Per Shopenhauer l'ésser humà no té lògica natural, encara que sí de capacitat dialèctica, de manera que aquesta és una mancança a cobrir. Si bé la lògica no pot tenir profit pràctic algun, sí que pot tenir-lo la dialèctica.
«Deixar-se confondre, deixar-se refutar per una argumentació enganyosa en allò que es té raó o el contrari, és una cosa que passa sovint. Qui queda com a vencedor d'una discussió ha de agrair en general, no tant a la certesa del seu judici en formular la seva tesi com a l'astúcia i habilitat amb què la va defensar. »
Shopenhauer proposa diferents estratagemes utilitzables en la discussió sense tenir en compte si es té o no raó objectiva, ja que tal cosa no pot saber-se amb seguretat. Resumint: 37 ESTRATAGEMES PER A TERTULIANS, MÉS UNA FINAL.

1.- L'amplificació. L'afirmació de l'adversari es porta més enllà dels seus límits naturals, se l'interpreta de la manera més general possible prenent-la en el seu sentit més ampli i exagerant-la.
2.- Utilitza la homonímia per estendre l'afirmació enunciada al que pot comprendre igualment sota el mateix nom, però que poc o gens té a veure amb l'assumpte del que s'està tractant.
3.- Prendre l'afirmació que ha estat formulada en mode relatiu com si ho hagués estat en general, o almenys, entendre-la sota un altre aspecte molt diferent al de la seva veritable intenció per seguidament refutar-la segons aquest últim.
4.- Quan es vol arribar a una conclusió, no cal deixar que aquesta es prevegi, sinó procurar que l'adversari admeti les premisses una a una i disperses, sense que es doni compte durant el transcurs del diàleg.
5.- Es poden utilitzar premisses falses per demostrar la pròpia tesi quan l'adversari no admeti les veritables, és a dir, o perquè no reconegui la seva veritat, o perquè veu que d'elles es seguiria com a conclusió immediata la nostra tesi.
6.- S'encobreix una petició de principi postulant allò que s'ha de demostrar: Usant un altre nom, per exemple, en comptes d'honor, "bon nom", donant per descomptat en general allò que és molt discutible en un cas particular, etc.
7.- Quan la discussió es dirigeix ​​de manera una mica formal i rigorosa i desitgem que se'ns comprengui molt clarament, si hem enunciat una afirmació i hem de provar-la, procedirem preguntant a l'adversari per poder deduir de les seves respostes la veritat de la nostra afirmació. Aquest mètode va ser sobretot utilitzat pels antics (se l'anomena també socràtic).
8.- Provocar la irritació de l'adversari i fer-li muntar en còlera, doncs obcecat per ella, no estarà en condicions apropiades de jutjar rectament ni d'aprofitar les pròpies avantatges.
9.- No establir les preguntes en l'ordre requerit per la conclusió a la qual es vol arribar amb elles, sinó desordenadament; l'adversari no sabrà a on volem anar a parar i no estarà preparat per prevenir la conclusió.
10.- Si s'adverteix que l'adversari nega intencionadament aquelles preguntes les respostes afirmatives podrien ser utilitzades en benefici de la nostra tesi, cal preguntar-li el contrari del que hem fent com si això fos el requerit per defensar-la; o almenys presentar-li les dues opcions a escollir, de manera que no noti quina de les dues és la que es desitja que afirmi.
11.- Si fem una inducció i l'adversari admet com a vàlids els casos particulars mitjançant els quals es prova, no hem preguntar-li si també admetrà la veritat general que pot concloure d'aquells, sinó que hem introduir a continuació com si es tractés d'alguna cosa ja establerta i admesa anteriorment
12.- Si la conversa versa sobre un concepte general que no té nom propi i ha de designar mitjançant una similitud, de seguida hem de triar nosaltres el símil, de tal manera que sigui el més avantatjós possible per a la nostra afirmació.
13.- Per aconseguir que l'adversari admeti una tesi hem de presentar la seva oposada i donar-li a triar una de les dues, però tenint el desvergonyiment de proclamar el contrast de forma estrident, de manera que, per no ser paradoxal, hagi de decidir-se per la nostra tesi que semblarà molt probable en comparació amb l'altra.
14.- Quan l'adversari ha respost a diverses preguntes sense afavorir la conclusió que teníem pensada, s'enuncia i s'exclama aquesta triomfalment com si ja estigués demostrada, tot i saber que no se segueix de les respostes donades per l'adversari.
15.- Si ens trobem en dificultats per demostrar la nostra tesi, presentem a l'adversari una altra tesi correcta, encara que no del tot evident, perquè l'accepti o la refuti com si d'això volguéssim obtenir-ne la prova.
16.- Pel que fa a una afirmació de l'adversari, hem de buscar si d'alguna manera no estarà en contradicció -en cas necessari., almenys en aparença amb alguna altra cosa que ell hagi dit o admès prèviament, o amb els principis d'una escola o secta que ell hagi lloat o aprovat.
17.- Si l'adversari ens amenaça amb una refutació, sovint podrem salvar-nos mitjançant una subtil diferència en la que abans no havíem reparat, si és que l'assumpte es presta a alguna que una altra ambigüitat o permet la seva remissió a un doble cas.
18.- Si notem que l'adversari comença una argumentació amb la qual va derrotar-nos, no hem de consentir que segueixi endavant amb ella; cal impedir-li a tota costa que la conclogui, interrompent o desviant a temps la trajectòria de la discussió al encaminar-la cap a altres qüestions.
19.- Si l'adversari ens sol·licita explícitament al·legar alguna cosa en contra d'algun punt concret de la seva afirmació però no tenim res adequat, prenem l'assumpte de manera general i anem argumentar així en contra seva.
20.- Quan haguem obtingut de l'adversari la concessió d'una premissa que requeríem, hem de deduir la conclusió desitjada no amb més preguntes, sinó concloent immediatament nosaltres mateixos.
21.- Si observem que l'adversari utilitza un argument merament aparent o sofísticat podem anul·lar-lo senzillament atacant la seva capciosidad i aparença, però és molt millor presentar-li un altre argument si és possible, d'anàloga aparença per liquidar-lo, ja que el que importa no és la veritat, sinó la victòria.
22.- Si l'adversari ens commina a que admetem una mica del que immediatament es seguirà el problema que es debat en la discussió, ens neguem adduint que es tracta d'un posicionament sobre principis.
23.- La contradicció i la discòrdia motiven l'exageració de la tesi. Contradient l'adversari podem induir-lo a que porti fora dels seus límits una afirmació que dins d'ells hagués pogut ser veritable.
24.- Ús abusiu de la deducció. De les tesis de l'adversari s'infereixen a la força, mitjançant deduccions falses i deformant els conceptes, tesi que no hi són contingudes i que de cap manera corresponen a l'opinió manifestada per ell, sinó que, en canvi, són absurdes o perilloses.
25.- Buscar i presentar un únic cas en el qual el principi no sigui vàlid per a refutar-lo.
26.- Donar la volta a l'argument; quan l'argument que l'adversari vol utilitzar per a la seva defensa pot ser utilitzat millor en contra seu.
27.- Si inesperadament l'adversari es mostra irritat davant un argument, s'ha d'utilitzar tal argument amb insistència; no només perquè sigui el més indicat per irritar-lo, sinó perquè és de suposar que s'ha tocat la part més feble del seu raonament.
28.- Aquesta estratagema està especialment indicada per quan discuteixen persones erudites davant un públic que no ho és. Si no té cap argumentum ad rem (sobre l'assumpte) i ni tan sols un ad hominem (relacionat amb l'adversari), s'intenta un ad auditors (per a l'auditori), això és, s'argüeix una observació invàlida, la invalidesa només reconeix l'expert.
29.- Si s'adverteix que serem vençuts, fem una diversió; és a dir, comencem sobtadament a parlar d'una altra cosa totalment diferent com si tingués a veure amb l'assumpte en qüestió i constituís un nou argument en contra de l'adversari.
30.- L'argument del respecte. En comptes de raons s'usen autoritats respectables triades a la mida dels coneixements de l'adversari.
31.- Quan no es té res a oposar a les raons exposades per l'adversari, un pot declarar-se fina i irònicament incompetent.
32.- Una manera ràpida d'invalidar o, almenys, fer sospitosa una afirmació de l'adversari que no ens convé és subsumirla sota una categoria aborrecible amb la que pugui tenir alguna semblança, amb la qual la hi relaciona sense més: per exemple "això és maniqueisme, això és arrianisme ... ". (Avui seria nazisme, comunisme, etc.)
33.- Mitjançant el sofisma "Això serà veritat en la teoria, però en la pràctica és fals", es concedeixen les raons, però es neguen les conseqüències.
34.- Si l'adversari no dóna una resposta precisa a una pregunta o a un argument, o no pren posició concreta referent a això, és signe evident que hem tocat (de vegades sense saber-ho) un dels seus punts febles, és urgent, doncs, mantenir-nos en el punt que hem tocat sense deixar-lo anar i més encara quan no veiem en què consisteix la feblesa amb la que vam donar.
35.- En comptes d'influir en l'intel·lecte amb raons, s'influeix en la voluntat per mitjà de motius; d'aquesta manera, tant l'adversari com l'auditori, si és que posseeix els mateixos interessos que aquell, es guanyen a l'instant per a la nostra opinió, encara que aquesta provingui del manicomi. I és que gairebé sempre té més pes un polsim de voluntat que un quintar de judici i de persuasió.
36.- desconcertar i atordir a l'adversari amb absurda i excessiva loquacitat. En escoltar paraules buides, l'auditori creu que es tracta de greus pensaments.
37.- (Que hauria de ser una de les primeres) Quan l'adversari, portant de fet raó, ha tingut la mala sort de triar per a la seva defensa una prova inadequada que podem invalidar fàcilment, donem amb això tot l'assumpte refutat. (té enxampat!) 

FINAL Quan s'adverteix que l'adversari és superior i es tenen les de perdre, es procedeix ofensiva, grollera i ultratjantment; és a dir, es passa de l'objecte de la discussió (ja que aquí s'ha perdut la partida) a la persona de l'adversari, a la qual s'ataca de qualsevol manera.

Aquestes estratagemes són válides per a qualsevol tertulià, llevat de Gonzalo Bernardos, que no les necessita.