Dóna tota la impressió que no s'està reaccionant davant d'un incompliment "de les obligacions que la Constitució o altres lleis imposin", com diu l'article 155, sinó davant una cosa molt més greu. Javier Pérez Royo.

Cada dia que passa resulta més difícil imaginar com es pot sortir del laberint de l'article 155 de la Constitució Espanyola. Quan es va introduir no se sabia molt bé què és el que podria suposar la seva aplicació. Es va introduir pensant que mai s'hauria de fer ús del mateix, com havia ocorregut amb l'article de la Llei Fonamental de Bonn, del que és pràcticament una còpia. I en aquestes estàvem quan en el mes d'octubre de l'any passat es va decidir a corre-cuita que la seva aplicació era indefugible. El Govern va fer un salt en el buit sense saber molt bé on es ficava i a on podia conduir la decisió que prenia. Com no podia ser d'altra manera, el desconcert és la conseqüència inevitable.
Donada la naturalesa de l'emergència a la qual el Govern sembla que considerava que havia de respondre, és possible que no fos la "coacció federal" l'instrument al que hauria d'haver recorregut, sinó al "estat de setge", previst a l'article 116 de la Constitució. En la Llei Orgànica 4/1981, es defineix l'emergència a la qual es pot respondre amb la declaració de l'estat lloc en els següents termes:"Quan es produeixi o amenaci produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional... el Govern, de conformitat amb el que disposa l'apartat 4 de l'article 116 de la Constitució, pot proposar al Congrés dels Diputats la declaració de l'estat de setge "(art. 32.1).

Dóna tota la impressió, per les acusacions que s'estan formulant contra els membres de qui va ser Govern de la Generalitat presidit per Carles Puigdemont i contra els membres de la que va ser Mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell, així com contra els antics presidents de la ANC i Òmnium, que no s'està reaccionant davant d'un incompliment "de les obligacions que la Constitució o altres lleis imposin", com diu l'article 155, sinó davant una cosa molt més greu, que s'aproxima a la descripció de l'article 32.1 de la Llei Orgànica 4/1981 com a pressupost de fet per a la declaració de l'estat de setge.

Sembla obvi, en tot cas, que així és com ho ha entès la Fiscalia General de l'Estat, el jutge instructor i els magistrats del Tribunal Suprem que estan confirmant les mesures cautelars per ell adoptades. No és l'exercici desviat de determinades competències incomplint la Constitució o la llei per part de les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya el que s'està perseguint, sinó una conducta delictiva qualificada com rebel·lió.
En la reacció davant els esdeveniments de setembre i octubre a Catalunya s'ha produït la coincidència d'una tímida reacció gairebé més administrativa que política per part del Govern de la nació amb una reacció brutal per part de la Fiscalia General i el Tribunal Suprem. Sembla que el Govern fa ús de la "coacció federal" i la Fiscalia i el Tribunal Suprem l'estat de setge. I semblés que consideren que aquesta combinació no tindria per què plantejar problema de cap tipus a Catalunya.

Sembla com si el Govern volgués aixecar l'aplicació de l'article 155 i retornar a les autoritats catalanes l'exercici del dret a l'autonomia, mentre la Fiscalia General i el Tribunal Suprem continuen la persecució penal que pot conduir al fet que un nombre considerable de dirigents nacionalistes siguin condemnats a la privació de llibertat durant un nombre considerable d'anys. Per a les autoritats polítiques i judicials a Madrid l'exercici del dret a l'autonomia pel Parlament i el Govern de Catalunya no tindria per què veure afectat pels processos en curs contra els antics membres del Govern i de la Mesa del Parlament.
Òbviament, des de les autoritats nacionalistes catalanes la perspectiva és diferent. La combinació de "coacció federal" politicoadministrativa i "estat de setge" judicial, que des del Govern de la nació es considera que és una resposta moderada i proporcional, resulta completament inacceptable a Catalunya. Per això es resisteixen a exercir el dret a l'autonomia com el Govern de la nació vol que l'exerceixin. Ho hem vist al llarg de tot l'accidentat procés d'investidura del president de la Generalitat. I el continuem veient en el procés de formació del Govern.

La "coacció federal" i l'estat de setge no combinen. Quan s'intenta fer-ho, s'acaba com s'està acabant: en un desordre generalitzat del qual no se sap com es pot sortir.