar en patí. Només un dia a l'any i en regates mixtes. Ah, i no ens deixaven anar a la piscina salada perquè era només per a homes!", recorda Roser Ponsatí. Aquesta dona és la sòcia número 19 del club. El seu carnet és del 20 de juny de 1939, firmat com a "any de la victòria". Compartint cafè i records al bar del nata hi ha Rosita Capsanes i Pilar Guarro, amb diferents experiències al club.

Serrat, Capri i Escamilla a les instal·lacions del CNB

Era a principis del setanta i Rosita portava els seus fills a cursets de natació. "Jo em quedava amb altres mares al passadís esperant que acabessin. I eren tres hores! Un dia, el llavors president del club va dir que això no podia seguir així, que mentre esperàvem havíem de fer alguna cosa", recorda. Rosita i altres mares mataven el temps xerrant i fent mitja. El cas és que el director va organitzar un programa esportiu amb entrenador per a les mares: "anàvem a l'escullera corrent, llavors fèiem gimnàstica i podíem nedar en un carril reservat". Això sí, només quan hi havia els seus fills entrenant. 

En plena transició es va revifar el debat de l'assumpte de les dones. De fet, hi va haver un intent de referèndum en aquesta dècada que es va frustrar. I tampoc van tirar endavant opcions intermèdies, com la de franquejar l'accés a les que estaven casades amb socis i a les seves filles. Va ser la realitat la que es va imposar. La de les finances del club, per una banda, i els canvis socials. A mitjans dels vuitanta, el club s'enfrontava a la necessitat de millorar les instal·lacions amb una piràmide d'edat dels seus socis cada vegada més avançada. A més, les dones s'apuntaven a altres centres esportius i arrossegaven els seus marits i parelles que deixaven el nata.

Per altra banda, un grup de dones de socis i ells mateixos van decidir recollir firmes per plantejar l'assumpte en una assemblea que es va fer el setembre de 1985. I el que es va decidir va ser la convocatòria d'un referèndum, celebrat el febrer de l'any següent. El 1986, el nata tenia uns 5.000 socis. A la consulta hi van acudir menys de la meitat i el resultat va donar la raó al sentit comú, és a dir, obrir les portes a les dones. Però posant en evidència que un sector important s'hi mantenia en contra. Fins i tot algú es va donar de baixa. El resultat va ser el següent: a favor, 1.069; en contra, 779; set en blanc i 17 nuls.

Dos anys després, el 1988, el nata tenia 1.000 sòcies, una xifra que va anar creixent progressivament fins arribar a les 2.900 actuals, que representen un 35% del total de socis del club. Xifres a part, l'entrada de les dones va canviar bastant les coses. Una, el paisatge, perquè molts van haver de posar-se alguna cosa més que el taparrabos que solien lluir. Dues, les pròpies instal·lacions, que es van començar a modernitzar: ¡El nata, un club d'homes de tota la vida, va obrir una guarderia dins de les seves instal·lacions!

I tres, la incorporació de molts nens i nenes. En aquests moments, el club compta amb 623 joves d'entre 13 i 17 anys i 1.437 nens i nenes de fins a 12 anys. Per cert, amb paritat entre sexes. Un sector de socis que genera un volum financer important per al club per les activitats que organitza durant tot l'any i els casals d'estiu. De fet, el juny, en acabar els col·legis les instal·lacions del club són ocupades literalment per centenars de nens.

Així les coses, l'assignatura de la dona al nata ha costat. En realitat, hi ha molts socis-homes que segueixen renegant. Això sí, ho fan dissimuladament. Mentrestant, no poques sòcies es pregunten per què en un club de platja no es permet prendre el sol en top-les. Una cosa que està absolutament normalitzada en el club del costat, sense anar més lluny. ¿Serà perquè era un club només d'homes? Serà! 

Amb dades de l'article a el pais del novembre de 2007. Recordar també que uns anys abans (meitat dels 70,s) d'aquesta votació històrica a la tele es podien veure videos com aquest. Una mica hem avançat, doncs, encara que queda molt camí per recórrer....

PATINAR A LES FOSQUES 31.7.20

Gabriel García Márquez afirmava que els crítics literaris li semblaven massa seriosos però que el divertia veure'ls patinar a les fosques. Les fosques a les quals es referia eren les interpretacions abstruses que els crítics feien dels seus llibres. Les tensions entre escriptors i crítics són un espectacle inherent a l'activitat literària. En el cas de García Márquez, l'èxit va ser el millor mètode per estalviar-se la part més mesquina d'aquest vincle. 

No deixa de ser curiós que un crític literari pugui veure o sigui capaç de veure moltes accions en un text que ni el mateix autor ha estat capaç de percebre, potser perquè el crític pretén reflectir en la crítica la historia que ll hauria explicat o com l'hauria explicat, és una de les qüestions no resoltes de la tasca dels crítics, les influències, que aquest pot diagnosticar però que sovint són alienes a la consciència del diagnosticat. En el fons de la qüestió, hi ha el fet que tota escriptura, té alguna cosa d'autobiogràfica, projecta les nostres mancances, ansietats i temors. El que ens preocupa es converteix en uns lents a través dels quals escrivim un text i això és el mateix que li passa al crític a l'avaluar una obra original.

Recordo una crítica de la meva novel·la 'Fins que cal dir-se adéu' que em va fer arribar a pensar que era la d'una altra novel·la i no de la meva, i aixó que en aquest cas era molt positiva, De fet, aquesta crítica trencava amb la pregunta de Fuster de perquè no hi havia enlloc del món un monument a un crític. Els crítics són uns aplicats informadors de la seva propia mediocritat e impotència en la majoria dels casos, i a vegades dona la sensació que creuen que la obra criticada ha estat escrita exclusivament perquè ells puguin exercir la seva funció. 

En Pàmies parla dels crítics al seu article d'avui a la Vanguardia, i també de Ambrosia, un recull de contes de Jordi Masó. Un dels contes és tan breu que val la pena citar-lo sencer: "M’han parlat tant de la influència de Trabal en els meus escrits, que m’he proposat llegir-lo".  Au, a patinar a les fosques.