CONÉ


Als senyor Codina els van enviar una minyona de l'agència.
- Com et dius?
- Coné
- Coné? Quin nom més estrany!
- Coné Martinez Ucedo.
- I de quina santa o Mare de Déu és?
. Jo què sé.
- A veure, quin dia celebres el sant, tu?
- Tampoc ho sé.
- Hi ha alguna hac intercalada?
- No sé què és, això que diuen.
- Porta accent a la e?
- Per què em pregunten aquestes coses?
La minyona era d'un poble d'Extremadura.
- És gaire corrent, aquest nom, al teu poble?
- No.
- Tu ets l'única que te'n dius?
- Em penso que sí.

Els senyors Codina van discutir entre ells com es  devia escriure aquell nom i en un paper va posar: Coné, Cohné, Conhé, i ho van ensenyar a la noia, però la noia no en sabia res.
Els senyors Codina van presumir davant les amistats de minyona amb nom exòtic.
- Tenim una noia que no endevinafrieu mai com es diu.
- No?
- Es diu Coné.
- I com s'escriu això?
- Vet aquí el problema.
- Però és nom de sant, de santa, de Mare de Déu?. Que potser és un nom estranger?
- Vet aquí el misteri.

Amb el temps el misteri s'aclari. Sembla que va ser quan la noia es casà i van demanar els papers. Es deia Eulalia Martinez Ucedo. Resulta que quan el seu pare la portà a batejar va dir:
- Quiero que le pongan de nombre Aulalia.
I el capellà contestà:
- Aulalia, no; con e.
I el seu pare:
- Bueno, como usted mande. Coné
I llavors, els del poble.
- Quin nom li heu posat, a la nena?
- Coné.
- Coné?
- Sí. Ho ha dit el capellà.

FI

Aquest compte de Paco Candel a 30 mol pessetes per un home publicat a l'any 1968, es practicament clavat a aquest còmic de Condorito. Qui ha copiat a qui no ho sé, o potser és una casualitat, passa com amb la història de 'el ochu' que el pare l'explicava com a una història viscuda per ell amb un del seu poble quan feien la mili a Ourense i altres també expliquen la mateixa història situada en un altre lloc i personatges.




LA BRILLANT IDEA DE DASTIS


El procés independentista a Catalunya va posar en relleu que gran nombre de periodistes estrangers havien assumit les tesis dels independentistes catalans i així ho reflectien en els seus articles i cròniques. Una cosa que el Govern espanyol voldria posar remei. L'orientació pro independentista tenia a veure amb un programa de viatges, aquests darrers anys, pagats amb diners públics pel Govern de Carles Puigdemont, en els quals se'ls aportava informació esbiaixada sobre la situació política a Catalunya.
A això es va afegir la política informativa catalana en els mesos anteriors i posteriors al referèndum il·legal de l'1-O, que des de Madrid es va titllar de "manipulació" i que tant la Secretaria d'Estat de Comunicació com el Ministeri d'Afers Exteriors només van poder contrarestar amb entrevistes d'Alfonso Dastis en mitjans internacionals, i amb cartes al director per part d'alguns ambaixadors espanyols quan algun mitjà estranger publicava articles en línia amb l'argumentari de Puigdemont.
EL govern de Mariano Rajuà i Alfonso Dastis de plastis, a travès del Ministeri d'Exteriors intenta ara acostar-se al grup de corresponsals estrangers amb una iniciativa que ha causat certa perplexitat entre alguns diplomàtics: la creació dels 'Premis de Periodisme Palacio de Viana', que estaran dotats amb 36.000 euros en la seva primera edició.
Els diners es repartirà en tres categories, a raó de 12.000 euros per a cada guardó: el primer, per premiar el millor article sobre política exterior en premsa escrita; el segon, per al millor programa en ràdio i televisió també sobre política exterior; i el tercer, el més polèmic, serà per a l'article d'un corresponsal estranger que millor contribueixi a la bona reputació d'Espanya.
Els premis són una iniciativa de la Direcció General de Comunicació i Informació Diplomàtica, que encapçala l'actual directora de l'Oficina d'Informació Diplomàtica (OID), Ana Rodríguez, i es finançaran amb el pressupost ordinari d'aquesta direcció general, de manera que des d'Exteriors se subratlla que "no suposarà major despesa".
"És un premi de periodisme i política internacional per reconèixer les peces d'opinió i de caràcter informatiu aparegudes en els mitjans de comunicació que contribueixin a la difusió del paper d'Espanya. Ens ha semblat important posar-lo en marxa", ha argumentat.
Veieu amiguets i amiguetes com barrina Dastis de Plastis, com se les empesca per intentar recuperar un prestigi que irremeiablement ja ha perdut Egpaña!, comprar periodistes, aquesta és la seva brillant i gran idea.

Dastis es mereixeria el guardó O.T.B. (ole tus buevos) pero es que el director de RTVE, José Antonio Sánchez (vegeu el video) el guanya amb escreix.

COM EL DILEMA DEL PRESONER


EL PNB pensava que seria, novament, el salvavides de Rajoy després d’aprovar-li els pressupostos, però potser ni tan sols podrà ajudar-lo a buidar el paquebot d’aigua. Els nacionalistes bascos s’han convertit en un aliat tàctic del PP perquè amb això han obtingut un botí no gens menyspreable i perquè prefereixen els populars al timó d’ Espanya atès que Ciutadans és contrari al concert foral. El pragmatisme del PNB és gairebé tan interessat com interessant: als beneficis que reportper al País Basc s'uneix la seva imatge de partit instal·lat en la centralitat, el que és percebut positivament a Brussel·les. De vegades el seu discurs a Euskadi resulta rotund, però és només una manera de frenar que la seva organització es radicalitzi.
Rajoy se les prometia molt felices sabent que eren la taula de salvació de la moció de censura de Pedro Sánchez, com ho havien estat dels comptes de l'Estat per al 2018. El PP ha volgut que el ple del Congrés fora abans que l'aprovació de els pressupostos al Senat, amb àmplia majoria popular, per evitar qualsevol temptació en l'últim moment dels bascos. És a dir, si cau el Govern, no hi haurà llum verda als comptes i l'Executiu d'Euskadi no veurà un euro.
Neutralitzats els bascos, semblava que Pedro Sánchez quedava a la deriva, doncs Cs no vol el líder socialista a la Moncloa, ni que sigui uns mesos, no fos cas que es consolidés quan les enquestes els són favorables. Podia ser fins i tot que divendres es donés el cas que Sánchez sortís afeblit si no aconsegueix sumar un nombre rellevant de vots. El que ningú esperava és que Podem es plantegés una segona moció per convocar eleccions, amb un candidat instrumental. A aquesta podria afegir-Cs i el PSOE no tindria més remei que votar-la, si no vol ser responsable que Rajoy continuï. El dilema del presoner en estat pur. El que està clar és que les mocions no sortiran gratis. Esperem a conèixer el control de danys. - 

Màrius Carol

C'S, L'ÈPICA DEL DESORDRE


No sóc d'encertar massa en les prediccions, però sembla que el següent esglaó en la degradació democràtica a Espanya serà l'arribada al poder de Ciutadans, el partit d'Albert Rivera. Rivera és un neofalangista, no té cap fonament ideològic que no sigui la unitat nacional, España, España, España, i fins aquí el seu ideari polític, que li permet canviar d'opinió sovint, com els principis de Groucho Marx. El problema de Rivera serà satisfer les demandes que ha creat. El PP és un partit nacionalista conservador d'ordre, però Ciutadans és un partit d'èpica del desordre, com ho eren els falangistes i els ideòlegs de taberna d'abans de la guerra. Ciutadans està fent una difusió social de l'odi i la crispació com a únic argument. Parteix d'un pecat original fundacional del que no vol ni s'en pot escapar, i domina bé aquesta crispació permanent en que es mou, sap com moure's davant els mitjans i escenifica molt bé el seu teatre, però en no tenir cap ideología a Banda d'España, España, España, se li farà molt difícil governar, no ja per a tots, sinó fer-ho pels seus, nomès que de seus en té molt pocs, encara que això no ho saben veure, però que ja s'ho trobaràn.

ODI S'ESCRIU AMB HAC


Encara que sembli cosa de fa quatre dies, el concepte d'odi, ve de vell, en aquest escrit del 2015, Esperanza Aguirre ja feia servir la paraula odi, un odi segons ella, dels catalans vers els espanyols, quan és a l'inrevès, ells són els qui ens odien visceralment i a més personatges com Espe atien aquest odi, nosaltres com a molt ens limitem a menystenir-los i a menysprear-los. Odi s'escriu amb hac, i ha crescut últimament, no precisament per culpa del procés, sinó de la ignorància i intransigència de l'altre. 

ODI - 15/3/15

"Davant la imminent final de Copa del rei a disputar entre el Barcelona i l'Athletic de Bilbao, Esperanza Aguirre ha opinat que els xiulets contra l'himne i contra el cap de l'Estat traspuen "odi a la resta d'Espanya". "No és una qüestió menor, ja està bé", ha declarat la líderesa del Pp. D'un manera similar s'ha expresat Rosa Diez, art i part única d'UPyD. 
No és odi, ni al rei ni als espanyols, un odi que si he vist al Pais Basc  i que també he vist a la inversa d'espanyols vers els catalans. Esperanza Aguirre i Gil de Biedma es vanta qe és mig catalana per part de mare, i diu també com altres il·lustres ignorants espanyols que ens estima, que estima Catalunya, i potser per això atia l'odi dels espanyols vers el catalans, per interesos electorals sovint o per què ja és habitual des de Madrid culpar als catalans del que sigui, de manera sisemática, com els jueus, som l'ase des cops, pasi el que passi, Pero com nomès et pot odiar qui t'estima, no és aquest el nostre cas, Aquí hi ha menysteniment, menyspreu dil·letant o indiferènia vers Espanya, però no odi, potser perquè les nostres respectives ignoràncies no són les mateixes, que en això ens guanyen de molt. Pero ells si que ens odien i encara que a això no li donem massa importancia, passa que ens obliguen a odiarlos i això si que en té."




A PROPÒSIT DE L'AUTOAJUDA


A la deliciosa pel·lícula de Leticia Dolera, Requisits per ser una persona normal, la protagonista Maria de las Montañas, que interpreta la mateixa Dolera, es compra tres llibres d'autoajuda. Diuen que les vendes dels llibres d’autoajuda arriben fins al 30% en alguns països. Autors, editors, llibreters i en general la indústria del llibre no poden dir que no els serveixin d’ajuda. Ara bé, des del punt de vista del destinatari final, el consumidor lector d’aquest tipus de llibres, la resposta no és tan clara. 
Un dels aspectes més curiosos és que malgrat es presentin en diferents estils, com en un llistat de consells, il·lustrats amb paràboles o històries, i encara que s’adaptin a l’evolució social i les seves modes, tots acaben dient més o menys el mateix, unes quantes obvietats que si haguessis escoltat els consells de la teva mare o l'avia ja les hauries posat en pràctica i no et caldria l'autoajuda.
De fet, no deixa de ser curiós si se'n diuen d'autoajuda, no necessites el libre, i si tots diuen més o menys el mateix de diferents maneres, per què continuen venent-se?. Potser com deia Huxley “No hi ha major negoci que vendre a gent desesperada un producte que els asseguri eliminar aquesta desesperació”, prou que ho saben els polítics populistes.

En una societat mercantilitzada com la de la nostra societat, la ideologia dominant no vol admetre en la infelicitat de les persones: en la societat de consum, el responsable últim de la teva felicitat, ets tu i ningú més. Assumir que potser la societat, les seves exigències, paradigmes d’èxit, etc. tinguin alguna cosa a veure amb no ser feliços està mal vist.  Per fortuna aquest pecat no porta ni a la presó ni a l’hospital psiquiàtric. De fet, un fet no menys important, haurà gastat diners i contribuït al lucre final que aquesta sí és la finalitat última del sistema, beneficiant a l'autor del llibre d'autoajuda i no a un mateix, i és que potser s'hauria d'entendre que cal renunciar a les solucions ràpides i admetre que no existeix ni el llibre ni el soma de la felicitat.
Que caldria potser en comptes de llegir llibres d'autoajuda, llegir ficció, o simplement fixar-s'hi en com funciona el fet de viure. Potser podem aprendre dels  dels personatges de ficció, dels seus èxits o dels seus fracassos, però en el fons la solució la tenim dins nostre, se'n diu sentit comú.
Als llibres d'autojuda els hi passa com a les franquicies, nomès ajuden als autors i als franquiciadors, no als lectors ni als franquiciats. En el fons i tornant al tema de la lectura de llibres, torno a Huxley: No es consumeix gran cosa quan algú es passa les hores mortes llegint llibres.

L'ESTAMENT IMPOSSIBLE


Pobre, content i independent!: són possibles juntes; Pobre, content i esclau!: també això és possible. I no sabria dir-los res millor als obrers de l'esclavitud fabril: suposant que no sentin com un oprobi el que succeeix, ésser usats com cargols d'una màquina i al mateix temps com suplellacunes de l'art humà de la invenció. Ai!, creure que per un salari major pot superar l'essencial de la seva misèria, vull dir, la seva impersonal servitud! Ai!, deixar-se entabanar amb que l'augment de aquesta impersonalitat podrà convertir en virtut la vergonya de l'esclavitud dins de l'engranatge mecànic d'una nova societat! Ai!, tenir un preu pel qual es deixa de ser persona per ser cargol! 
Vosaltres sou els conjurats de l'actual bogeria de les nacions que abans de res volen produir el màxim possible i ser el més riques possible? La vostra tasca seria presentar-los la contrapartida: quines quantioses sumes de valor interior es desaprofiten per una fita tan superficial! Més ¿on és el vostre valor interior, si ja no sabeu el que significa respirar lliurement?, no teniu tan sols la força suficient?, si amb massa freqüència esteu farts de vosaltres mateixos com d'una beguda rància?, si escolteu els dictats del periòdic i mireu de reüll al veí ric, si us heu tornat lúbrics pel ràpid ascendir i caure de poder, diners i opinions?, si ja no teniu fe en la filosofia, vestida de parracs, a la magnanimitat dels no necessitats?,
¿Si la pobresa, aprofesionalidad i celibat idíl·lics i voluntaris que haurien assistir als més intel·lectuals de vosaltres us provoca la riallada? O pel contrari, sona sempre en les vostres oïdes el xiulet dels flautistes socialistes que volen estimular el vostre fervor amb alienades esperances?, que us ordenen estar preparats i res més, preparats de la nit al dia, esperant i esperant a alguna cosa de fora i vivint per la resta en va, com d'altra banda heu viscut, fins que aquest esperar es troqui en fam i en set i en febre i en bogeria, i finalment despunti en tota la seva magnificència el dia de la bèstia triomfant"? Contràriament, cadascú hauria de pensar per a si: «Millor emigrar, tractar de ser amo en regions salvatges i fresques del món i sobretot amo de mi mateix; canviar la morada fins que no em saludi amb la mà cap signe d'esclavitud; no eludir l'aventura ni la guerra i conservar preparada la mort per als avatars més greus; ¡Mai més aquesta indecorosa servitud, mai més aquest agrir d'amargar-se i conjurar-se!». Aquest seria el pensament just: els treballadors d'Europa haurien de declarar-se d'ara en en endavant estament per un impossible humà, i no només, com passa gairebé sempre, com un constructor dur i improcedent; haurien de declarar en els ruscs europeus una gran època d'eixam com mai s'hagi viscut, i mitjançant aquesta acció de lliure assentament de grans vols protestar contra la màquina, contra el capital i contra l'elecció que plana sobre ells d'haver de conve rtir-se en esclaus de l'Estat o esclaus d'un partit de la revolució. 
Tant de bo Europa s'alleugi de la quarta part dels seus habitants! A ella i a ells se'ls alleujarà el cor! Només a la llunyania, en les empreses de campanyes d'eixams de colònies es reconeixerà quanta bona raó i justícia, quanta sana desconfiança ha imbuït la mare Europa en els seus fills -aquests fills que no van poder aguantar més al seu costat, la abotargada vella dona-, i van córrer el perill de fer-se rondinaires, excitables i vividors com ella. Les virtuts d'Europa emigraran amb aquests treballadors; i pel que fa dins de la pàtria va començar a degenerar en perillós desànim i inclinació delictiva, guanyarà fos una bella naturalitat i es dirà heroisme. 
Retorna definitivament aire més pur a la vella, superpoblada Europa, que es mira el melic! Tant de bo algun dia hi hagi manca de «mà de obra»! Potser llavors s'entén que només ens hem acostumat a moltes necessitats quan era ben fàcil satisfer-les: es desaprenderán algunes mancances! Potser també es faci entrar als xinesos: i aquests portarien el pensament i forma de vida que ve a propòsit a les laborioses formigues. Sí, ells podrien ajudar en conjunt a que floreixi per la intranquil·la i escorxada Europa una mica de pau i consideració asiàtiques i -el que més es necessita de tot- de solidesa asiàtica.

Aurora (1881),  Friedrich Níetzsche (alemany, 1844-1900)
 traducció d'Eduardo Knorr, Editorial Edaf, Madrid, 1996

FINS I TOT LA PUTA THERMOMIX


El passat 25 de maig va entrar en vigor el nou Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) de caràcter personal de la Unió Europea. També conegut per les seves sigles en anglès (GDPR, General Data Protection Regulation), aquesta directiva europea s'ha fet famosa per les restriccions que imposa a les multinacionals digitals nord-americans pel que fa a l'extracció i tractament de dades personals dels seus usuaris, especialment després del escàndol de Facebook amb Cambridge Analytica.
Moltes de les empreses que han tingut aquests dos anys per actualitzar les seves polítiques de privacitat van esperar fins a l'últim moment per iniciar els seus processos de notificació i confirmació. Això ha provocat una allau de correus electrònics i missatges tot tipus de suports tractant d'actualitzar aquests termes i mostrant interès per mantenir els usuaris subscrits als seus serveis.

En realitat es tracta només de teatre, de legitimar la informació sobre nosaltres que ja tenen, i que no deixessin anar d'aquesta manera un bé econòmic i de poder molt preuat. Com a molt pot un acudir a la llista Robinson i evitar així alguna trucada molesta a hores intempestives, però la informació, les nostres dades ja les tenen i les seguiran acumulant, tot i que legalment això si.

En previsió de a llauna que podia suposar rebre centenars de correus electrònics, alguns han tirat d'humor per pal·liar el rebuig per part dels usuaris. Així, el Partit Laborista anglès va enviar un correu electrònic en el qual demanava acceptar les noves condicions per a "no arruïnar-li el aniversari a Jeremy Corbyn".

La xarxa ha reaccionat amb humor a aquest incident que ha provocat que moltes persones rebin desenes d'emails i avisos per part dels serveis a què estan subscrites.
Un altre usuari feia broma amb la situació de Julian Assange, que fa uns mesos va ser privat de connectivitat a Internet per part de l'Ambaixada de l'Equador per considerar inapropiades algunes de les seves declaracions en xarxes, dient "quan era l'única persona d'Anglaterra a la qual li agradaria rebre e-mails sobre el GDPR ".
A Espanya la mesura i els seus efectes també han generat comentaris de tota mena. Moltes persones s'han vist sorpreses al descobrir que en algun moment en el passat havien cedit part de les seves dades a empreses que ara es veien obligades a actualitzar les seves condicions. Per algun fins i tot suposar un problema a l'hora d'acabar el seu berenar...
 Ja n'hi ha prou, fins i tot a la puta Thermomix ha actualitzat la seva política de privacitat i no em deixava fer un puto pa de pessic si no acceptava, su juru! publica Raúl a Twitter.
I és que aquesta és una d'aquelles situacions on dóna la sensació que ningú pot escapar-se al acudit, el que acaba per generar una situació de comicitat gairebé forçosa perquè, qui no ha rebut cap missatge per actualitzar les condicions de privacitat?
"Envieu les meves dades al Pentàgon, però deixeu-me en pau": algunes de les millors reaccions a l'allau d'avisos pels canvis en la privacitat d'Internet - eldiario.es

LA POLÍTICA LÍQUIDA


Bauman va encunyar el concepte 'modernitat líquida' a finals dels 90, per descriure la societat que ens queia al damunt, aquesta postmodernitat pseudo-democràtica de valors dubtosos i volubles i principis segons convingui en cada moment, on poca reflexió hi ha i si un estat d'improvisació permanent com podem veure i patir en la actual política líquida espanyola i els mitjans de comunicació  oficialistes afins al règim.

LA MODERNITAT LÍQUIDA - "La "fluïdesa" és la qualitat dels líquids i dels gasos. Segons ens informa l'autoritat de la enciclopedia Britannica, la qual els distingeix dels sòlids és que "en descans, no poden sostenir una força tangencial o tallant "i, per tant," pateixen un continu canvi de forma quan se'ls sotmet a aquesta tensió ". Aquest continu i irrecuperable canvi de posició d'una part del material respecte a una altra banda quan és sotmesa a una tensió tallant constitueix un flux, una propietat característica de els fluids. Oposadament, les forces tallants exercides sobre un sòlid per doblegar-lo o flexionar-lo se sostenen, i el sòlid no flueix i pot tornar a la seva forma original. Els líquids, una varietat de fluids, posseeixen aquestes notables qualitats, fins al punt que "les seves molècules són preservades en una disposició ordenada només en uns pocs diàmetres rnoleculares", en tant," la àmplia varietat de conductes manifestades pels sòlids és resultat directe del tipus d'enllaç que reuneix els àtoms dels sòlids i de la disposició dels àtoms." 
Fins aquí el que diu la Enciclopedia Britannica, en una entrada que aposta a explicar la "fluïdesa" com una metàfora regent de l'etapa actual de l'era moderna. En llenguatge simple, totes aquestes característiques dels fluids impliquen que els líquids, a diferència dels sòlids, no conserven fàcilment la seva forma. Els fluids, per així dir-ho, no es fixen a l'espai ni es lliguen al temps. En tant els sòlids tenen una clara dimensió espacial però neutralitzen l'impacte -i disminueixen la significació- del temps (resisteixen efectivament el seu flux o el tornen irrellevant), els fluids no conserven una forma durant molt de temps i estan constantment disposats (i proclius) a canviar-la; per tant, per a ells el que compta és el flux del temps més que l'espai que puguin ocupar: aquest espai que, després de tot, només omplen "per un moment". D'alguna manera, els no- lids cancel·len el temps; per als líquids, per contra, el que importa és el temps. En la descripció dels sòlids, és possible ignorar completament el temps; en la descripció dels fluids, es cometria un error greu si el temps es deixés de costat. Les descripcions d'un fluid són com instantànies, que necessiten ser datades al dors. Els fluids es desplacen amb facilitat. "Flueixen", "vessen", "es desborden ","esquitxen","s'aboquen","es-filtren","degoten","inunden","Ruixen", "regalimen", "brollen", "traspuen"; a diferència dels sòlids, no és possible detenir-los fàcilment -sortegen alguns obstacles, dissolen altres o 'es filtren a través d'ells, empapántlos-. emergeixen incòlumes de les seves trobades amb els sòlids, en tant que aquests últims -si és que segueixen sent sòlids després del trobada- pateixen un canvi: es humitegen o xopen. L'extraordinària mobilitat dels fluids és el que els associa amb la idea de "lleugeresa". 
Hi ha líquids que en polzades cúbiques són més pesats que molts sòlids, però de 'totes maneres tendim a visualitzar com més lleugers, menys "pesats" que qualsevol sòlid. associem "Levedadn o" lleugeresa "amb mobilitat i inconstància: la pràctica ens de- . mostra que com menys carregats ens desplacem, tant més ràpid serà el nostre avanç. Aquestes raons justifiquen que considerem que la "fluïdesa" o la "liquiditat" són metàfores adequades per aprehendre la naturalesa de la fase actual -en molts sentits nova- de la història de la modernitat. 
Estic d'acord amb que aquesta proposició pugui fer vacil·lar a qualsevol que estigui familiaritzat amb el "discurs de la modernitat" i amb el vocabulari emprat habitualment per narrar la història moderna. És que la modernitat no va ser des del principi un "procés de liqüefacció? Per ventura "Fondre els sòlids" no va ser sempre el seu principal passatemps i el seu major assoliment? En altres paraules, potser la modernitat no ha estat "fluida" des el principi? Aquestes i altres objeccions són justificades, i semblaran més justificades tot i que recordem que la famosa expressió "fondre els sòlids", encunyada fa un segle i mig pels autors del Manifest comunista, es referia al tractament amb que el confiat i exuberant esperit modern al·ludia a una societat que trobava massa estancada per seu gust i massa resistent als cambios ambicionats, ja que totes les seves pautes estaven congelades. Si l'esperit era "modern", ho era en tant estava decidit a que la realitat s'emancipés de la "mà morta" de la seva pròpia història ... i això només podia aconseguir-se fonent els sòlids (és a dir, segons la definició, dissolent tot allò que persisteix en el temps i que és indiferent al seu pas i immune al seu fluir). Aquesta intenció requeria, al seu torn, la "profanació del sagrat": la desautorització i la negació del passat, i primordialment de la "tradició" -és a dir, el sediment i el residu del passat en el present-. Per tant, requeria així mateix! La destrucció de l'armadura protectora forjada per les conviccions i lleialtats que permetia als sòlids resistir-se a la "liqüefacció". Recordem, però, que tot això no s'havia de dur a terme per acabar amb els sòlids definitivament ni per alliberar al nou món d'ells per sempre, sinó per fer espai a nous i millors sòlids; per reemplaçar el conjunt heretat de sòlids defectuosos i deficients de l'altra, millor o fins i tot perfecte, i per això mateix inalterable. 
En llegir l'Ancien Régime [L'Antic Règim i la Revolució] de De Tocqueville, podríem preguntar-nos a més fins a quin punt aquests "sòlids" no estaven per endavant ressentits, condemnats i destinats a la liqüefacció, ja que s'havien oxidat i rovellat, tornant-se fràgils i poc fiables. Els temps moderns van trobar als sòlids premoderns en, 'un estat bastant avançat de desintegració; i un dels motius més poderosos que estimulava la seva dissolució era el desig de descobrir o inventar sòlids la solidesa fora -per una vegada- duradora, una solidesa en la qual es pogués confiar i de la qual es pogués dependre, tornant al món predictible i controlable. Els primers sòlids que havien de dissoldre i les primeres pautes sagrades que havien de profanarse eren les lleialtats tradicionals, els drets i obligacions a.costumbrados que lligaven de mans i peus, obstaculitzaven els moviments i constrenyien la iniciativa. Per encarar seriosament la tasca de construir un nou ordre (veritablement sòlid!), Calia desfer-se del llast que el vell ordre imposava als constructors. "Fondre els sòlids" significava, primordialment, desprendre de les obligacions "irrellevants" que s'interposaven en el camí d'un càlcul racional dels efectes; tal com ho expresava Max Weber, alliberar la iniciativa comercial dels grillons de les obligacions domèstiques i de la densa trama dels deures ètics; o, segons Thomas Carlyle, de tots els vincles que condicionen la reciprocitat humana i la mútua responsabilitat, conservar tan sols el "nexe dels diners". Alhora, aquesta mena de "dissolució dels sòlids" destrababa tota la complexa trama de les relacions socials, deixant-la nua, desprotegida, desarmada i exposada, incapaç de resistir-se a les regles del joc i als criteris de racionalitat inspirats i modelats pel comerç, i menys capaç fins i tot de competir amb ells de manera efectiva. Aquesta fatal desaparició va deixar el camp lliure a la invasió i al domini de (com va dir Weber) la racionalitat instrumental, o (com ho va articular, Marx) del rol determinant de l'economia: les "bases" de la vida social van infondre a tots els altres àmbits de la vida l'estatus de "superestructura" -és a dir, un artefacte d'aquestes "bases" l'única funció era contribuir al seu funcionament oliat i constant-. La dissolució dels sòlids va conduir a una progressiva emancipació de l'economia dels seus tradicionals lligams polítics, ètics i culturals. Sedimentar un nou ordre, definit primàriament en termes econòmics. Aquest nou ordre havia de ser més "sòlid" que els ordres que reemplaçava, perquè a diferència d'ells  era immune als embats de qualsevol acció que no fos econòmica. Gairebé tots els poders polítics o morals capaços de trastocar o reformar aquest nou ordre havien estat destruïts o incapacitats, per debilitat, per a aquesta tasca. I no perquè l'ordre econòmic, un cop establert, hagués colonitzat, reeducat i convertit al seu gust la resta de la vida social, sinó perquè aquest ordre va arribar a dominar la totalitat de la vida humana, tornant irrellevant i ineficaç iode aspecte de la vida que no contribuís a la seva incessant i contínua reproducció. Aquesta etapa de la cursa de la modernitat ha estat ben descrita per Claus Offe (a "The utopia of the zero oprion", publicat per primera vegada el 1987 a Praxis International): les societats complexes "s'han tornat tan rígides que el simple intent de renovar o pensar normativament el seu 'ordre' -és a dir, la naturalesa de la coordinació dels processos que es produeixen en elles- està virtualment obturat en funció del seu futilitat pràctica i, per tant, de la seva inutilitat essencial ". Per lliures i volàtils que siguin, individual o grupalment, els '' subsistemes "d'aquest ordre es troben interrelacionats de manera" rígida, fatal i sense cap possibilitat de lliure elecció ". L'ordre general de les coses no admet opcions; ni tan sols està clar quins podrien ser aquestes opcions, i encara menys clar com podria fer-se real alguna opció viable, al improbable cas que la vida social fos capaç de concebre-la i gestar-la."


VAJA VAJA, AMB RAJOY


Revisant escrits anteriors m'he trobat aquest de 2013: "Mariano Rajoy s'ha posicionat del costat de 13TV i Intereconomía en unes declaracions que ha fet aquest divendres a Vílnius (Lituània). En resposta a la pregunta que li ha formulat un periodista, el president del govern espanyol ha criticat que la Generalitat hagi presentat denúncies a mitjans de comunicació per haver comparat el procés català amb el nazisme que “diuen el que pensa la immensa majoria”.
A més, Rajoy ha justificat aquestes empreses que sovint comparen el nazisme amb el procés sobiranista que es viu a Catalunya dient que “s'emparen en la llibertat d'expressió”. Segons el president, les manifestacions que s'han fet a aquestes televisions són fruit d'aquesta llibertat que impera en “qualsevol país democràtic”. Rajoy no s'ha estat d'afirmar que “si pretenen multar algú per tenir una determinada posició” no pot dir altra cosa que “li sembla un disbarat”, i “espera que tot això es quedi en res”. O sigui que el Sr. Rajoy s'eroga la fatuïtat de pretendre saber el que pensa la immensa majoria (no se sap d'on) de què el comportament del Govern de la Generalitat és igual al dels nazis, i més acusacions falses sobre diversos comportaments dels seus membres. Són els mateixos o col·legues del que li va dir 'Guarra' a Marina Geli.
La xusma que pobla aquests mitjans és diversa però amb un nexe en comú, vomiten odi contra Catalunya dia si dia també, i potser parlen de comportament nazi perquè en el fons és el que ells voldrien tenir, o ja tenen en certa manera, estic segur que Goebbels és la seva referència.
No deixa de ser curiosa la percepció que el Sr. Rajoy té de la llibertat d'expressió; proveu d'insultar al Rei o a un alt membre del Govern, i véureu el puro que us cau, per més que us empareu en la llibertat d'expressió. Només per ensenyar la sandàlia ja varen titllar de tot a David Fernández, sobre tot els rapinyaires de 13TV o INTERECONOMIA, finançades per cert pels lacais de Rouco, o sia la COPE, dos mitjans on es vomita dia si dia també odi i fal·làcies contra Catalunya i no només vers el seu Govern. Tot sempre dins la caritat i amor fraternal dels cristians.


Veig que el Govern de la Generalitat ha passat - per fi - del 'ladran luego cabalgamos' al 'insultan luego nos querellamos', i voldria recordar que malgrat la justícia espanyola no és de fiar, a Fedeguico el varen cosir a querelles i multes fins que el varen fer fora de la COPE i ara malviu vomitant a un espai del no res per internet, o escrivint en diaris feixistoides, propers al sistema operatiu dels nazis, i consti que això que acabo d'escriure és en nom de la llibertat d'expressió que tan aferrissadament defensa el Sr. Mariano Rajoy.



UN PASSEIG PER LA LITERATURA


A vegades, o potser sempre és millor no traduïr. Aquest paseo por la literatura de Roberto Bolaño, en seria un cas. Millor que el llegiu en la seva versió original. Diuen que en traduïr, el primer que es perd és la poesia, però amb la prosa passa el mateix en molts casos. Bolaño més que passejar, estava posseït per la literatura, obsessionat, meravellosament obsessionat.

1. Soñé que Georges Perec tenía tres años y visitaba mi casa. Lo abrazaba, lo besaba, le decía que era un niño precioso.
2. A medio hacer quedamos, padre, ni cocidos ni crudos, perdidos en la grandeza de este basural interminable,errando y equivocándonos, matando y pidiendo perdón, maniacos depresivos en tu sueño, padre, tu sueño que no tenía límites y que hemos desentrañado mil veces y luego mil veces más, como detectives latinoamericanos perdidos en un laberinto de cristal y barro, viajando bajo la lluvia, viendo películas donde aparecían viejos que gritaban ¡tornado! ¡tornado!, mirando las cosas por última vez, pero sin verlas, como espectros, como ranas en el fondo de un pozo, padre, perdidos en la miseria de tu sueño utópico, perdidos en la variedad de tus voces y de tus abismos, maniacos depresivos en la inabarcable sala del Infierno donde se cocina tu Humor.
3. A medio hacer, ni crudos ni cocidos, bipolares capaces de cabalgar el huracán.
4. En estas desolaciones, padre, donde de tu risa sólo quedaban restos arqueológicos.
5. Nosotros, los nec spes nec metus.
6. Y alguien dijo:

Hermana de nuestra memoria feroz,
sobre el valor es mejor no hablar.
Quien pudo vencer el miedo
se hizo valiente para siempre.
Bailemos, pues, mientras pasa la noche
como una gigantesca caja de zapatos
por encima del acantilado y la terraza,
en un pliegue de la realidad, de lo posible,
en donde la amabilidad no es una excepción.
Bailemos en el reflejo incierto
de los detectives latinoamericanos,
un charco de lluvia donde se reflejan nuestros rostros
cada diez años.

Después llegó el sueño.

7. Soñé entonces que visitaba la mansión de Alonso de Ercilla. Yo tenía sesenta años y estaba despedazado por la enfermedad (literalmente me caía a pedazos). Ercilla tenía unos noventa y agonizaba en una enorme cama con dosel. El viejo me miraba desdeñoso y después me pedía un vaso de aguardiente. Yo buscaba y rebuscaba el aguardiente pero sólo encontraba aperos de montar.

8. Soñé que iba caminando por el Paseo Marítimo de Nueva York y veía a lo lejos la figura de Manuel Puig. Llevaba una camisa celeste y unos pantalones de lona ligera azul claro o azul oscuro, depende.

9. Soñé que Macedonio Fernández aparecía en el cielo de Nueva York en forma de nube: una nube sin nariz ni orejas, pero con ojos y boca.

10. Soñé que estaba en un camino de África que de pronto se transformaba en un camino de México. Sentado en un farellón, Efraín Huerta jugaba a los dados con los poetas mendicantes del DF.

11. Soñé que en un cementerio olvidado de África encontraba la tumba de un amigo cuyo rostro ya no podía recordar.

12. Soñé que una tarde golpeaban la puerta de mi casa. Estaba nevando. Yo no tenía estufa ni dinero. Creo que hasta la luz me iban a cortar. ¿Y quién estaba al otro lado de la puerta? Enrique Lihn con una botella de vino, un paquete de comida y un cheque de la Universidad Desconocida.

13. Soñé que leía a Stendhal en la Estación Nuclear de Civitavecchia: una sombra se deslizaba por la cerámica de los reactores. Es el fantasma de Stendhal decía un joven con botas y desnudo de cintura para arriba. ¿Y tú quién eres?, le pregunté. Soy el yonqui de la cerámica, el húsar de la cerámica y de la mierda, dijo.

14. Soñé que estaba soñando, habíamos perdido la revolución antes de hacerla y decidía volver a casa. Al intentar meterme en la cama encontraba a De Quincey durmiendo. Despierte, don Tomás, le decía, ya va a amanecer, tiene que irse. (Como si De Quincey fuera un vampiro.) Pero nadie me escuchaba y volvía a salir a las calles oscuras de México DF.

15. Soñé que veía nacer y morir a Aloysius Bertrand el mismo día, casi sin intervalo de tiempo, como si los dos viviéramos dentro de un calendario de piedra perdido en el espacio.

16. Soñé que era un detective viejo y enfermo. Tan enfermo que literalmente me caía a pedazos.Iba tras las huellas de Gui Rosey. Caminaba por los barrios de un puerto que podía ser Marsella o no. Un viejo chino afable me conducía finalmente a un sótano. Esto es lo que queda de Rosey, decía. Un pequeño montón de cenizas. Tal como está, podría ser Li Po, le contestaba.

17. Soñé que era un detective viejo y enfermo y que buscaba gente perdida hace tiempo. A veces me miraba casualmente en un espejo y reconocía a Roberto Bolaño.

18. Soñé que Archibald McLeish lloraba -apenas tres lágrimas- en la terraza de un restaurante de Cape Code. Era más de medianoche y pese a que yo no sabía cómo volver terminábamos bebiendo y brindando por el Indómito Nuevo Mundo.

19. Soñé con los Fiambres y las Playas Olvidadas.

20. Soñé que el cadáver volvía a la Tierra Prometida montado en una Legión de Toros Mecánicos.

21. Soñé que tenía catorce años y que era el último ser humano del Hemisferio Sur que leía a los hermanos Goncourt.

22. Soñé que encontraba a Gabriela Mistral en una aldea africana. Había adelgazado un poco y adquirido la costumbre de dormir sentada en el suelo con la cabeza sobre las rodillas. Hasta los mosquitos parecían conocerla.

23. Soñé que volvía de África en un autobús lleno de animales muertos. En una frontera cualquiera aparecía un veterinario sin rostro. Su cara era como un gas, pero yo sabía quién era.

24. Soñé que Philip K. Dick paseaba por la Estación Nuclear de Civitavecchia.

25. Soñé que Arquíloco atravesaba un desierto de huesos humanos. Se daba ánimos a sí mismo: “Vamos, Arquíloco, no desfallezcas, adelante, adelante.”

26. Soñé que tenía quince años y que iba a la casa de Nicanor Parra a despedirme. Lo encontraba de pie, apoyado en una pared negra. ¿Adónde vas, Bolaño?, decía. Lejos del Hemisferio Sur, le contestaba.

27. Soñé que tenía quince años y que, en efecto, me marchaba del Hemisferio Sur. Al meter en mi mochila el único libro que tenía (Trilce, de Vallejo), éste se quemaba. Eran las siete de la tarde y yo arrojaba mi mochila chamuscada por la ventana.

28. Soñé que tenía dieciseís y que Martín Adán me daba clases de piano. Los dedos del viejo, largos como los del Fantástico Hombre de Goma, se hundían en el suelo y tecleaban sobre una cadena de volcanes subterráneos.

29. Soñé que traducía a Virgilio con una piedra. Yo estaba desnudo sobre una gran losa de basalto y el sol, como decían los pilotos de caza, flotaba peligrosamente a las 5.

30. Soñé que estaba muriéndome en un patio africano y que un poeta llamado Paulin Joachim me hablaba en francés (sólo entendía fragmentos como “el consuelo”, “el tiempo”, “los años que vendrán”) mientras un mono ahorcado se balanceaba de la rama de un árbol.

31. Soñé que la tierra se acababa. Y que el único ser humano que contemplaba el final era Franz Kafka. En el cielo los Titanes luchaban a muerte. Desde un asiento de hierro forjado del parque de Nueva York veía arder el mundo.

32. Soñé que estaba soñando y que volvía a mi casa demasiado tarde. En mi cama encontraba a Mario de Sá-Carneiro durmiendo con mi primer amor. Al destaparlos descubría que estaban muertos y mordiéndome los labios hasta hacerme sangre volvía a los caminos vecinales.

33. Soñé que Anacreonte construía su castillo en la cima de una colina pelada y luego lo destruía.

34. Soñé que era un detective latinoamericano muy viejo. Vivía en Nueva York y Mark Twain me contrataba para salvarle la vida a alguien que no tenía rostro. Va a ser un caso condenadamente difícil, señor Twain, le decía.

35. Soñé que me enamoraba de Alice Sheldon. Ella no me quería. Así que intentaba hacerme matar en tres continentes. Pasaban los años. Por fin, cuando ya era muy viejo, ella aparecía por el otro extremo del Paseo Marítimo de Nueva York y mediante señas (como las que hacían en los portaaviones para que los pilotos aterrizaran) me decía que siempre me había querido.

36. Soñé que hacía un 69 con Anaïs Nin sobre una enorme losa de basalto.

37. Soñé que follaba con Carson McCullers en una habitación en penumbras en la primavera de 1981. Y los dos nos sentíamos irracionalmente felices.

38. Soñé que volvía a mi viejo Liceo y que Alphonse Daudet era mi profesor de francés. Algo imperceptible nos indicaba que estábamos soñando. Daudet miraba a cada rato por la ventana y fumaba la pipa de Tartarín.

39. Soñé que me quedaba dormido mientras mis compañeros de Liceo intentaban liberar a Robert Desnos del campo de concentración de Terezin. Cuando despertaba una voz me ordenaba que me pusiera en movimiento. Rápido, Bolaño, rápido, no hay tiempo que perder. Al llegar sólo encontraba a un viejo detective escarbando en las ruinas humeantes del asalto.

40. Soñé que una tormenta de números fantasmales era lo único que quedaba de los seres humanos tres mil millones de años después de que la Tierra hubiera dejado de existir.

41. Soñé que estaba soñando y que en los túneles de los sueños encontraba el sueño de Roque Dalton: el sueño de los valientes que murieron por una quimera de mierda.

42. Soñé que tenía dieciocho años y que veía a mi mejor amigo de entonces, que también tenía dieciocho, haciendo el amor con Walt Whitman. Lo hacían en un sillón, contemplando el atardecer borrascoso de Civitavecchia.

43. Soñé que estaba preso y que Boecio era mi compañero de celda. Mira, Bolaño, decía extendiendo la mano y la pluma en la semioscuridad: ¡no tiemblan!, ¡no tiemblan! (Después de un rato, añadía con voz tranquila: pero temblarán cuando reconozcan al cabrón de Teodorico.)

44. Soñé que traducía al Marqués de Sade a golpes de hacha. Me había vuelto loco y vivía en un bosque.

45. Soñé que Pascal hablaba del miedo con palabras cristalinas en una taberna de Civitavecchia: “Los milagros no sirven para convertir, sino para condenar”, decía.

46. Soñé que era un viejo detective latinoamericano y que una Fundación misteriosa me encargaba encontrar las actas de defunción de los Sudacas Voladores. Viajaba por todo el mundo: hospitales, campos de batalla, pulquerías, escuelas abandonadas.

47. Soñé que Baudelaire hacía el amor con una sombra en una habitación donde se había cometido un crimen. Pero a Baudelaire no le importaba. Siempre es lo mismo, decía.

48. Soñé que una adolescente de dieciséis años entraba en el túnel de los sueños y nos despertaba con dos tipos de vara. La niña vivía en un manicomio y poco a poco se iba volviendo más loca.

49. Soñé que en las diligencias que entraban y salían de Civitavecchia veía el rostro de Marcel Schwob. La visión era fugaz. Un rostro casi translúcido, con los ojos cansados, apretado de felicidad y de dolor.

50. Soñé que después de la tormenta un escritor ruso y también sus amigos franceses optaban por la felicidad. Sin preguntar ni pedir nada. Como quien se derrumba sin sentido sobre su alfombra favorita.

51. Soñé que los soñadores habían ido a la guerra florida. Nadie había regresado. En los tablones de cuarteles olvidados en las montañas alcancé a leer algunos nombres. Desde un lugar remoto una voz transmitía una y otra vez las consignas por las que ellos se habían condenado.

52. Soñé que el viento movía el letrero gastado de una taberna. En el interior James Mathew Barrie jugaba a los dados con cinco caballeros amenazantes.

53. Soñé que volvía a los caminos, pero esta vez ya no tenía quince años sino más de cuarenta. Sólo poseía un libro, que llevaba en mi pequeña mochila. De pronto, mientras iba caminando, el libro comenzaba a arder. Amanecía y casi no pasaban coches. Mientras arrojaba la mochila chamuscada en una acequia sentí que la espalda me escocía como si tuviera alas.

54. Soñé que los caminos de África estaban llenos de gambusinos, bandeirantes, sumulistas.

55. Soñé que nadie muere la víspera.

56. Soñé que un hombre volvía la vista atrás, sobre el paisaje anamórfico de los sueños y que su mirada era dura como el acero pero igual se fragmentaba en múltiples miradas cada vez más inocentes, cada vez más desvalidas.

57. Soñé que Georges Perec tenía tres años y lloraba desconsoladamente. Yo intentaba calmarlo. Lo tomaba en brazos, le compraba golosinas, libros para pintar. Luego nos íbamos al Paseo Marítimo de Nueva York y mientras él jugaba en el tobogán yo me decía a mí mismo: no sirvo para nada, pero serviré para cuidarte, nadie te hará daño, nadie intentará matarte. Después se ponía a llover y volvíamos tranquilamente a casa. ¿Pero dónde estaba nuestra casa?

Un paseo por la Literatura
Roberto Bolaño Ávalos
para Rodrigo Pinto y Andrés Neuman
BLANES, 1994.

JERARQUIOLOGÍA



El 1969 Laurence J. Peter va publicar un llibre en el qual formulava: "En una organització, als empleats que fan bé la seva feina se'ls promociona a llocs de més responsabilitat, una vegada i una altra, fins que arriben al nivell on es mostren incompetents". Un cop en aquest grau ja no pugen més de categoria i perseveren per sempre en la seva incompetència. - el Principi de Peter

EN UNA JERARQUIA TOT EMPLEAT TENDEIX ASCENDER FINS EL SEU NIVELL D'INCOMPETÈNCIAUna nova ciència! Havent formulat el Principi, vaig descobrir que, havia fundat una nova ciència, la jerarquiología, l'estudi de les jerarquies . El terme "jerarquia" va ser emprat originàriament per a descriure el sistema de govern de l'Església per mitjà de sacerdots esglaonats en graus. El significat actual inclou a tota organització en la que els membres o empleats estan disposats per ordre de rang, grau o clase.La jerarquiología, no obstant ser una disciplina relativament recent, sembla tenir una gran aplicabilitat en els camps de l'administració pública i privada. ¡Això es refereix a vostè! El meu principi és la clau per a la comprensió de tots els sistemes jeràrquics i, per tant, per a la comprensió de tota l'estructura de la civilització.
Uns pocs excèntrics tracten de no veure's implicats en jerarquies Uns quants excèntrics tracten de no veure's inserits en jerarquies, però tots els que participen en el comerç, la indústria, el sindicalisme, la política, el Govern, les Forces Armades, la religió i l'educació es troben immersos en elles. Tots es troben regits pel Principi de Peter. Per descomptat, molts d'ells poden aconseguir un o dos ascensos, passant d'un nivell de competència a un altre nivell superior de competència. Però la competència en aquest nou posat les qualifica per un altre nou ascens. Per a cada individu, per a vostè, per a mi, l'ascens final ho és des d'un nivell de competència a un nivell de incompetencia. En conseqüència, donat un lapse suficient, i suposada l'existència d'un suficient nombre de graus en la jerarquia, tot empleat ascendeix a, i roman en, el seu nivell d'incompetència. 
El Corol·lari de Peter diu: Amb el temps, tot lloc de treball tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per exercir les seves obligacions.

MANI PULITE


«El PP ha estat condemnat, però els altres partits tradicionals del règim no poden mirar-s’ho amb complaença i distància» - - Manel Lucas.
En condicions normals, la condemna al PP per la trama Gürtel hauria de tenir conseqüències directes en la supervivència del partit. No és que tingui desenes de dirigents implicats en corrupció, no és que el 80 per cent de ministres de José María Aznar estiguin esquitxats en casos diversos, és que els jutges han sentenciat que el partit, tot ell com a entitat jurídico-política, es va beneficiar il.lícitament de la xarxa de pagaments i comissions dirigida per Francisco Correa. Per si això és poc, el tribunal diu que no s’ha cregut les declaracions exculpatóries de Mariano Rajoy (Poques hores li ha durat l’alegria al president del Govern pel suport del PNB als pressupostos.) 

La condemna del PP és el fet més transcendent de la sentència, més que els 33 anys a Bárcenas o la pena a Ana Mato per l’ús il.lícit del confetti i els globus. És tota una organització del sistema polític que és acusada d’haver rebut diners il.legalment. A més, la que governa. El partit presentarà recurs, però en l’imaginari col.lectiu ha quedat tacat irremisiblement; entre altres coses, perquè el veredicte del tribunal no fa més que donar carta de realitat jurídica a allò que era ja convicció pública. Gosaria dir que la Gürtel és un cop al sistema polític espanyol vigent tant decisiu com el procés català.

El PP ha estat condemnat, però els altres partits tradicionals del règim no poden mirar-s’ho amb complaença i distància. El PSOE ja va enfonsar-se als anys 90 per escàndols com la trama Filesa-Malesa-Time Export i la corrupció de dos dels homes que representaven dos dels pilars bàsics del sistema, Mariano Rubio (Banc d’Espanya) i Luis Roldán (Guàrdia Civil). Es va refer renovant dirigents, però ara té a la banqueta una part important de la seva federació clau, l’andalusa. No queda clar com se’n sortirà. I Convergència, que en els anys daurats de la post-transició jugava el paper de frontissa, s’ha canviat de nom i ha anunciat una refundació per dissimular la trama de comissions del 3 per cent i la taca de Jordi Pujol i la família. 

Als anys 90, l’operació "Mani Pulite" –Mans netes- va posar de relleu la degradació del sistema polític italià, i va acabar anihilant, principalment, dues de les forces clau del panorama, la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista; el líder dels primers, Guiulio Andreotti, va passar d’home fort del país a membre destacat d’organització mafiosa, i el líder socialista, Bettino Craxi, va fugir a Tunis. La sensació que dóna la política espanyola avui s’assembla molt a la d’aquella Itália on queien les columnes que havien sostingut el joc polític des de la fi de la Segona Guerra Mundial.
Què va passar llavors a Itàlia? Quina força política va ocupar l’espai que deixaven els dos partits implosionats? (el socialisme italià no representava, com a Espanya, l’opció majoritària d’esquerra en un hipotètic torn de partits; era més aviat un aliat habitual de la dreta, per oposició al Partit Comunista, més fort i majoritari a l’espai esquerrà) Doncs un partit de nova creació, Forza Italia, format per personalitats de segon nivell dels partits anteriors i per gent provinent de fora de la política, sota el lideratge d’un empresari que no era ni molt menys aliè a la trama que havia provocat la crisi: Silvio Berlusconi.  Que va governar amb el suport d’un partit xenòfob, la Lliga Nord, i els hereus de Mussolini, Aleanza Nazionale. És a dir, a la política clàssica, envellida i degradada, la van sustituir el populisme conservador i algunes formes tenebroses i primàries de la dreta que semblaven superades. Veurem que passa aquí però em temo que anem pel mateix mal camí.

A VEGADES VEIG CORRUPTES...


On una immensa majoria veu una sentència demolidora, Rajoy només veu 10 o 15 casos aïllats. Em refereixo a la sentència sobre la trama Gürtel que, tot i saber a poc per no enviar a la presó els que han sortit airosos, demostra la corrupció en l'ADN del PP. Rivera i Ciutadans, que sostenen al poder a aquest partit corromput, poden estar tranquils: són espanyols. - David Bollero - publico.es
On tots i totes veiem corruptes, Rivera veu espanyoles i espanyols ... i com a tals, els hauria de fer també una crida d'adhesió a la seva plataforma ciutadana per l'espanyolitat. Haurà de filar molt fi, però que molt fi el seu discurs Rivera per no fer el ridícul, ja que ahir mateix, amb el seu suport als pressupostos generals de l'Estat, va donar un baló d'oxigen al PP que avui mateix ha estat condemnat. Les seves primeres paraules, per descomptat, l'han sumit en l'escarni públic al confessar implícitament que no va veure venir aquesta condemna... algú amb aquesta visió, m'inquietaria tenir-lo al capdavant, fins i tot, de la meva comunitat de veïns.
¿S'imaginen les conseqüències a Alemanya si la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit de Merkel, fos condemnat com ho ha estat avui el PP? La cancellera alemanya, segurament, no tindria la barra de parlar de 10 o 15 casos aïllats i, gairebé amb tota probabilitat, dimitiria. És que no exigirien els accionistes el cap del president d'una companyia que, sota el seu lideratge, hagués estat condemnada com avui el PP? Rajoy no dimitirà, perquè la seva manca de la més mínima ètica és tan gran com la seva jactància d'impunitat. Impresentable.
Els que avui veuen un altre trampolí per a Rivera, obliden que ahir Ciutadans va legitimar el PP, tot i que avui s'ha acreditat judicialment el finançament il·legal del partit de Rajoy. Dit d'una altra manera, va fer trampes per arribar al Govern i, malgrat tot, Rivera tendeix la mà en el seu remolí d'ambigüitat i contradicció.

Més enllà d'aquesta qüestió, sorprèn el poc que volia i com de poca confiança tenia Rosalía Iglesias en el seu marit, Luis Bárcenas. No, per descomptat, al nivell de la infanta Cristina perquè, d'haver estimat al seu Luis com la Borbó al seu Iñaki, podria caminar a aquestes hores per Suïssa i gaudir dels seus comptes, en lloc d'enfrontar a una pena de 15 anys.

I per acabar, un record per al jutge Baltasar Garzón, inhabilitat després d'haver iniciat aquesta causa que ha provat la corrupció institucionalitzada a nivell central, autonòmic i municipal del PP. Imagino que avui, Garzón obrira un dels seus millors vins i brindarà per l'humiliant que ressonen ara les paraules de Rajoy quan parlava de conspiració contra el PP. S'equivocava, era i és el PP qui conspira contra nosaltres i nosaltres... no només espanyols i espanyoles, com voldria Rivera, sinó contra els que aixequem el país, vinguem d'on vinguem.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS