DECADÈNCIA D'UNA SOCIETAT

No estic gens d'acord amb la paraula tolerar, em rebenta cada vegada que l'escolto, sobretot per la conseqüencia de la seva aplicació, hom tolera només per educació alló que detesta o no entén, que vindria a ser com una caritat mal entesa i pitjor aplicada, molt en la línia populista i falsament piatosa de molts cristians vells. Per tant aparco en un racó de la memòria la paraula tolerància i trec a passejar, coneixement mutu, comprensió, solidaritat, mestissatge i complicitat. I és que, aquesta societat instal·lada en un cofoïsme hedonista palès,  obsessionada només em consumir i malbaratar i ignorar tot alló que pugui alterar la seva suposada estabilitat, no està per aquesta labor de convivència ni de solidaritat, i veu passar la vida a través del televisor o la tarja de credit, inmune a tot, interessada per no res, i són aquests els símptomes els que marquen la decadència real d'una societat, quan instal·lada entre aquest cofoïsme, tant se m'enfotisme i l'avorriment, s'entesta a molestar-se per les petites absurditats quotidianes, perdre's en mil i una bajanades, i fer veure que no veu els problemes reals del seu entorn; o dit d'una altra manera, els ignora i menysté, siguin els migrants que se'ns ofeguen dia si dia tambè a la mediterrània, o els morts de cada dia a Siria, l'Iràn o allí on sigui del tercer món, que sempre se li fa molt llunyà. 
És una societat desconcertada, sense referències, on els valors han perdut el seu sentit, una societat que ha fracassat, no per pròpia culpa, potser, però que hi ha ajudat molt a arribar fins on hem arribat, a que els jovent visqui pitjor que els seus antecessors, que no tingui futur, o el tingui molt magre, però no fem res per arreglar-ho o millorar la seva situació, perquè som nosaltres - la societat - qui ho ha d'arreglar, o lluitar per arreglar-ho, els altres no mouran un dit, la situació de semi-esclavatge en que estem ja els hi va bé. 
Per això, voldria reafirmar-me en el sentit que la nostra societat, fa ja una temporada que ha començat a habitar permanentment en aquest estat previ a la decadència moral i ética total, però hi ha l'esperança que els ciutadans comuns despertin del somni encantat en que moren, cap a una revolució del seu estat de consciència i es converteixin, finalment i redentorament, en els bàrbars de la seva pròpia llibertat, sobre el seu propi sòl, els bàrbars que reclamaba fa ja temps Joan Fuster, la seva llibertat, i la nostra.