Un àngel s'insinua quant
apareix algú que diu estar enamorat de la mort.

 ALFONSO CALDERÓN
Ángeles d'una sola línia

 1 - Heus aquí que alguna cosa estremeix de sobte a l'Escriptor d'Epitafis, una alenada d'aire o de llum, alguna cosa amb prou feines perceptible, tot just terrenal, passa a través del seu cos fent-lo sentir lleuger, ingràvid, eteri (si hagués de explicar-ho a un gentil, diria que és com si de sobte les seves sabates deixessin anar amarres), i aquí, a la taula del cafè, circumdat de converses prosaiques, mentre el seu te es refreda irremeiablement, és envaït per una sensació que torna els seus ossos fosforescents, que converteix el món en un calidoscopi al·lucinant (com si els ulls se li eixamplessin, li diria al gentil, se li fessin giratoris i veiessin cap a tots costats a la vegada, com els insectes). L'univers resplendeix davant seu amb una intensitat nova, cada objecte cobra una importància còsmica -un gra de sucre és una muntanya nevada i la sucrera de metall sobre la taula, un astre amb llum pròpia-, i en la quotidiana llum de migdia, transfigurat de sorpresa, l'eternitat se li manifesta real i terriblement bella. Una dona s'acosta i li pregunta si pot seure. La estava esperant, diu ell, atabalat, i immediatament se sorprèn del que ha dit. Ella comença a parlar; ell, espiritualitzat, la contempla en silenci, pensa que aquesta dona té una aura com de flor blava. Els seus ulls marcits denoten llargues nits de plor. Després d'una estona de conversa intranscendent, la sent explicar la gran angoixa del seu esperit. Vegin amb quina consagració ell l'escolta, l'atén, la considera; després, de manera natural, sense rituals ni cerimònies -els àngels saben que els ritus no fan sinó impedir els miracles-, li parla amb paraules simples com còdols polits, que per a la dona esdevenen en revelació divina. Després d'uns minuts, s'acomiada: «Vostè és un àngel», li diu, i s'allunya sota l'argent viu reverberant del migdia. Ell es queda observant-la per sobre el marc de les seves bifocals; la seva estela ja no és la d'una flor trista, ara ella sap que a través de les llàgrimes es pot veure millor a Déu. Lentament llavors retorna a la seva circumstància: torna a ser home, parroquià del cafè, escriptor d'epitafis (el gra de sucre deixa de ser muntanya i l'astre amb llum pròpia, que flamejava sobre la taula, torna a ser una sucrera de metall). Beu un glop de la seva infusió, s'acomoda les ulleres, respira a fons. Ningú s'ha adonat del prodigi. Ningú s'ha adonat de la seva transfiguració. Amb la simplicitat de gestos que el caracteritza, es pren una aspirina i torna a la seva llibreteta d'apunts. L'única evidència del seu fugaç estat de gràcia és un lleu halo d'astorament il·luminant la seva cara i, sota la taula, les seves sabates deslligades.

Hernán Rivera Letelier - El escritor de epitafios