RECORDEU 'KADER I RADES'

Hem trigat menys a avisar que el rescat del 'Aquarius' era una excepció que en posar fora de perill als propis migrants del vaixell. El nostre humanitarisme, pel que sembla, només arriba fins al miler de migrants diaris. Antón Losada - eldiario.es


A la primavera de 1997 un vell i rovellat vaixell anomenat 'Kader I Rades', operat també llavors per les màfies que trafiquen amb éssers humans, s'enfonsava al canal d'Otranto després de xocar amb una fragata de la marina italiana. Allà es van ofegar, que se sàpiga, cinquanta-nou refugiats albanesos, gairebé tots dones i nens, que fugien d'una Albània en ruïna institucional i econòmica i a la vora la guerra civil. En la seva excepcional 'Aprile' el director italià Nanni Moretti filmava a periodistes i activistes esperant nous vaixells i noves tragèdies en les costes de Brindisi mentre es lamentava: "Ni un sol dirigent d'esquerres ha vingut. És el símptoma de les seves mancances polítiques però, sobretot, de les seves mancances humanes".
Quan Moretti preguntava a un dels supervivents si seria una gran diferència per a ell que a Itàlia hi hagués un govern de dretes o un d'esquerres, el demolidor silenci de la resposta de l'albanès ho deia tot. Els quatre minuts que dura aquesta escena resum amb precisió per què el discurs xenòfob i racista s'anava obrint pas a través de la Unió Europea com una plaga. Vint anys després el segueixen explicant amb idèntica lucidesa: perquè ningú s'atreveix a portar-li la contrària, destapar les seves mentides i oferir amb coratge i determinació una política alternativa, costi el que costi, en diners o en vots.
Hem trigat menys a avisar que el rescat del 'Aquarius' era una excepció que en posar fora de perill als propis migrants del vaixell. El nostre humanitarisme, pel que sembla, només arriba fins al miler de migrants diari. A partir d'aquesta xifra, ja no es tracta d'un problema humanitari sinó que esdevé una allau creixent, o una onada incessant, o una invasió descontrolada que hem d'evitar i rescatar ja no resulta humanitari sinó que es torna contraproduent i només beneficia les màfies.
El gran debat ara és si els anomenem "centres de detenció" o "plataformes de desembarcament" i si s'habiliten a Europa o les subcontractem a Líbia. Els mateixos que reclamaven una solució europea accepten, a les primeres de canvi, que anem cap a pegats bilaterals o multilaterals. El debat sobre la política d'immigració es torna a construir sobre el relat i en el marc del discurs de la ultradreta xenòfoba: Europa està exposada a una invasió d'hordes de migrants que vénen a pel nostre benestar i la nostra riquesa i han de ser continguts i repel·lits amb contundència i sense miraments.
Lluny de construir un relat alternatiu que expliqui la veritat d'una invasió que no existeix i present la política migratòria com una oportunitat, els governs de la UE, a dreta i esquerra, es limiten a tractar de contenir els danys. Tracten de contenir l'ascens de la ultradreta xenòfoba prometent contenir als migrants i tracten de contenir a macarres com el ministre de l'interior italià, Matteo Salvini, acceptant les seves idees però suavitzant les seves formes. La història ens ho ha ensenyat ja massa vegades: la contenció mai funciona enfront d'aquest tipus de subjectes.

EL SALARI DE LA POR


Clara Ponsatí és una política estranya. Potser perquè no és una política, o almenys no una a l'ús, i això es nota per la seva sinceritat en reconèixer els fets tal com van passar, i no com es vol fer veure que van ocórrer pels seus companys. En eldiario.es l'han entrevistat. Podeu llegir l'entrevista sencera aquí, però he desatacat la part que crec més interessant.

¿L'independentisme pateix una derrota?

Sí. A veure, evidentment l'independentisme no està derrotat com independentisme, però la batalla de després de l'1 d'octubre la vam jugar malament i la vam perdre. Jo crec que això... ja sé que en política mai es diuen coses així, però com jo em vaig ficar en això de forma estranya no tinc inconvenient a continuar actuant de manera estranya. I sí, jo ja fa un temps que ho dic, que patim una derrota.

Hi ha un debat dins l'independentisme que té dues posicions: una que diu que encara hi ha manera d'estirar el moment que ve de l'1 d'octubre i del 21 de desembre, i una altra part que diu que cal tancar l'etapa, governar l'autonomia, i buscar un altre moment millor.

La segona posició no l'he escoltat verbalitzar de forma explícita a ningú. L'he observat, en el comportament de facto, i és segurament la més estesa. La primera no acabo d'entendre què vol dir. Jo crec que patim una derrota a la forma en què actuem després del 1 d'octubre, amb el 155 i tot això, però és que després vam tenir una gran victòria el 21 de desembre, tot i que gestionem molt malament la preparació de les eleccions. Molt malament, i aquí sí que sóc molt crítica. La reacció davant les eleccions va ser molt dolenta des d'ERC, ho dic així de clar. En tres dies van tenir la llista feta i no es van avenir a res. I això clarament ha condicionat tot el que ha vingut després.

Però és que fins i tot deixant de banda la forma en què es fan les llistes, la reacció un cop la teva obtens la victòria el 21 de desembre... hi ha un moment en què es decideix que no es posarà en risc a ningú més dels que tenen capacitat de prendre decisions. Això ho decideix el president del Parlament, alguns diputats... en el moment en què es paralitza la reelecció del president Puigdemont ja no hi ha res a fer, l'onada arriba fins aquell dia. A partir d'aquí, efectivament, cal tornar a començar.

Des d'un punt de vista personal, veient com han acabat les coses, a vostè li ha valgut la pena tot el que ha passat des de setembre?

Jo no m'atreveixo a fer judicis col·lectius, però el judici individual em sembla evident. El cost que jo he pagat pel que ha passat fins ara crec que no compensa. Però això passa molt en política, no? Si perds, perds, i si perds no estàs contenta. Si perds t'hagués agradat jugar diferent, és natural.

Vostè no va posar problemes per dimitir del seu escó i tampoc va ser de les que va demanar la "restitució" en el seu càrrec de consellera. Per què?

No, això és una de les coses que em fan ser ser molt crítica amb la decisió que es va prendre el dia 30 de gener, quan s'havia de votar Puigdemont. Si jo vaig deixar l'escó és perquè no volia posar cap problema perquè hi hagués una majoria que votés a Puigdemont. I a aquest nivell, jo em sento estafada. Però és que han passat tantes coses que ja això és gairebé el de menys...

Sent el mateix respecte a que no la "restituïssin" com a consellera?

Com a consellera vaig renunciar un cop renunciat a l'escó i quan vaig veure que no es restituiria el president Puigdemont. Aquí em va semblar que el més lògic era tornar a la meva feina a la Universitat, ja que l'ordre de recerca i captura ja no hi era activa. Vaig parlar amb el president i així ho vaig fer, ho va entendre perfectament. Després hi ha hagut tota la història de la restitució de consellers que, amb tot el respecte, ha tingut moments propers a la caricatura. Una combinació entre desitjos personals, interessos partidistes... en fi. Jo en tot això ja he preferit no participar-hi. Hi ha un límit del ridícul que jo puc fer per Catalunya.

Per què ha passat això?

No ho sé. La cultura política catalana és molt rastrera, s'inventa discursos per justificar les seves renúncies. Això és després, abans es fan coses molt estranyes per encaixar interessos personals amb projectes polítics. Moltes de les coses que hem vist en les últimes setmanes tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina.

¿Vostè creu que el futur de l'independentisme passa per un partit independentista unitari, al model escocès? 

El problema no és anar o no plegats, sinó estar separats. Els partits i sectors no comparteixen estratègia i de vegades ni objectius. A nivell bases és una altra cosa, és un moviment molt transversal, on no hi ha una ideologia definida, i per això no té problemes d'unitat. Però l'1 d'octubre, el moviment de base generat llavors, no té traducció institucional. Això no s'arregla dient "ha de canviar". És així, i jo crec que en part la situació de repressió està allargant això més del que saludable. 
Els partits tradicionals de l'independentisme, PDeCAT i ERC, estan molt ocupats en mantenir les seves posicions i en donar una batalla pels seus espais, les seves fronteres... i les seves nòmines. Correm el risc que aquest moment cristal·litzi i tot quedi tapat. Per això les iniciatives que intenten fer que entri l'aire corren el risc d'atomitzar-se. Però ara mateix crec que els beneficis d'obrir finestres són més grans. 

Hauria d'haver-hi un partit independentista unitari? 

Crec que seria fantàstic, però no es donen les condicions perquè existeixi. Tota la resta són arguments per fer de la necessitat virtut."

Doncs sí, Ponsatí, més clar no es pot dir, en el fons aqui és rfesumeix tot el discurs de l'independentisme: Moltes de les coses que hem vist en les últimes setmanes tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina. És el salari de la por, de la por de perdre els privilegis d'un càrrec públic, tot plegat bastant miserable i rastrer...

EL MÓN NO S'ACABA


Si les previsions del teòric, Mathieu Jean Marc Joseph Rodrigue, s'haguessin complert, avui no podria haver escrit aquest text, ja que segons Rodrigue, ahir havia d'haver-se acabat el món. Aquesta és la "data de caducitat" per a la Terra que difonia aquest teòric de la conspiració anomenat Mathieu Jean-Marc Joseph Rodrigue i que, malgrat el desgavellat de la seva teoria, s'ha fet viral a les xarxes.
El malastruc, que assegura haver sentit una veu enmig de "quatre vivents", qualifica de "saviesa" el fet de poder interpretar "la figura de la bèstia", és a dir el 666, el nombre associat amb el diable, informa Daily star.
Rodrigue comenta que la clau de la data resideix en un passatge del llibre de les Revelacions que resa així: "li van donar autoritat per actuar durant 42 mesos". Després de realitzar alguns càlculs que no queden bé aclarits, Rodrigue explica que a la xifra 666 se li afegeixen els 42 mesos, resultant la data exacta de l'Armagedón, l'apocalipsi, el sumsum el corda, el acabose.
Malgrat el poc clar l'assumpte, la predicció s'ha fet viral, sent comparada per molts amb la teoria de l'escriptor nord-americà, David Meade, aficionat a l'astronomia ia la numerologia bíblica, que havia predit que la data de la fi del món era el 21 d'octòbre del any passat.
Òbviament ni Rodrigue ni Meadehan encertat en la seva predicció, una més, ja no sé les vegades que es va a acabar el món amb les prediccions d'aquests malastrucs i després la vida segueix igual, i el que no entenc és perquè fan prediccions tant a curt termini , perquè si un anuncia la fi del Món per a l'any diguem 2050, el descrèdit quan el fet no es produeixi és molt menor que ara, ja que en fracassar en la teoria de la conspiració, el descrèdit i el ridícul és immediat.
Aquest fals profeta, em recorda un cas de fa uns anys a Nova York. No he sabut trobar quina era la secta ni el nom del seu líder, però recordo el cas: El líder d'aquesta secta els hi va comunicar als seus fidels seguidors que un diumenge a la nit s'acabaria el món, i les ordres que els hi va donar si és volien salvar, era desprendre's de tots, absolutament tots els seus bens materials que li havien d'entregar a ell en diners i presentar-se a un lloc determinat del port de Nova York a les dotze de la nit vestits només amb un llençol. Allí abans de trencar l'alba, una nau els vindria a buscar per reunir-se en un altre planeta amb ell.
Encara que sembli mentida, una cinquantena d'innocents li varen fer cas i després de desprendre's de tots els seus bens terrenals i entregar-li els diners a ell, amb tota la bona fé del món se n'anaren a les dotze de la nit ells i llençol, a esperar la nau. En trencar l'alba i arribar els primers treballadors del port van adonar-se que els hi havien pres el pel, la roba i els diners i amb una mà al davant i l'altre al darrere se'n tornaren no se on, puig no tenien on anar, llevat la casa d'algun amic o familiar. Del lider de la secta no se'n va saber res més. 
O sigui el el món no s'acaba, de moment.

COSES DE LA TROPA


"Carl Bernstein, que al costat de Bob Woodward va fer saltar el cas Watergate, va estar fa cinc anys en la redacció de La Vanguardia. Estava de pas per la ciutat i, mentre la seva dona anava de compres, va aprofitar per visitar el diari. Bernstein sostenia que la gent ja no estava interessada en la veritat igual que abans. Segurament intuïa que les notícies falses, les fake news, cridaven a la porta. I va veure que guanyaven terreny perquè resultaven més divertides. Les xarxes han fet creure que cada ciutadà porta un periodista dins, igual que disposa d'un fetge propi. Com si la fiabilitat fos irrellevant i l'ofici, una enyorança de temps pretecnológics."

Marius Carol (fragment d'un artícle sobre el llibre 'Menuda Tropa' de Joaquin Luna)

LA DECISIÓ DE FELIP SIS


El ministre Catalá va atorgar a Carmen Martínez-Bordiú el ducat de Franco el dia de la moció de censura. L'anterior Ministeri de Justícia va deixar signat in extremis la continuïtat del ducat que, associacions i partits demanen que es retiri per vulnerar la Llei de Memòria Històrica.
El PSOE demana al rei que anul·li el ducat de Franco que reclama Carmen Martínez-Bordiu. Felipe VI, obligat a pronunciar-se sobre la continuïtat del Ducat de Franco.

El 31 de maig es debatia al Congrés dels Diputats una moció de censura històrica, la primera d'Espanya que anava a donar com a resultat un canvi de president de Govern. Aquell dijous, primera sessió de debat, era a la bancada de ministres el titular de Justícia, Rafael Catalá. Però aquell dia també va fer una altra tasca. Va signar el procediment que permet heretar a Carmen Martínez-Bordiú el Ducat de Franco després de la mort de la seva mare al desembre de 2017, segons publica aquest divendres Vanitatis, que afegeix que el nomenament ha estat enviat al BOE tot i que encara no s'ha publicat.
Carmen Martínez-Bordiú, que es convertirà a partir de quan es publiqui oficialment en duquessa de Franco, l'havia sol·licitat el març d'aquest any i s'havia iniciat el procediment, però va ser in extremis, a punt de guanyar Pedro Sánchez la moció de censura , quan Rafael Catalá va posar fi al procés de successió d'un títol que, pel seu nom, incompleix la Llei de Memòria Històrica, ja que homenatja el dictador. Aquesta ha estat una de les últimes mesures el ministre del PP en el seu càrrec.


Des que la néta de Franco va demanar heretar, nombroses associacions memorialistes es van posicionar en contra. De fet, el mateix PSOE va sol·licitar el 6 d'abril al ministeri de Català que instés al monarca Felip VI a anul·lar del títol nobiliari, ja que és competència del rei que fa a ducats, marquesats i altres distincions. "No és només anacrònic sinó que ens connecta amb el franquisme -explicava a l'abril el responsable de Justícia i nous drets del PSOE, Andrés Perelló- Sa majestat ha de pensar si desconnecta o segueix connectat amb vestigis del passat".
També Izquiera Unida ha demanat per carta al monarca que anul·li el ducat. A més de registrar un escrit al ministeri de Català a l'abril, varen escriure una carta personal a Felip VI: "Com ja li vaig traslladar al seu moment, considero que l'existència i successió del Ducat de Franco és contrari a la legalitat vigent ...", deia l'escrit.

Com a fet ja consolidat, encara que no s'ha publicat encara al BOE, els socialistes hauran de convèncer al rei, perquè és l'únic que, un cop lliurat, podria cancel·lar-lo - eldiario.es. És el darrer llegat d'un fidel lacai com Català a l'ancien regime, a veure quina decisió pren Felip VI.


SOM CARN DE PAS, ESTÚPIDS!


Mentre el Govern italià competeix en brutalitat amb el dels Estats Units, després de bloquejar l'entrada a port del vaixell 'Aquarius', a bord del qual viatjaven 630 persones, ara es nega a acollir a altres 224 persones en les mateixes condicions. Aquest ministre d'Interior italià, Matteo Salvini, referint-se a tots ells com "carn humana". Mostrant-se orgullós de les decisions que estan prenent. Criminalitzant les organitzacions que estan salvant vides, i anunciant a més un cens per a gitanos.
I aquests milions de persones que voten a gent així. A Europa o als Estats Units. Què pensaran? ¿Els remouran els crits dels menors o les imatges de les barcasses? Aquest cap de setmana diversos països europeus, inclosa Espanya, celebren una cimera per analitzar la política migratòria. I un no sap de que es sorprèn la gent, des de l'inici dels temps som tots només això: carn humana, o carn de pas. Diria que aquest tracte als ciutadans no és nou, ja ve d'abans, aquesta anècdota personal és prou il·lustrativa: 

"Quan tenia dotze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada vivenda. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havien Grans Superficies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns. Vindrien a ser els comerços de paquistanis de cal mai tanquis que proliferen ara arreu.
A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança  per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat de casa, en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. 
Desprès anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps). 
Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc que duu el nom de la vila, el lloc on els tenia de deixar era entrant a ma dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat però que manava molt, aspecte un xic rar en aquella època en que poques dones teníen algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estant parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc. 

- Quans sou ja? li va preguntar finalment. 

I aleshores la senyora que manava molt li va contestar: 

- Ui! més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta, la  majoria, són carn de pas. 

No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i aixó és el que és per els governs i empresaris som la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."

NIT DE SANT JOAN


El crític pot acabar creient que l'obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exerceixi el seu demolidor ofici de comentarista crític i àcid. A això es referiria Cioran en relació al crític literari, teatral o artístic en general. Pero el critic de l'obra maldestre d'un Govern, com és el meu cas, sap que aquesta nefasta gestió que critica ha estat feta contra ell, perquè els Governs com les religions han estat creades només per fotre l'home, aquesta és la seva principal i gairebé única missió a la terra, i quan dic Govern maldestre, tant val pel de Madrid com pel de la Generalitat.

Aquesta nit de Sant Joan, és una nit en que abans els carrers eren realment nostres, amb focs a cada cantonada, cremant tota mena de mobles i estris en un clar assaig de revolta popular, llençant petards a dojo i fent xivarri fins les tantes de la matinada, però això era abans, ara els carrers ja no són nostres ni per una sola nit, gràcies també als Governs de torn que han anat retallant totes i cadascuna de les nostres llibertats, sempre pel nostre bé i l'interés general. A tots ells, moltes gracias i a fer la mà, i a vosaltres bona revetlla dins del políticament correcte, com ha de ser tot ara.

EL DISCURS DEL REI


Torra manté la incògnita sobre si plantarà el Rei - Puigdemont carrega contra Felip VI i assegura que "no és el rei del diàleg, sinó del monòleg 'a por ellos'". Aqui n'hi ha uns quants que parlen per boca d'ase, volen diàleg i alhora el neguen, estem parlant d'uns jocs del Mediterrani finançats en gran part per la Generalitat, on hi asistirà l'Alcalde de Tarragona, el President del Govern i el Rei Felip VI, i a hores d'ara encara no se sap si en Quim Torra i anir¡à o no. Com l'independentisme s'ha quedat sense enemic amb el canvi a la cadira de la presidencia del Govern Espanyol, ara l'han de buscar en el Rei i el sei discurs, i que voleu que digués el Borbó a un gent que el volen fer fora amb l'intent fallit de proclamar la república de Schördinger. Deia Tarradellas que en política es pot fer tot, menys el ridícul, i quim Torra i no es la primera vegada, avui, molt em temo que farà el ridìcul, no assistint a la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona. Compte, que encara pot canviar la decisió, a quarts d'una hi haurà una roda de premsa presidencial, a una hora molt similar a la del dia de la DUI que no va ser DUI, un altre ridícul.

ÚLTIMA HORA: El Govern trenca amb la monarquia espanyola hores abans que Torra i Felip VI coincideixin - Torra anirà finalment la inauguració dels Jocs Mediterranis: «No ens foragitaran» Com diria Mourinho, 'teatro del malo' i ridicul rere ridicul...., el blandense hauria de dimitir, encara que sigui per inconsistent, però com no depén d'ell, sinó del xitxarel·lo germànic. Hi ha algú més?


A vegades potser si que s'hauria de llegir diaris en blanc com a l'acudit d'Ortega a el periódico, i anar imaginant les noticies al gust de cadascú....

UNA ALTRA DECISIÓ REPULSIVA

Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Quan hi ha un abisme entre la Justicia i la societat, no és justicia.

Vaig tenir la impressió quan vaig llegir la sentència de "La Manada" que el jutge que va signar el vot particular és el que havia marcat el debat a l'interior de l'òrgan col·legiat. Va aconseguir l'objectiu que perseguia: afeblir la convicció dels seus dos companys de Sala, de tal manera que no hi hagués concordança entre el relat de fets provats i la qualificació jurídica dels autors dels mateixos.
El vot particular va ser inusitadament extens. És possible que els lectors el recordin o no, però per recordar-ho, per si és necessari, és per al que estem els professors de dret, que entenem que forma part de la nostra obligació docent no solament ensenyar a les aules, sinó també projectar la docència en el procés de formació de l'opinió pública. La Universitat és una reserva de coneixement que ha d'estar a disposició de la societat. Els professors universitaris tenim un estatut privilegiat en comparació co el dels professors en els nivells preuniversitaris. El nostre nombre d'hores lectives és molt menor, la possibilitat d'assistir a congressos i seminaris dins i fora del país és molt més gran, les biblioteques de què disposem solen ser excel·lents... La societat inverteix molt en la formació d'un professor universitari, que deu, en conseqüència, estar disponible més enllà del compliment de la seva estricte horari lectiu.

Torno després del parèntesi, al vot particular, que, com deia, va ser inusitadament extens. L'extensió del vot particular, a més del to en què està redactat, ens dóna una idea del que va haver de ser el debat entre els tres magistrats que componia la sala. Hi ha un esforç titànic per part de l'autor del vot particular en excloure que es pogués contemplar si més no que la conducta dels membres de "La Manada" pogués ser considerada constitutiva del delicte de violació.
Ja que en el relat dels fets era molt difícil que si no hi havia una coincidència plena, hi hagués una discrepància absoluta, era en la qualificació jurídica on es centrava el debat. Sembrar el dubte en els seus dos companys sobre aquesta qualificació ha estat la tasca de l'autor del vot particular, que, per a això, havia de portar la seva argumentació fins a un extrem que resulta difícil d'entendre. Llegir el relat de fets provats com una orgia en què havien participat activa i joiosament tant els cinc homes com la noia adolescent, no pot tenir una explicació que no ratlli amb el patològic.

L'autor del vot particular no veu res punible en els fets que van tenir lloc aquest dia. Atenent-nos a les seves paraules, ell mateix podia haver-se incorporat a "La Rajada" i participar en l'orgia, ja que el que estaven eren mantenint relacions sexuals agradables per a tots els que hi participaven. I és amb aquesta posició extrema amb la qual va aconseguir sembrar el dubte en els seus companys de sala i que quedés descartat el delicte de violació. Buscar el punt intermedi entre les dues qualificacions extremes. Ni Absolució, ni Violació.
No es que em produeix més desassossec, si la brutalitat del vot particular o la "debilitat" dels magistrats que van dictar la sentència. L'autor del vot particular es retrata amb la literalitat del mateix, que, probablement és un pàl·lid reflex de la violència amb què va haver de expressar-se en el debat amb els seus col·legues. Però la pusil·lanimitat dels dos magistrats que dicten la sentència genera un neguit molt pertorbadora. Com es pot ser tan covard?

En qualsevol cas, un cop dictada la sentència en els termes que va ser dictada, la decisió de posar en llibertat als integrants de "La Manada" no crec que pugui sorprendre. Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Cal seguir lluitant amb els instruments de què disposem. Ja tinc els suficients anys com per saber que qualsevol temps passat va ser pitjor. - Javier Pérez Royo

UNA TARDA QUASI NORMAL



El 23 de Juliol es compliran 34 anys de la mort de Xesco Boix. M'he esgarrifat en recordar-ho, 34 anys, i sembla que fos ahir que el vaig veure i escoltar a Camprodon, en una calurosa tarda d'estiu quasi normal com la d'avui... 

XESCO BOIX - (records d'una tarda quasi normal)

Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un noi amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç,- o a vegades amb un banjo -,  un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) de qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren. I és que els trens atropellen massa gent, i fins i tot els poetes moren en intentar arreglar una persiana de casa seva.

MÚSCULS DE CEBA DAURADA


Tenim uns científics que ensenyen i dissenyen uns robots que s'assemblen cada vegada més als éssers humans, no només per la seva intel·ligència provada sinó ara també per les seves habilitats d'expressar i rebre emocions, mentre que als humans els hàbits consumistes ens estan fent cada vegada més similars a aquests robots, encara que estiguem perdent la capacitat d'expressar i rebre aquestes emocions que ells comencen a tenir. La diferència entre ells i nosaltres és cada vegada menor, de manera que a mitjà termini, ja estaran preparats per a substituir-nos en la vita quotidiana, encara que siguin robots amb músculs de ceba daurada.

REIVINDICA ŽIŽEK


- El nostre principal problema, fins i tot ara, és que ens resulta molt més senzill imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme. I Potser és per què vivim una època que promou els somnis tecnològics més delirants, però no vol mantenir els serveis públics més necessaris.

- No sóc un ingenu, ni un utòpic; sé que no hi haurà una gran revolució. Malgrat tot, es poden fer coses útils, com assenyalar els límits del sistema.

- Estic a favor de reunions i protestes, però no em convencen frases de les seves manifestos com "desconfiem de tota la classe política". A qui es dirigeixen llavors quan demanen una vida digna?

- La veritable lluita política, com explica Ranciere contrastant a Habermas, no consisteix en una discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral·lela per aconseguir fer sentir la pròpia veu i que sigui reconeguda com la veu d'un interlocutor legítim.

- El problema és que no ens centrem en el que realment ens satisfà. Estem atrapats en una competició malsana, una xarxa absurda de comparacions amb els altres. No prestem prou atenció al que ens fa sentir bé perquè estem obsessionats mesurant si tenim més o menys plaer que la resta.

- En el discurs políticament correcte s'amaga una extrema violència ... Aquest fet es relaciona amb la tolerància, que actualment significa el seu contrari. Als països occidentals desenvolupats la tolerància vol dir no assetjament, no agressió. La qual cosa vol dir: "No tolero la teva excessiva proximitat, vull que mantinguis la distància adequada".

- No estic en contra del capitalisme en abstracte. És el sistema més productiu en la història. Em considero comunista, encara que el comunisme no sigui ja el nom de la solució, sinó el del problema. Parlo de la lluita aferrissada pels béns comuns. Les corporacions intenten privatitzar els recursos naturals, la biogenètica o els coneixements. El capitalisme actual es mou cap a una lògica d'apartheid, on uns pocs tenen dret a tot i la majoria són exclosos.

- Em fa por el que en dic budisme occidental. Em va deixar de pedra llegir una enquesta que deia que més del cinquanta per cent dels executius nord-americans són budistes. El percentatge augmenta entre els més joves, sobretot els directius de les indústries digitals i creatives. El tipus d'hedonisme que s'imposa avui, barreja de plaer amb una mica d'il·luminació espiritual, s'ha convertit en la religió del capitalisme global contemporani. I no és precisament emancipadora.

- Concebo la noció de la política en un sentit molt ampli. Una cosa que depèn d'un fonament ideològic, d'una elecció, una cosa que no és simplement la conseqüència d'un instint racional. En aquest sentit, sostinc que les nostres creences privades, en la manera en què ens comportem sexualment o en el que sigui, són polítiques, perquè és sempre el procés d'eleccions ideològiques i mai és simplement natura. En aquest sentit diria que la cultura popular és eminentment política, i m'interessa justament per això.

- Heus aquí dues paraules clau: extracció i control. Per administrar un núvol cal un sistema de vigilància que controli el seu funcionament, i que, per definició, està ocult als usuaris. Com més personalitzat està el telèfon intel·ligent que tinc a la mà, com més fàcil i "transparent" és el seu funcionament, més depèn d'un treball que estan fent altres, en un vast circuit de màquines que coordinen les experiències d'usuaris. Com més espontània i transparent és la nostra experiència, més regulada està per la xarxa invisible que controlen organismes públics i grans empreses amb els seus secrets interessos.

- Pensem en l'exemple clàssic de la protesta popular (vagues, manifestació de masses,boicots) amb les seves reivindicacions específiques ("No més impostos!", "Acabem amb l'explotació dels recursos naturals!", "¡Justícia per als detinguts!"...): la situació es polititza quan la reivindicació puntual comença a funcionar com una condensació metafòrica d'una oposició global contra Ells, els que manen, de manera que la protesta passa de referir-se a determinada reivindicació a reflectir la dimensió universal que aquesta específica reivindicació conté (d'aquí que els manifestants es solguin sentir enganyats quan els governants, contra els quals anava dirigida la protesta, accepten resoldre la reivindicació puntual, és com si, al donar-los la menor, els estiguessin arrabassant la major, el veritable objectiu de la lluita). El que la post-política tracta d'impedir és, precisament, aquesta universalització metafòrica de les reivindicacions particulars. La post-política mobilitza tot l'aparell d'experts, treballadors socials, etc. Per assegurar que la puntual reivindicació (la queixa) d'un determinat grup es quedi en això: en una reivindicació puntual. No sorprèn llavors que aquest tancament sufocant acabi generant explosions de violència "irracionals": són l'única via que queda per expressar aquesta,

S'HA PERDUT LA COMPASSIÓ


La nova política de "tolerància zero" sobre la immigració il·legal del Govern dels Estats Units, ha suscitat grans controvèrsies en les últimes setmanes, particularment a causa de la separació de milers de nens dels seus pares. Aquest dilluns, el president dels EUA, Donald Trump, va defensar l'estricta aplicació de les lleis d'immigració i va dir que el país nord-americà "no serà un camp per a migrants ni una instal·lació per a refugiats".

Potser per això a abandonat el Govern Trump la comissió de drets humans de l'ONU. una vegada més la realitat supera la ficció, a 'HIJOS DE LOS HOMBRES', l'excel·lent pel·lícula d'Alfonso Cuarón, també es tancava als migrants en Gàbies, semblava una exageració, però veiem que ja s'ha produït. La capacitat de general el mal de Trump, és infinitament proporcional a la seva estupidesa, un impeachment seria molt necessari per a la higiene mental dels Estats Units i de la resta del món en general.
En aquest vídeo i les fotos que veureu queda palesa la cruesa, la crueltat amb els migrants mexicans en la seva majoria que intenten entrar als Estats Units. Com diu l'activista social, s'ha perdut la compasió, i la dignitat.


fotografia de hijos de los hombres d'Alfonso Cuaron
fotos i video del blog ARREZAFE.



I mentrestant a Itàlia...., censant als gitanos.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-