Les mobilitzacions de l’Onze de Setembre dels últims anys són un monument a l’activisme obstinat. Des d’un altre punt de vista, la d’ahir també ho és. Els que fa anys van cometre l’error de menystenir les massives manifestacions dient que eren un fogot patriòtic s’equivocaran si, aplicant analogies malèvoles, interpreten els actes d’ahir com un fracàs. La disciplina multitudinària de les altres vegades va interpretar que, per patriotisme sanitari, no convenia manifestar-se. Encara que en la pràctica els ciutadans absents provoquessin aglomeracions més o menys convenients centrades en l’oci d’un dia festiu i assolellat com, per entendre’ns, “els d’abans”.
Més militant i amb una energia més corporativa que no pas festiva, els actes obligaven a una previsió organitzativa dissuasiva. Modus operandi: alterno les concentracions de passeig de Gràcia-Aragó, davant de la delegació del Ministeri de Sanitat i Seguretat Social, i l’acte central amb faristol VIP, cadires numerades i pantalla gegant a la plaça Letamendi. Les condicions són, posant-hi una mica d’humor, les d’una reunió privada. El dret d’admissió inclou una inscripció prèvia, una identificació posterior i la possibilitat que d’aquí a uns dies et puguin localitzar perquè un hipotètic rastreig de rebrots pugui ser eficaç.
Els supermercats pakistanesos del barri han tret totes les existències d’estelades a la porta amb resultats poc prometedors. Als balcons tampoc se’n veuen, de banderes i de pancartes, i les zones de concentració estan perimetrades per les tanques metàl·liques de l’Ajuntament. Recorden aquell any en què, per evitar la virulència dels insultadors més vehements que anaven al monument de Rafael Casanova, el conseller Saura va decidir perimetrar la zona amb abismes latifundistes. A distància, els insults no fan tant mal.
A la plaça Letamendi, unitats mòbils de televisió i ràdio, manifestants amb la samarreta blava d’aquest any i ni un sol autocar aparcat a la vista. Hi ha tanta normalitat que la terrassa d’Il Caffè di Francesco està oberta i la cua de gent més espectacular no és política sinó que és a la geladeria DelaCrem. Més parelles que grups, per raons òbvies, gel hidroalcohòlic a l’entrada i, per megafonia, instruccions constants. En una cantonada, una taula de recollida de firmes per la moció de censura contra Josep Maria Bartomeu i una pancarta que demana l’amnistia. Al terrat d’un edifici del carrer Balmes, la bandera de l’arc de Sant Martí delimita una frontera del Gaixample. A la ràdio, Marcel Mauri diu “Amnistia o amnistia”, intentant recuperar el maniqueisme simplificador dels temps del “Referèndum o referèndum” i del “Llibertat o llibertat”. L’efecte de les proclames s’ha aigualit i fins i tot els militants més conspicus fan cara d’haver desenvolupat certa immunitat contra l’excés de consignes. Són aquí, però, sense cap concessió lúdica.
El discjòquei de la concentració d’Aragó-passeig de Gràcia deu ser de la meva època. Ha fet sonar, d’una tacada, l’ Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor, el Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet, el Jo vinc d’un silenci de Raimon i una versió rumbera del Margalida de Joan Isaac. És un túnel del temps que preserva una tradició que alguns dels assistents, més joves i aparentment fills de l’era Catarres, deuen considerar viejuna . De fet, la maduresa és, amb samarreta o sense, l’edat més visible. L’speaker no calla: “Sisplau, situeu-vos damunt dels punts grocs. Un punt per persona”. El cambrer del Madrid-Barcelona s’ho mira amb certa admiració.
Davant de la Delegació, cinc mossos d’esquadra convenientment uniformats. El simbolisme de les 17.14 hores ha passat a la història. Quan arriba l’hora sagrada de l’independentisme, ningú no surt al balcó ni a cantar ni a colpejar cassoles i les cues per accedir al perímetre convingut continuen. A aquestes altures tothom té el bon gust d’evitar l’adjectiu atípic per definir aquest Onze de Setembre. L’accés és lent, amb un ritme que recorda el de les taules electorals. Parlant de taules: n’hi ha una que recull firmes a favor de l’amnistia, amb un rètol que, no sé ben bé per què, està escrit en anglès (“Free them all”). L’espai és desproporcionat: massa calçada per la gent que hi ha. Automatisme mental: el col·lapse de trànsit que dijous va provocar el muntatge de l’acte a Letamendi va perjudicar més persones que les que avui es manifesten. Però ja hem quedat que interpretar políticament la decisió dels absents és temerari. Si no fos una heretgia, i contra els que avui donen per mort l’independentisme, es podria parafrasejar aquella cançó de Peret: “No estaban muertos/estaban en la playa”. Ui, comencen els parlaments. És un bon moment per anar-se’n. - SERGI PÀMIES - lavanguardia.cat
Va patir abusos físics en la seva infància i una profunda depressió en la seva adolescència i joventut. Va seguir endavant arrossegant aquesta càrrega: va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, i es va convertir en un periodista brillant i admirat que publicava en els millors diaris del món. En 2009 va ser nomenat per The Daily Telegraph com una de les persones més influents de l'esquerra a Gran Bretanya. Però va caure en desgràcia acusat per plagi. El dolor continuat ens destrossa, però educa la voluntat, i Johann Hari es va refer. Conscienciós, va decidir investigar les causes de la depressió. El resultat és un súper vendes internacional, Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió (Capità Swing). Una epidèmia que s'ha accelerat amb la Covid. A la vanguardia l'han entrevistat.
Plagiar o no plagiar, aquesta és la questió. Hari va ser acusat de plagi, un plagi que va reconèixer, però no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. No m'estranyaria gens que la semblança fos quasi literal. Però no per això heu de veure-hi compromesa la vostra originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència. I noteu-ho bé: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan vénen d'indrets distints. l'originalitat radica, al capdavall, en la procedència. De tota manera, també el plagiari fa el seu paper. Naturalment, si té encert en triar allò que plagia, com deia Fuster, el pitjor del plagi no es que sigui un robatori, sinó que és una redundància i de fet, des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no que s'escriguin ximpleries originals. Al cap i a la fi, Hari com tots, quan plagia, agafa part d'una historia i l'explica a la seva manera, perquè mai ningú escriu una historia cent per cent al nostre gust.
José Ángel Iglesias Sánchez, conegut artísticament com Pepe Iglesias «El Zorro» va ser un humorista argentí que, si bé va desenvolupar gran part de la seva carrera al seu país natal, també va estar afincat temporalment a Xile i Espanya. Dotat d'una sorprenent capacitat per interpretar a diferents veus, atribuïdes a diferents personatges, com Don Tapadora i el 'Finado Fernández', que va ser un dels més populars, tots ells convivint en un imaginari "Hotel la sola camat" (on hi ha bronca tota la setmana). ixí mateix, executava melodies amb una xiulada molt brillant. Iglesias, sota el sobrenom de el Zorro, va passar a ser un dels còmics per excel·lència de l'Espanya dels anys cinquanta.
Al 'finado Fernández' li passava de tot i res de bo, com al Mossén Fernández que de fet, políticament ja està mort. Pobre Fernández, començava sempre Pepe Iglesias, tenia...., un Ministeri més corrupte que la Roma de Nerón, pobre Fernández, a casa seva hi havia violència domèstica i ell no era qui la patia. Pobre Fernández, tenia un germà que era, bé diguem sent generosos, especial. Pobre Fernández, va caure del cavall i es va convertir al lloc més pervers del món, Las Vegas. Pobre Fernández, conspirador maldestre d'ofici, èmul de Torrente. Pobre Fernández, condecorador de Marededéus i sospitosos comissaris. Pobre Fernández, ho tenia tot per ser un polític, un home de bé, una persona honesta conseqüent amb la seva fe cristiana, però el pobre Fernández va preferir enfangar-se fins el cul en les clavegueres de l'Estat, a canvi de res o de poca cosa. En el fons ell i els seus lacais, són una merda de patriotes o uns patriotes de merda, i a més a més, maldestres. Per molt menys que el KitchenGate, un tal R.Nixon va dimitir com a President dels Estats Units d'Amèrica, mentre que aquí va caldre una moció de censura per cessar a un President del Govern, i la justícia encara no ha acabat d'esbrinar qui cony és M.Rajoy. País...
Aquesta noticia no és de el Mundo Today ni de Collonades, és certa. Un parlamentari ultradretà noruec anomenat Christian Tybring-Gjedde ha proposat a Trump per tal honor pel seu suport a l'acord entre Israel i Emirats Àrabs Units. En realitat, cada any hi ha desenes o centenars de nominats a aquest guardó. Són designats per catedràtics en Dret, Història i Ciències Polítiques, parlamentaris, antics premiats i membres de tribunals internacionals, entre d'altres. Tybring-Gjedde, membre de la formació d'extrema dreta Partit de Progrés ja va proposar a Trump en 2019 per al mateix premi.
Ja se que Trump i Pau pot sonar a oxímoron, però el Nobel de la Pau el tenen personatges sospitosos habituals com Kissinger, Iassir Arafat, el mateix Barack Obama, Gorbachov i fins i tot varen donar un Nobel de la Pau a la Unió Europea. El Nobel ve a se com la 'chochona' a les paradetes de la Fira, quasi sempre t'acaba tocant, llàstima que per culpa de la pandèmia, els firaires dels que ningú en parla ni se'n preocupa, siguin una especie en extinció.
I com no podia ser d'una altra manera, a la xarxa ja s'han esvalotat: Donald Trump nominat al Nobel de la Pau... ja només falta el de literatura per Ana Rosa Quintana, el de medicina per Ayuso, Física a Miguel Bose.. el pulitzer a Negre i a OK Diari, el de economia Bárcenas i el d'educació al conseller Bargalló, el d'oratoria a Quim Torra; ex aequo amb Ana Rosa i per haver escrit cent llibres, un Nobel de literatura per a l'emèrit Narcís Garolera. Com resa a la foto: Supertrump ataca de nou. Aixó si que és una mosca collonera i no el mosquit del Nil.
Con tuitejava 'Dios': no sé que em preocupa més si la nominació de Trump al Nobel, o que Obama el guanyés.
Em pregunto per Marcelo, l'àngel de la guarda de Jorge Fernández Díaz, el condecorador de Marededéus i comissaris honorífics. El polític encara era ministre d'Interior quan va revelar el nom del seu àngel custodi. La fe de Fernández Díaz no és cap secret, va caure del cavall a Las Vegas. Fins i tot ha revelat una conversa amb Benet XVI arran de la seva preocupació per Catalunya. «El diable vol destruir Espanya», hauria advertit al Pontífex el 2015. «Humilitat, oració, sofriment i devoció a la santíssima Verge», va ser la recepta del Papa emèrit per impedir el triomf del diable. ¿Hauria d’haver enviat amb humilitat Fernández Díaz els missatges al seu secretari d’Estat de Seguretat en els quals es referia a l'operatiu parapolicial contra l'independentisme? ¿Va pregar mentre es dedicaven fons reservats a l'operació? ¿Portarà amb sofriment la investigació per presumptes delictes de suborn, malversació i prevaricació?. I encara em queda un dubte, ¿quin paper haurà jugat Marcelo en tot això? tenint en compte que l'àngel de la guarda que aparca el cotxe de Mossen Fernández sap conduir, ves que no fos el xofer de Bárcenas que el va espiar. Entre aixó i el paio disfressat de capellà que no era capella que va segbrestar a la dona i fill de Bárcenas, el del tamburet, i ara és a la garjola, i el capellà que si que és capella, però que s'en va fer als 59 anys i té un passat més que fosc. Tot plegat molt Torrente, 'el brazo tonto de la ley' ni tan sols arriba al nivell de Berlanga. L'embolic és catòlic, apostòlic, romà i ranci de cagatilorito.