A PROPÒSIT DE L'AUTOAJUDA

A la deliciosa pel·lícula de Leticia Dolera, Requisits per ser una persona normal, la protagonista Maria de las Montañas, que interpreta la mateixa Dolera, es compra tres llibres d'autoajuda. Diuen que les vendes dels llibres d’autoajuda arriben fins al 30% en alguns països. Autors, editors, llibreters i en general la indústria del llibre no poden dir que no els serveixin d’ajuda. Ara bé, des del punt de vista del destinatari final, el consumidor lector d’aquest tipus de llibres, la resposta no és tan clara. 

Un dels aspectes més curiosos és que malgrat es presentin en diferents estils, com en un llistat de consells, il·lustrats amb paràboles o històries, i encara que s’adaptin a l’evolució social i les seves modes, tots acaben dient més o menys el mateix, unes quantes obvietats que si haguessis escoltat els consells de la teva mare o l'avia ja les hauries posat en pràctica i no et caldria l'autoajuda.

De fet, no deixa de ser curiós si se'n diuen d'autoajuda, no necessites el libre, i si tots diuen més o menys el mateix de diferents maneres, per què continuen venent-se?. Potser com deia Huxley “No hi ha major negoci que vendre a gent desesperada un producte que els asseguri eliminar aquesta desesperació”, prou que ho saben els polítics populistes.

En una societat mercantilitzada com la de la nostra societat, la ideologia dominant no vol admetre en la infelicitat de les persones: en la societat de consum, el responsable últim de la teva felicitat, ets tu i ningú més. Assumir que potser la societat, les seves exigències, paradigmes d’èxit, etc. tinguin alguna cosa a veure amb no ser feliços està mal vist.  Per fortuna aquest pecat no porta ni a la presó ni a l’hospital psiquiàtric. De fet, un fet no menys important, haurà gastat diners i contribuït al lucre final que aquesta sí és la finalitat última del sistema, beneficiant a l'autor del llibre d'autoajuda i no a un mateix, i és que potser s'hauria d'entendre que cal renunciar a les solucions ràpides i admetre que no existeix ni el llibre ni el soma de la felicitat.
Que caldria potser en comptes de llegir llibres d'autoajuda, llegir ficció, o simplement fixar-s'hi en com funciona el fet de viure. Potser podem aprendre dels  dels personatges de ficció, dels seus èxits o dels seus fracassos, però en el fons la solució la tenim dins nostre, se'n diu sentit comú.
Als llibres d'autojuda els hi passa com a les franquicies, nomès ajuden als autors i als franquiciadors, no als lectors ni als franquiciats. En el fons i tornant al tema de la lectura de llibres, torno a Huxley: No es consumeix gran cosa quan algú es passa les hores mortes llegint llibres.