UN PANXÓ DE RIURE

Un panxó de riure; aquesta expressió la feia servir sovint el meu sogre. Era de Seròs i potser s'emprava allí, o simplement pertanyia a un tipus de paraules d'abans que ara ja no es fan servir, com casum dena, casum l'olla, suara, debades, i moltes més que fins i tot jo desconec o he oblidat. I és que els nostres antecessors segurament no parlàven tan correctament el català com ho fem nosaltres i és palès que empràven molts castellanismes com ojalà, el desde luego, bocadillo o sacatapus, que de fet encara continúen en vigor fins i tot en el llenguatge de la clase política, sobretot l'ojalà i el desde luego, amb la variant desde lueg.

Suara, que és una paraula molt bonica, vol dir fa una estona: - suara he vist en Joan -. La vaig escoltar per primera vegada a l'Estany (Moianés) quan encara no havia perdut la Santa ni la Maria; i es deia Santa Maria de l'Estany. L'Estany diuen que hi era en temps dels romans, i es possible atès de menut havia trobat caragolines de mar al terra. Coses del canvi i del climàtic.

Ben mirat, malgrat els castellanismes, el llenguatge dels nostres pares i avis era més ric que el nostre, sobretot amb expressions més nostrades, segons la zona: Hi ha encara qui en diu rostillons dels llardons - per exemple -, i possiblement el que més s'ha perdut, és l'entonació. Costa trobar gent  - n'hi ha - que tingui un tancat accent català, encara que els de Girona o la plana de Vic si el tenen. Com passa en tots els àmbits en l'època actual, tot és més neutre, més somort, més ligth, l'entonació, les paraules i els mots.