EL CONGRÉS SENSE DIPUTATS 19.2.18

El Congrés votarà eliminar 'Diputats' del seu nom per ser més inclusiu. La proposta, iniciada per Compromís, va ser debatuda fa dos mesos, però PP i Ciutadans la van parar en l'últim moment perquè considera que la comissió s'estava excedint de les seves competències.
La Comissió d'Igualtat del Congrés votarà la setmana que ve la iniciativa per la qual es promovia un canvi de denominació del 'Congrés dels Diputats' per només 'Congrés', amb l'objectiu d'aconseguir un llenguatge més inclusiu a la Cambra. La proposta va ser debatuda fa dos mesos, però el PP i Ciutadans la van parar en l'últim moment perquè considera que la comissió s'estava excedint de les seves competències. Ara, finalment, podrà votar-se.
En la mateixa situació es troba una iniciativa socialista per la qual s'instava a la pròpia cambra baixa a complir amb la igualtat efectiva entre homes i dones en l'elecció, tant dels membres de la Mesa com de la resta dels seus òrgans, de manera que la representació d'un gènere no sigui mai superior al 60% i, per tant, l'altre quedi relegat a una xifra inferior al 40%. La iniciativa de Compromís cridava a modificar la denominació del Congrés eliminant 'dels Diputats'. La defensora d'aquesta proposta, Marta Sorlí, va assenyalar que no seria una novetat, ja que és així com es coneix al Senat o als ajuntaments que "no són dels senadors ni dels regidors".
Ho comentava l'altre dia quan les Portavozas d'Irene Montero, com encara no se li havia ocorregut a ningú lo del nom de 'Congrés dels Diputats', i no és aquest un tema intranscendent, perquè cert és que seria més correcte que se li digués Congrés dels Diputats i diputades, i uixers, i taquígrafes, i seguretat, i servei de neteja, etc. 
Millor si li treuen els diputats, i es queda en Congrés a seques, com és Senat a seques, o Ajuntament, però en aquest sentit, ¿Ajuntament hauria de ser Ajuntamenta? i ¿jutjat hauria de ser també jutjada?. Em dóna la sensació que amb tot això ens perdem en eufemismes purament semàntics que no solucionen la discriminació real de les dones que ve de lluny i segueix sense solucionar-se.
Per cert, i tornant al tema de la paritat; a l'entrada del Congrés hi ha dos lleons, un a cada banda, i un d'ells sense gònades - diuen -, potser seria més correcte retirar-lo i en el seu lloc posar-hi a una lleona, i així es quadraria el cercle.

ESPANYA, COM UNA DICTADURA 19.2.18

Emmerson: ‘Espanya haurà d’explicar a la comunitat internacional per què es comporta com una dictadura’. El prestigiós advocat britànic Ben Emmerson, expert en dret internacional i drets humans que capitanejarà la denúncia internacional i la defensa dels presos, va donar alguns detalls de l'estratègia jurídica internacional

Ben Emmerson, l’advocat que portarà la presó d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a les Nacions Unides, creu que el govern espanyol haurà d’explicar a la comunitat internacional per què Espanya es comporta com una dictadura. És el que va dir anit en una entrevista al programa ‘Preguntes Freqüents’ de TV3, on va avançar que portar el cas a la comissió de detencions arbitràries de les Nacions Unides és tan sols el primer pas d’una campanya jurídica internacional per a protegir els drets fonamentals de Junqueras, Sànchez i Cuixart. ‘Sabem que el govern de Madrid està adoptant qualsevol mesura de repressió possible per a evitar la voluntat democràtica del poble català’, va dir.

Emmerson, que va defensar la companya de l’ex-agent rus Aleksandr Litvinenko i el britànic Moazzam Begg, va dir que Junqueras, Sànchez i Cuixart són presos polítics, ja que ‘els delictes dels quals se’ls ha acusat, rebel·lió i sedició requereixen l’ús o la implicació directa de violència’. L’advocat considera, segons va dir, que en realitat és ‘una repressió política ben clara que té el paral·lelisme amb règims totalitaris de la història recent d’Espanya’.

Això, segons Emmerson, no només és un incompliment de la legislació espanyola, sinó que també ho és de la legislació internacional, ja que ‘s’estan incomplint els seus drets, sobretot respecte a la declaració dels drets humans i la Cort internacional de drets civils i polítics’ i Espanya és signant d’aquests tractats. ‘S’haurien d’alliberar immediatament, com més temps siguin a la presó pitjor serà la violació de drets humans’, va dir.

Ben Emmerson va avançar que portar el cas a la comissió de detencions arbitràries de les Nacions Unides és el primer pas d’una àmplia campanya jurídica internacional: ‘La sol·licitud ja l’hem presentada, ara el següent pas és que el grup de treball consideri si l’admet a tràmit. És el que està fent ara mateix, això pot trigar unes setmanes.’ El següent pas serà demanar que el govern espanyol emeti una resposta sobre la sol·licitud. ‘En aquell moment, el govern haurà d’explicar a la comunitat internacional per què s’està comportant com una dictadura.’

L’advocat va avançar que ‘si el grup de treball exigeix la llibertat immediata d’aquestes persones i el govern espanyol ho ignora quedarien com una nació pària, fora de la societat de nacions’. En aquestes circumstàncies, segons va dir, ‘el resultat podria ser una pressió internacional considerable’.

‘El fet que Espanya torni enrere en el temps i es comporti com una dictadura, posant a la presó oponents polítics, és un desenvolupament que fa por en aquest context europeu’, va apuntar. - vilaweb

DETINGUIN A LA GUÀRDIA CIVIL 18.2.18

A cada nou informe filtrat o cada nova ampliació del cercle de sospitosos que signa la Guàrdia Civil, es confirma que a Catalunya tenim un problema més greu i urgent que investir un president i formar un govern: detenir la Guàrdia Civil abans que es facin mal, en facin a algú o, pitjor, acabin cometent algun delicte.

Quan la Guàrdia Civil sosté que l'independentisme ha fet servir tàctiques de "delinqüència organitzada" només hi caben, en bona lògica, dues conclusions: o tota acció política és delicte per se per la Benemèrita o a tot el que no entenen  en diuen delinqüència organitzada; igual que els metges et diuen que tens un virus quan no saben què tens exactament.
L'obsessió per identificar "cervells" i "ideòlegs" al Procés ens remunta a dècades enrere, quan pensar i tenir idees constituïa delicte i estava penat amb la presó. Considerar perseguible la producció d'un documental sobre una idea que pot presentar-se a unes eleccions i una aspiració tan legítima com representa la independència és un pur deliri. La llista de sospitosos creix cada dia sense més criteri aparent que anar incloent a tots els prèviament assenyalats com a còmplices o equidistants durant la batalla política i anar eliminant candidates o candidates potencials. Algun dia, quan passi aquesta histèria neoespanyolista i es jutgin els fets, algú haurà de respondre penalment per semblants abusos per pura higiene democràtica.

Es confirma que a Catalunya tenim un problema més greu i urgent de formar un govern: detenir la Guàrdia Civil abans que es facin mal, s'ho facin a algú o, pitjor, acabin cometent algun delicte. Si algú no deté la Guàrdia Civil acabarem entrant a la llista de imputables els acadèmics i intel·lectuals que no siguem obertament hostils a l'independentisme, els futbolistes que no es neguin a jugar fins que no hi hagi una sola estelada a les grades o els consumidors que comprin en establiments que només retolin en català.

El dret penal i la justícia penal són restrictius per definició i es regeixen pel principi de mínima intervenció. Els guia la certesa, no la suposició, perquè afecten drets i llibertats i el seu ús extensiu genera danys irreparables i costos inassumibles per a una democràcia. Les causes generals estan expressament prohibides per l'ordenament jurídic espanyol. Tampoc les forces de l'ordre o els jutges poden estendre artificial i voluntariosament la seva acció i les seves imputacions sense més base que el seu personal i intransferible convenciment sobre la culpabilitat dels investigats, o sense més indicis que apreciacions, hipòtesis, judicis de valor, powerpoints i agendes.

Les caces de bruixes són incompatibles amb la democràcia i el "si és vostè innocent segur que no li importa acompanyar-me a comissaria per demostrar-ho" només val en les dictadures i en els estats policials. Tota la resta, excuses. antón losada - nacional.cat

ELS ATACS A LA LLENGUA 18.2.18

Des de l'aparició del "Manifiesto de los 2.300", el 1981, l'ofensiva contra la immersió lingüística des de sectors intel·lectuals, polítics i judicials ha estat un tret característic de la política espanyola respecte a Catalunya.

Des de la Guerra de Successió i la victòria felipista (1714), la castellanització de la societat catalana ha estat un objectiu constant de l'Estat borbònic. En el molt llunyà 1715, el Consell de Castella ja va emetre una ordre contra la llengua catalana en què es prohibia "escribir y hablar sobre ella en las escuelas". Regnava Felip V, vencedor de Catalunya. Els temps han canviat. Ara, l'objectiu es presenta més subtil: aconseguir que un 25% de les matèries s'imparteixin en la llengua de Castella. Aquesta és la finalitat enunciada pel ministre Méndez de Vigo després del darrer consell de ministres. Això, de moment. La pretensió del govern espanyol d'anorrear la immersió lingüística ha generat una forta repulsa a la societat catalana, però és un episodi més d'una llarga cadena històrica.

Carles III, en la seva Reial Cèdula del 1768, oficialitza més la prohibició d'emprar el català a les aules. No serà fins a finals del XIX que la llengua pròpia comença a aixecar el cap, però amb moltes dificultats. Com la campanya per impedir que el catecisme s'ensenyés en català e 1902, una dèria del ministre Romanones, i això que era un govern pretesament liberal. El franquisme va superar tot el que s'havia viscut abans quant a persecució cultural i la llengua no va poder refer-se i obtenir el reconeixement que li pertocava fins a la recuperació de les institucions pròpies el 1977. Des de la transició, però, els intents de recuperar el "terreny perdut" per part de l'Estat i de sectors anticatalanistes han estat constants. Veiem-ne els episodis més virulents.

Una ofensiva de la intel·lectualitat espanyolista

El 1981 es va produir el primer brot de catalanofòbia lingüística des de la mort de Franco. En aquest cas, dins mateix de Catalunya. Amb l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un seguit d'agitadors mediàtics i intel·lectuals, molts d'ells propers en aquell moment a partits d'esquerres però furibundament anticatalanistes, van aixecar la veu per denunciar la suposada "discriminació del castellà".

L'assumpció de competències en ensenyament per part de la Generalitat va generar irritació en un petit sector, però molt sorolós dels mestres, que veien en els cursos de reciclatge en català una amenaça. El manifest deia, entre altres perles: "De llevarse adelante el proyecto de implantar progresivamente la enseñanza sólo en catalán –no del catalán, que indudablemente sí defendemos–, los hijos de  los emigrantes se verán gravemente discriminados y en desigualdad de oportunidades con relación a los catalanoparlantes".

El manifest va causar un fort impacte, va ser esbombat pels mitjans espanyols (cal destacar de manera especial Diario 16) i va suposar l'aparició d'un personatge fins aleshores desconegut: Federico Jiménez Losantos.

Contra la normalització de la llengua

En el camí cap a la recuperació de la llengua pròpia, va ser fonamental la llei de normalització lingüística (1983), que va donar un marc de garantia jurídica per consolidar el català com a llengua vehicular. Contra aquesta realitat van proliferar a partir d'inicis dels noranta un seguit d'entitats aparentment defensores del bilingüisme. Van destacar l'associació Miguel de Cervantes, formada per un col·lectiu de mestres de secundària, la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano (CADECA), fundada per un pare que protestava en defensa del dret del seu fill a ser escolaritzat en castellà, i les associacions Padres por el Bilingüismo i Profesores por el Bilingüismo.

Aquests atacs, malgrat tot, sempre van tenir un impacte menor. Els grups de pares que exigien que la primera ensenyança fos en castellà mai van depassar algunes desenes i les seves demandes foren acceptades (la llei els acollia). Però convenientment nodrides pels rotatius madrilenys, van crear un clima de neguit en el teixit social. El pitjor, però, estava per arribar.

1996: neix el Foro Babel

L'any 1996 és una data clau en l'ofensiva espanyolitzadora a Catalunya. Mentre que les entitats esmentades anteriorment mai van superar un espai molt marginal, l'aparició del Foro Babel va representar un salt qualitatiu. La presència de noms de rellevància en el nou col·lectiu, on va destacar Francesc de Carreras -fill d'una nissaga il·lustre de la burgesia catalanista-, al costat de gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa, Xavier Pericay o Iván Tubau, i el suport rebut des de mitjans espanyols, inclòs El País, va ser vist com un intent molt ben travat contra la catalanització.

Babel va llençar diversos manifestos en què escometia contra la immersió lingüística. L'argumentari era aparentment "progressista" i al·ludia al risc que supooava, segons ells, "no tratar conforme al priincipio de igualdad la pluralidad cultural". Ja es parlava explícitament d'adoctrinament nacionalista a les escoles i de la suposada manipulació dels llibres de text escolar. Era 1996, un any significatiu en la política espanyola: va ser el de la fi del govern socialista i l'arribada al poder del PP d'Aznar, que tenia en els seus objectius el combat ideològic amb el nacionalisme català. 

El paper de la FAES

Si el govern Aznar, en la seva segona legislatura, ja va mostrar la seva ànsia espanyolitzadora, el paper de José María Aznar va ser determinant en l'enduriment del discurs catalanofòbic des del poder de l'Estat. Va ser precisament un dels fundadors del Foro Babel, Xavier Pericay, qui va dirigir un estudi de la fundació FAES, liderada per l'expresident espanyol, sota el títol ¿Libertad o coacción? En ell, Pericay -antic corrector  de català- defensava una acció política de l'Estat en l'àmbit lingüístic davant l'intent evident segons ell, d'"arrinconar el castellano". Des d'aleshores, la fundació ha estat una de les abanderades de tota acció en contra de la immersió.   

     

Ciutadans, rere la petjada babèlica

L'any 2006 va néixer Ciutadans de Catalunya, una plataforma cívica on hi eren actius alguns dels fundadors del Foro Babel, com Francesc de Carreras i Arcadi Espada. Els impulsors s'aplegaven a sopar en el restaurant El Taxidermista. El propòsit era el mateix que amb el Foro: llençar una "croada" contra la immersió lingüística. però la decisió tenia una finalitat molt més política. Havia començat el camí que duria a la conversió del col·lectiu en un partit polític.  

Ciutadans va entrar al Parlament amb tres diputats en les eleccions del 2010. Des d'aleshores, el seu ascens ha estat continuat: 9 diputats el 2012, 25 escons el 2015 i primera força parlamentària amb 36 diputats elegits el 21-D. El de Ciutadans ha estat el principal èxit de l'espanyolisme a Catalunya des de la fi de la dictadura.    

El front judicial

En els darrers anys, diverses batalles judicials entorn la llengua han suposat obrir una escletxa en l'edifici lingüístic construït amb tant d'esforç des de la societat i les institucions catalanes. La sentència del TC del 2010 contra el nou Estatut, arran d'un recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP, declara inconstitucional el terme "preferent" referit a l'ús normal del català en l'administració i els mitjans (article 6.1). La sentència estableix que el català pot ser "llengua vehicular", "pero no la única que goce de tal condición". Els qui defensen que la sentència del TC va ser poc dolorosa haurien de rellegir aquest episodi.

A partir d'aquesta sentència, es va obrir la veda en el front judicial i tant el Tribunal Suprem com el TSJC han emès diverses sentències restrictives respecte al català, com establir que la llengua pròpia no pot ser preferent en la funció pública. Una de les sentències fruit de la del TC és la que va emetre el Suprem el juny del 2012, anul·lant el decret del departament d'Ensenyament que fixaven el català com a vehicular en el segon cicle d'educació infantil (3 a 6 anys).   

En el pla legislatiu, la llei 8/2013 d'educació del ministre de Cultura José Ignacio Wert (primer govern Rajoy) va suposar un altre avenç de l'espanyolització, al facilitar que es pogués exigir a un centre escolar impartir una part de les matèries en qualsevol de les llengües oficials. El mateix ministre va aixecar polseguera a l'explicitar la finalitat d'"espanyolitzar els nens catalans".  

Les institucions espanyoles s'afegeixen a l'atac

En tot aquest procés contra la llengua del país ha tingut una incidència destacada el posicionament de les més altes institucions de l'Estat. Van ser molt impactants els posicionaments de diferents acadèmics de rellevància en contra de la immersió. Un cas emblemàtic va ser el de Gregorio Salvador, filòleg i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, que en diverses ocasions va causar indignació amb declaracions minimitzant la persecució del català durant el franquisme o acusant la Generalitat d'implantar una "dictadura lingüística" i discriminar el castellà. Però també la Corona va fer posicionaments sorprenents.

A Espanya, el rei no governa, però dona indicis de per on van les coses. En el combat contra el català les declaracions de rellevants acadèmics o del mateix cap de l'Estat han jugat un paper clau. Joan Carles I, en el seu discurs de concessió del Premi Cervantes del 2001, va dir: "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentros. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Aquelles paraules van ser considerades com un senyal de llum verda per a l'ofensiva que ja havia començat contra la normalització lingüística a Catalunya.   - Pep Martí - naciodigital.cat.

I ara, torna a aparèixer la questió de la llengua a l'escola per la lluita fratricida entre Pp i C's, que havien aparcat el tema. N'hi ha que diuen que és una manera de presionar per part del Govern del Pp, perquè aqui es formi Govern d'una vegada, un Govern que a ells els hi agradi, clar. De totes maneres, això té mala peça al teler, com que hem perdut, com que ens han golejat per 12-O (dic ens quan hauria de dir els), the broquil is over que diria Barberà, el 155 no se n'anirà mai més o estarà latent com una espasa de damocles, o sia que no hi ha res a fer. Captius i desarmats els catalans, perduts bous i esquelles, poden fer el que vulguin. De  nou, gracies als dirigents independentistes, moltes gracies, mai tan pocs havien fent mal a tants.

TANCAR ELS CAFÈS 16.2.18

Desconfieu dels governs que volen convertir-se en guardians de la veritat. Per molt temptador que pugui semblar legislar contra les notícies falses, és tan erroni com perillós. 

Abans de Facebook, estaven els cafès. Al segle XVII, el pànic es va apoderar de la reialesa britànica perquè temien que aquests nous salons per bevedors es convertissin en fòrums d'oposició política. L'any 1672, Carles II va emetre un decret "per a restringir la divulgació de notícies falses" que estaven ajudant "a alimentar les ments dels bons súbdits de sa majestat d'una enveja i insatisfacció universal".

Ara, 350 anys després, legisladors de tot el món tracten de fer el mateix. La setmana passada, el comitè de Cultura, Mitjans i Esports de la Cambra dels Comuns va volar a Washington per reunir-se amb representants de les grans tecnològiques entre les que hi eren presents Facebook, Twitter i Google. El títol de la sessió ressonava a l'època de Carles II: "Com poden les xarxes socials ajudar a frenar la difusió de notícies falses?".

Si hi ha una llarga història de por al voltant de les notícies falses, també n'hi ha al voltant de les notícies falses en si. El 1924, quatre dies abans d'unes eleccions generals, el Daily Mail va publicar la carta de Zinoviev, una suposada directiva procedent de Moscou per als comunistes britànics per mobilitzar les "forces simpatitzants" a favor del Partit Laborista. Els laboristes van perdre les eleccions estrepitosament.

Arran dels disturbis de Broadwater Farm a 1985, en què el policia Keith Blakelock va ser assassinat a cops de matxet, la policia i la premsa van organitzar una esgarrifosa campanya contra el principal sospitós, Winston Silcott, al qual van arribar a descriure com "la bèstia de Broadwater Farm". Condemnat pràcticament sense proves, va ser alliberat als tres anys després que es demostrés que la policia havia manipulat les seves notes durant els interrogatoris.

El 1989, The Sun, alimentat per mentides de la policia, va dirigir una campanya de desprestigi contra els aficionats del Liverpool després que 96 seguidors morissin a Hillsborough, aixafats després que se'ls obligués a entrar en una grada abarrotada de gent. The Sun va inventar històries sobre fans borratxos com la causa del desastre.

L'any 2003, a l'avantsala de la guerra de l'Iraq, les pàgines de tots els diaris de tot el món estaven plenes de notícies sobre les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. I així successivament. Les mentides que es fan passar per notícies són tan velles com les notícies mateixes. Avui no són noves les notícies falses, sinó els proveïdors d'aquestes notícies falses. En el passat, només els governs i les persones importants podien manipular a l'opinió pública. Ara, pot fer-ho qualsevol que tingui accés a internet. De la mateixa manera que l'elit ha perdut el seu control sobre l'electorat, també s'ha debilitat la seva capacitat per a ser guardians de la informació, de definir el que és cert del que no ho és.

Aquí ens trobem amb un altre canvi més. En el passat, els poderosos van manipular els fets per presentar les mentides com realitats. Avui, les mentides s'accepten sovint com a veritats perquè la noció mateixa de veritat s'està fragmentant. Ara la "veritat" té poc més significat que "això és el que crec" o "això és el que crec que hauria de ser veritat".

Sobre qüestions que van des del Brexit fins als matrimonis entre persones del mateix sexe, totes les parts s'aferren a un punt de vista com si aquest fos la veritat, rebutjant participar en posicions "alternatives". Tal com Donald Trump ens ha mostrat de manera tan clara, cridar "notícia falsa!" s'ha convertit en una manera de descartar veritats inconvenients. Des de la Xina fins a Filipines, els règims solen donar la culpa a les "notícies falses" per imposar la seva censura i per aixafar la dissidència.

És per això pel que hauríem d'anar amb compte amb moltes de les solucions a les notícies falses que proposen els polítics europeus. Aquest tipus de solucions fan més aviat poc a l'hora de desafiar la cultura de les veritats fragmentades. Més aviat el que busquen és restaurar a guardians de la informació més acceptables, perquè Facebook o els governs defineixin el que és i el que no és veritat.

A Alemanya, una nova legislació obliga les xarxes socials a eliminar publicacions que propaguin notícies falses o discurs que inciti a l'odi en 24 hores. En cas contrari, podrien rebre multes de fins a 50 milions d'euros. El president francès, Emmanuel Macron, ha promès prohibir les notícies falses a internet durant les campanyes electorals. Realment estem disposats a desfer-nos de les notícies falses d'avui per tornar a aquells dies en què només les notícies falses eren les notícies falses oficials? En 1675, Carles II va emetre un nou "decret per a la supressió dels cafès" perquè "diverses informacions falses, malicioses i escandaloses es van expandir per l'estranger". El rei va dir que "calia tancar i suprimir els cafès". Els intents de controlar les notícies falses d'avui a través d'equivalents contemporanis són intents igual de equivocats i perillosos. Els amos d'aquests cafès del segle XVII es van veure obligats a acceptar que només els "homes lleials" rebessin una llicència per regentar aquests negocis. També van fer la promesa d'informar el rei de qualsevol cosa "que escoltessin o sabessin i pogués ser perjudicial per al Govern". Hauríem de tenir compte amb el que desitgem, i ja que no podem o no hauriem de tancar els cafès, potser si s'hauria d'estudiar la possibilitat de tancar Twitter, encara que ja sortiria de seguda una xarxa similar on els eixelebrats continuessin publicant les seves bestieses, falses o no.

SUPREMACISTES 16.2.18

El principal problema de la majoria d'espanyols, o almenys dels opinadors espanyols dels diaris de Madrid que influeixen i molt sobre els seus lectors, és la ignorància, el desconeixemente, el poc que han viatjat i coneixen de Catalunya, o directament la mala fe, alló que deia Machado d'Espanya: envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.

Vegeu i llegiu aquest vomitiu article a l'ABC del seu sots-sotacarro-director, un tal Luis Ventoso, que potser s'hauria de dir Ventosidades en comptes de Ventoso. És un missatge que com la pluja fina a base de repetir-lo va quallant entre la gent i fa que apareixin indigents mentals que diguin bestieses com aquesta.

El primer que se m'acut, és que si alguna cosa s'ha fet una mica bé a Catalunya, és la llei de normalització lingüística, que ha servit més que res per evitar la desaparició del català, la llei de normalització a TV3 i la radio en català, la bona i amb molta audiència de radio que es fa en català. I això és el que cou i no suporten, sense adonar-se'n desde la meseta, que de fet tant el català com el castellà són dialectes o hereus del llatí, i que per tant, el català és anterior en el temps al castellà atès que hom sàpiga els romans no varen venir a la península en helicòpter. Però clar, la nació més antiga del món, que de fet ja existía quan algú va crear el món, o sia després de la nació catalana, això no ho entén, no ho vol entendre i no ho suporta, i arribats a aquest punt, és quan un enten que hi hagi gent que es vulgui separar d'aquesta entelequia rancia, ignorant i supremacista, llàstima que els que comanden aquesta separació ens hagin traït, mentit i hagin estat uns passarells que ens han dut a retrocedir a l'any 1978. A tots ells, uns i altres, moltes gracies.

PER PROCLAMAR LA REPÚBLICA, ENS CALEN HEROIS 15.2.18

Per fer la revolta, per assolir la independència, per proclamar la república, calen herois, o almenys un heroi - diuen -. Més no són temps pels herois ni per l'épica, si l'ùnic heroi que tenim és a Brussel·les i és el pito del sereno de tothom, fins al punt que n'hi ha un que s'ha tatuat la seva cara al cul, vol dir que ho tenim fotut. Som la riota de mig món amb la divisió permanent i el cainisme del món independentista. 
Bé està això de desacreditar l'heroisme, perquè un heroi és sempre una bestia perillosa i un exemple desmoralitzador. Però també pot resultar perillos desprendre's de tota reserva d'heroïsme. Mentre l'enemic no farà el mateix - no es desheroïtzarà -, convindrà conrear els propis herois. Ni que sigui per poder-los oposar als herois contraris, a l'hora de la veritat. Més que d'herois estem curulls d'indiferents: Guerres, fams, opressions... Els crims quotidians de la nostra societat són tan monstruosos com insistits, ja ens ho avisaba Fuster. El major de tots, però, és d'havernos-hi acostumat fins al punt de fer-nos-en cómplices per indiferència. El problema és que els herois actuals no són tendencia, avorreixen al personal i acaben sent la riota del sumsum i del corda.
Potser el que necessitem més que herois, és professionals de la gestió, gestors seriosos, al cap i a la fi la Generalitat no és més que una gestoria, amb 155 o sense,  i tampoc pot aspirar a ser gran cosa més, amb herois no sense.