Resulta irònic que sigui del sentit d'Estat del nacionalisme català de què depengui la continuïtat de la democràcia espanyola.

Amb la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya seran jutges i tribunals de quatre països europeus els que hauran de pronunciar-se sobre la euroordre dictada pel jutge Pablo Llarena. Si inicialment era la judicatura belga exclusivament la que hauria d'haver pres una decisió, en aquest moment, a més de la belga, hauran d'intervenir les judicatures alemanya, escocesa i suïssa. La incorporació de la justícia alemanya no vol dir, en principi, res més que això. Tots els polítics nacionalistes exiliats anaven a haver de comparèixer davant un jutge belga, escocès o suís. Ara, a més, un d'ells ho haurà de fer davant d'un jutge alemany.

Cadascun d'aquests països té un ordenament jurídic diferent, tant des d'una perspectiva substantiva com processal, a més de tradicions jurídiques diferents en un terreny tan procel·lós jurídicament com el que tenen davant de si. Vull dir amb això que, en aquest moment, de l'únic que podem estar segurs és que es va a entrar en una batalla processal de durada incerta, però que consumirà, en tot cas, diversos mesos.
La intervenció del poder judicial de quatre països diferents és, en principi, positiva. Si tots ells consideren que la euroordre cursada pel jutge espanyol està justificada, no podrà haver-hi la més mínima ombra de dubte sobre la mateixa, independentment de l'opinió personal que es tingui sobre ella. Les regles del joc són les regles del joc i hi ha intèrprets de les mateixes amb autoritat reconeguda en l'univers jurídic en el qual Espanya està integrada.

Jurídicament no es pot dir pràcticament res més. En els propers dies i setmanes, en funció del que vagi succeint, podrem anar tenint una idea més precisa del que pugui ser el final dels diversos processos, encara que, com sempre passa en aquests assumptes, caldrà esperar fins que es pronunciï la més alta instància judicial competent a cada país. Però políticament, aquest nou capítol judicial ve a afegir un element de complexitat addicional a una situació ja molt complexa. És obvi que els partits nacionalistes, que són els únics que poden formar govern amb els resultats del 21-D, hauran de consumir molta energia en el front judicial que s'ha obert i no es van a trobar en les millors condicions anímiques per centrar-se en el que haurien de centrar-se, que no és altra cosa que la formació del Govern.

És possible que passi el contrari i que els partits nacionalistes consideren que, precisament perquè la situació està tan complicada, no es pot perdre més temps en formar govern ia crear les condicions perquè deixin d'estar en vigor les mesures adoptades en aplicació de l'article 155 CE. Seria desitjable que així fos, però la trajectòria de la política catalana i espanyola dels últims anys no permet ser massa optimistes. Fins al moment tot el que s'ha pogut torçar, s'ha torçat. En cap moment s'ha avançat ni un mil·límetre en la direcció d'una resposta raonable per al conflicte.
En tot cas, els dos mesos per a la dissolució automàtica del Parlament si no hi ha investidura ja estan corrent i, en conseqüència, el marge de què es disposa és mínim. La repetició d'eleccions no és, al meu entendre, una opció tan possible jurídicament com impossible en termes polítics. Suposaria la fi definitiva de l'exercici del dret a l'autonomia tal com s'ha exercit des de 1980. Si les eleccions del 21-D van estar viciades d'arrel per les querelles davant del Tribunal Suprem, què caldria dir de les eleccions del proper 15 de juliol?

Cal creuar els dits i esperar que el nacionalisme faci de necessitat virtut i sigui capaç de sobreposar-se a una situació tan adversa. En cas contrari, caldrà preparar-se per la fi definitiva de la Constitució Territorial de 1978, el que és el mateix que dir la fi definitiva del sistema polític articulat amb base a aquesta Constitució. Resulta irònic que sigui del sentit d'Estat del nacionalisme català de què depenga la continuïtat de la democràcia espanyola.








Javier Pérez Royo
eldiario.es