EL BÀLSAM DE FERABRÀS




Brut com una guilla, és una expressió nostrada que ve de vell. Com moltes d'aquestes expressions no saben d'on ve ni exactament que vol dir, una guilla (guineu) no és més bruta que altres animals, però es fa referencia a la guilla quan es diu: va sortir de casa net com una patena i va tornar brut com una guilla.

D'aixì parlàvem aquest  dilluns al matí amb la Nuri,  -ves quines converses tambè-, quan he llegit un titular de Público: el Bálsamo de Fierabrás, una altra expressió de vell, que s'empra com a solució a tots els problemes, la panacea, vaja! i en el cas d'aquest article de Francisco López-Muñoz, 'la panacea cervantina'.
En les obres literàries de Miguel de Cervantes, com s'ha posat de manifest en nombrosos estudis, es poden deduir contínues referències a l'art de la medicina. I en l'àmbit de la terapèutica, sembla bastant clar que Cervantes, membre d'una família de sanitaris, coneixia les virtuts de nombroses plantes disponibles en els herbolaris de la seva època per a l'abordatge, popular i econòmic, de diferents patologies. A més, el literat, sobretot en la seva obra mestra, El Quixot, solia recórrer a l'ús de diferents preparats de farmàcia, com bàlsams, ungüents, bizmas, emplastres i olis reparadors, bàsicament per al maneig terapèutic de les ferides, cops i traumatismes soferts pels protagonistes. I entre totes elles, cal esmentar el salutífer i eficaç bàlsam de Ferabràs.
Els bàlsams eren medicaments d'ús tòpic molt emprats durant el Renaixement, fabricats amb substàncies aromàtiques i destinats a curar ferides i nafres, encara que en el cas que ens ocupa, la seva administració té lloc per via oral.
Un remei màgic - El bàlsam de Fierabrás (Ferabràs), al marge de la terapèutica mèdica convencional, pertany al conjunt de remeis màgics de la literatura cavalleresca medieval. Segons la tradició compilada en la Història Cavalleresca de Carlemany, Fier-a-bras, "el de braç ferotge", era un gegant sarraí, fill de l'emir balante, senyor de les Espanyes, que portava en el seu cavall dos barrils amb bàlsam sostrets a Jerusalem, i procedents de què havia estat emprat en la sepultura de Jesús. En el transcurs d'un combat, el gegant va perdre els barrils, que van ser trobats pel seu enemic Oliveros, un dels Dotze Parells de França, qui va beure del bàlsam i va guarir de les seves ferides mortals. Cal tenir present, en aquest sentit, que una versió d'aquest cantar va adquirir una certa popularitat a l'Espanya de segle XVI, al publicarse a Sevilla una traducció al castellà de la mateixa.
La panacea per a qualsevol problema de salut - El bàlsam és presentat per Cervantes, en boca del Quixot, com una mena de panacea per a qualsevol problema de salut, i constitueix l'únic preparat medicinal que sorgeix de la fantasia de l'autor en la seva obra. Aquest remei estaria compost, segons es relata a El Quixot, per oli, vi, sal i romaní, seguint un procedir habitual en la pràctica de la farmàcia de l'època, és a dir, la barreja de diversos simples medicinals, tres de procedència vegetal i un de mineral, per obtenir un compost, a l'estil de les famoses 'triacas'.
L'elaboració del bàlsam també és descrita per Don Quixot; els quatre components ("simples") s'han de posar a foc en una olla i coure durant llarga estona, per finalment el producte ("compost") ser abocat en una alcuza de llauna, sobre la qual a dir, a manera de art d'encantament, "més de vuitanta paternoster i altres tantes avemaries, salves i credos, acompanyant cada paraula una creu a manera de benedicció", imprescindible perquè el bàlsam sigui eficaç.
Entre els ingredients del bàlsam de Fierabrás, destaca el romaní, una herba a la qual se li han atribuït abundants propietats terapèutiques, sent la seva popularitat tan àmplia durant el segle XVI, que es va incorporar a la farmacopea espanyola portada del Nou Món. Pertanyent a la família de les Lamiaceae, el romaní (Rosmarinus officinalis) és un conegut colerètic, característica que ha estat parcialment confirmada en experimentació animal, així com diürètic i espasmolític, a causa de un dels seus components; el borneol.
propietats estimulants - També són manifestes les seves propietats estimulants. Durant el segle XVI, el romaní va entrar a formar part de la composició de nombrosos preparats, alguns de tipus cosmètic, com l'Aigua de la Reina d'Hongria, i altres medicinals, com els bàlsams de Opodeldoc, de Porras, d'Aparicio o el bàlsam tranquil. Per la seva banda, l'oli, en la pràctica de la botica renaixentista, s'usava habitualment per a la dissolució de principis actius, en l'elaboració d'ungüents, liniments, etc... L'oli essencial també posseeix, in vitro, propietats antibacterianes i antifúngiques. A França, l'oli d'oliva s'ha emprat, en el marc dels usos tradicionals, en el tractament de trastorns digestius, per facilitar la funció urinària i digestiva, i com colerètic, colagog i laxant. - PUBLICO.ES - WIQUIPEDIA

ENSENYAR RELIGIÓ A L'ESCOLA





Llegeixo al diari que La Generalitat ha iniciat un pla pilot per oferir classes optatives de religió islàmica a l'escola. Com era d'esperar, la mesura ha aixecat polèmica i ja tenim un altre tema per anar discutint i marejar la perdiu.
En un país en que no hi ha hagut manera de consolidar un pla educatiu seriós i eficaç en els més de 40 anys de democràcia, on els vents polítics han marcat els vaivens i, a cada canvi de govern, la religió anava i venia, fins arribar a l'última reforma, on la religió catòlica ha deixat de comptar per calcular la nota mitjana, però els centres han d'oferir-la com a optativa. La possibilitat ara d'ensenyar la religió islàmica, no em sembla ni be ni malament, més aviat no cal, com tampoc s'hauria d'ensenyar la cristiana, potser seria millor que una escola pública d'un estat laic, es dediqués a transmetre els valors de l'humanisme i relegar l'estudi de les religions a la seva influència en la història i la cultura. Però mentre aquest objectiu no arriba, cal mirar el món en què vivim. També les seves amenaces. La conversió exprés dels joves terroristes del 17-A revela el perill d'un ensenyament pervers de l'islam. En aquest context, l'assignatura religiosa pot ser una vacuna contra imams sense escrúpols. La religió pot ensenyar-se a les aules, però els valors laics s'haurien d'imposar. Uns valors a la baixa, cal dir-ho.
El pare de Louis Pawels creia fermament que el segle XXI seria el segle de l'humanisme. Ple de confiança en el progrés i la ciència, convençut de l'adveniment del proletariat, afirmava que el que anava a viure el nou segle és més important que l'aparició del budisme! No es tracta ja, d'ara en endavant, de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat - afirmava -. En nosaltres pateix una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Hem començat a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, sobretot, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables.
Es sol dir que de bones intencions, l'infern n'és ple. L'únic que ens ha aportat el segle XXI, és la perversió de la classe política i de les institucions en general i una societat cada vegada més infantilitzada e idiotitzada. Ja posats, demano a l'escola, No! exigeixo (ara s'exigeix, no es demana) que a l'escola donin classes de pastafarisme, la religió més important després del budisme. Una escola per cert, que comença avui el seu incert curs. Patirem!

LA BLANCA QUE TENIA L'ÀNIMA NEGRA



Jessica A. Krug, de 38 anys, portava dècades presentant-se com una afrocaribenya. Explicava que havia crescut al Bronx novaiorquès, que els seus pares eren drogoaddictes i que el seu germà era una de les tantes víctimes de la brutalitat policial. Però el passat 3 de setembre, aquesta professora d'Història Llatinoamericana i Africana de la Universitat George Washington, va confessar al blog Medium, en un text titulat La veritat i la violència contra els negres de les meves mentides, que no és qui tant de temps ha dit ser. D'adolescènt, es va inventar que era negra i el seu lloc d'origen el va canviar diverses vegades. No va créixer a Nova York. La seva infància va ser la d'una nena blanca jueva en els suburbis de Kansas City, a l'Amèrica profunda. Als que la coneixen els va demanar perdó, assegurant que no van ser "ingenus": "Vaig ser audaç amb els meus enganys". La seva ha estat gairebé tota una vida adulta basada en el "sòl tòxic del napalm de les mentides", diu al començament del seu escrit.
El més sorprenent de la història de la senyora Krug no és que de cop i volta digués que era blanca. El més sorprenent és que els seus alumnes i els seus companys i professors a la Universitat de George Washington es sorprenguin davant el descobriment, després de tant de temps, que no era negra. Ella deia, entre altres coses, que era de família hispanocaribenya. Li agradava dir-se a si mateixa 'Jess la Bambolera'. Però si veieu la foto. És més blanca o quasi que Iniesta. És com si Dembélé s'hagués passat la vida dient que era blanc i tothom s'ho cregués. Fins que un dia anunciés: "Perdó, he mentit, sóc negre" i tots els seus coneguts s'escandalitzessin i de sobte el titllessin, com avui alguns benpensants anomenen a Krug, monstre racista.
El seu comportament recorda el polèmic cas de Rachel Dolezal, una dona que s'identificava com negra i que va arribar a presidir la secció local a Spokane (Washington) de l'Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP en les seves sigles en anglès, la principal organització en favor dels drets civils dels Estats Units) durant més d'un any. El juny de 2015 els seus pares van reconèixer que va néixer blanca i que s'havia fet passar per negra.
Que pot portar a una persona, en aquest cas a Jessica Krug a fer-se passar per negra, se m'escapa, puc entendre casos com el d'Enric Marco que es feia passar per supervivent dels camps d'extermini nazis, uns camps que mai havia trepitjat,  i nomès es tractava de recrear per la seva part una realitat inventada que hauria volgut patir en un evident afany de notorietat. Però Krug és una professora universitaria que no entenc perquè s'havia d'inventar a més quelcom tan inversemblant. Per adquirir certa notorietat?, potser si, encara que segurament hauria impactat més parlar d'una jueva defensora delsdrets dels negres. Per inseguretat?, és possible, la ment humana a vegades és molt recaragolada i capaç d'inventar-se o reinventar-se, Pessoa tenia uns quants heterònims, però no és el cas de Jessica Krug. A vegades l'explicació a uns fets, a una manera d'actuar és molt senzilla, però en aquest cas no la sé trobar. Potser és que els nordamericans no tenen massa clar la cosa aquesta del color de les races, almenys si fem cas d'aquest article del New York Times.
La pregunta que davant aquesta situació em faig és: segur que la Moreneta es negra?, no ens haurà estat enganyant tots aquests anys?

ACTIVISME PER OMISSIÓ


Les mobilitzacions de l’Onze de Setembre dels últims anys són un monument a l’activisme obstinat. Des d’un altre punt de vista, la d’ahir també ho és. Els que fa anys van cometre l’error de menystenir les massives manifestacions dient que eren un fogot patriòtic s’equivocaran si, aplicant analogies malèvoles, interpreten els actes d’ahir com un fracàs. La disciplina multitudinària de les altres vegades va interpretar que, per patriotisme sanitari, no convenia manifestar-se. Encara que en la pràctica els ciutadans absents provoquessin aglomeracions més o menys convenients centrades en l’oci d’un dia festiu i assolellat com, per entendre’ns, “els d’abans”.

Més militant i amb una energia més corporativa que no pas festiva, els actes obligaven a una previsió organitzativa dissuasiva. Modus operandi: alterno les concentracions de passeig de Gràcia-Aragó, davant de la delegació del Ministeri de Sanitat i Seguretat Social, i l’acte central amb faristol VIP, cadires numerades i pantalla gegant a la plaça Letamendi. Les condicions són, posant-hi una mica d’humor, les d’una reunió privada. El dret d’admissió inclou una inscripció prèvia, una identificació posterior i la possibilitat que d’aquí a uns dies et puguin localitzar perquè un hipotètic rastreig de rebrots pugui ser eficaç.

Els supermercats pakistanesos del barri han tret totes les existències d’estelades a la porta amb resultats poc prometedors. Als balcons tampoc se’n veuen, de banderes i de pancartes, i les zones de concentració estan perimetrades per les tanques metàl·liques de l’Ajuntament. Recorden aquell any en què, per evitar la virulència dels insultadors més vehements que anaven al monument de Rafael Casanova, el conseller Saura va decidir perimetrar la zona amb abismes latifundistes. A distància, els insults no fan tant mal.

A la plaça Letamendi, unitats mòbils de televisió i ràdio, manifestants amb la samarreta blava d’aquest any i ni un sol autocar aparcat a la vista. Hi ha tanta normalitat que la terrassa d’Il Caffè di Francesco està oberta i la cua de gent més espectacular no és política sinó que és a la geladeria DelaCrem. Més parelles que grups, per raons òbvies, gel hidroalcohòlic a l’entrada i, per megafonia, instruccions constants. En una cantonada, una taula de recollida de firmes per la moció de censura contra Josep Maria Bartomeu i una pancarta que demana l’amnistia. Al terrat d’un edifici del carrer Balmes, la bandera de l’arc de Sant Martí delimita una frontera del Gaixample. A la ràdio, Marcel Mauri diu “Amnistia o amnistia”, intentant recuperar el maniqueisme simplificador dels temps del “Referèndum o referèndum” i del “Llibertat o llibertat”. L’efecte de les proclames s’ha aigualit i fins i tot els militants més conspicus fan cara d’haver desenvolupat certa immunitat contra l’excés de consignes. Són aquí, però, sense cap concessió lúdica.

El discjòquei de la concentració d’Aragó-passeig de Gràcia deu ser de la meva època. Ha fet sonar, d’una tacada, l’ Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor, el Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet, el Jo vinc d’un silenci de Raimon i una versió rumbera del Margalida de Joan Isaac. És un túnel del temps que preserva una tradició que alguns dels assistents, més joves i aparentment fills de l’era Catarres, deuen considerar viejuna . De fet, la maduresa és, amb samarreta o sense, l’edat més visible. L’speaker no calla: “Sisplau, situeu-vos damunt dels punts grocs. Un punt per persona”. El cambrer del Madrid-Barcelona s’ho mira amb certa admiració.

Davant de la Delegació, cinc mossos d’esquadra convenientment uniformats. El simbolisme de les 17.14 hores ha passat a la història. Quan arriba l’hora sagrada de l’independentisme, ningú no surt al balcó ni a cantar ni a colpejar cassoles i les cues per accedir al perímetre convingut continuen. A aquestes altures tothom té el bon gust d’evitar l’adjectiu atípic per definir aquest Onze de Setembre. L’accés és lent, amb un ritme que recorda el de les taules electorals. Parlant de taules: n’hi ha una que recull firmes a favor de l’amnistia, amb un rètol que, no sé ben bé per què, està escrit en anglès (“Free them all”). L’espai és desproporcionat: massa calçada per la gent que hi ha. Automatisme mental: el col·lapse de trànsit que dijous va provocar el muntatge de l’acte a Letamendi va perjudicar més persones que les que avui es manifesten. Però ja hem quedat que interpretar políticament la decisió dels absents és temerari. Si no fos una heretgia, i contra els que avui donen per mort l’independentisme, es podria parafrasejar aquella cançó de Peret: “No estaban muertos/estaban en la playa”. Ui, comencen els parlaments. És un bon moment per anar-se’n. - SERGI PÀMIES - lavanguardia.cat

NO SIGUIS TU MATEIX

Va patir abusos físics en la seva infància i una profunda depressió en la seva adolescència i joventut. Va seguir endavant arrossegant aquesta càrrega: va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, i es va convertir en un periodista brillant i admirat que publicava en els millors diaris del món. En 2009 va ser nomenat per The Daily Telegraph com una de les persones més influents de l'esquerra a Gran Bretanya. Però va caure en desgràcia acusat per plagi. El dolor continuat ens destrossa, però educa la voluntat, i Johann Hari es va refer. Conscienciós, va decidir investigar les causes de la depressió. El resultat és un súper vendes internacional, Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió (Capità Swing). Una epidèmia que s'ha accelerat amb la Covid. A la vanguardia l'han entrevistat.

Plagiar o no plagiar, aquesta és la questió. Hari va ser acusat de plagi, un plagi que va reconèixer, però no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. No m'estranyaria gens que la semblança fos quasi literal. Però no per això heu de veure-hi compromesa la vostra originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència. I noteu-ho bé: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan vénen d'indrets distints. l'originalitat radica, al capdavall, en la procedència. De tota manera, també el plagiari fa el seu paper. Naturalment, si té encert en triar allò que plagia, com deia Fuster, el pitjor del plagi no es que sigui un robatori, sinó que és una redundància i de fet, des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no que s'escriguin ximpleries originals. Al cap i a la fi, Hari com tots, quan plagia, agafa part d'una historia i l'explica a la seva manera, perquè mai ningú escriu una historia cent per cent al nostre gust.






EL XOFER DE MAX PLANCK



En el seu article d'avui a la Vanguardia, a propòsit del xofer espia de Bárcenas, Màrius Carol explica una deliciosa anècdota d'un altre xofer molt més llest. El xofer de Max Planck. 
Bárcenas no va escollir bé al seu xofer, personatges que han de ser d'absoluta confiança, més encara quan un es dedica a la delinqüència organitzada. Hauria necessitat un professional com el que va contractar Max Planck, premi Nobel de Física el 1918 pels seus descobriments en el camp de la mecànica quàntica. Planck va ser convidat a nombrosos auditoris, on sempre donava el mateix discurs. El seu xofer, un tipus llest, va acabar per memoritzar-lo. Com tenien certa semblança, un dia es va atrevir a proposar-li al seu cap donar la conferència en el seu lloc, el que va fer de manera impecable. El problema va venir quan un dels acadèmics de la sala li va formular una pretensiosa i elaborada pregunta. El conferenciant va quedar lívid, però va saber sortir de l'embolic al respondre: "Em sorprèn que en una ciutat tan avançada com Munic em preguntin una cosa tan elemental. Deixaré que respongui el meu xofer que està a primera fila". 
Ni els espies ni els xofers són el que eren.

L'anècdota, explicada per Charlie Munger, probablement es falsa, però permet remarcar la diferència entre els dos tipus de coneixement. El coneixement veritable i el coneixement superficial D'una banda tenim el coneixement veritable, el de Max Planck, el coneixement de tota una vida. Els que de veritat entenen allò que estan dient. Opinions amb profunditat, forjades en el foc, després d'anys i anys d'especialització en un camp concret. A l'altre extrem tenim el coneixement superficial, el del xofer, el coneixement postís. Els qui, després d'haver-se llegit un bestseller d'aeroport, s'atreveixen a donar lliçons sobre el tema. La fórmula és simple: memoritzen una idea, s'aprenen quatre paraules i les repeteixen amb la convicció suficient. 
Hi ha, fins i tot, qui fa de el coneixement superficial la seva professió. Els tertulians, experts de tot, són el cas paradigmàtic. Des Celia Villalobos fins a Gonzalo Bernardos. També els polítics, professionals de l'engany. Pablo Casado explicant el blockchain (amb sorprenent seguretat), o Marc Vidal donant lliçons sobre smart cities, big data i models pedagògics (aprenent de molt, mestre de res), la qual cosa tampoc ens hauria d'estranyar, en el país que té més experts en epidemiologia per metre quadrat del món.

'EL FINADO FERNÁNDEZ'


José Ángel Iglesias Sánchez, conegut artísticament com Pepe Iglesias «El Zorro» va ser un humorista argentí que, si bé va desenvolupar gran part de la seva carrera al seu país natal, també va estar afincat temporalment a Xile i Espanya. Dotat d'una sorprenent capacitat per interpretar a diferents veus, atribuïdes a diferents personatges, com Don Tapadora i el 'Finado Fernández', que va ser un dels més populars, tots ells convivint en un imaginari "Hotel la sola camat" (on hi ha bronca tota la setmana). ixí mateix, executava melodies amb una xiulada molt brillant. Iglesias, sota el sobrenom de el Zorro, va passar a ser un dels còmics per excel·lència de l'Espanya dels anys cinquanta. 

Al 'finado Fernández' li passava de tot i res de bo, com al Mossén Fernández que de fet, políticament ja està mort. Pobre Fernández, començava sempre Pepe Iglesias, tenia...., un Ministeri més corrupte que la Roma de Nerón, pobre Fernández, a casa seva hi havia violència domèstica i ell no era qui la patia. Pobre Fernández, tenia un germà que era, bé diguem sent generosos, especial. Pobre Fernández, va caure del cavall i es va convertir al lloc més pervers del món, Las Vegas. Pobre Fernández, conspirador maldestre d'ofici, èmul de Torrente. Pobre Fernández, condecorador de Marededéus i sospitosos comissaris. Pobre Fernández, ho tenia tot per ser un polític, un home de bé, una persona honesta conseqüent amb la seva fe cristiana, però el pobre Fernández va preferir enfangar-se fins el cul en les clavegueres de l'Estat, a canvi de res o de poca cosa. En el fons ell i els seus lacais, són una merda de patriotes o uns patriotes de merda, i a més a més, maldestres. Per molt menys que el KitchenGate, un tal R.Nixon va dimitir com a President dels Estats Units d'Amèrica, mentre que aquí va caldre una moció de censura per cessar a un President del Govern, i la justícia encara no ha acabat d'esbrinar qui cony és M.Rajoy. País...

SUPERTRUMP



Aquesta noticia no és de el Mundo Today ni de Collonades, és certa. Un parlamentari ultradretà noruec anomenat Christian Tybring-Gjedde ha proposat a Trump per tal honor pel seu suport a l'acord entre Israel i Emirats Àrabs Units. En realitat, cada any hi ha desenes o centenars de nominats a aquest guardó. Són designats per catedràtics en Dret, Història i Ciències Polítiques, parlamentaris, antics premiats i membres de tribunals internacionals, entre d'altres. Tybring-Gjedde, membre de la formació d'extrema dreta Partit de Progrés ja va proposar a Trump en 2019 per al mateix premi.

Ja se que Trump i Pau pot sonar a oxímoron, però el Nobel de la Pau el tenen personatges sospitosos habituals com Kissinger, Iassir Arafat, el mateix Barack Obama, Gorbachov i fins i tot varen donar un Nobel de la Pau a la Unió Europea. El Nobel ve a se com la 'chochona' a les paradetes de la Fira, quasi sempre t'acaba tocant, llàstima que per culpa de la pandèmia, els firaires dels que ningú en parla ni se'n preocupa, siguin una especie en extinció.

I com no podia ser d'una altra manera, a la xarxa ja s'han esvalotat: Donald Trump nominat al Nobel de la Pau... ja només falta el de literatura per Ana Rosa Quintana, el de medicina per Ayuso, Física a Miguel Bose.. el pulitzer a Negre i a OK Diari, el de economia Bárcenas i el d'educació al conseller Bargalló, el d'oratoria a Quim Torra; ex aequo amb Ana Rosa i per haver escrit cent llibres, un Nobel de literatura per a l'emèrit Narcís Garolera. Com resa a la foto: Supertrump ataca de nou. Aixó si que és una mosca collonera i no el mosquit del Nil.

Con tuitejava 'Dios': no sé que em preocupa més si la nominació de Trump al Nobel, o que Obama el guanyés.


MARCELO, UN XOFER DIVÍ?



Em pregunto per Marcelo, l'àngel de la guarda de Jorge Fernández Díaz, el condecorador de Marededéus i comissaris honorífics. El polític encara era ministre d'Interior quan va revelar el nom del seu àngel custodi. La fe de Fernández Díaz no és cap secret, va caure del cavall a Las Vegas. Fins i tot ha revelat una conversa amb Benet XVI arran de la seva preocupació per Catalunya. «El diable vol destruir Espanya», hauria advertit al Pontífex el 2015. «Humilitat, oració, sofriment i devoció a la santíssima Verge», va ser la recepta del Papa emèrit per impedir el triomf del diable. ¿Hauria d’haver enviat amb humilitat Fernández Díaz els missatges al seu secretari d’Estat de Seguretat en els quals es referia a l'operatiu parapolicial contra l'independentisme? ¿Va pregar mentre es dedicaven fons reservats a l'operació? ¿Portarà amb sofriment la investigació per presumptes delictes de suborn, malversació i prevaricació?. I encara em queda un dubte, ¿quin paper haurà jugat Marcelo en tot això? tenint en compte que l'àngel de la guarda que aparca el cotxe de Mossen Fernández sap conduir, ves que no fos el xofer de Bárcenas que el va espiar. Entre aixó i el paio disfressat de capellà que no era capella que va segbrestar a la dona i fill de Bárcenas, el del tamburet, i ara és a la garjola, i el capellà que si que és capella, però que s'en va fer als 59 anys i té un passat més que fosc. Tot plegat molt Torrente, 'el brazo tonto de la ley' ni tan sols arriba al nivell de Berlanga. L'embolic és catòlic, apostòlic, romà i ranci de cagatilorito.

ASSASSINAT D'UN JOVE ITALIÀ



La mort a Itàlia d'un jove negre assassinat a cops per quatre joves blancs, ja amb antecedents penals de violència i amb idees d'ultradreta, ha commocionat el país, Willy Monteiro Duarte, un jove de 21 anys nascut a Roma de pares originaris de Cap verd, va morir a la nit entre el 5 i el 6 de setembre, a Colleferro, prop de Roma, després de rebre una pallissa per la qual han estat detinguts altres quatre nois d'entre 22 i 26 anys. Els detinguts són dos germans, Marc i Gabriele Bianchi, i Mario Pincarelli i Francesco Belleggia i se'ls acusa d'homicidi dolós agreujat amb motius fútils, mentre que els investigadors han descartat la causa del racisme en l'assassinat. Segons els diaris, l'assassinat va tenir lloc a la matinada de diumenge a la part posterior d'un edifici no lluny d'una caserna de carrabiners, des d'on una càmera filmaria parcialment l'escena.



Willy Monteiro Duarte

Monteiro Duarte tornava a casa amb altres amics i presumptament va presenciar la baralla en què un grup de persones, la composició no està clara, hauria apuntat a un nen que ell coneixia. Segons les primeres reconstruccions, Monteiro Duarte s'hauria acostat per calmar la baralla, però va ser agredit i un cop de peu li va arribar directament al capdavant, encara que la causa de la mort encara no s'ha confirmat mitjançant autòpsia.
El pare d'un altre dels nois que va escapar de l'atac va explicar que acabaven de sortir d'un local quan van notar que hi havia una baralla i es van acostar per calmar els ànims. Potser no sigui un crim racista, però és un crim feixista per elements de l'extrema dreta aquesta que tant li agrada atiar a Salvini I que ara, el molt hipòcrita afirma que Willy era "un noi d'or" i ha demanat "penes exemplars per als agressors" .
Aquest tipus d'actes anirà a més, no és un problema de racisme en aquest cas, d'acord, és la violència per la violència que s'està enquistant cada vegada més en la societat Europea, que sembla que només heretem dels Estats Units els mals costums.
Monteiro Duarte no era un immigrant, era nascut a Roma, o sigui un ciutadà italià de ple dret.
A Monteiro Duarte el que el va matar va ser una societat malalta, una societat decadent que no té futur i que malauradament anirà a més en el seu descens als inferns. Que ens envaeixin els barbars ja!

FER UN MARHUENDA



Se sol dir que de la discussió en neix la llum o se'n treu l'entrellat, i possiblement no sia així, car després d'una discussió cadascú és queda amb les seves conviccions que ja duia posades abans de començar a discutir, només que les té encara més clares, un cop els discutidors han cridat mentre discutien i s'han interromput convençuts cadascú de la seva raó que esgrimeixen sovint de mala manera, sense escoltar els arguments de l'altre i per tant sense rebatre'ls. Només cal escoltar als tertulians de qualsevol emissora de ràdio per veure aquesta involució, de com es tallen, a vegades fins i tot desqualifiquen o insulten i es pensen - això és molt hispànic -, que qui més crida més raó té.

L'altra tarda a Liarla Pardo, parlaven de la possible implicació de Mossen Fernandez Diaz amb el cas Kitchen; hi havia Cristina Almeida, Marc Vidal i el Comissari Marhuenda, que com és lògic treia ferro a les possibles implicacions del convers Fernandez amb el cas, quan aquest està ficat en el fang de les clavegueres de l'Estat fins el fons. Home, si el condecorador de marededéus a Marhuenda el va nomenar Comissari honorìfic, que ha de dir l'home, el pobre home que ha encunyat el terme 'fer un Marhuenda' per la seva covarda fugida d'una tertulia.

En aquesta mena de personatges dits o nomenats tertulians, que opinen de tot sense cap mena de rubor, que sentencien i pontifiquen, citen a altri per reafermar la seva postura, que porten la sarró tones de demagògia i la seva paraula és gairebé paraula de Déu,  -que no de Bernat de Deu -, va sorgir una nova actitud: se'n diu fer un Marhuenda, en honor al director del tabloide La Razón Paco Marhuenda. que va donar nom a aquesta actitud d'un tertulià; fer un Marhuenda vol dir que quan t'acorralen amb preguntes de compromesa resposta i més si qui les fa Pilar Rahola, - que és un Marhuenda de l'altre bándol - i no saps que contestar atès no tens sortida, simplement t'aixeques de la cadira i abandones òbviament ofès i enfadat la tertúlia. D'això se'n diu fer un Marhuenda.

Marhuenda, com Boadella, l'Alejo Vidal Quadras, Loquillo, Félix de Azúa, o Girauta (bé, aquest no, aquest nomès es un tontolcul) i altres catalans il·lustres exiliats la majoria a Madrid, pateix la síndrome de Xenius, que pel que es veu no té - de moment - cura.

TOTS ARRESTATS



De vegades em pregunto sobre que escrivíem abans de la pandèmia, procés a banda. Doncs sobretot de coses petites, no per això menys importants, com els fets que s'expliquen a continuació. No són nous, van succeir fa sis anys, però la conclusió final dels mateixos, m'ha portat a narrar-los de nou per la qüestió central, cosa impensable en un país com el nostre: l'arrest ciutadà'.

El record de la guerra de l'Iraq segueix indignant a molts ciutadans a tot el món. La prova és que un jove britànic va voler fer un 'arrest ciutadà' a l'exprimer ministre del Regne Unit Tony Blair quan aquest sopava amb la seva família en un popular restaurant de l'est de Londres, segons un publica la revista Vice.

Twiggy García, empleat a la barra del bar del Tramshed, explica a la revista digital com va acusar divendres passat l'exlíder laborista de crims de guerra per declarar el conflicte a l'Iraq el 2003, sense mandat de l'ONU.

García explica que coneixia el dret a l'arrest ciutadà - pel qual un particular deté un sospitós o autor d'un delicte - després d'haver informat a la web ArrestBlair.org., que ofereix una recompensa per la detenció de Blair.

El cambrer li va posar la mà a l'espatlla a Blair i li va demanar acompanyar-lo a una comissaria per respondre per "la matança de civils iraquians després de portar al Regne Unit a una guerra il·legal".

"Senyor Blair, això és un arrest ciutadà per un crim contra la pau, concretament la seva decisió de llançar una guerra contra l'Iraq sense provocació", li va dir, segons Vice.

"No, no hauries d'estar preocupat per la situació a Síria?", Li va replicar l'exprimer ministre, i va afegir: "no estàs d'acord que Saddam ( Hussein ) era un dictador brutal que havia de ser enderrocat?".

"No amb una guerra il·legal", li va respondre García.

Enmig d'aquest intercanvi, un dels fills de Blair va avisar als guardes de seguretat, de manera que el cambrer va decidir abandonar el local "ràpidament" i no ha tornat a la feina des de llavors.

Aquesta és la cinquena vegada que un ciutadà intenta 'aturar' Tony Blair, qui segueix sent una figura molt polèmica al Regne Unit per la guerra de l'Iraq i la seva política exterior. Segons García, aquests arrestos, encara que no fructifiquin i acabin sent actes simbòlics, han de servir "perquè la gent no s'oblidi que és un criminal de guerra". Una guerra la de l'Iraq en què van participar soldats espanyols i no es van lluir molt precisament, si fem cas als seus col·legues salvadorencs.

I parlant de recordar, a la foto de les Azores hi havia dos individus més a banda de Blair: George W.Bush i José Maria Aznar López, i possiblement com ja s'ha dit en més d'una ocasió es podria acusar als tres per crims de Guerra, però no crec que ni a l'un als EUA, ni a l'altre a Espanya, a algú se li ocorres no ja acusar-los formalment per aquests crims, sinó dur a terme un simbòlic 'arrest ciutadà', diria que en sortiria bastant malparat. S'ha de tenir en compte que l'acte simbòlic d'arrest ciutadà pot donar-se en un país de cultura democràtica com la Gran Bretanya, o almenys amb més cultura democràtica que Espanya, on no estem preparats per actes d'aquest tipus, atès acabaríem arrestant-nos els uns als altres i els altres als uns, fins a quedar tots arrestats.

LA CIÈNCIA FICCIÓ HA MORT




Per ser exactes, la ciència-ficció ha mort d’èxit. M’explico. Se sap que el que ha passat amb la pandèmia ja ho havien anti­cipat no pas pocs escriptors, i va provocar al seu moment en el públic lector una reacció completament previsible, la de la incredulitat. Al capdavall, és sabut que en gran manera es consumia aquesta mena de literatura, en especial en la seva variant més catastrofista i apocalíptica, precisament per experimentar al final de la lec­tura la tranquil·litzadora –per catàrtica– sensació que, per fortuna, tot allò que s’acabava de llegir no tenia res a veure amb la realitat, sinó que només era el producte de la imaginació, una mica descontrolada, dels fabuladors.
Però ha deixat de ser així, i fins i tot caldria afirmar que el rètol de recanvi, més prudent, de “literatura d’anticipació” amb el qual alguns preferien designar la ciència-ficció també ha caducat, si més no en la mesura que allò que es pretenia anunciar sembla que ja ha arribat. La prova més contundent la trobàvem tots plegats en les converses d’aquests mesos passats. Era freqüent que els nostres interlocutors (si no nosaltres mateixos) al·ludissin a la sensació que provocava el confinament d’estar protagonitzant una novel·la de ciència-ficció. La connotació profunda de l’afirmació resultava evident: coses que no havíem arribat a pensar mai que podrien resultar materialitzables s’havien convertit en realitat.
Poso deliberadament un exemple pres de la vida quotidiana, per cridar l’atenció sobre el fet que això anterior podria resultar indicatiu, o revelador, d’una mutació significativa del nostre imaginari col·lectiu, d’un canvi generalitzat en les nostres actituds vitals davant allò que ens passa. Diguem-ho així: la Covid-19 ha posat el llistó molt alt pel que fa a esdeveniments imprevistos que ens afecten a tots. Serà ­difícil a partir d’ara que alguna cosa ens sorprengui i ens commocioni més que ­això. Cosa que, portada al límit, també ­podria formular-se dient que l’experiència del confinament col·lectiu (encara que potser seria més precís qualificar-lo de pla­netari) ens ha dut a les portes d’estar disposats a acceptar que pot succeir qualsevol cosa en qualsevol moment.
Si això fos cert, no es tractaria d’una bona notícia. Perquè ens trobaríem davant una generalització gairebé absoluta d’aquella suspensió de la incredulitat, que segons Coleridge constituïa la fe poètica, a tots els àmbits de la nostra experiència sense excepció. La d’avui seria, per descomptat, una nova credulitat. A diferència de la credulitat tradicional, que hauria estat rotundament criticada per Kant i per la Il·lustració en conjunt al crit de sapere aude (atreveix-te a saber), i que era en última instància un resultat de la ignorància, els nous crèduls ho serien (ho seríem?) no per escassetat, sinó per sobreabundància de coneixement, per la incapacitat de posar tot això que se suposa que sabem al servei de la defensa de les amenaces que comporta el futur.
Si aquest argument també necessités exemples, podríem posar novament el d’amplis sectors de la ciutadania, perplexa i confosa, davant les anades i vingudes d’experts de signe divers capaços de sos­tenir a propòsit de la pandèmia, amb tal convicció i suport de dades, una tesi i la con­trària, una anticipació d’un signe i una altra de signe oposat (per resumir: tant que el pitjor hauria passat com que el pitjor ha de venir). En tot cas, sembla clar que la vella con­fiança gairebé incondicional en la ciència i en els científics s’ha esquarterat de manera important (encara que no s’hagi perdut completament: també és veritat que l’esperança de pràcticament tothom és que arribi la vacuna com més aviat millor). La mala notícia abans anunciada té a veure amb ­això. Perquè qualsevol retrocés en l’esfera del coneixement té una part de derrota del projecte il·lustrat i fins i tot de la raó ma­teixa. Qui ocupi ara el territori que ha perdut potser no es reivindicarà de corrents explícitament relativistes (tipus postmodernitat i d’altres de similars), però per­seguirà aquest mateix propòsit, el d’obstaculitzar la comprensió de la realitat.
Slavoj Žižek, que tant ha coquetejat amb el disbarat, l’encertava quan assenyalava que una de les funcions de la ideologia –de l’engany social organitzat, si es prefereix– és determinar en cada moment el que ­resulta imaginable i el que no. Doncs bé, tan ideològica, per obscuridora i confusionària, com resulta la incapacitat contemporània per imaginar el final del capita­lisme ( Jameson dixit ), ho resulta aquesta generalitzada disposició a acceptar, com si es tractés d’una fatalitat, qualsevol cosa que ens pugui passar. Sobretot tenint en compte que bona part del que ens passa és re­sultat, mediat o immediat, de les pròpies accions humanes. Caldrà començar a cuidar, a més dels vulnerables en el pla material, els vulnerables en el pla de les idees. Que a aquest pas, i si no hi posem remei ben aviat, ho serem tots. - Manuel Cruz - lavanguardia

HOMESCHOOLING




Amb motiu de la pandemia hi ha families que es plantegen no portar als seus fills a l'escola i educar-los a casa. Com no podia ser d'una altra manera, en un país relativament democràtic com el nostre, la fiscalia ja ha avisat que perseguirà a les families que no portin als seus fills a l'escola, aspecte que en altres països una mica més civilitzats es permet, i de fet, aqui, fins ara com eren pocs els casos, diguessim que l'administració feia la vista grossa. 

El filòsof i pedagog John Dewey advertia que la integració de tots dos aspectes havia de resultar alguna cosa positiva. D'una banda, l'educació familiar (o la que adquirim en les nostres relacions socials) pot ser més profunda i real (significativa) mentre que l'educació escolar podent resultar més abstracta i superficial és, al seu torn, més àmplia, complexa i segura. Aquesta relació que ha de tenir l'alumne amb l'exterior es va anar desenvolupant durant el segle XX: les idees sorgides de l'Escola Nova que buscaven la relació de l'alumne amb l'exterior i la naturalesa culminessin amb la creació de les Open Air Schools al Regne Unit, de les Plein Air a França o de les Escoles municipals a l'aire lliure a Barcelona.En els anys setanta, al calor del Maig del 68 i de les principals idees contraculturals, apareixen dues obres que no buscaran la relació entre l'educació dins i fora de l'escola si no que més aviat van ser un al·legat contra l'escola com a institució i el seu obligatorietat. A La societat desescolaritzada (1974) d'Ivan Illich i en L'escola ha mort (1973) d'Everett Reimer dels autors creien que l'escola estava desconnectada de la realitat i realitzaven algunes crítiques tal com estava plantejada.
La decisió d'educar a casa no només sorgeix per una crítica a el sistema educatiu, si no per motius religiosos o altres conviccions ètiques i personals, motius pedagògics, per la manca d'adaptació de l'infant a el sistema escolar o simplement per voler un altre tipus de vida familiar . En contra d'aquests desitjos, juga el buit legal que existeix a Espanya: segons la Constitució és legal, però segons la normativa d'educació és il·legal. Això fa que les entre 2.500 i 5.000 famílies (la forquilla és àmplia ja que no hi ha dades oficials) es trobin en una situació legal ambigua.
No és així en altres països on l'homeschooling és legal i hi ha una major conscienciació i divulgació com, per exemple, als Estats Units, a Finlàndia o al Regne Unit. Precisament, aquest buit legal fa que el model d'educació a casa no acabi de ser conegut i divulgat i s'associï aquesta pràctica amb estereotips (especialment, el de motivació religiosa i el antisistema). De fet, a Espanya, hi ha únicament dos estudis sobre aquest fenomen: el de Madalen Goiria, més enfocat en el jurídic, i la tesi doctoral de Carles Cap de la Universitat d'Oviedo més centrada en el pedagògic.
Òbviament, hi ha pros i contres d'aquest model. Les principals crítiques estan vinculades a la possible falta de socialització de l'infant, a la necessitat de conviure amb altres nens (més enllà dels seus germans) i de "sobreviure" sense adults que puguin intervenir sent necessàries alternatives per socialitzar. També, hi ha dificultats amb l'homologació de títols i fins i tot es pot qüestionar la idoneïtat dels materials o de la formació dels pares que exerceixen d'ensenyants.
En tot cas, algunes de les crítiques a l'escola, així com els mètodes i les experiències aplicades a l'homeschooling, no deixen de ser interessants pel que podem prendre nota d'elles. Com sempre, tenim associacions (l'Associació per la Lliure Educació), pàgines webs, escoles a distància que donen suport i llibres que ens poden ajudar a entendre aquest fenomen ja que qualsevol experiència educativa pot resultar-nos enriquidora. Esperem que així sigui, que ho compartiu i ens expliqueu les vostres impressions.
De fet, el que sembla clar, és que l'actual sistema educatiu és un fracàs, de fet, no se si es notaria molt si deixessin d'anar a l'escola els nens i nenes, aixó no vol dir que la solució sigui l'ensenyament a casa que té també les seves mancances com la manca de socialització dels infants, però el que si s'hauria de revisar és el model actual d'ensenyament i acceptar que implantar la ESO va ser un greu error que ningú s'ha molestat en corretgir o revisar. Potser si es comencés per aquí hi hauria menys gent que voldria educar als seus fills a casa.



¿Corrupció de menors? Probablement, fins que un menor 

no siga degudament corromput no esdevindrà adult - Joan Fuster



EGO TE ABSOLVO A PECCATIS TUIS


L'Audiència de Madrid confirma l'absolució del PP pels ordinadors de Bárcenas. El primer partit a asseure’s al banc dels acusats com a persona jurídica n’ha sortit ben parat. L’Audiència Provincial de Madrid ha confirmat en tots els seus extrems la sentència del Jutjat Penal número 31 de Madrid que va absoldre el PP del delicte de danys informàtics pel qual s’enfrontava a una multa de fins a 10,8 milions d’euros per destruir els discos durs dels ordinadors que l’extresorer Luis Bárcenas guardava a la seu central del partit, al madrileny carrer de Génova.

La sentència, que ja és ferma, era l’esperada per les dificultats que planteja la revocació d’una absolució basada en com va valorar la prova el jutge que la va dictar. Malgrat això, el PP, a través del seu responsable de Justícia, Enrique López, la va esgrimir per demanar al PSOE i a Podem que, «com a mínim, reconeguin l’error en les injúries i calúmnies que han abocat» contra el Partit Popular i els seus responsables per aquests fets. A continuació va aprofitar per recordar que el Govern havia nomenat com a fiscal general de l’Estat Dolores Delgado, tot just deixar de ser ministra, i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, «va cessar un alt càrrec de la Guàrdia Civil per un informe» judicial.

En la seva resolució l’Audiència rebutja els recursos de les acusacions Associació Observatori de Drets Humans (DESC), Esquerra Unida, Associació Justícia i Societat i Federació los Verdes, Els Verds, Berdeal, Os Verdes, perquè considera que «pretenen substituir la conclusió a la qual arriba el jutjador després de la valoració de la prova practicada» per la qual ells realitzen, «sent al jutge a qui li correspon l’enjudiciament dels fets i, per tant, efectuar tal valoració».

El tribunal afegeix que «no s’aprecia ni irracionalitat ni arbitrarietat en la valoració de les proves realitzades pel jutjador» per procedir a l’absolució del PP, així com de la gerent del partit, Carmen Navarro, del seu responsable jurídic, Alberto Durán, i de l’informàtic, José Manuel Moreno, als quals també s’acusava d’encobriment. El jutge els va aplicar el principi ‘in dubio pro reu’ (en cas de dubte a favor de reu), a l’entendre que durant la vista oral no s’havia acreditat que en el moment de l’esborrament i destrucció dels discos durs sabessin el que contenien i que l’Audiència Nacional estava investigant el presumpte finançament il·legal del PP del qual va deixar constància Bárcenas en la comptabilitat paral·lela que va portar durant anys.

L’Audiència de Madrid explica que «no es poden aplicar en sentències absolutòries els mateixos paràmetres que en les condemnatòries, perquè això significaria vulnerar el principi bàsic del nostre ordenament penal d’acord amb el qual tota persona acusada és, en principi, innocent, jugant a favor d’aquesta innocència tant la insuficiència probatòria, en sentit objectiu, com la insuficient força de convicció per al tribunal de la prova practicada, sempre que el dubte sigui mínimament raonable».

Els senyors del PP treuen pit i demanen al PSOE i Podem que reconeguin «el seu error en les injúries i calúmnies abocades», lo qual no deixa de tenir la seva gracia i de fet més els valdria per decència callar la boqueta, o batran el record de cinisme del món mundial; el genocidi dels discs durs de Barcenas clama al cel, i a més el Tribunal de l'Audiencia de Madrid, té la santa barra de dir que "el principi bàsic del nostre ordenament penal d’acord amb el qual tota persona acusada és, en principi, innocent, jugant a favor d’aquesta innocència tant la insuficiència probatòria, en sentit objectiu, com la insuficient força de convicció per al tribunal de la prova practicada, sempre que el dubte sigui mínimament raonable", quan és exactament al reves, en principi una persona acusada a Espanya si no és del Pp, és culpable i ha de demostrar si el deixen la seva innocència. Més barrut no es pot ser. Que els hi ho diguin als Jordi's, clar que que es pot esperar d'una Justicia de no sap descobrir qui és un tal M.Rajoy. Marededéu, aixó dels discs durs de Bárcenas ha estat un cas com el de Katherine Helmon a SOAP (Enredo), i encara pretenen que confiem i creiem en la Justícia espanyola. A fer la ma.

TANT DE BO S'EQUIVOQUI


Es sol dir que un pessimista és un optimista ben informat. N'hi ha que poden acusar a Josep Corbella de pessimista, d'exagerat o alarmista, però fins ara tot el que ha anat publicant ha estat un encert rere l'altre, i molt em temo que amb aquest article també...

DESPRÉS DE BARCELONA CAURÀ MADRID - Josep Corbella - la vanguardia

Tant de bo m’equivoqui, però deveu haver observat que hi ha un patró que es repeteix en aquesta pandèmia. Allà on s’han aixecat les restriccions abans d’haver reduït prou els contagis, i sense tenir a punt les eines de detecció precoç i rastreig de contactes, el virus ha ressorgit. Ha passat a l’ Iran, a l’ Índia, a tot el sud dels Estats Units, des de Florida fins a Califòrnia... Segurament és la millor contribució que han fet els Estats Units a la resta del món sobre la Covid-19: ensenyar què no s’ha de fer, no reobrir l’economia abans d’hora.
També és el que està passant ara a Barcelona i la seva àrea metropolitana. El problema no és que s’hagi eliminat el virus i hagi tornat, com ha passat a Singapur, Corea del Sud o Nova Zelanda; el nostre problema és que no se n’ha anat mai.

Tampoc no se n’ha anat mai de Madrid, que ha seguit al llarg de tota l’epidèmia una trajectòria paral·lela a la de Barcelona. Hem comès els mateixos errors: subestimar el virus, el pecat inicial de tots els països occidentals; no tenir dades fiables, quan les dades són l’única manera de saber on és el virus i poder contenir-lo; oposar-se de manera sistemàtica a les mesures proposades des del Ministeri de Sanitat en lloc de treballar coordinats per contenir una malaltia que no distingeix entre ideologies ni classes socials; tenir un govern de coalició malavingut, cosa que impedeix donar una resposta unitària d’acord amb la magnitud de l’amenaça; desescalar amb presses, pensant només en la recuperació de l’economia a curt termini... Catalunya i Madrid, trajectòries paral·leles.

Tot i això, hi ha una diferència important en aquest moment entre Barcelona i Madrid. Les dades de Barcelona són francament dolentes: més de vuit-cents nous casos diagnosticats durant l’última setmana, segons la informació publicada al portal Dades obertes de Catalunya; gairebé cinc-cents els últims tres dies, la qual cosa indica que l’epidèmia s’està accelerant perillosament.
Les dades de Madrid són sorprenentment bones: només 61 casos diagnosticats amb data d’inici de símptomes l’última setmana, segons la informació enviada al Ministeri de Sanitat; només quatre brots identificats fins divendres.

Seria meravellós que aquestes dades fossin certes, però si no ho són, Madrid, tenim un problema, perquè si el nombre de casos real és superior al que es detecta vol dir que falla el diagnòstic precoç; si el nombre de brots és superior al que es detecta vol dir que falla el rastreig, com ha fallat a Catalunya.
Un altre patró que es repeteix en aquesta pandèmia: cap governant que ha intentat amagar el virus sota la catifa no l’ha fet desaparèixer. Ignorar el virus, actuar com si no hi fos, fer menys tests de diagnòstic dels necessaris, re­gistrar menys casos dels que hi ha, no ha protegit a ningú. Al contrari: amagat sota la catifa, el virus pot proliferar sense ser vist, fer-se fort a l’ombra. I quan n’emergeix és un monstre imparable.

Així doncs, si les dades de Madrid subestimen els casos reals, si el diagnòstic precoç és insuficient, si falla el rastreig epidemiològic, llavors no hi ha res que pugui impedir que Madrid segueixi la mateixa trajectòria que Barcelona.

Tant de bo m’equivoqui.

CONTAGIEM-NOS FINS A MORIR


Científics de la Universitat de Nottingham han calculat que a la Via Làctia, on s'allotja el nostre sistema solar, podria haver-hi en l'actualitat 36 civilitzacions intel·ligents amb capacitat per a comunicar-se. De moment, cap d'elles ens ha enviat un missatge -o potser no ens n'hem assabentat-. Però la notícia, publicada per The Astrophysical Journal, i comentada a la vanguardia, arriba en bon moment. Perquè l'estupidesa d'alguns grans líders mundials, o la sovint indisciplinada reacció col·lectiva davant l'emergència climàtica, ens indiquen que la vida intel·ligent s'està retirant gradualment de la Terra, si és que mai la ha habitat. I, en tan penós tràngol, consola saber que queda algun encara en l'espai exterior a un mínim d'intel·ligència. Potser és per aixó que no es manifesten.
I el problema no rau en el comportament de la majoria dels dirigents dels països, que fan ús de la seva indigència mental la gran majoria, i no només els abanderats de l'estultícia com Trump, Bolsonaro o Johnson. La ciutadania, els segueix fervorosament. A molts joves nord-americans els ha donat per organitzar festes en què es convida a un infectat per coronavirus i en què es prescindeix de qualsevol protecció. Cadascun dels alegres presuicides paga uns diners per participar, que s'acumulen en una guardiola comuna. Se l'emportarà el primer que demostri haver contret la covid-19. Fa uns dies, va morir un jove de 30 anys que va assistir a una d'aquestes festes.
I no només els nord-americans, aquí moltes infeccions vénen de reunions en grups per celebrar festes com a Córdoba on en una festa de 400 persones 73 estan infectades de moment i més que n'hi haurà. L'altre dia va sortir per una platja eivissenca un nodrit grup de pancartes vociferants. Les agitaven nens, adolescents i adults. Tots ells amb somriures i feliços per rebel·lar-se contra l'ordre de Govern balear de portar la mascareta en els espais públics. Altres ni tan sols es manifesten. No se la posen i punt. "Que us divertiu, doncs! Viviu, I beveu, prínceps de la insensatesa", Contagiem-nos, que la vida és curta i, a més, no importa. Contagiem-nos fins a morir.... d'estupidesa.

UTILITZAR LES PLAGUES


El progrés celebra una victòria pírrica
sobre la natura  - Karl Kraus
            

L'evolució de la indústria militar ha aconseguit que calgui expulsar l'Exèrcit de les Forces Armades per covardia davant l'enemic. Si partíssim del concepte d'honor militar, ja fa temps que el món hauria arribat la pau perpètua. Doncs l'únic que encara queda per veure és quina relació pot tenir el valor amb el numen d'un químic que és en si una deshonra a la ciència, i com la glòria militar, deguda a una ofensiva més "gloriosa", encara no ha mort asfixiada pels gasos de la pròpia infàmia. A una humanitat que considera indispensable matar-se els uns als altres per viure li és, per descomptat, igual com ho fa, i l'aniquilació massiva li resulta més pràctica. Però l'evolució tecnològica ha donat al trast amb les seves aspiracions romàntiques, que només troben satisfacció en la lluita d'home a home. Els designis del diable, que tan inescrutables no són, ja que s'escruten en els laboratoris, van encara més lluny.

Així que els adversaris s'hagin superat mútuament sense treva, els carros de combat i els gasos deixaran el seu lloc als bacteris i ningú es resistirà ja a la genial idea d'utilitzar les plagues com a instruments bèl·lics, en comptes de considerar-les com a seqüeles de la guerra. Però com ni així podran els homes prescindir de certs pretexts romàntics per justificar la seva maldat, el general en cap, els plans seran posats en pràctica pel bacteriòleg, com avui dia ho fa el químic, seguirà vestint uniforme. 
Als alemanys se'ls podria atribuir la glòria de l'invent, i als altres la infàmia del seu perfeccionament, o també a l'inrevés, com us sembli més encoratjador. Karl Kraus

MORT D'UN ANARQUISTA


L'històric anarquista navarrès Lucio Urtubia ha mort als 89 anys a París, ciutat a la qual va haver d'exiliar el 1954, han informat a Efe des Cascante, la seva localitat natal.
Urtubia, de professió paleta, va ser testimoni de nombrosos esdeveniments històrics ocorreguts en la segona meitat de segle XX, quan li va tocar viure el fenomen del Maig del 68. També va recolzar amb la seva participació el règim de Fidel Castro i va participar en tota classes d'activitats antifranquistes.
Però, sense cap dubte, el seu "gran cop" el va donar a la segona meitat de la dècada dels setanta quan va aconseguir estafar al First National Bank (actual Citibank) 20 milions d'euros de l'època, per invertir els diners en causes en què creia.
L'any passat vaig publicar aquesta entrevista que va concedir a David Barba, havia d'aparèixer a la contra de La Razón però va ser censurada per Frank Marhuender per... bé, per motius evidents. Barba va ser acomiadat, o més aviat, oblidat pel diari després d'aquest episodi, el 2010, així els de publico li varen demanar l'entrevista perquè aparegués a Strambotic, on els anarquistes que roben bancs per repartir el botí sempre tenen cabuda. 

LA SACROSANTA UNITAT D'ESPANYA


Que Carles Puigdemont no serà president ho sap tothom, començant per ell mateix i el seu entorn a Brussel·les. No ho serà perquè la justícia espanyola vol veure'l entre reixes, o més que això, exhibir-lo com a trofeu de caça, qual General Moragues, ho necessiten i ho acabaran aconseguint si s'entrega.
El que s'està discutint en el camp sobiranista no és la restitució de Puigdemont al seu càrrec, sinó com conjuminar el reconeixement de la seva legitimitat amb la urgència d'un Govern ordinari que repari les ferides causades per l'aplicació de l'article 155. JxCat pretén una investidura impugnada que doni pas a un segon candidat o candidata. Però ERC no vol més danys col·laterals, i ja comença ha estar farta de tanta indecisió i improvisació.
L'acord entre les dues formacions hagués estat més senzill si el Govern no hagués apuntat el seu arsenal judicial cap al nou president del Parlament, el republicà Roger Torrent, que no té cap intenció d'immolar-se per un acte de mer simbolisme. Més encara quan no només està en joc el seu futur polític, sinó també la llibertat condicional de diversos exconsellers, la presó preventiva de Junqueras, Forn i els Jordis, i la possibilitat d'una renovada ofensiva jurídica i policial contra el món municipal i les entitats del sobiranisme cívic.
Esquerra no vol ser el partit que digui que no a Puigdemont, ni el partit que li digui que si. Un missatge difícil de vendre per a un partit que encara no ha paït la seva derrota electoral i que troba massa a faltar al seu líder empresonat. l'home que venia que l'1-O tot seria tot 'com sempre'.
És cert que en la CUP i en sectors d'ERC i JxCat hi ha partidaris del tot o res, però el gruix del sobiranisme català sap que, en les circumstàncies actuals, amb la victòria en les eleccions del 21 de desembre no n'hi ha prou perquè la situació actual canvíi. Ara del que es tracta és de llepar-se les ferides, recompondre forces i recuperar la institució i treballar perquè el desastre no sigui encara més gran. Tot això per no haver sabut calibrar la força del contrari que han pogut comprovar en carn propia que no va amb subtileses sinó que aplica tot el corró judicial i mediàtic sense escrúpuls ni manies.
Perquè hi hagués un canvi substancial de la situació actual s'hauria de donar una d'aquestes condicions: que el Govern espanyol flexibilitzés la seva postura, que sorgeixin suports internacionals o que es produeixi una mobilització popular massiva i continuada a Catalunya. Les dues primeres condicions són més que improbables, i la tercera és imprevisible, tot i que sembla difícil mentre no es curin les ferides de l'1 d'octubre i la decepció posterior. La gent, comença a estar cansada i sobretot decebuda, ells han posat tota la carn a la graella i no se senten respaldats pels seus Governants.
L'única carta que li queda a l'independentisme és la majoria absoluta al Parlament, des d'on no pot proclamar una república però sí que podria donar molts passos per fer-la inevitable. I aquesta única basa és la que ara s'està posant en perill. Repetir eleccions, fins i tot amb les millors perspectives, és un error, un greu error que pot fer que la situació actual es perpetui, el contrari no té cap pressa i està disposat a tot per mantenir la sacrosanta unitat d'Espanya.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-