Des de l'aparició del "Manifiesto de los 2.300", el 1981, l'ofensiva contra la immersió lingüística des de sectors intel·lectuals, polítics i judicials ha estat un tret característic de la política espanyola respecte a Catalunya.

Des de la Guerra de Successió i la victòria felipista (1714), la castellanització de la societat catalana ha estat un objectiu constant de l'Estat borbònic. En el molt llunyà 1715, el Consell de Castella ja va emetre una ordre contra la llengua catalana en què es prohibia "escribir y hablar sobre ella en las escuelas". Regnava Felip V, vencedor de Catalunya. Els temps han canviat. Ara, l'objectiu es presenta més subtil: aconseguir que un 25% de les matèries s'imparteixin en la llengua de Castella. Aquesta és la finalitat enunciada pel ministre Méndez de Vigo després del darrer consell de ministres. Això, de moment. La pretensió del govern espanyol d'anorrear la immersió lingüística ha generat una forta repulsa a la societat catalana, però és un episodi més d'una llarga cadena històrica.

Carles III, en la seva Reial Cèdula del 1768, oficialitza més la prohibició d'emprar el català a les aules. No serà fins a finals del XIX que la llengua pròpia comença a aixecar el cap, però amb moltes dificultats. Com la campanya per impedir que el catecisme s'ensenyés en català e 1902, una dèria del ministre Romanones, i això que era un govern pretesament liberal. El franquisme va superar tot el que s'havia viscut abans quant a persecució cultural i la llengua no va poder refer-se i obtenir el reconeixement que li pertocava fins a la recuperació de les institucions pròpies el 1977. Des de la transició, però, els intents de recuperar el "terreny perdut" per part de l'Estat i de sectors anticatalanistes han estat constants. Veiem-ne els episodis més virulents.

Una ofensiva de la intel·lectualitat espanyolista

El 1981 es va produir el primer brot de catalanofòbia lingüística des de la mort de Franco. En aquest cas, dins mateix de Catalunya. Amb l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un seguit d'agitadors mediàtics i intel·lectuals, molts d'ells propers en aquell moment a partits d'esquerres però furibundament anticatalanistes, van aixecar la veu per denunciar la suposada "discriminació del castellà".
L'assumpció de competències en ensenyament per part de la Generalitat va generar irritació en un petit sector, però molt sorolós dels mestres, que veien en els cursos de reciclatge en català una amenaça. El manifest deia, entre altres perles: "De llevarse adelante el proyecto de implantar progresivamente la enseñanza sólo en catalán –no del catalán, que indudablemente sí defendemos–, los hijos de  los emigrantes se verán gravemente discriminados y en desigualdad de oportunidades con relación a los catalanoparlantes".
El manifest va causar un fort impacte, va ser esbombat pels mitjans espanyols (cal destacar de manera especial Diario 16) i va suposar l'aparició d'un personatge fins aleshores desconegut: Federico Jiménez Losantos.

Contra la normalització de la llengua

En el camí cap a la recuperació de la llengua pròpia, va ser fonamental la llei de normalització lingüística (1983), que va donar un marc de garantia jurídica per consolidar el català com a llengua vehicular. Contra aquesta realitat van proliferar a partir d'inicis dels noranta un seguit d'entitats aparentment defensores del bilingüisme. Van destacar l'associació Miguel de Cervantes, formada per un col·lectiu de mestres de secundària, la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano (CADECA), fundada per un pare que protestava en defensa del dret del seu fill a ser escolaritzat en castellà, i les associacions Padres por el Bilingüismo i Profesores por el Bilingüismo.

Aquests atacs, malgrat tot, sempre van tenir un impacte menor. Els grups de pares que exigien que la primera ensenyança fos en castellà mai van depassar algunes desenes i les seves demandes foren acceptades (la llei els acollia). Però convenientment nodrides pels rotatius madrilenys, van crear un clima de neguit en el teixit social. El pitjor, però, estava per arribar.

1996: neix el Foro Babel

L'any 1996 és una data clau en l'ofensiva espanyolitzadora a Catalunya. Mentre que les entitats esmentades anteriorment mai van superar un espai molt marginal, l'aparició del Foro Babel va representar un salt qualitatiu. La presència de noms de rellevància en el nou col·lectiu, on va destacar Francesc de Carreras -fill d'una nissaga il·lustre de la burgesia catalanista-, al costat de gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa, Xavier Pericay o Iván Tubau, i el suport rebut des de mitjans espanyols, inclòs El País, va ser vist com un intent molt ben travat contra la catalanització.
Babel va llençar diversos manifestos en què escometia contra la immersió lingüística. L'argumentari era aparentment "progressista" i al·ludia al risc que supooava, segons ells, "no tratar conforme al priincipio de igualdad la pluralidad cultural". Ja es parlava explícitament d'adoctrinament nacionalista a les escoles i de la suposada manipulació dels llibres de text escolar. Era 1996, un any significatiu en la política espanyola: va ser el de la fi del govern socialista i l'arribada al poder del PP d'Aznar, que tenia en els seus objectius el combat ideològic amb el nacionalisme català. 
El paper de la FAES

Si el govern Aznar, en la seva segona legislatura, ja va mostrar la seva ànsia espanyolitzadora, el paper de José María Aznar va ser determinant en l'enduriment del discurs catalanofòbic des del poder de l'Estat. Va ser precisament un dels fundadors del Foro Babel, Xavier Pericay, qui va dirigir un estudi de la fundació FAES, liderada per l'expresident espanyol, sota el títol ¿Libertad o coacción? En ell, Pericay -antic corrector  de català- defensava una acció política de l'Estat en l'àmbit lingüístic davant l'intent evident segons ell, d'"arrinconar el castellano". Des d'aleshores, la fundació ha estat una de les abanderades de tota acció en contra de la immersió.   
     
Ciutadans, rere la petjada babèlica

L'any 2006 va néixer Ciutadans de Catalunya, una plataforma cívica on hi eren actius alguns dels fundadors del Foro Babel, com Francesc de Carreras i Arcadi Espada. Els impulsors s'aplegaven a sopar en el restaurant El Taxidermista. El propòsit era el mateix que amb el Foro: llençar una "croada" contra la immersió lingüística. però la decisió tenia una finalitat molt més política. Havia començat el camí que duria a la conversió del col·lectiu en un partit polític.  
Ciutadans va entrar al Parlament amb tres diputats en les eleccions del 2010. Des d'aleshores, el seu ascens ha estat continuat: 9 diputats el 2012, 25 escons el 2015 i primera força parlamentària amb 36 diputats elegits el 21-D. El de Ciutadans ha estat el principal èxit de l'espanyolisme a Catalunya des de la fi de la dictadura.    

El front judicial

En els darrers anys, diverses batalles judicials entorn la llengua han suposat obrir una escletxa en l'edifici lingüístic construït amb tant d'esforç des de la societat i les institucions catalanes. La sentència del TC del 2010 contra el nou Estatut, arran d'un recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP, declara inconstitucional el terme "preferent" referit a l'ús normal del català en l'administració i els mitjans (article 6.1). La sentència estableix que el català pot ser "llengua vehicular", "pero no la única que goce de tal condición". Els qui defensen que la sentència del TC va ser poc dolorosa haurien de rellegir aquest episodi.

A partir d'aquesta sentència, es va obrir la veda en el front judicial i tant el Tribunal Suprem com el TSJC han emès diverses sentències restrictives respecte al català, com establir que la llengua pròpia no pot ser preferent en la funció pública. Una de les sentències fruit de la del TC és la que va emetre el Suprem el juny del 2012, anul·lant el decret del departament d'Ensenyament que fixaven el català com a vehicular en el segon cicle d'educació infantil (3 a 6 anys).   

En el pla legislatiu, la llei 8/2013 d'educació del ministre de Cultura José Ignacio Wert (primer govern Rajoy) va suposar un altre avenç de l'espanyolització, al facilitar que es pogués exigir a un centre escolar impartir una part de les matèries en qualsevol de les llengües oficials. El mateix ministre va aixecar polseguera a l'explicitar la finalitat d'"espanyolitzar els nens catalans".  

Les institucions espanyoles s'afegeixen a l'atac

En tot aquest procés contra la llengua del país ha tingut una incidència destacada el posicionament de les més altes institucions de l'Estat. Van ser molt impactants els posicionaments de diferents acadèmics de rellevància en contra de la immersió. Un cas emblemàtic va ser el de Gregorio Salvador, filòleg i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, que en diverses ocasions va causar indignació amb declaracions minimitzant la persecució del català durant el franquisme o acusant la Generalitat d'implantar una "dictadura lingüística" i discriminar el castellà. Però també la Corona va fer posicionaments sorprenents.

A Espanya, el rei no governa, però dona indicis de per on van les coses. En el combat contra el català les declaracions de rellevants acadèmics o del mateix cap de l'Estat han jugat un paper clau. Joan Carles I, en el seu discurs de concessió del Premi Cervantes del 2001, va dir: "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentros. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Aquelles paraules van ser considerades com un senyal de llum verda per a l'ofensiva que ja havia començat contra la normalització lingüística a Catalunya.   - Pep Martí - naciodigital.cat.

I ara, torna a aparèixer la questió de la llengua a l'escola per la lluita fratricida entre Pp i C's, que havien aparcat el tema. N'hi ha que diuen que és una manera de presionar per part del Govern del Pp, perquè aqui es formi Govern d'una vegada, un Govern que a ells els hi agradi, clar. De totes maneres, això té mala peça al teler, com que hem perdut, com que ens han golejat per 12-O (dic ens quan hauria de dir els), the broquil is over que diria Barberà, el 155 no se n'anirà mai més o estarà latent com una espasa de damocles, o sia que no hi ha res a fer. Captius i desarmats els catalans, perduts bous i esquelles, poden fer el que vulguin. De  nou, gracies als dirigents independentistes, moltes gracies, mai tan pocs havien fent mal a tants.