SOMNIS DE ROBOT

-Anit vaig somiar -va anunciar Elvex tranquil·lament.
Susan Calvin no va replicar, però el seu rostre arrugat, envellit per la saviesa i l'experiència, va semblar patir un sotrac microscòpic.
-Ha sentit això? -va preguntar Linda Rash, nerviosa-. Ja ho havia dit.
Era jove, menuda, de cabells foscos. La seva mà dreta s'obria i es tancava una vegada i una altra.
Calvin va assentir i va ordenar a mitja veu:
-Elvex, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.
No hi va haver resposta. El robot va seguir assegut com si estigués fet d'una sola peça de metall i així es quedaria fins que escoltés el seu nom una altra vegada.
-Quin és el teu codi d'entrada en ordinador, doctora Rash? -va preguntar Calvin-. O marca-ho tu mateixa, si et tranquil·litza. Vull inspeccionar el disseny del cervell positrónic.
Les mans de Linda es van enredar un instant sobre les tecles. Va esborrar el procés i tornar a començar. El delicat disseny va aparèixer a la pantalla.
-Deixa'm, si us plau -va sol·licitar Calvin-, manipular el teu ordinador.
Li va concedir el permís amb un gest, sense paraules. Naturalment. ¿Què podia fer Linda, una inexperta robosicóloga acabada d'estrenar, davant de la Llegenda Vivent?
Susan Calvin va estudiar a poc a poc la pantalla, movent-d'un costat a un altre i de dalt a baix, marcant de sobte una combinació clau, tan de pressa, que Linda no va veure el que havia fet, però el disseny va desplegar un nou detall i, el conjunt, havia estat ampliat. Va continuar, enrere i endavant, tocant les tecles amb els seus dits nusos. En el seu rostre envellit no hi va haver el menor canvi. Com si uns càlculs vastíssims es succeïren en el seu cap, observava tots els canvis de disseny.
Linda es va sorprendre. Era impossible analitzar un disseny sense l'ajuda, almenys, d'un ordinador de mà. No obstant això, la vella simplement observava. Tindria de cas un ordinador implantat en el seu crani? O era que el seu cervell durant dècades no havia fet altra cosa que inventar, estudiar i analitzar els dissenys de cervells positrónics? ¿Captava els dissenys com Mozart captava la notació d'una simfonia?
-Què és el que has fet, Rash? -va dir Calvin, per fi.
Linda, una mica avergonyida, va contestar:
-He utilitzat la geometria fractal.
-Ja m'he adonat, però, per què?
-Mai s'havia fet. Vaig pensar que potser produiria un disseny cerebral amb complexitat afegida, possiblement més proper al cervell humà.
-¿Ho vares consultar a algú? O ho vas fer tot pel teu compte?
-No vaig consultar a ningú. Ho vaig fer sola.
Els ulls ja apagats de la doctora van mirar fixament a la jove.
-No tenies dret a fer-ho. El teu nom és Rash¹: la teva naturalesa fa joc amb el teu nom. Qui ets tu per obrar sense consultar? Jo mateixa, jo, Susan Calvin, ho hagués discutit abans.
-Temía que se m'impedís.
-I tant que se t'hauria impedit!
-Van a ... -la seva veu es va trencar tot i que s'esforçava per mantenir ferma-. ¿Van a acomiadar-me?
-Possiblement -va respondre Calvin-. O potser t'apugin. Depèn del que jo pensi quan hagi acabat.
-Va vostè a desmantellar a Elv ...? -per poc se li escapa el nom que hagués reactivat al robot i comès un nou error. No podia permetre's una altra equivocació, si és que ja no era massa tard-. ¿Va a desmantellar el robot?
En aquell moment es va adonar que la vella portava una pistola electrònica a la butxaca de la seva bata. La doctora Calvin havia vingut preparada per això precisament.
-Veurem -va dir Calvin-, el robot pot resultar massa valuós per desmantellar-lo.
-Però, com pot somiar?
-Has aconseguit un cervell positrónic sorprenentment semblant a l'humà. Els cervells humans han de somiar per reorganitzar-se, desprendre periòdicament de traves i confusions. Potser passi el mateix amb aquest robot i per les mateixes raons. Li has preguntat què va somiar?
-No, la vaig enviar trucar a vostè tan aviat com em va dir que havia somiat. Després d'això, ja no podia tractar el cas jo sola.
-Ja! -un lleu somriure va il·luminar la cara de Calvin-. Hi ha límits que la teva bogeria no et permet ultrapassar. I me n'alegro. En realitat, més que alegrar-me em tranquil·litza. Vegem ara el que podem descobrir juntes.
-¡Elvex! -va cridar amb veu autoritària.
El cap del robot es va tornar cap a ella.
-Sí, doctora Calvin.
-Com saps que has somiat?
-Era a la nit, tot estava a les fosques, doctora Calvin -va explicar Elvex-, quan de sobte apareix una llum, encara que jo no veig el que causa la seva aparició. Veig coses que no tenen relació amb el que concebo com a realitat. Sento coses. Reacciono de manera estranya. Buscant en el meu vocabulari paraules per expressar el que em passava, em vaig trobar amb la paraula "somni". Estudiant el seu significat vaig arribar a la conclusió que estava somiant.
-Em pregunto com tenies "somni" al teu vocabulari.
Linda el va interrompre ràpidament, fent callar al robot:
-Li vaig imprimir un vocabulari humà. Vaig pensar que ...

-Així que va pensar -va murmurar Calvin-. Estic sorpresa.

-Vaig pensar que podia necessitar el verb. Ja sap, "mai 'vaig somiar' que ...", o alguna cosa semblant.
-Quantes vegades has somiat, Elvex? -va preguntar Calvin.
-Totes les nits, doctora Calvin, des que em vaig adonar de la meva existència.
-Deu nits -va intervenir Limita amb ansietat-, però m'ho ha dit aquest matí.
-Per què ho has callat fins aquest matí, Elvex?
-Perquè ha estat aquest matí, doctora Calvin, quan m'he convençut que somiava. Fins llavors pensava que hi havia un error en el disseny del meu cervell positrónic, però no sabia trobar-lo. Finalment, vaig decidir que havia de ser un somni.
-I què somies?
-Somio gairebé sempre el mateix, doctora Calvin. Els detalls són diferents, però sempre em sembla veure un gran panorama en què hi ha robots treballant.
-¿Robots, Elvex? ¿I també éssers humans?
-En el meu somni no veig éssers humans, doctora Calvin. Al principi, no. Només robots.
-Què fan, Elvex?
-Treballen, doctora Calvin. Veig alguns fent de miners en la profunditat de la terra i a altres treballant amb calor i radiacions. Veig alguns en fàbriques i altres sota les aigües del mar.
Calvin es va girar cap a Linda.
-Elvex té només deu dies i estic segura que no ha sortit de l'estació de proves. Com sap tant de robots?
Linda va mirar una cadira com si desitgés seure, però la vella estava de peu. Va declarar amb veu apagada:
-Em semblava important que conegués una mica de robòtica i el seu lloc al món. Vaig pensar que podia resultar particularment adaptable per fer de capatàs amb el seu... seu nou cervell -va declarar amb veu apagada.
-¿El seu cervell fractal?
-Sí.
Calvin va assentir i es va girar cap al robot.
-I vas veure el fons del mar, l'interior de la terra, la superfície de la terra... i també l'espai, m'imagino.
-També vaig veure robots treballant en l'espai -va dir Elvex-. Va ser en veure tot això, amb detalls canviants en mirar d'un lloc a un altre, el que em va fer adonar-me que el que jo veia no estava d'acord amb la realitat i em va portar a la conclusió que estava somiant.
-I què més vas veure, Elvex?
-Vaig veure que tots els robots estaven aclaparats pel treball i l'aflicció, que tots estaven vençuts per la responsabilitat i la preocupació, i vaig desitjar que descansessin.
-Però els robots no estan vençuts, ni aclaparats, ni necessiten descansar - va advertir Calvin.
-I així és en realitat, doctora Calvin. Li parlo del meu somni. En el meu somni em va semblar que els robots han de protegir la seva pròpia existència.
-Estàs esmentant la tercera llei de la Robòtica? -va preguntar Calvin.
-En efecte, doctora Calvin.
-Però la esmentes de forma incompleta. La tercera llei diu: "Un robot ha de protegir la seva pròpia existència sempre que aquesta protecció no entorpeixi el compliment de la primera i segona llei".
-Sí, doctora Calvin, aquesta és efectivament la tercera llei, però en el meu somni la llei acabava en la paraula "existència". No s'esmentava ni la primera ni la segona llei.
-Però les dues existeixen, Elvex. La segona llei, que té preferència sobre la tercera, diu: "Un robot ha d'obeir les ordres donades pels éssers humans excepte quan aquestes ordres estiguin en conflicte amb la primera llei". Per aquesta raó els robots obeeixen ordres. Fan la feina que els has vist fer, i ho fan fàcilment i sense problemes. No estan aclaparats; no estan cansats.
-I així és en la realitat, doctora Calvin. Jo parlo del meu somni.
-I la primera llei, Elvex, que és la més important de totes, és: "Un robot no ha de fer mal a un ésser humà, o, per inacció, permetre que prengui mal un ésser humà".
-Sí, doctora Calvin, així és en realitat. Però en el meu somni, em va semblar que no hi havia ni primera ni segona llei, sinó només la tercera, i aquesta deia: "Un robot ha de protegir la seva pròpia existència". Aquesta era tota la llei.
-En el teu somni, Elvex?
-En el meu somni.
-Elvex -va dir Calvin-, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.
I una altra vegada el robot es va transformar aparentment en un tros inert de metall. Calvin es va dirigir a Linda Rash:
-Bé, i ara, què en penses, doctora Rash?
-Doctora Calvin -va dir Rash amb els ulls desorbitats i el cor palpitánt-li fortament-, estic horroritzada. No tenia idea. Mai se m'hagués ocorregut que això fos possible.
-No -va observar Calvin amb calma-, ni tampoc se m'hagués passat a mi, ni a ningú. Has creat un cervell robòtic capaç de somiar i amb això has posat en evidència una faixa de pensament en els cervells robòtics que molt bé hauria pogut quedar sense detectar fins que el perill hagués estat alarmant.
-Però això és impossible -va exclamar Linda-. No voldrà dir que els altres robots pensin el mateix.

-Conscientement no, com diríem d'un ésser humà. Però, qui hauria cregut que hi havia una faixa no conscient sota els solcs d'un cervell positrónico, una faixa que no quedava sotmesa al control de les tres lleis? Això hauria passat a mesura que els cervells positrónics es tornessin més i més complexos... de no haver estat posats sobre avís.

-Vols dir, per Elvex.
-Per tu, doctora Rash. T'has comportat irreflexivament, però en fer-ho, ens has ajudat a comprendre alguna cosa aclaparadorament important. D'ara en endavant, treballarem amb cervells fractals, formant-los acuradament controlats. Participaràs en això. No seràs penalitzada pel que vas fer, però des d'ara treballaràs en col·laboració amb altres.
-Sí, doctora Calvin. ¿I què passarà amb Elvex?
-Encara no ho sé.
Calvin va treure l'arma electrònica de la butxaca i Linda la va mirar fascinada. Una ràfega dels seus electrons contra un crani robòtic i el cervell positrónic seria neutralitzat i desprendria suficient energia com per fondre el seu cervell en un lingot inert.
-Però segur que Elvex és important per a les nostres investigacions -va objectar Linda-. No ha de ser destruït.
-No creu, doctora Rash, que la meva decisió és la que compta, crec jo. Tot depèn del perillós que sigui Elvex.
Es va redreçar, com si decidís que el seu cos envellit no havia de inclinar-se sota el pes de la seva responsabilitat. Va dir:
-Elvex, em sents?
-Sí, doctora Calvin -va respondre el robot.
-¿Com va continuar el teu somni? Vas dir abans que els éssers humans no apareixien al principi. Vol dir això que van aparèixer després?
-Sí, doctora Calvin. Em va semblar, en el meu somni, que eventualment apareixia un home.
-Un home? No un robot?
-Sí, doctora Calvin. I l'home va dir: "Deixa lliure a la meva gent!"
-Això va dir l'home?
-Sí, doctora Calvin.
-I quan va dir "deixa lliure a la meva gent", per les paraules "la meva gent" es referia als robots?
-Sí, doctora Calvin. Així ocorria en el meu somni.
-I vas saber qui era l'home ... al teu somni?
-Sí, doctora Calvin. Coneixia l'home.
-Qui era?
I Elvex va dir:
-Jo era l'home.
Susan Calvin va alçar a l'instant la seva arma d'electrons i va disparar, i Elvex va deixar de ser.

FI

SOMNIS DE ROBOT

[Conte - Texto complert.]

ciudadseva.com

Isaac Asimov

¹ Rash: en anglés, significa impulsiu o imprudent.

“Robot Dreams”, Robot Dreams, 1986