Que Carles Puigdemont no serà president ho sap tothom, començant per ell mateix i el seu entorn a Brussel·les. No ho serà perquè la justícia espanyola vol veure'l entre reixes, o més que això, exhibir-lo com a trofeu de caça, qual General Moragues, ho necessiten i ho acabaran aconseguint si s'entrega.
El que s'està discutint en el camp sobiranista no és la restitució de Puigdemont al seu càrrec, sinó com conjuminar el reconeixement de la seva legitimitat amb la urgència d'un Govern ordinari que repari les ferides causades per l'aplicació de l'article 155. JxCat pretén una investidura impugnada que doni pas a un segon candidat o candidata. Però ERC no vol més danys col·laterals, i ja comença ha estar farta de tanta indecisió i improvisació.
L'acord entre les dues formacions hagués estat més senzill si el Govern no hagués apuntat el seu arsenal judicial cap al nou president del Parlament, el republicà Roger Torrent, que no té cap intenció d'immolar-se per un acte de mer simbolisme. Més encara quan no només està en joc el seu futur polític, sinó també la llibertat condicional de diversos exconsellers, la presó preventiva de Junqueras, Forn i els Jordis, i la possibilitat d'una renovada ofensiva jurídica i policial contra el món municipal i les entitats del sobiranisme cívic.
Esquerra no vol ser el partit que digui que no a Puigdemont, ni el partit que li digui que si. Un missatge difícil de vendre per a un partit que encara no ha paït la seva derrota electoral i que troba massa a faltar al seu líder empresonat. l'home que venia que l'1-O tot seria tot 'com sempre'.
És cert que en la CUP i en sectors d'ERC i JxCat hi ha partidaris del tot o res, però el gruix del sobiranisme català sap que, en les circumstàncies actuals, amb la victòria en les eleccions del 21 de desembre no n'hi ha prou perquè la situació actual canvíi. Ara del que es tracta és de llepar-se les ferides, recompondre forces i recuperar la institució i treballar perquè el desastre no sigui encara més gran. Tot això per no haver sabut calibrar la força del contrari que han pogut comprovar en carn propia que no va amb subtileses sinó que aplica tot el corró judicial i mediàtic sense escrúpuls ni manies.
Perquè hi hagués un canvi substancial de la situació actual s'hauria de donar una d'aquestes condicions: que el Govern espanyol flexibilitzés la seva postura, que sorgeixin suports internacionals o que es produeixi una mobilització popular massiva i continuada a Catalunya. Les dues primeres condicions són més que improbables, i la tercera és imprevisible, tot i que sembla difícil mentre no es curin les ferides de l'1 d'octubre i la decepció posterior. La gent, comença a estar cansada i sobretot decebuda, ells han posat tota la carn a la graella i no se senten respaldats pels seus Governants.
L'única carta que li queda a l'independentisme és la majoria absoluta al Parlament, des d'on no pot proclamar una república però sí que podria donar molts passos per fer-la inevitable. I aquesta única basa és la que ara s'està posant en perill. Repetir eleccions, fins i tot amb les millors perspectives, és un error, un greu error que pot fer que la situació actual es perpetui, el contrari no té cap pressa i està disposat a tot per mantenir la sacrosanta unitat d'Espanya.