A vegades, quan ho hem intentat tot, tot, realment tot, i un es juga la pell, la salut mental o física per culpa d'un individu decidit a fer-nos mal, no podem evitar-ho. Fer un principi absolut de la no-violència és donar raó a priori l'adversari disposat a utilitzar tots els mitjans. Si el món fos ideal, no necessitaríem arribar a aquests extrems, és clar, però no ho és i, en termes de salut personal, la violència pot aconseguir el que la seguretat pública, la moral, la salut mental, no aconsegueixen obtenir tot els seus esforços, per separat o en conjunt. La violència és un mal necessari, privar-se d'ella equival a declarar vencedor a l'individu convençut de no renunciar-hi, i aquest espècimen no desapareixerà, desgraciadament.

Malauradament, constatem que el recurs a aquesta arma comporta un moviment que només impedeix la destrucció d'un dels dos protagonistes. Recórrer a ella és confirmar la nostra incapacitat per acabar amb l'odi que tenim contra qui la dirigim. Abans del cop donat i després, el mal sentiment persisteix, invariable, absolutament intacte. La violència és defensable moralment quan s'atura un procés que amenaça de ser destructiu i catastròfic, en cas que sigui defensiva. En canvi, la  violència ofensiva és insostenible: la història dels homes i la de les nacions procedeix, però, d'aquesta tètrica energia que actua com a motor de la història.
La violència és una potència natural produïda gairebé sempre per mecanismes semblants: una amenaça sobre el territori real o simbòlic que controlem (Un tros de terra, però igualment un objecte posseït, una identitat que pensem amenaçada, o una persona sobre la qual creiem tenir drets) i del que temem ser desposseïts. Allà on l'altre posa en perill la meva possessió, reacciono instintivament. La guerra està naturalment inscrita la naturalesa humana; la pau, en canvi, procedeix de la cultura i de la construcció, de l'artifici i de la determinació de les bones voluntats.

La violència aflora en cada moment de la història: tenyeix la intersubjectivitat - (La relació entre els éssers) i la internacionalitat (la relació entre les nacions). En l'origen, suposa una incapacitat per parlar-se, una impossibilitat per liquidar la querella per mitjà del llenguatge, recorrent només a les paraules: educades, curoses però també fermes, clares, o fins i tot vehements, greus. De l'explicació a l'insult passant pel to apassionat, un espectre important de possibilitats s'ofereix a les bones voluntats desitjoses de resoldre una dificultat evitant arribar a les mans. Els que no dominen les paraules, parlen malament, no troben explicacions, són preses destinades a la violència. No saber o no poder expressar-se condueix aviat a les solucions que impliquen la força física.

La lògica és sempre la mateixa. Les seves petjades tracen la història: amenaces,
intimidacions, execucions, destruccions. La gradació s'adverteix en totes les cultures i civilitzacions: les nacions en conflicte fan ús de la violència segons aquestes modalitats. La història es confon molt sovint amb la narració d'aquestes tensions o de les seves resolucions, molt més que amb la dels seus prevencions. No s'escriu prioritàriament la història dels esdeveniments feliços, de les relacions normals i pacífiques. fins i tot, Hegel (1770-1831) va afirmar que els pobles feliços no tenien història.

antimanual de filosofia - Michael Onfray