Hem trigat menys a avisar que el rescat del 'Aquarius' era una excepció que en posar fora de perill als propis migrants del vaixell. El nostre humanitarisme, pel que sembla, només arriba fins al miler de migrants diaris. Antón Losada - eldiario.es
A la primavera de 1997 un vell i rovellat vaixell anomenat 'Kader I Rades', operat també llavors per les màfies que trafiquen amb éssers humans, s'enfonsava al canal d'Otranto després de xocar amb una fragata de la marina italiana. Allà es van ofegar, que se sàpiga, cinquanta-nou refugiats albanesos, gairebé tots dones i nens, que fugien d'una Albània en ruïna institucional i econòmica i a la vora la guerra civil. En la seva excepcional 'Aprile' el director italià Nanni Moretti filmava a periodistes i activistes esperant nous vaixells i noves tragèdies en les costes de Brindisi mentre es lamentava: "Ni un sol dirigent d'esquerres ha vingut. És el símptoma de les seves mancances polítiques però, sobretot, de les seves mancances humanes".
Quan Moretti preguntava a un dels supervivents si seria una gran diferència per a ell que a Itàlia hi hagués un govern de dretes o un d'esquerres, el demolidor silenci de la resposta de l'albanès ho deia tot. Els quatre minuts que dura aquesta escena resum amb precisió per què el discurs xenòfob i racista s'anava obrint pas a través de la Unió Europea com una plaga. Vint anys després el segueixen explicant amb idèntica lucidesa: perquè ningú s'atreveix a portar-li la contrària, destapar les seves mentides i oferir amb coratge i determinació una política alternativa, costi el que costi, en diners o en vots.
Hem trigat menys a avisar que el rescat del 'Aquarius' era una excepció que en posar fora de perill als propis migrants del vaixell. El nostre humanitarisme, pel que sembla, només arriba fins al miler de migrants diari. A partir d'aquesta xifra, ja no es tracta d'un problema humanitari sinó que esdevé una allau creixent, o una onada incessant, o una invasió descontrolada que hem d'evitar i rescatar ja no resulta humanitari sinó que es torna contraproduent i només beneficia les màfies.
El gran debat ara és si els anomenem "centres de detenció" o "plataformes de desembarcament" i si s'habiliten a Europa o les subcontractem a Líbia. Els mateixos que reclamaven una solució europea accepten, a les primeres de canvi, que anem cap a pegats bilaterals o multilaterals. El debat sobre la política d'immigració es torna a construir sobre el relat i en el marc del discurs de la ultradreta xenòfoba: Europa està exposada a una invasió d'hordes de migrants que vénen a pel nostre benestar i la nostra riquesa i han de ser continguts i repel·lits amb contundència i sense miraments.
Lluny de construir un relat alternatiu que expliqui la veritat d'una invasió que no existeix i present la política migratòria com una oportunitat, els governs de la UE, a dreta i esquerra, es limiten a tractar de contenir els danys. Tracten de contenir l'ascens de la ultradreta xenòfoba prometent contenir als migrants i tracten de contenir a macarres com el ministre de l'interior italià, Matteo Salvini, acceptant les seves idees però suavitzant les seves formes. La història ens ho ha ensenyat ja massa vegades: la contenció mai funciona enfront d'aquest tipus de subjectes.