La procrastinació és un art o un vici molt arrelat arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: 'no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy', o sia, la procrastinació és deixar quelcom per demà, o més tard. No seria negar-se a fer una cosa com Bartleby, no! el procrastinador no es nega a fer una cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que l''endemà tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà cap decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.
Sol succeir que al procrastinador li costa encara més del que caldria la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més a més tens les despeses del retorn, o deixar d'endreçar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.
Quantes vegades no s'arregla algun fòtil de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estàn gairebé esgotades, etc i aixó comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament.
El clàssic 'Vuelva usted mañana' tant espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desidia, droperia o burocràcia, vaja.
Al llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte 'La llei d'Emmet' "El temor a realitzar una tasca consumeix més temps i energía que fer la tasca en si mateixa"

En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la Procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es va pospossant, i sembla coherent dins l'univers procrastinador. Deia al començament que la procastinació és un art o un vici molt extès a la Península Ibèrica; en parla Juli Capella a elperiodico: 

 Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Existeix una paraula per definir aquesta tendència d’ajornar les accions: procrastinació. I s’està convertint en l’estratègia de qui pren les decisions públiques. El professor Piers Steel ha creat una equació que ho explica, M=ExV/IxR. La Motivació és directament proporcional a l’Expectativa i el Valor de l’objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Endarreriments. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m’apuntaré al gimnàs, demà. Típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d’aquesta tendència són bàsicament no estar decidit de veritat, o bé voler fer-ho d’una forma perfecta, esperant en va trobar l’ocasió ideal. Cadascú pot tenir la seva excusa, però el més greu de tot és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. A simple vista semblaria que ho fan per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d’estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s’arreglin sols o que la gent se n’oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure vivenda, però a canvi munten unes festes de luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu en posposició. Seguint Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L’important ja ho faran demà. Sens falta, o millor demà passat.