Diu l’Enric Juliana que l’essencialisme pujolista tenia uns contrapesos que el flamant president Torra no té. Montini, el Vaticà II i el Montserrat del diàleg cristianomarxista van portar Pujol cap al compromesso storico amb el PSUC i CC.OO. Ara bé: la mirada de Jordi Pujol sobre Catalunya és, per formació, alemanya (vull dir herderiana, de l’idealisme alemany). I no es pot oblidar que el compromís de Pujol amb l’esquerra va ser sobretot retòric: les seves idees i l’obra de govern van ser essencialistes. El projecte de Pujol era salvar la identitat catalana, indiferent a les aportacions culturals dels nous catalans.

El PSC i ICV (ara Comuns) van anar perdent força per causes que ara no puc resumir. Només subratllaré l’entrepà que formaven el nacionalisme català i l’espanyol, encarnat ara per Cs. A mesura que PSC i ICV declinaven, els fills del pujolisme essencialista es descordaven. La crisi econòmica els va ajudar portant-los un vent comú a tot Occident (Steve Bannon): la desinhibició d’unes dretes bel·licoses, nostàlgiques d’un suposat ordre (o ideal) perdut, que penetren a la manera trotskista en l’espai conservador i hi imposen la seva hegemonia, amb l’ajut de tècniques populistes. Amb notable agitació intel·lectual, aquesta jove dreta ha aconseguit, a Catalunya, ridiculitzar el llegat que encarnen PSC i comuns. Feta aquesta primera feina de destrucció política (a la qual ha contribuït apassionadament Cs pel cantó oposat) ara vindria la social. Ara emergiria la raó de fons. La que Torra esbomba en els seus articles: el problema de la identitat catalana són “ells”.

D’això no se’n pot demanar perdó. Torra no se’n pot penedir perquè és l’espina dorsal de la seva visió. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. No, no crec que Torra sigui nazi, però sí un herderià essencialista que té por. Por de la desaparició de la seva identitat. Ara bé: aquell seu article és tan obscè que el fa indigne de presidir la Generalitat, ni que sigui de manera vicària o, com ell diu, “custòdia”. Estic convençut, i n’hi ha mostres terribles en època contemporània, que hi ha molt més supremacisme en la cultura i en la política espanyola que en la catalana. Ahir tothom citava Federico J. Losantos. N’és un bon exemple. Però Losantos no és president de govern. (Quin gran error, Carles, quin gran error! Triar, ja ho vam veure a Girona, no és el teu fort!)

Ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp. 


Antoni Puigverd 
lavanguardia.com