Per fer la revolta, per assolir la independència, per proclamar la república, calen herois, o almenys un heroi - diuen -. Més no són temps pels herois ni per l'épica, si l'ùnic heroi que tenim és a Brussel·les i és el pito del sereno de tothom, fins al punt que n'hi ha un que s'ha tatuat la seva cara al cul, vol dir que ho tenim fotut. Som la riota de mig món amb la divisió permanent i el cainisme del món independentista. 
Bé està això de desacreditar l'heroisme, perquè un heroi és sempre una bestia perillosa i un exemple desmoralitzador. Però també pot resultar perillos desprendre's de tota reserva d'heroïsme. Mentre l'enemic no farà el mateix - no es desheroïtzarà -, convindrà conrear els propis herois. Ni que sigui per poder-los oposar als herois contraris, a l'hora de la veritat. Més que d'herois estem curulls d'indiferents: Guerres, fams, opressions... Els crims quotidians de la nostra societat són tan monstruosos com insistits, ja ens ho avisaba Fuster. El major de tots, però, és d'havernos-hi acostumat fins al punt de fer-nos-en cómplices per indiferència. El problema és que els herois actuals no són tendencia, avorreixen al personal i acaben sent la riota del sumsum i del corda.
Potser el que necessitem més que herois, és professionals de la gestió, gestors seriosos, al cap i a la fi la Generalitat no és més que una gestoria, amb 155 o sense,  i tampoc pot aspirar a ser gran cosa més, amb herois no sense.