Pobre, content i independent!: són possibles juntes; Pobre, content i esclau!: també això és possible. I no sabria dir-los res millor als obrers de l'esclavitud fabril: suposant que no sentin com un oprobi el que succeeix, ésser usats com cargols d'una màquina i al mateix temps com suplellacunes de l'art humà de la invenció. Ai!, creure que per un salari major pot superar l'essencial de la seva misèria, vull dir, la seva impersonal servitud! Ai!, deixar-se entabanar amb que l'augment de aquesta impersonalitat podrà convertir en virtut la vergonya de l'esclavitud dins de l'engranatge mecànic d'una nova societat! Ai!, tenir un preu pel qual es deixa de ser persona per ser cargol! 
Vosaltres sou els conjurats de l'actual bogeria de les nacions que abans de res volen produir el màxim possible i ser el més riques possible? La vostra tasca seria presentar-los la contrapartida: quines quantioses sumes de valor interior es desaprofiten per una fita tan superficial! Més ¿on és el vostre valor interior, si ja no sabeu el que significa respirar lliurement?, no teniu tan sols la força suficient?, si amb massa freqüència esteu farts de vosaltres mateixos com d'una beguda rància?, si escolteu els dictats del periòdic i mireu de reüll al veí ric, si us heu tornat lúbrics pel ràpid ascendir i caure de poder, diners i opinions?, si ja no teniu fe en la filosofia, vestida de parracs, a la magnanimitat dels no necessitats?,
¿Si la pobresa, aprofesionalidad i celibat idíl·lics i voluntaris que haurien assistir als més intel·lectuals de vosaltres us provoca la riallada? O pel contrari, sona sempre en les vostres oïdes el xiulet dels flautistes socialistes que volen estimular el vostre fervor amb alienades esperances?, que us ordenen estar preparats i res més, preparats de la nit al dia, esperant i esperant a alguna cosa de fora i vivint per la resta en va, com d'altra banda heu viscut, fins que aquest esperar es troqui en fam i en set i en febre i en bogeria, i finalment despunti en tota la seva magnificència el dia de la bèstia triomfant"? Contràriament, cadascú hauria de pensar per a si: «Millor emigrar, tractar de ser amo en regions salvatges i fresques del món i sobretot amo de mi mateix; canviar la morada fins que no em saludi amb la mà cap signe d'esclavitud; no eludir l'aventura ni la guerra i conservar preparada la mort per als avatars més greus; ¡Mai més aquesta indecorosa servitud, mai més aquest agrir d'amargar-se i conjurar-se!». Aquest seria el pensament just: els treballadors d'Europa haurien de declarar-se d'ara en en endavant estament per un impossible humà, i no només, com passa gairebé sempre, com un constructor dur i improcedent; haurien de declarar en els ruscs europeus una gran època d'eixam com mai s'hagi viscut, i mitjançant aquesta acció de lliure assentament de grans vols protestar contra la màquina, contra el capital i contra l'elecció que plana sobre ells d'haver de conve rtir-se en esclaus de l'Estat o esclaus d'un partit de la revolució. 
Tant de bo Europa s'alleugi de la quarta part dels seus habitants! A ella i a ells se'ls alleujarà el cor! Només a la llunyania, en les empreses de campanyes d'eixams de colònies es reconeixerà quanta bona raó i justícia, quanta sana desconfiança ha imbuït la mare Europa en els seus fills -aquests fills que no van poder aguantar més al seu costat, la abotargada vella dona-, i van córrer el perill de fer-se rondinaires, excitables i vividors com ella. Les virtuts d'Europa emigraran amb aquests treballadors; i pel que fa dins de la pàtria va començar a degenerar en perillós desànim i inclinació delictiva, guanyarà fos una bella naturalitat i es dirà heroisme. 
Retorna definitivament aire més pur a la vella, superpoblada Europa, que es mira el melic! Tant de bo algun dia hi hagi manca de «mà de obra»! Potser llavors s'entén que només ens hem acostumat a moltes necessitats quan era ben fàcil satisfer-les: es desaprenderán algunes mancances! Potser també es faci entrar als xinesos: i aquests portarien el pensament i forma de vida que ve a propòsit a les laborioses formigues. Sí, ells podrien ajudar en conjunt a que floreixi per la intranquil·la i escorxada Europa una mica de pau i consideració asiàtiques i -el que més es necessita de tot- de solidesa asiàtica.

Aurora (1881),  Friedrich Níetzsche (alemany, 1844-1900)
 traducció d'Eduardo Knorr, Editorial Edaf, Madrid, 1996