L'ANOMIA CATALANA

No és la primera vegada que es diu. L'independentisme és més una expressió d'agonia que d'il·lusió. Més que una corrent esperançada, és el cant d'un cigne. Aquesta visió de l'independentisme no ha de ser interpretada com una censura,  sinó com un intent d'interpretar sense afany caricaturesc un fenomen que hem vist créixer en pocs anys a ulls vista. Per què el corrent independentista és tan fort, persistent i cec a les dificultats, o a les improvisacions canviants dels seus líders.

Les respostes a aquesta pregunta per part de la premsa de Madrid i, fins i tot, de Barcelona són generalment despectives: és com una secta religiosa, és la conseqüència de l'adoctrinament televisiu, és un populisme de manual... etcètera. Però el món actual està massa connectat per reduir el comportament de dos milions llargs de catalans a l'adoctrinament mediàtic (TV3 és només un dels molts canals als que tenen accés). No és doncs un problema d'Anomia dels catalans. Les causes són molt mes profondes i venen de lluny.

Els antropòlegs expliquen que una de les característiques més evidents de les actuals societats europees és l'obsolescència dels instruments de transmissió de conviccions. La societat catalana és, com totes les occidentals, incrèdula i desconfiada. A Catalunya, com a Europa, han entrat en crisi des de fa anys els tradicionals instruments de difusió de valors: l'escola ja no funciona com a sembradora de creences, de la mateixa manera que estan en fallida altres institucions tan fonamentals per a la pervivència de valors com la família i la política.

L'interrogant s'imposa: És possible trobar una solució per a la anòmia si no se sap quina és la causa de la mateixa? Catalunya ha estat exercint el dret a l'autonomia des de 1980 en el marc previst en la Constitució i en l'Estatut d'Autonomia amb absoluta normalitat. Va renovar la seva voluntat de continuar exercint aquest dret a l'autonomia reformant el seu Estatut d'Autonomia complint escrupolosament amb el procediment de reforma previst en el propi Estatut ia la Constitució, pactant la reforma amb les Corts Generals i sotmetent-la a referèndum. Entre 2006, any d'aprovació de la Reforma, i 2010, Catalunya va continuar exercint el dret a l'autonomia sense que es plantegés cap problema digne de menció ni en la convivència a l'interior de Catalunya, ni en la relació entre Catalunya i l'Estat.

Tant la convivència a Catalunya com la seva relació amb l'Estat comencen a deteriorar-se en 2010, a partir del moment en què es fa pública la STC 31/2010. Fins a aquest moment el bloc de la constitucionalitat, Constitució+Estatut d'Autonomia, comptava amb una acceptació extraordinàriament majoritària de la població, al voltant del 80%. Així havia estat des de 1980 ininterrompudament, com la sèrie d'estudis del CIS testifica. Així continuava sent després de la Reforma de 2006, ja que no es pot oblidar que va ser aprovada per més del 90% dels parlamentaris catalans i per gairebé el 80% dels ciutadans en el referèndum.

Aquesta adhesió ciutadana al bloc de la constitucionalitat, a la fórmula d'integració de Catalunya a l'Estat desapareix amb la STC 31/2010. A partir d'aquest moment, els ciutadans de Catalunya, d'acord amb els resultats de tots els estudis d'opinió solvents, es manifesten partidaris al voltant del 80% a la convocatòria d'un referèndum, perquè els ciutadans es pronunciïn sobre la seva relació amb el estat. La STC 31/2010 va provocar una transferència gairebé exacta del percentatge que recolzava el bloc de la constitucionalitat al qual dóna suport al referèndum.

D'aquí ve el que Santiago Muñoz Machado qualifica d'anomia i jo vinc qualificant de desordre. Catalunya s'ha quedat sense Constitució Territorial, perquè la Constitució Territorial era el Pacte entre el Parlament i les Corts Generals i la STC 31/2010 va desautoritzar el Pacte i va desconèixer el resultat del Referèndum. L'Estatut després de la STC 31/2010 va deixar de ser l'Estatut pactat pel Parlament i les Corts i ratificat pels ciutadans, per passar a ser Estatut imposat a Catalunya pel PP a través del Tribunal Constitucional. Amb aquesta norma no es pot exercir un dret que pugui qualificar-se de dret a l'autonomia.

Santiago Muñoz Machado va conèixer la dictadura del general Franco. Era catedràtic d'Universitat quan va morir el dictador i sap, per tant, perfectament, que una Dictadura no necessita una Constitució. Però sap també perfectament que una Democràcia no pot viure sense Constitució. La Constitució no resol cap problema que se li planteja a qualsevol persona en la seva vida en societat, però sense ella no es resol cap. La Constitució en Democràcia és la condició sine qua non perquè qualsevol problema que es plantegi en la convivència trobi una resposta política jurídicament ordenada. Sense Constitució no hi pot haver ordre en la convivència en Democràcia.

I a Catalunya no hi ha Constitució des de 2010. La hi ha formalment, però no materialment. Perquè la Constitució és una norma que exigeix ​​l'adhesió ciutadana perquè pugui produir efectes. És l'única norma de l'ordenament jurídic de la Democràcia que exigeix ​​aquesta adhesió ciutadana. L'única. Sense ella, la Constitució és estèril.

Aquí, a l'esterilitat de la Constitució, està l'origen del desordre, de la repetició d'eleccions, amb resultats que ballen en totes les direccions imaginables, de la descomposició de la coalició nacionalista, CiU, que havia dirigit Catalunya des de 1984 i havia contribuït fins i tot des d'abans d'aquesta data a la governabilitat de l'Estat, de les innombrables intervencions del Tribunal constitucional, de la convocatòria d'un referèndum el 2014 i un altre el 2017, d'una reforma de la Llei Orgànica del Tribunal constitucional que ho desnaturalitza com a òrgan constitucional , de l'aplicació de l'article 155 CE, primer cop que es produeix una suspensió de la Constitució des de 1978, de la convocatòria d'eleccions i activació simultània de querelles contra els nacionalistes que concorrien a les mateixes ... i, per si faltava alguna cosa, de la intervenció del Rei desconeixent la seva posició com a Monarca Parlamentari en la nostra Constitució.

Aquesta és la situació complexa en què ens trobem. I la solució no està en les mans dels governants catalans exclusivament, com pretén Santiago Muñoz Machado. O hi ha una solució pactada o no n'hi ha. Ni per a Catalunya ni per a Espanya.