14.4.18

TENIR RAÓ


És sabut que l'esquerp Schopenhauer no tenia l'ésser humà en molt alta estima. Segons ell, si l'ésser humà fos honest per naturalesa, tota discussió intel·lectual es limitaria a la recerca estricta de la veritat, sense que cap dels contendents es preocupés de si aquesta veritat s'adapta a la seva opinió prèvia o la de l'altre, i només la vanitat, la xerrameca i la indecència humanes explicarien el fet que els debats es perpetuïn sense arribar a cap acord. Així doncs, no és el mateix buscar la veritat que intentar imposar la pròpia veritat. Del primer s'ocupa la lògica i de la segona la dialèctica. El nostre esquerp filòsof, que tant estimava la veritat, no va renunciar però a contribuir a aquesta segona disciplina, a la qual va dedicar un opuscle que en unes edicions porta el títol de 'L'art de persuadir' i en altres 'L'art de tenir raó'. La veritat, precisament, és una cosa accidental per la dialèctica, que Schopenhauer defineix com l'art de l'esgrima espiritual doncs, de la mateixa manera que en un combat d'esgrima no importa el motiu del dol sinó la consecució del triomf, en una pugna dialèctica es busca fer prevaler les pròpies afirmacions encara que a nosaltres mateixos ens semblin dubtoses.

El llibret, escrit cap a 1830, detalla un seguit de recursos i estratègies que ens ajuden a defensar la nostra postura dels atacs de l'altre i a combatre les seves afirmacions sense concedir-li el mínim avantatge. El més cridaner és que, gairebé dos segles després, aquests consells segueixen plenament vigents. Fa uns dies vaig estar en el cinema veient una bonica pel·lícula francesa titulada 'Una raó brillant'. En ella un professor d'universitat (el gran Daniel Auteuil) prepara una alumna per a un concurs d'oratòria, i la seva primera lliçó consisteix precisament en deixar ben clar que el que importa no és la veritat sinó tenir raó. La pel·lícula no amaga que les velles reflexions de Schopenhauer constitueixen una de les seves principals fonts d'inspiració. No és casualitat que en un moment donat el professor ordeni al seu deixeble que l'insulti i ella, prenent-se una petita revenja, aprofiti per dir-li de tot: nasgros, gros, gilipolles ... Fins això està a l'opuscle de Schopenhauer, que, en l'última de les seves trenta-vuit estratagemes dialèctiques, aconsella atacar de forma grollera i ultratjant l'adversari quan s'adverteix que aquest és superior i no val si pot ser derrotat: una mena de manera d'enderrocar el tauler d'escacs quan veus que l'escac i mat és ineludible.

Dono per suposat que els tertulians professionals s'han estudiat a fons el manual del filòsof, perquè també a ells els importa sobretot imposar la seva raó i perquè també ells, quan no hi ha més remei, acaben recorrent a l'insult. Parlo, és clar, de les tertúlies de les televisions privades, perquè en les de les televisions públiques, reduïdes a mers òrgans de propaganda, tots semblen estar sempre d'acord i els debats no passen de ser simples escenificacions: en les de TV3 no hi ha manera de lliurar-se de l'eterna tabarra independentista i en les de TVE no fan sinó reformular el també etern "Espanya va bé". A mi el que més em sorprèn de les tertúlies de veritat és la desimboltura amb que tots aboquen opinions sobre els assumptes més diversos, per pelegrins que siguin. Com és possible que tinguin respostes per a tot? I d'on els ve aquest omnisciència? Sovint passa que el mateix raonament que escoltem primer en llavis d'un polític es el sentim després a un periodista afí i, encara que cap la possibilitat que cada un d'ells hagi arribat a aquestes conclusions pels seus propis mitjans, el normal és que recordem llavors l'existència dels cèlebres argumentaris, que impedeixen que admirem a tertulians i polítics per la seva infinita saviesa. Quan el rival digui això, tu contesta allò. Quan et repliqui amb aquest cas de corrupció, treu-li tu tal altre. Quan vegis que les coses es posen lletges, interrúmpele i tracta de desviar la seva atenció. I si finalment comprens que el debat està perdut, recorda que sempre pots recórrer a l'atac ad hominem.

L'important és, ja ho sabem, crear opinió. Pensàvem, com en la frase famosa que s'atribueix a Clint Eastwood, que "les opinions són com els culs, tots tenim un", però no és veritat. El mateix Schopenhauer ho va deixar ben clar en aquestes reflexions de fa gairebé dos segles: l'ésser humà, en comptes de formar la seva pròpia opinió, tendeix a adoptar opinions alienes. Segons ell, al principi són dos o tres les persones que, creient examinar a fons un assumpte, emeten l'opinió corresponent. A partir d'aquí només cal que vagi creixent el nombre de "crèduls i indolents" que propaguin aquesta opinió perquè es generi una mena de consens, i llavors com no adherir-se a una cosa que ve recolzat per tan àmplies majories i que et procura això que tots necessitem, que no és altra cosa que tenir raó?

Tener razón
Ignacio martínez de Pisón 
lavanguardia.com

Autor: verified_user

4 comentaris:

  1. No se puede ver TV3. TV Española es infumable, y resulta que las dos son públicas.
    La Sexta ya parece el Piqueras en su telediario, y la 4 es una copia de la 6. Queda algo de la 2, los programas de historia , y algo del 33, los del mar tipo Thalassa.

    A eso si, si deseas ver tias en pase modelo Coco Chanel, no tienes más que esperar a las que dan el tiempo. Una hora pa decir donde no va a llover y las calimas y anticlicones que entran por la costa de galicia. Eso si, cada día de peinaditos , modelitos y zapatos tacon 21 centímetros..ya te digo , de pase modelo premio Goya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. TV3 comparat amb TV1 o qualsevol altre, encara és relativament objectiva i consti que hi ha tertulians que no hi volen anar, però hi són convidats, i tambè són mes plurals les tertulies, a TV3 i a 8 TV.

      Elimina
  2. Tenemos aquí alumnos aventajados del "método Schopenhauer", que no es otra cosa que el viejo método de los sofistas griegos : cuando todo falla en un debate, el insulto personal y grosero al adversario es un buen recurso para ganar la partida, si el contrario entra en el juego. Entonces, todos los razonamientos dejan de pesar en el criterio de los oyentes, y solo prevalece la porqueria.

    No hay nada nuevo bajo el sol.

    Tenemos un panorama en lo político muy, muy decepcionante.

    Salut

    ResponElimina
  3. Sol passar que qui més crida és qui sembla que tingui més raó, i aixó passa perquè a les Universitats no dispensen Masters de tertulià educat raonador.

    ResponElimina