D'UNA POLS INEXISTENT

¿Mama, vols fer el favor de seure? Que tiri la primera pedra qui no hagi dit aquesta frase en una reunió familiar o una visita, el Nadal passat o l'últim diumenge. Mare, si us plau, de debò, seu, ja ho faig jo. Però la mare no para, perquè sempre hi ha una tasca pendent i, si no n'hi ha, s'inventa: sempre és possible netejar els vidres que ja estan nets, despenjar les cortines per rentar-les o treu-re una pols inexistent.

A la mare no li fas mai res bé, per això ho acaba fent ella, no treus la pols com pertoca, no saps escombrar, ni fregar, ni pensar-ho de trafegar per la cuina, deixa-ho, ja ho faré jo.

La iaia Maria, per a l'avi Lluís era 'la burra'. Guaita la burra, no para mai asseguda a la taula, mentre ell no habia tret mai ni un plat de la taula, i, com seia asseguda a la punta de la cadira un dia de nadal fins i tot va caure al terra. Compte, però que ser una iaia Maria, en molts casos és una actitud personal, potser per molts anys de comportarse aixó, de ser aquest el seu rol, quan a les dones no sel's hi havia o no se les havia deixa't rebelar-se.

Fins que l'avi Lluís no aixecaba el porró per fer el traguet, ningú el podia agafar; d'acord que eren altres temps i uns altres homenots, però no ens enganyem que els homes tampoc hem canviat tant, diguessim que hem polit les formes pero no el fons, que aixiqui la mà aquell que no hagi deixa't anat displicent un: dona tenia que ser!

En el cas de la mare, la vaga laboral amb el risc que comporta, és raonable dur-la a terme, però la difícil és l'altra. Potser perquè això que s'entén normalment per "treball" pot aturar-se, però la vida no: aquesta altra vaga és necessària, precisament, pels propis motius que mostra. La producció laboral es pot interrompre, però els nens no deixen de tenir les seves necesitats d'atenció, la gent gran no deixen de fer i tenir les seves necessitats. I tota la resta de la llar també.

Li deia ahir a la Nuri que ja faria jo el dinar dijous al migdía: "va, el dinar ja  el faré jo, amb certa condescendencia - ho reconec -". Resposta de l'alto mando: on anirem a dinar fora de casa?.

Hi ha un gran enemic d'aquesta vaga, més fort que qualsevol patronal, més intimidatori que tot: la culpa. La sensació de traïr tota una manera de comportar-se ancestral que no per injusta, no deixa de ser assumida o considerada no ja normal, sinó quasi obligatoria, com a part del rol que li toca a cadascú, les dones a treballar fora i a casa, i els homes - frase horrible - a ajudar, a donar un cop de mà.

Aquesta vaga de demà no és per les mares, tal com les entenem o he descrit, o així m'ho sembla, no voldria que se'm mal interpretés. Dit això, la sensació és que la vaga de demà serà sonada, històrica; demà, però... i passat demà, i l'altra?. Fins al 8 de març de 2019, on molt em temo s'hauran de continuar reclamant les mateixes reivindicacions que enguany.