ELS PROBLEMES DE LA PARELLA
- En el moment de ficar-se al llit (que tothora és de gran compromís) ell volgué saber —era un somiador— si ella l’estimaria sempre.
—Sempre, quant és? —respongué ella tot preguntant, amb una ingenuïtat escamnadora.
«Ara sí que em voldria morir», va pensar ell amb una falsedat manifesta, perquè en aquell instant tenia moltes ganes de viure.
Però li vingueren a la memòria imatges de calendaris i de rellotges de pèndola, que no eren pas els estímuls que l’haurien ajudat més a complir.

TRÀNSIT
- A l’hora de la mort el sacerdot va provar d’assistir-lo i ell, amb un filet de veu, li preguntà:
—Perdoni, mossèn: quines garanties tinc?
—Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi... —va respondre-li l’eclesiàstic amb un to altament professional.
I el moribund va tancar els ulls, amb una conformitat que hauria de servir d’exemple. L’un se’n va anar i l’altre es va quedar, tots dos submergits en un mateix misteri.

TEMPS DIFÍCILS
- L’Edat Mitjana va ésser una època conflictiva. La donzella comtal (que no tenia la vista massa fina) va estendre els braços per rebre a cort obert una cosa voladora que li semblava un colom. Però en realitat era una fletxa disparada per un rei que estava renyit amb el seu pare, i la donzella caigué sense comprendre res de res.

PROBLEMA
- Juguen les blanques amb vida i les negres amb mort. Ja es veia venir... Però en el joc convencional hi ha més peces, i cartes, fins i tot daus i fitxes que fan de mal definir. Obren les blanques, i les altres, amb ics moviments, fan mat (o dòmino, o pòquer, o el que sigui). Amb quantes jugades?

EPITALAMI
—Acceptes aquesta dona com a legítima esposa?
—Sí.
—Acceptes aquest home com a legítim espòs?
—Sí.
«Alto!», va cridar un del públic, amb els ulls fora del cap. «Aquests dos tenen el dret de saber que qualsevol cosa que declarin podrà ser utilitzada en contra d’ells!».

CIBERNÈTICA
«He creat una màquina que ho fa tot», digué l’inventor amb un orgull molt comprensible.
—I tu què faràs? —va preguntar-li l’amic.
—Quan?
—Ara...
—Esperaré que la màquina m’expliqui per què l’he feta.

VIA MORTA
- El forense va donar un cop d’ull a les dues ratlles paral.leles, rovellades i cobertes de males herbes.
«Crispadora paradoxa!», digué. «Aquesta via ha mort perquè el tren l’ha aixafada poc».

PRESCRIPCIÓ FACULTATIVA
- El metge va ésser taxatiu. Cal que sigui així, no podem pas criticar aquests professionals, perquè quan es mostren severs ho fan pel nostre bé.
Va dir-li:
—Des d’ara mateix, un canvi total de règim. Oblidi’s de les coses que li agraden i comenci a acostumar-se a aquelles altres que li desplauen. Si em creu a mi, encara podrà viure una colla d’anys.
Sortí del consultori amb l’ànima als peus, perquè acomiadar-se dels bells moments sempre convida al pessimisme, ni que sigui a canvi de la promesa de durar més.
Travessà el carrer a les palpentes, sense reparar en el semàfor, i una furgoneta de la Tintoreria Esperança el va aixafar.
Un d’aquests transeünts que hi corren de seguida va provar d’assistir-lo, i recollí unes paraules balbucejants de l’accidentat:
—Per aquest viatge no necessitava alforges...
—Què diu? —volgué saber el benemèrit ciutadà que el socorria.
—... sobretot —afegí el ferit—, quan algú m’acaba de buidar les alforges.
—Què vol dir? —insistí l’home diligent.
Però ja no obtingué resposta, perquè el malalt greu acabava de morir d’una altra cosa.

L’EDAT D’OR
- Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l’habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.
La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se’l mirava amb un somriure mofeta i l’aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentiràs». Al cap d’una bona estona, li preguntà:
—Què et passa, ara? Què tens?
—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.
La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.
—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?

A TRENC D’ALBA...
- Una nit, mentre dormia, vaig somniar que estava despert. Quin malson! Just als peus del llit m’esperava l’horari del dia, que em feia anar de pressa fins i tot en el trànsit d’obrir els ulls. I era un somni premonitori perquè, en llevar-me, les hores de claror eren realment allí, i m’estiraren.

... CAP AL TARD
- En una ocasió, al caient de la tarda, em va semblar que m’endormiscava i que fugia de trajecte. Al costat de la meva taula de treball, dret, amb boires plegades com si fossin braços, hi havia un somieig abaltidor que m’acotxava entre gires i llençols imaginaris. Em deia alguna cosa amb do profètic, perquè aquell vespre vaig trobar el llit ple d’hores nocturnes que em tenien feina preparada.
Amb els ulls aclucats i la consciència perduda, vaig passar-me tota la nit teixint i desteixint la calima del temps que se n’anava.

Contes breus - Pere Calders