¿SOBRE QUI BOLCAR L'ODI? 1.3.18

No odio a ningú; però l'odi ennegreix la meva sang i crema aquesta pell que els anys van ser incapaços de curtir. Com domar, sota judicis tendres o rigorosos, una esgarrifósa tristesa i un crit d'espellat? Vaig voler estimar la terra i el cel, els seus gests i les seves febres, i no vaig trobar res que no em recordés la mort: flors, astres, rostres, símbols de marciment, lloses virtuals de totes les tombes possibles! El que es crea en la vida, i la ennobleix, s'encamina cap a un fi macabre o vulgar. L'efervescència dels cors ha provocat desastres que cap dimoni s'hagués atrevit a concebre. quant vegeu un esperit inflamat, podeu estar segurs que acabareu per ser víctimes seves. Els que creuen en la seva veritat -els únics dels que la memòria dels homes guarden empremta- deixen darrere seu el sòl sembrat de cadàvers. les religions compten en el seu balanç més crims dels que tenen en el seu actiu les més sagnants tiranies i aquells a qui la humanitat ha divinitzat superen de lluny els assassins més conscienciosos en la seva set de sang. 

El que proposa una fe nova és perseguit, tot esperant que arribi a ser al seu torn perseguidor: les veritats comencen per un conflicte amb la policia i acaben per recolzar-se en ella; doncs tot absurd pel que s'ha patit degenera en legalitat, com tot martiri desemboca en els pá grafs d'un codi, a la sosera del calendari o en la nomenclatura dels carrers. En aquest món, fins al mateix cel arriba a ser autoritat; i s'han vist períodes que només van viure per a ell. Medievos més pròdigs en ​​guerres que les èpoques més disolutes, creuades bestials, falsament tenyides de sublimitat, davant les quals les invasions dels huns semblen entremaliadures d'hordes decadents. 

Les gestes immaculades es degraden en empresa pública; la consagració enfosqueix el nimbe més aeri. Un àngel protegit per un guàrdia civil: així moren les veritats i expiren els entusiasmes. N'hi ha prou que una revolta tingui raó i que crei entusiastes, que una revelació es propagui i una institució la confisqui perquè els estremiments altre temps solitaris -caíguts en sort a uns quants neòfits pensatius- s'emporquen en una existència prostituïda. Que m'assenyalin en aquest món una sola cosa que comencés bé i que no hagi acabat malament. les palpitacions més orgulloses s'enfonsen en una claveguera, on deixen de bategar, com arribades al seu terme natural: aquesta decadència constitueix el drama del cor i el sentit negatiu de la història. Cada «ideal» alimentat, en els començaments, amb sang dels seus sectaris s'esvaeix quan l'adopta la massa. Vet aquí la pila de aigua beneïda transformada en escupidera: és el ritme ineluctable del «progrés»... En aquestes condicions, ¿sobre qui bolcar l'odi? Ningú és responsable de ser i encara menys de ser el que és. Afectat d'existencia, cadascun pateix com un animal les conseqüències que se'n deriven. així és com en un món en què tot és odiós, l'odi arriba a ser més vast que el món i per haver superat el seu objecte, es anulat.

E.M.CIORAN - Breviari de putrefacció

ESTUDI EVOLUTIU SOBRE L'ESPÈCIMEN RAJOY 1.3.18

• El subjecte M. Rajoy empra una sofisticada eina evolutiva que li permet resistir qualsevol amenaça ambiental.

Aquest text és un extracte de l'article publicat a Evolution Science per la professora María Jesús Piñol, directora del Laboratori de Biologia Evolutiva de la Universitat de Nova York. El present estudi se centra en el subjecte M. Rajoy per constituir un excepcional exemple d'adaptació evolutiva. Fins al moment, es considerava al 'Sphenodon', un rèptil de Nova Zelanda, l'animal que més ràpid evoluciona del món. Aquest llangardaix, però, ha estat àmpliament superat pel president del Govern espanyol.

Resulta sorprenent la capacitat del subjecte M. Rajoy per modificar els seus patrons de conducta en funció de circumstàncies exògenes. Encara que des d'un punt morfològic no s'aprecia cap canvi en l'individu (si de cas, un envelliment coherent amb el d'un gallec estàndard), l'evolució interna és més pronunciada que la de cap altre organisme pluricel·lular.

El subjecte M. Rajoy empra una sofisticada eina evolutiva que li permet resistir qualsevol amenaça ambiental. Es tracta d'un mecanisme idèntic a l'empleat pel Porquet de Sant Antoni, crustaci terrestre més conegut com bestiola bola. Davant una alteració imprevista de l'entorn, el Sr. Rajoy procedeix a un enrotllament defensiu sobre el seu propi tòrax després del qual roman quiet i silent durant un període indeterminat. Això fa que un potencial depredador pugui confondre el Sr. Rajoy amb una pedra o un objecte decoratiu qualsevol, sense sospitar si més no que es tracta d'un cap d'Estat europeu.

L'espècimen M. Rajoy disposa també d'una estratègia evasiva que inevitablement ens recorda a la del calamar comú. Si aquest mol·lusc dispara un raig de tinta encegador contra els seus agressors, el president llança un raig verborreic d'escassa coherència sintàctica capaç de confondre als seus enemics el temps suficient per garantir la seva fugida. Cal observar que aquesta sofisticada tècnica s'ha anat refinant amb el pas dels anys fins al punt que avui pràcticament cap frase del Sr. Rajoy posseeix ja cap sentit.

És així mateix cridanera la manera en què aquest fascinant individu afronta l'aparició d'espècies invasores, com ara la de A.Rivera. Mentre que la major part d'animals sucumbeixen davant aquest tipus de fenòmens, extingint-se o cedint terreny (vegeu el cas del P. Sánchez), el subjecte M. Rajoy planta cara i resisteix amb inusual empenta.

Es conclou, per tant, que el Sr. M.Rajoy és el fenomen biològic més fascinant des del dodo. Només que el dodo no porta sis anys governant-. - ELDIARIO.ES

L'ÚLTIMA VINYETA DE FERRERES 28.2.18

El Periódico no publica l'última vinyeta de Miquel Ferreres, una vinyeta, en la que criticava la seva sortida del diari. Miquel Ferreres no ha pogut acomiadar-se dels lectors de 'El Periódico' després de 21 anys col·laborant. I no ha estat per la seva pròpia voluntat. Com explica Ara, el diari del Grup Zeta ha decidit no publicar l'últim treball del dibuixant català abans de la seva sortida, col·locant en el seu lloc una altra vinyeta de Leonard Beard. En el dibuix de Ferreres apareixia un 155 gegant (en referència a l'article de la Constitució pel qual ha intervingut el Govern) caient sobre la seva taula de treball, alguna cosa del que ell podia escapar mentre exclamava "Ui, per poc!" . Uns dibuixos que servien de crítica a la decisió de prescindir-ne.

Quan en una entrevista a l'Ara li van preguntar sobre la seva sortida del medi dient-li que "és obvi que el seu discurs genera incomoditat", Ferreres va respondre que "mai li havia passat". Tot i que el dibuixant va explicar que des de la direcció del mitjà mai li van dir que prescindien d'ell per motius ideològics o polítics, sí que va declarar al Nacional que "és evidentíssim que no lligo, com tothom veu des de fa temps".

La postura de El Periódico ha generat multitud de crítiques cap al medi i el seu director, Enric Hernández. A més, ha provocat un altre "efecte Streisand", ja que són molts els que han sabut de l'existència d'aquesta vinyeta després de conèixer que no havia estat publicada per una decisió editorial. Aquests retrets han arribat també des de sectors de l'independentisme. Algun dia s'haurà d'evaluar el mal que ha fet i fa Hernández a el Periódico, però em temo que serà ja massa tard. És el jorn dels miserables.

LA POR QUE HO INUNDA TOT 27.2.18

 «Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari...»

... i resulta que un dia, el cunyat d’Oriol Junqueras t’explica, que des de la presó, Junqueras li escriu contes als seus fills, el Lluc i la Joana, de 5 i 2 anys, perquè la Neus, la seva dona, els hi llegeixi al vespre. Així, el pare pot continuar acotxant-los abans d’anar a dormir i els nens poden continuar sentint la seva presència, saviesa, imaginació i diversió com si fos a prop. Per exemple, el Lluc fa ben poc que ha anat al CosmoCaixa i està obsessionat amb els dinosaures, ens explica. El pare li diu que per molt grans que puguin ser, la balena blava que encara navega pels oceans continua superant-los a tots ells. Aquell dia es fa present, a través de la minúscula aparença d’un conte, el desastre que implica una presó errònia.

La presó preventiva de Junqueras, com la de Forn, Cuixart i Sánchez, és el forat negre que ho absorveix tot. És el premi, un cap sobre una safata, pels que clamen mà dura. També és el punt de fuga pels que, honestament, van creure a la tardor que una aspiració política comportava una negociació política i finalment, una votació. Aquest punt de fuga a l’horitzó és ja, a dia d’avui, el que converteix el conflicte català no en un debat de fons sinó en una persecució .

Avui dia, no hi ha polítics que puguin actuar sense aquest punt de fuga incrustat al cervell. Ho veiem cada dia. El pànic al pas en fals. El dubte en actuar, per evitar l’acció de la justícia. El dubte de dir, per evitar l’acció de la justícia. I després d’això arriba el dubte de pensar, per evitar l’acció de la justícia. L’actual generació de polítics s’ha cremat. I els que els segueixen, la segona corona, difícilment podran resistir amb fermesa davant del mateix dubte que ha cremat als seus antecessors. De fet, ja ho estem veient. El dubte és més fort que la convicció.

Però el problema real no radica ja només en la política. La por s’estén en qualsevol altre àmbit. Des d’un mecànic fins a un humorista. Des del funcionari que fa una publicació a Facebook fins a l’artista que tem que la seva opinió li tanqui portes. De fet, no cal ni tan sols fer públic el pensament polític. Diumenge passat, el màxim responsable de Proactiva Open Arms, Òscar Camps, denunciava que en els últims mesos han patit una caiguda en picat de les donacions precisament perquè són una organització catalana. Aquesta situació, explicava, els deixa sota mínims per poder continuar fent la seva feina per salvar vides al Mediterrani.

El darrer cas és el de Jaume Roures, a qui la Guàrdia Civil ha posat en el seu punt de mira i a qui acusa d’haver format part del Comitè Executiu de l’1 d’Octubre. I l’únic argument que utilitza és haver cedit (per cert, cobrant) les seves instal·lacions per fer les rodes de premsa del govern pel referèndum. I també haver fet un documental sobre l’1-O, “donde se narraron los acontecimientos relacionados con el referèndum, se enaltecieron a las personas que fueron capaces de hacerlo posible y se difundieron los mensajes que interesaban a la causa independentista”. És a dir: l’acusen de fer la seva feina. Donar serveis audiovisuals i periodístics a qui el contracta per fer-ho.

Estem, doncs davant d’aquest escenari. Qualsevol acció que es pugui considerar un suport a l’ideari independentista pot tenir conseqüències tard o d’hora. Sigui en el camp de joc judicial, en l’econòmic o en el laboral. Ja ha començat a no dependre dels tribunals, ni de les resolucions polítiques. L’onada de repressió permet qualsevol exercir-la. Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari. Xavi Bundó | naciósabadell.

5G-PPP: UN HUB TECNOLÒGIC 27.2.18

¿S'en pot anar al MWC de BCN? La resposta és que el risc existeix, ​​almenys fins el 2023, quan finalitza l'actual compromís, afirmen fonts pròximes al GSMA, l'associació que organitza el congrés i que representa més de 800 operadors d'unes 300 empreses. Aquesta es la realitat, el motiu que ens venen desde Nadrid, és que la capital catalana pot deixar d'albergar el Mobile World Congress (MWC) pel clima d'inestabilitat política viscut els últims mesos a Catalunya, que diuen ha generat desconfiança en els organitzadors del congrés. Aquest motiu no s'aguanta per enlloc, ni té cap sentit, malgrat les declaracions de l'infumable ministre d'Indústria i Energia, Álvaro Nadal: "Risc n'hi ha, ara i des d'abans", ha dit Nadal, per a qui el procés sobiranista està "creant un cert nerviosisme" entre els organitzadors del congrés.

L'interès de Dubai a convertir-se en la seu del Mobile neix en un intent de convertir l'emirat àrab a una destinació consolidat de congressos i fires ia potenciar la zona com un epicentre de turisme empresarial, aquest és el motiu real que fa perillar la continuitat del MWC i no el clima que es viu a Barcelona des de fa mesos, com ens estan dient.

Dubai ha estat escollida per albergar l'Exposició Universal, entre l'octubre del 2020 i l'abril del 2021, el que ha portat el país a construir un nou recinte firal de més de 438 hectàrees, diuen fonts del sector tecnològic. No obstant això, un portaveu proper al GSMA afirma que Dubai no es contempla i que si el congrés deixa en algun moment Barcelona es pensa més en una ciutat europea "per logística i funcionament", encara que les mateixes fonts insisteixen que cap gran capital del continent pot competir ara per ara amb Barcelona si es fan bé les coses.

Oficialment, Barcelona i el GSMA tenen un acord fins a l'any 2023. Així ho han recordat aquest dilluns l'alcaldessa i el conseller delegat del GSMA, John Hoffman. GSMA vol complir-lo, però com va recordar en la presentació d'aquest any, el cap de màrqueting del GSMA, Michael O'Hara, "esperem que la situació ho permeti. El que volem és un entorn estable i segur". Fonts pròximes al Mobile han indicat que l'acord fins al 2023 podria estar pendent d'una "renovació formal en 2019", tot i que a l'Ajuntament no té constància.

No s'ha comentat gaire un ajut europeu de 700 milions d'euros per a investigació tecnológica en que Barcelona i la seva àrea  metropolitana seria on s'experimentaria per a tot el món la tecnología 5G, un  hub experimental pioner a tot Europa, i això Dubai no ho té, i l'Ajuntament malgrat el que diguin els de sempre està per aquesta labor, juntament amb la Generalitat. I el Rei en tot això no hi té res a veure.

SMOMBIE 26.2.18

Un smombie (de l'alemany: smartphone-zombie) és un vianant que camina poc a poc i sense prestar atenció al seu entorn, perquè está distrer enfocat en el seu telèfon intel·ligent. Això ara ja és un risc de seguretat significatiu, ja que aquests vianants distrets causen o pateixen accidents. En ciutats com Augsburg o Anvers s'han introduït carrils especials per als usuaris de telèfons intel·ligents per ajudar a dirigir-los i encaminar-los. A Chongqing (Xina), el govern va construir una vorera separant el telèfon dels usuaris i els no usuaris de telefonia mòbil.

Els vianants que envien missatges mentre caminen poden ensopegar amb la vorera, sortir per davant dels cotxes i xocar amb altres vianants. El camp de visió d'un usuari de smartphone s'estima que és només de 5% d'un vianant normal. Es pot utilitzar una aplicació que utilitza la càmera del telèfon per fer que sembli transparent i proporcionar algun advertiment de perills. A Augsburg i Colònia, s'han introduit llums de trànsit incrustades en el paviment a nivell del terra de manera que siguin més visibles per als despreocupats vianants. A Seül, Corea del Sud s'han col·locat senyals d'advertència en el paviment de les interseccions perilloses després de més d'un miler d'accidents de trànsit causats pels telèfons intel·ligents el 2014. Aquesta adicció al mòbil té tambè el seu nom: Nomofobia. I és que hi ha gent molt malalta, com l'ucrainès Olexander Tori quer va cambiar el seu nom pel d'IPhone7, o Aaron Chevenak que es va casar amb el seu Smartphone. El principanl problema que crea aquesta adicció de la gent al mòbil quan va pel carrer, és que no els deixa practicar, el més noble de totes les arts, l'art de badar. Ells s'ho perden.  

EL PARTIT QUE PAGA LA PENSIÓ 26.2.18

El més important per a un partit conservador com el PP: majoritàriament són electors estàtics, addictes al 'statu quo' i al·lèrgics als canvis - carles castro. - la vanguardia.com

Felipe González va estar a punt d'aconseguir la victòria en les últimes eleccions a les quals va concórrer, el 1996, perquè va guanyar per un amplíssim marge entre els majors de 65 anys. Tres anys abans, el 1993 i en el moment cim del debat amb el candidat del PP -davant més de dotze milions d'espectadors-, el líder socialista va rematar a un desconcertat José María Aznar acusant-lo de prometre pensions més altes i al mateix temps baixar els impostos i ficar menys diners a la "caixa" de la qual sortien els fons per pagar-les. L'efecte va ser demolidor i Aznar va perdre unes eleccions que tenia gairebé guanyades. ¿La raó? El Govern que pagava les pensions era el del PSOE.

Però quan en la primera legislatura d'Aznar els pensionistes van comprovar que seguien cobrant la seva pensió, van tenir clar que el Govern que les pagava era el del PP. I per això en els següents comicis, el 2000, els populars van aplegar al voltant d'un milió de vots més que el PSOE entre els jubilats. Fins i tot en les convulses eleccions del 2004, que van donar la victòria als socialistes, el Partit Popular va obtenir al voltant de mig milió de vots més que el PSOE entre els majors de 65 anys. La situació va tornar a invertir-se en el 2008, però a partir del 2011 el PP es va convertir en el partit predilecte dels jubilats. L'últim sondeig del CIS assigna als populars el vot del 29% dels majors de 65 anys, deu punts més que el PSOE, 20 més que a Ciutadans, i 26 més que a Podem.

El problema d'aquestes xifres és que un 44% dels votants populars tenen més de 65 anys tot i que aquest grup d'edat suposa només el 19% de la població (i el 24% de l'electorat). L'avantatge és que són electors molt participatius i lleials, i l'esperança de vida assegura a molts d'ells dues dècades de cites amb les urnes. I el més important per a un partit conservador com el PP: majoritàriament són electors estàtics, addictes a l'statu quo i al·lèrgics als canvis, la incertesa o el desordre. Almenys, mentre la pensió els doni per sobreviure. 

Però els pensionistas comencen a manifestar el seu descontent davant la seva pèrdua de poder adquisitiu, enguany les pensions s'han apujat un minso 0,25% i  els jubilats han començat a manifestar-se, lo qual vol dir que el PP podria quedarse sense la tercera P en les següents eleccions, en perdre part del vot rural que el manté d'aquests jubilats, que no crec al PSoE, pero si es podien decantar, mal que em pesi, per Ciutadans, són joves, guapos, i cínicament preparats, però això últim em temo que els jubilats no ho saben o no ho volen veure, però el que tenen clar és que el seu vot no anirà al Pp. I compte amb les municipals properes...

L'HOME QUE VENIA DE TAURED 25.2.18

Aquesta llegenda urbana la vaig publicar a Collonades fa un parell d'anys. Avui la publiquen a Strambotic de Público i m'ha fet gracia recuperar-la, per Puigdemont o per Tabarnia, una mica dels dos hi ha en aquesta historia falsa, llegenda urbana, o realitat real. No posveritat, que de fet, posveritat no és més que la mentida de tota la vida.

"Era, segons el relat habitual d'aquest succés carn de programa d'Iker Jiménez, un dia més a l'aeroport toquiota de Haneda. Tot i no haver transcorregut una dècada des del final de la Segona Guerra Mundial, el Japó es trobava en plena recuperació i rebia a visitants de tot el planeta. El que no s'imaginaven els treballadors de les instal·lacions aeroportuàries nipones és que aquell calorosos dia de 1954 rebrien la visita d'un viatger inter-dimensional... o un estafador amb molta imaginació i ganes de troleig.

Un funcionari de duanes va rebre en mà el passaport d'un passatger aparentment arribat des d'Europa. Mentre el viatger esperava en silenci, va revisar el document. Vaja, el país no li sonava. "Taured". Devia tractar-se d'algun d'aquests minúsculs que gairebé semblaven de broma, algun ducat o principat d'aquests com Liechtenstein o San Marino. No obstant això, després de consultar amb el seu supervisor, va comprovar que la suposada nació de Taured no apareixia per enlloc. El passaport però semblava autèntic i tenia estampat en les seves pàgines segells d'entrada d'altres països que el passatger havia visitat aparentment sense problema. Una cosa impossible, ja que el país del que deia venir... no existia.

Segons el bloc Compendium Magazine, el viatger va ser interrogat per la policia del país del sol naixent en una discreta sala de l'aeroport. Assegurava que la seva pàtria es trobava a Europa, però que era normal que no els sonés el seu nom al Japó. Va explicar que era molt petit i es trobava entre Espanya i França, però que mai havia tingut problemes al viatjar al Japó. Que era la tercera vegada que viatjava aquell any a la nació asiàtica, per negocis, i que mai abans havia experimentat problemes. Va mostrar moneda legal de diferents països europeus que portava en una gran cartera i els agents de la llei, després de comprovar un llibre de geografia, li van preguntar si venia d'Andorra. 

Un funcionari de duanes va rebre en mà el passaport d'un passatger aparentment arribat des d'Europa. Mentre el viatger esperava en silenci, va revisar el document. Vaja, el país no li sonava. "Taured". Devia tractar-se d'algun d'aquests minúsculs que gairebé semblaven de broma, algun ducat o principat d'aquests com Liechtenstein o San Marino. No obstant això, després de consultar amb el seu supervisor, va comprovar que la suposada nació de Taured no apareixia per enlloc. El passaport però semblava autèntic i tenia estampat en les seves pàgines segells d'entrada d'altres països que el passatger havia visitat aparentment sense problema. Una cosa impossible, ja que el país del que deia venir ... no existia.

El tipus, barbut i que parlava francès, assegurava tenir una cita amb una empresa local i fins i tot una reserva en un hotel, de manera que els encarregats de desfer aquell embolic van trucar per telèfon a aquesta companyia. Existia, però no coneixien al passatger que assegurava tenir negocis amb ells, ni a l'empresa a la qual deia representar. Amb l'hotel, ídem del mateix. Allò ja passava de taca d'oli, i els funcionaris es van plantejar el tallar en sec deportant al passatger. El problema era... ¿A on el deportaven?

El viatger estava visiblement nerviós i, fart que se'l qüestionés, els va ensenyar un carnet de conduir emès al inexistent país d'Taured, així com una llicència de conducció internacional que semblava estar en regla. També els va mostrar, un talonari de xecs d'un banc que tampoc existia enlloc més enllà de les butxaques d'aquell home angoixat.

El misteri de la desaparició misteriosa - Veient que el problema semblava irresoluble i que la història d'aquell boig o estafador es tornava cada vegada més alambinada, després de vuit hores de fútil interrogatori, els funcionaris van decidir allotjar a l'estrany visitant en un hotel i tornar a la tasca de l'endemà.

Dos guàrdies van custodiar la porta de l'habitació durant la nit, però a l'entrar en aquesta al matí següent, com en tot bon tancament de llegenda urbana, l'home de Taured s'havia esfumat juntament amb les seves pertinences. L'únic lloc per on havia pogut escapar era una finestra a quinze pisos del terra, i aquell matí sobre l'asfalt no apareixia cap pizza humana ni restes de pertinences. En resum, un misteri misteriosament misteriós."

NO CAL COMPTAR MASSA AMB DÉU 25.2.18

 «No cal comptar massa amb Déu, 

però és possible que Déu 

compti amb nosaltres ...» 

En els últims anys s'han dissenyat tota mena d'objectes intel·ligents per fer més f'acil la vida quotidiana i fins i tot la professional que interaccionen entre ells. És la internet de les coses, possible gràcies a sensors que també demanen tot tipus d'informació que, un cop processada, permet automatitzar processos i preveure situacions. L'objectiu, entre altres, és el desenvolupament de la coneguda com a intel·ligència artificial. O el que és el mateix: que una màquina pugui prendre decisions que adoptaria un ésser humà (el que no deixa de ser preocupant). Però la internet de les coses i la intel·ligència artificial requereixen de connexions sense fil més ràpides, amb millor cobertura i més prestacions: necessiten la cinquena generació de telefonia mòbil, el 5G. Tres elements que es complementen, que marquen els temps venidors, uns temps venidors en què segur que avançarà la intel·ligència artificial de la mateixa manera que la intel·ligència natural seguirà estancada amb els mateixos errors, vicis i pecats de sempre des de l'inici dels temps , el qual fa vigents encara a dia d'avui el pensament de Filòsofs de més de dos mil anys d'Antiguitat.

El pare de Louis Pawels creia fermament que el segle XXI seria el segle de les humanitats, el segle ho deixaríem de ser homínids per ser humans: Ho explica el seu fill: 

«. . . El meu pare havia subratllat amb llapis vermell, en un llibre de Walter Rathenau, un llarg paràgraf que he conservat sempre en la memòria: Fins i tot l'època de l'aclaparament és digna de respecte, ja que és obra, no de l'home, sinó de la Humanitat i, per tant, de la naturalesa creadora, que pot ser dura, però mai absurda. Si és dura l'època en què vivim, més l'hem de estimar, impregnar-la del nostre amor, fins que aconseguim desplaçar les pesades masses de matèria que oculten la llum que brilla a l'altre costat." «Fins i tot l'època de l'aclaparament ...» 

"El que va a viure el nostre segle és més important que l'aparició del budisme! No es tracta ja, d'ara endavant, de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat. En nosaltres té una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Comencem a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, abans que res, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important." 

Pensava que la revolució no s'ha de confondre amb el transformisme, sinó que és integral i ascendent, i augmenta la densitat psíquica del nostre planeta, preparant a establir contacte amb les intel·ligències dels altres mons i acostar-se a l'ànima mateixa del Cosmos. Per a ell, l'espècie humana estava per acabar. Progressava cap a un estat de superconciencia a través de l'ascens de la vida col·lectiva i de la lenta creació d'un psiquisme unànime. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables. Aqui coincidiría amb Eudald Carbonell que diu que som homínids, que encara no som humans, i em temo que tardarem molt de temps a assolir l'estat definitiu pel que varem ser creats, energía en estat pur.

RECÓRRER A LA VIOLÈNCIA 24.2.18

A vegades, quan ho hem intentat tot, tot, realment tot, i un es juga la pell, la salut mental o física per culpa d'un individu decidit a fer-nos mal, no podem evitar-ho. Fer un principi absolut de la no-violència és donar raó a priori l'adversari disposat a utilitzar tots els mitjans. Si el món fos ideal, no necessitaríem arribar a aquests extrems, és clar, però no ho és i, en termes de salut personal, la violència pot aconseguir el que la seguretat pública, la moral, la salut mental, no aconsegueixen obtenir tot els seus esforços, per separat o en conjunt. La violència és un mal necessari, privar-se d'ella equival a declarar vencedor a l'individu convençut de no renunciar-hi, i aquest espècimen no desapareixerà, desgraciadament.

Malauradament, constatem que el recurs a aquesta arma comporta un moviment que només impedeix la destrucció d'un dels dos protagonistes. Recórrer a ella és confirmar la nostra incapacitat per acabar amb l'odi que tenim contra qui la dirigim. Abans del cop donat i després, el mal sentiment persisteix, invariable, absolutament intacte. La violència és defensable moralment quan s'atura un procés que amenaça de ser destructiu i catastròfic, en cas que sigui defensiva. En canvi, la  violència ofensiva és insostenible: la història dels homes i la de les nacions procedeix, però, d'aquesta tètrica energia que actua com a motor de la història.

La violència és una potència natural produïda gairebé sempre per mecanismes semblants: una amenaça sobre el territori real o simbòlic que controlem (Un tros de terra, però igualment un objecte posseït, una identitat que pensem amenaçada, o una persona sobre la qual creiem tenir drets) i del que temem ser desposseïts. Allà on l'altre posa en perill la meva possessió, reacciono instintivament. La guerra està naturalment inscrita la naturalesa humana; la pau, en canvi, procedeix de la cultura i de la construcció, de l'artifici i de la determinació de les bones voluntats.

La violència aflora en cada moment de la història: tenyeix la intersubjectivitat - (La relació entre els éssers) i la internacionalitat (la relació entre les nacions). En l'origen, suposa una incapacitat per parlar-se, una impossibilitat per liquidar la querella per mitjà del llenguatge, recorrent només a les paraules: educades, curoses però també fermes, clares, o fins i tot vehements, greus. De l'explicació a l'insult passant pel to apassionat, un espectre important de possibilitats s'ofereix a les bones voluntats desitjoses de resoldre una dificultat evitant arribar a les mans. Els que no dominen les paraules, parlen malament, no troben explicacions, són preses destinades a la violència. No saber o no poder expressar-se condueix aviat a les solucions que impliquen la força física.

La lògica és sempre la mateixa. Les seves petjades tracen la història: amenaces,

intimidacions, execucions, destruccions. La gradació s'adverteix en totes les cultures i civilitzacions: les nacions en conflicte fan ús de la violència segons aquestes modalitats. La història es confon molt sovint amb la narració d'aquestes tensions o de les seves resolucions, molt més que amb la dels seus prevencions. No s'escriu prioritàriament la història dels esdeveniments feliços, de les relacions normals i pacífiques. fins i tot, Hegel (1770-1831) va afirmar que els pobles feliços no tenien història.

antimanual de filosofia - Michael Onfray