RETÒRICA 18.6.18

Diuen que deia Mark Twain en un dels seus aforismes: Quan jo tenia catorze anys, el meu pare era tan ignorant que no podia suportar-lo.  Però quan vaig complir els vint, em semblava increïble el molt que el meu pare havia après en set anys. 

I en complir els cinquanta... no sé Twain, però jo em vaig adonar que la impresió correcta era la de quan tenia catorze anys, potser perquè estava en la mateixa situació davant les meves filles, amb la diferència que jo en sóc conscient, i el meu pare no.

Però aquesta reflexió no té cap importància, no deixa de ser un pur exercici retòric, el meu pare era el meu pare, per més ignorant que fos, la feina que tindré a atrapar-lo i prou que el trobo a faltar. Al cap i a la fi, l'ùnic que li podria retreure, és el fet d'haver-me portat al món, de la inconsciencia d'haver-me deixat arribar aquí sense demanar-me permís. Però aixó no és possible i de més a més, en el fons, aixo si que és retòrica, o la inconveniència d'haver nascut.

UN PANXÓ DE RIURE 17.6.18

Un panxó de riure; aquesta expressió la feia servir sovint el meu sogre. Era de Seròs i potser s'emprava allí, o simplement pertanyia a un tipus de paraules d'abans que ara ja no es fan servir, com casum dena, casum l'olla, suara, debades, i moltes més que fins i tot jo desconec o he oblidat. I és que els nostres antecessors segurament no parlàven tan correctament el català com ho fem nosaltres i és palès que empràven molts castellanismes com ojalà, el desde luego, bocadillo o sacatapus, que de fet encara continúen en vigor fins i tot en el llenguatge de la clase política, sobretot l'ojalà i el desde luego, amb la variant desde lueg.

Suara, que és una paraula molt bonica, vol dir fa una estona: - suara he vist en Joan -. La vaig escoltar per primera vegada a l'Estany (Moianés) quan encara no havia perdut la Santa ni la Maria; i es deia Santa Maria de l'Estany. L'Estany diuen que hi era en temps dels romans, i es possible atès de menut havia trobat caragolines de mar al terra. Coses del canvi i del climàtic.

Ben mirat, malgrat els castellanismes, el llenguatge dels nostres pares i avis era més ric que el nostre, sobretot amb expressions més nostrades, segons la zona: Hi ha encara qui en diu rostillons dels llardons - per exemple -, i possiblement el que més s'ha perdut, és l'entonació. Costa trobar gent  - n'hi ha - que tingui un tancat accent català, encara que els de Girona o la plana de Vic si el tenen. Com passa en tots els àmbits en l'època actual, tot és més neutre, més somort, més ligth, l'entonació, les paraules i els mots.

UN GEST MOLT BONIC 17.6.18

El Dattilo, primer vaixell de la flotilla d'Itàlia que acompanya el vaixell Aquarius, ha efectuat la seva entrada al Port de València. A les dos i vint del matí ha aparegut el primer dels tres vaixells que porten 9 dies navegant per la Mediterrània amb 629 persones a bord. Ho ha fet acompanyat de la Guàrdia Civil i Salvament Marítim. El Dattilo, nau de la Guàrdia Costanera italiana, porta unes dues-centes persones a bord. el diario.es fa un seguiment en directe minut a minut del periple de l'Aquarius, encara que és el Dattilo el que porta més immigrants: 273, pels 106 de l'Aquarius i els 250 de l'Orione P-410 de l'armada italiana.
Finalment després de 9 días a la Mediterrània, l'Aquarius ha arribat al port de València al voltant de les deu d'aquest matí i més tard ho farà l'Orione, tancant així el periple d'aquests tres vaixells. Hi ha expectació i molts periodistes esperant-los, no es tracta d'un circ mediàtic, sinó d'una expectació raonable, tal com s'han produït els fets, d'un periple de 9 dies retransmès en directe. L'Aquarius per fi a portat a aquestes 629 persones a terra ferma. 629 vides s'han salvat i Espanya ha deixat a la diplomàcia europea, a Brussel·les i al picabaralla entre França i Itàlia en una evidència incòmoda.

La crisi creada per un gest polític del nou govern populista i xenòfob d'Itàlia ha estat resolta amb un gest polític del nou govern socialista espanyol i això torna a posar al nostre país sobre el tauler de la comunitat europea i de la necessitat de solucions per al problema comú. Marca Espanya gratis i pes específic a l'hora d'aportar solucions. No sé si ha quedat clar que després de la bravata de Salvini s'havia produït una escalada entre els governs d'Itàlia i França que havia arribat a una tensió poc comuna. Macron i Salvini es van dir de tot en públic. Macron cridar ni més ni menys que cínic i irresponsable l'italià. Aquest li va respondre sense tallar-se un pèl. Va haver-hi cancel·lació de cims, trucades d'ambaixadors i tota la pesca. I en aquest precís moment va arribar l'anunci del govern espanyol i els va agafar amb el pas canviat. La societat francesa va començar a preguntar als seus líders per què s'havien enredat en la polèmica sense fer res pràctic per salvar aquestes persones com sí havia fet Espanya i, tot i la divisió existent en la amalgamada per la necessitat Macron va haver d'anunciar tarda i sort que França ajudaria a Espanya a acollir aquells refugiats que volguessin dirigir-se a França.
Això és el que els conservadors espanyols diuen bonisme i màrqueting polític. Aconseguir de cop salvar 629 vides, satisfer la legítim ànsia d'ajuda de gran part del poble espanyol, trencar un galimaties diplomàtic i deixar a Espanya en la millor situació per posar la seva postura sobre la taula en unes converses sobre la postura comuna europea en el drama de la Mediterrània que hauran de produir-se i que hauran de trencar aquest eix diabòlic format pels governs xenòfobs d'Itàlia i Àustria i per la part bavaresa de la coalició que vol forçar Merkel a canviar la seva postura respecte al refugi i l'asil.

Tota aquesta història podria ser un guió escrit per Frank Kapra: que bonic que és viure, encara que sigui mentida, però el sentiment de ser part d'alguna cosa no ve sol, sinó que s'acompanya de la responsabilitat, i el Govern d'Espanya té ara un puntal més en el seu europeisme solidari ben entès. Ha estat només un gest polític, si, però un gest molt bonic.

AQUESTS TRANSEÜNTS IDIOTITZATS... 9.6.18

La ciutat de Xian, al centre de la Xina, ha impulsat una curiosa mesura a l'inaugurar un carril per a ús exclusiu de vianants que caminin mentre consulten el seu dispositiu mòbil, ha informat el medi local 'Shaanxi Online News'. El carril s'ha instal·lat a l'avinguda de Yantar, una de les principals de la capital, i en els seus extrems es poden llegir senyals que indiquen que és un pas exclusiu per als "ditouzu" (caps ajupits). A més s'ha pintat amb tres colors: vermell, verd i blau, perquè es pugui distingir clarament de la resta de paviment. Té 100 metres de longitud per 80 centímetres d'ample. Segons el citat mitjà, el carril va ser creat per protegir els distrets vianants, tot i que algunes veus s'han alçat i asseguren que es tractava d'una maniobra per promocionar aquesta zona comercial.

No són els primers, fa quatre anys a Chongqing (Xina) van obrir el primer «carril telèfon intel·ligent» del món, la finalitat d'aquest curiós invent és evitar que els anomenats «vianants zombi» xoquin amb altres transeünts al no aixecar el cap del telèfon. El «carril telèfon intel·ligent» està format per més de 50 metres de paviment al qual se li han afegit senyals per dirigir a la gent que és tan addicta al telèfon com per no alçar els ulls de la pantalla mentre camina. Per això, diversos carrers de Chongqing compten amb un petit carril de llambordes en el qual, mitjançant dibuixos de mòbils, s'assenyala el camí a aquests «zombis» de la tecnologia. Al costat d'aquest camí hi ha un altre en què un senyal marca que només es pot passejar per ell si no s'està escrivint pel telèfon intel·ligent. Pel que sembla, aquesta iniciativa busca a més cridar l'atenció de forma irònica sobre els vianants recordant-los que és perillós utilitzar el telèfon mentre es camina.
A França volen prohibir els mòbils a les escoles als alumnes, i jo prohibiria els grups de Whatsapp de pares i a la gent fer-se selfies, sobretot els de risc, que bastants morts arrosseguen rere seu, morts estúpides, com és estúpid caminar tot el dia pendent del mòbil. A AlemanYa a aquests transeünts idiotitzats, que diria Cioran, els hi han posat nom, els diuen smombies.

Esos transeúntes idiotizados... -¿Pero cómo hemos podido caer tan bajo? ¿y cómo imaginar un espectáculo así en la Antigüedad, en Atenas por ejemplo? Basta un minuto de lucidez aguda en medio de esos condenados para que todas las ilusiones se derrumben. - E.M.CIORAN 

ODIO ELS SEMÀFORS 8.6.18

Odio els semàfors. En primer lloc perquè estan sempre en vermell quan tinc pressa i en verd quan no en tinc cap, sense parlar del groc que em provoca una indecisió horrible: ¿freno o accelero? ¿Freno o accelero? ¿Freno o accelero? Accelero, després freno, torno a accelerar i en frenar de nou ja m'ha entrat una furgoneta per la porta, ja s'ha ajuntat un munt de gent amb la il·lusió de la sang, i un tipus empunyant una clau anglesa ha sortit de la furgoneta dient-me Tros d'imbècil, ja la companyia d'assegurances em proposa calorosament que la canviï per una qualsevol de la competència, ja no tinc cotxe per una setmana, ja em situo en la vorada de la vorera fent senyals de nàufrag als taxis, ja pagaré un dineral per cada viatge i a sobre he d'aguantar la cuca de llum màgica i la verge d'alumini del quadre de comandament, l'esquelet de plàstic penjat del retrovisor, l'autoadhesiu de la noia de pèl llarg i barret al costat de l'advertència «No fumi que sóc asmàtic», proximitat que em porta a suposar que els problemes respiratoris es van accentuar a causa d'alguna perfídia secreta de la noia que no aconsegueixo saber qui és.

La segona i principal raó que em porta a odiar els semàfors és que cada vegada que m'hi aturo apareixen al costat del vidre de la finestreta criatures inversemblants: venedors de diaris, venedors de tiretes, les senyores virtuoses amb una caixa de metall al pit que ens peguen autoritàriament al cor el cranc de Càncer, els rodamóns de la Lliga dels Cecs João de Deus, prop d'un altaveu sobre una camioneta amb un espasa nou amb el full cap amunt, el tipus digne a qui li van robar la cartera i necessita diners per al tren de Porto, el tuberculós amb el seu certificat com a prova, tota la casta de minusvalideses (microcéfals, macrocéfals, coixos, geperuts, estràbics divergents i convergents, golls, braços raquítics, mans amb sis dits, mans sense cap dit, mongoloides, dirigents de partits polítics, etc.) sense comptar el grup de Bombers Voluntaris que necessita una ambulància, els estudiants de l'última promoció de Coimbra, amb capa i toga, que van decidir fer un viatge de fi de curs a Birmània i la colla d'heroïnòmans que no ha aconseguit robar cap radiocasset aquest dia.

Resultat: en el primer semàfor ja no tinc xavalla. En el segon no tinc jaqueta. En el tercer no tinc sabates. En el cinquè estic nu. En el sisè he entregat el Volkswagen. En el setè espero que la llum es posi en vermell per assaltar al meu torn, juntament amb una multitud de bombers, d'estudiants, de drogoaddictes i de microcéfals al primer automòbil que apareix. De mitjana canvio cinc vegades de roba i de cotxe fins a arribar al meu destí i, quan arribo, al volant d'un camió TIR, ballant en uns pantalons enormes, els meus amics es queixen que no sóc puntual.

António Lobo Antunes
en Llibre de cròniques, 2013
bloc descontexto.blogspot.com

EL MISTERI D'UN MINISTERI 8.6.18

Màxim Huerta, periodista valencià conegut per la seva col·laboració en el programa televisiu d'Ana Rosa Quintana, la tasca de presentador de noticies a cuatro, i també per les seves set novel·les publicades, va ser potser la gran sorpresa del Govern presentat dimecres per Pedro Sánchez, el seu perfil professional, associat a formats de gran consum, contrasta amb els d'altres companys de Govern que es distingeixen pel seu currículum acadèmic, professional i europeu, i després està l'assumpte dels tuits, la gota malaia de qualsevol aspirant a càrrec públic 2.0

El temps i l'actuació de Huerta diran si ha estat una elecció adequada per al càrrec. Cal tenir en compte un factor, quan parlem de cultura en ple segle XXI, de que estem parlant?, la televisiòn també és cultura, la comunicació també i en aquest sentit Huerta semblaria la persona adequada, pensem que podia haver estat pitjor, diuen que es va oferir aquest ministeri a Isabel Coixet, vaja misteri per a un ministeri de Cultura.

A Huerta li pot resultar bastant fàcil millorar les polítiques culturals del PP, No necessita fer massa, que a la cultura quan menys se la regulo millor. Cal no oblidar que va ser el govern de Rajoy el que va pujar l'IVA cultural del 8% al 21%, que és per on podria començar, abaixant-lo de nou al 8%. Huerta justificaria també la seva elecció si aconseguís el que no han aconseguit els seus antecessors en el ministeri: l'aprovació d'una llei de Mecenatge que aporti patrocini privat al món de la cultura a canvi de desgravacions per a les companyies que inverteixin en ella. És probable que el PSOE doni suport també, com ha anunciat, la reforma de la llei de la Propietat Intel·lectual. I fins i tot que aprovi un estatut de l'artista, una altra vella reivindicació del sector. Els principis de Màxim Huerta -que ahir va deixar entreveure en el seu discurs a l'afirmar que "la cultura ens fa lliures i més feliços" - i també la seva empenta seran determinants perquè aquestes reformes arribin a bon port. Amb aquesta finalitat, serà bo que el nou ministre se centri en la tasca per al qual ha estat elegit i, de passada, doni un respir al seu compte a Twitter.

I ja posats, seria bo que abans d'oferir un càrrec públic de relleu com un Ministeri a algú, de la mateixa manera que es revisa si està net de causes penals, s'investigués també si està net de tuits idiotes, ofensius, masclistes, racistes o supremacistes. O això, o acceptar aquests tuits com a animal de companyia.

EL MEU NOM ÉS THOMAS 7.6.18

El meu nom és Thomas i vaig néixer a Acra fa 50 anys. Sóc el sisè de deu germans d'una família pobra. El meu pare era pobre. La meva mare era pobra. Em vaig dir: "Jo no seré pobre". Vaig partir en un llarg viatge a través d'Àfrica, deixant a la meva dona i les meves tres filles darrere. En el camí vaig tenir un accident i vaig passar un temps a l'hospital. Em van empresonar a Líbia. Vaig treballar desactivant mines en el desert. Vaig perdre tots els meus diners i vaig tornar a estalviar treballant al mar. Volia arribar a Europa.
El 2002 vaig arribar a Lanzarote. Érem 39 en una pastera. Vam estar 40 dies en un centre de detenció i després ens van traslladar a Madrid. Vaig preguntar a altres immigrants on podia trobar a compatriotes de Ghana i em van dir que a Móstoles. Vaig anar a Móstoles, però allà ningú volia ajudar-me. Em van dir que podria trobar feina a Almeria i vaig marxar a Roquetas de Mar.
Treballàvem tot el dia de genolls, amb la collita, i en els hivernacles. La calor era insuportable en els hivernacles. Ens donava 27 euros al final de la jornada. Un dia vaig arribar a la feina aviat al matí i bo, no sé si això hauria de explicar... El capatàs es deia Juan i estava sobre una de les dones, una romanesa. El va disgustar molt que el descobrís i a partir de llavors el seu tracte va empitjorar. Em deia que no treballava bé i que m'anava a acomiadar.
Vaig marxar a Itàlia. Però allà no tenia documents i no podia treballar. Vaig agafar un tren de tornada. No tenia diners i no vaig poder comprar el bitllet. El revisor em va fer fora del tren prop de Montecarlo. Quan finalment vaig arribar a Barcelona no tenia on dormir. A l'estació de Sants vaig conèixer un home que em va portar a un edifici abandonat, on vivien okupes. Vaig estar vuit mesos vivint amb ells. Tots consumien drogues. Em van convidar a provar-les. Em feien sentir feliç. M'injectava heroïna i fumava crack. Després d'un temps, no podia parar. M'havia convertit en un addicte. A la casa dels okupes vaig conèixer a Maria. Anàvem junts a robar coses a El Corte Inglés i després les veníem per comprar drogues.
La gent del Govern va venir a l'edifici i ens va dir que havíem de marxar. Ens van donar 50 euros a cada un perquè busquéssim una pensió on dormir. Poc després Zapatero ens va donar papers (la regularització d'immigrants de 2005). Estàvem molt contents amb Zapatero, encara que després ens enfadessim molt amb ell. Per això de la crisi i tot això. En aquells dies jo fumava crack tots els dies i no podia treballar. Li vaig prestar els meus papers a un amic. Tenia paranoies i no podia parar de consumir drogues. Els dissabtes anava a un centre a prendre metadona. Al centre mèdic em van ajudar. Vaig aconseguir deixar-ho i vaig aconseguir una feina descarregant mercaderia en un supermercat Lidl. Vaig treballar a la porta 13 durant tres anys. Guanyava prop de 900 euros al mes. Podia enviar una mica de diners a casa per les meves filles.

Tot anava bé.

Vaig conèixer un compatriota que treballava en una fàbrica d'armaris metàl·lics. Els sou era millor encara. Vaig cobrar la liquidació del supermercat i m'en vaig anar a treballar allà per 1.200 euros al mes. L'encarregat de la fàbrica m'havia agafat afecte. De tant en tant em demanava diners i jo l'hi prestava. Sempre m'ho va tornar. Si treballaves en dies de festa, et donaven 100 euros extra. L'encarregat sempre m'escollia a mi per anar-hi els caps de setmana. Vaig arribar a guanyar 1.600 euros al mes.

Tot anava bé.

Em van trucar de Caja Madrid (Bankia). Tenia la meva nòmina allà. Em van dir: "Tenim un crèdit per a vostè, perquè es compri un cotxe". Mai m'havia posat darrere d'un volant. Els vaig dir que no sabia conduir. No importava, em van donar un crèdit de 6.000 euros de totes formes. Vaig obrir un altre compte al banc Santander. També em van trucar per oferir-me un crèdit. Em van donar 6.000 euros. Espanya vivia el boom de la construcció.

Tot anava bé.

La gent es comprava una casa i la venia dos anys després per molt més. El 2006 un amic i jo ens ajuntem i demanem una hipoteca a 20 anys per comprar un pis a Sabadell. Ens va costar 180.000 euros. Tenia tres habitacions i estava a prop de la fàbrica d'armaris metàl·lics on treballàvem. Lloguem una habitació i ens vam instal·lar a les altres dues.
Llavors va arribar la crisi. Els primers a ser acomiadats de la fàbrica, el 2009, vam ser els immigrants. Als espanyols van tractar de retenir-los, encara que alguns també van perdre la seva feina. Vaig anar al banc i li vaig dir a la senyora de la sucursal que no podia pagar la hipoteca perquè havia perdut el meu treball. Em va dir que no hi havia problema, però que si no pagava el deute creixeria i cada vegada seria més gran. Ens van deixar quedar-nos a casa un any. Un dia estava baixant les escombraries al carrer quan em vaig trobar amb diversos homes amb vestits negres. Em van dir que si no deixava la casa cridarien a la policia. No volia problemes, així que vaig marxar. Vaig perdre la meva casa.

No hi havia manera de trobar feina. Ni tan sols els espanyols podien trobar-ne una. Vaig començar a beure. Me'n vaig anar a Alemanya i vaig trobar una feina atenent els banys d'un restaurant de carretera. Les propines eren bones. Hi havia dies que guanyava 80 euros. Però em gastava la meitat en els bars a la nit. Comprava una ampolla de vodka i me la bevia abans de sortir. No volia estar trist. Si no bevia, era incapaç de fer res i m'ho guardava tot dins. Només quan bec em sento viu. Vaig emmalaltir i no tenia cobertura sanitària a Alemanya, de manera que vaig haver de tornar.
Em vaig instal·lar a Sant Sebastià. Dormia al carrer. Comprava marihuana a 15 euros i la revenia als turistes per 25. Vaig estar un temps a Sant Sebastià i després vaig marxar a Madrid. Aquí vaig conèixer a Mandela, el meu germà i amic. Em va dir que podia unir-me a ell i als altres immigrants que dormien al parc. El meu llit eren cartrons. Des de llavors visc al carrer. A vegades vaig a l'alberg de Sant Joan de Déu. A l'alberg em tracten bé, però la majoria dels que hi van són drogoaddictes. La gent escup a terra. Ara dormo sota el pont [assenyala el buit sota el Aqüeducte de Amaniel, a l'avinguda Pablo Iglesias de Madrid]. Aquesta és la meva casa. Tinc un matalàs, una manta i un paraigua. Tota la resta, tot el que tinc, està en aquesta maleta blava. Una mica de roba. Algun record. No tinc molt.
Guanyo una mica de diners ajudant a la gent a aparcar. Hi ha gent que dóna diners i una altra que no. Jo els parlo a tots amb respecte. Sóc tímid, però quan bec puc parlar amb la gent. Els espanyols són generosos. La gent aquí té més empatia. A Alemanya, França, Holanda... ningú t'ajudava. Pensen que és una cosa que ha de fer el govern. Amb els diners que em donen compro alguna cosa de menjar, desodorant i algunes coses més.
Fa poc va venir a veure'm el meu germà, que treballa a Londres. Quan va veure on vivia, les llàgrimes van començar a baixar per les galtes. Va estar dos dies a Madrid. Em va dir: "Thomas, quant costa llogar una habitació? No puc suportar que visquis sota un pont". Li vaig dir que no necessitava la seva ajuda. Que tornaria a recuperar-me, deixaria l'alcohol i tindria la meva pròpia llar. Ell insistia. Li vaig dir: ¿I per quant de temps podries pagar la meva habitació? "Vaig a sortir d'això sol".
La meva dona es va divorciar de mi i les meves filles viuen a Acra. Tenen 21, 19 i 13 anys. Els dissabtes ens escrivim per WhatsApp. A elles no els puc dir la veritat. No saben que visc sota un pont. Els faria sentir molt tristos. Fa dos mesos em van dir que la meva mare havia mort. Tenia 80 anys. Ella ens va treure a tots endavant. El meu pare venia de treballar, menjava, resava, llegia el diari i se n'anava a dormir. Estimava molt a la meva mare. De petit em deia que havia d'estudiar. Vaig passar els cursos de primària i secundària, però vaig suspendre l'examen per al següent nivell. Mai vaig ser un nen brillant. Però no li he fet mal a ningú. Només he fracassat.

Per què no puc deixar de beure? He de tirar endavant. Sé que puc. He anat a un centre de desintoxicació. La gent camina com zombies, et donen pastilles, menges tot el temps. Dorms tot el temps. No puc suportar-ho. Em dic que no vaig a beure més. Tot sortirà bé. Thomas, no sempre vas a viure sota el pont. Ve gent a veure i em diuen: "Thomas, tu no pertanys a aquest lloc". A vegades em llevo a les tres o quatre del matí, quan tot és fosc i en silenci. Penso en els errors que he comès a la meva vida. Em dic que quan es faci de dia els solucionaré, però llavors surt el sol i no trobo les forces. Prego i demano a Déu que em torni les forces per tornar a començar. - David Jimenez - Público.es

GOVERNS COMPARATS 7.6.18

Quan tornava de Madrid per qüestions de treball a Sabadell, em semblava la meva ciutat més petita i provinciana del que realment és, i el mateix em passa amb el Govern de Quim Torra comparat amb el de Pedro Sánchez.

A més, la paritat no és forçada, simplement, Sánchez ha posat a dones molt capaçes i preparades per a ocupar el seu càrrec, llevat de Carmen Calvo que em crea dubtes raonables sobre la seva eficiencia i Luis Planas, amb sospitoses actuacions quan estava d'ambaixador al Marroc. I Borrell? s'ha de veure, a Europa té prestigi i técnicament i des del punt de vista de Sánchez d'aturar a Pp y C's, el seu nomenament ha estat un encert, encara que aquí no agradi.

Això de fer ministre a un astronauta només se li podia ocórrer a Pedro Sánchez, com diu Fernando Ónega. Per descomptat, Pedro Duque és l'espanyol amb una visió més global de la Terra, potser el titular de cartera que arriba a aquestes altures sense sentir vertigen i el nom que confirma la vocació d'alta volada del nou Govern. Crec que per primera vegada dos enginyers aeronàutics s'asseuran al Consell de Ministres: Duque i el més estimat i valorat per Quim Torra, de nom Josep Borrell.

Ha faltat temps per treure tuits contraris o que no afavoreixen Màxim Huerta, res seriós i unes quantes boutades que defineixen un personatge d'una certa inconsistència i frivolitat, el que passa és que a tuitter el carrega el diable i és possible que en uns anys no trobin res amb què comprometre als nous polítics pels seus tuits, ja hauran après a usar-lo amb mesura. Màxim Huerta és una mica surrealista però s'haura de veure com es mou. Més em preocupa Grande Marlaska, més fins i tot que Borrell, aquí si que és per preocupar-se, però veient els seus predecessors a Interior, potser no n'hi ha per tant. En resum, el Govern de Pedro Sánchez, sembla molt seriós i professional, mentre que el de Quim Torra sembra en el meu interior molts dubtes de tot això, podent haver fet un govern del mateix tarannà profesional, es va quedar en poca cosa. D'entrada les últimes declaracions de Laura Borras i Elsa Artadi no pinten gaire bé.

El temps dirà, encara que cal tenir en compte que cap dels dos Governs, disposarà dels cent dies de gràcia que se suposa els hi hauria de concedir la oposició, que anirà 'a por ellos' des del primer dia.

TREBALLADORS I TREBALLADORES 6.6.18

"Les empleades de "Aceites y Energia Santa Maria" fa sis mesos que estan esperant el pagament dels endarreriments del nou conveni. El conveni diu 'treballadors' i no 'treballadores'. Les paraules emprades en la redacció del conveni col·lectiu del sector de l'oli, li estan servint a una empresa de Lucena com a excusa per no pagar els endarreriments a les seves tres treballadores."

Es veia de venir, tan llenguatge gilipollament correcte ens havia de dur fins aquí. Comencem amb els ciutadans i les ciutadanes i acabem amb els treballadors i les treballadores. Per enmig parlar de 'miembros y miembras' i altyres bestieses per l'estil. Perez reverte s'en fotia del tema en aquest article:

«El pleno está integrado por el presidente o presidenta, el vicepresidente o vicepresidenta y los vocales o las vocales.» Ante ese párrafo pueden ocurrir dos cosas. Una es que parezca normal: de pura saturación terminas acostumbrándote a cualquier imbecilidad. La otra es que nos dé la risa floja. Al principio creí que era un texto chungo. Manipulado. Pero nada de eso: BOPV, ley 9/2004 de la Comisión Jurídica. «Se hace saber a los ciudadanos y ciudadanas», etcétera. Todo trufadito de perlas como ésta: «Un secretario o secretaria que se nombra por el presidente o presidenta (...) entre funcionarios y funcionarias». Y más adelante, con repetición exhaustiva de las titulares o los titulares, las vocales o los vocales, los presentes o las presentes, el secretario o la secretaria, el presidente o la presidenta, se detalla que en ausencia «de uno de los vocales o una de las vocales (...) se procederá al nombramiento de un suplente o una suplente (...). El nombramiento y cese del suplente o la suplente se realizará conforme a lo previsto (...). El tiempo que dure la suplencia se imputará al período de mandato de la vocal o el vocal suplido». Imagino que las feministas galopantes estarán goteando agua de limón con el texto, pero creo que aún podríamos afinar un poquito más. Porque observo cierto déficit de concordancia. Puestos o puestas a ello, «la vocal o el vocal suplido» debería haberse escrito «la vocal o el vocal suplido o suplida», o bien «la vocal o el vocal suplidos o suplidas». Y puestos a hilar fino, lo de «el tiempo que dure la suplencia» también era mejorable escribiendo «el tiempo que dure la suplencia o el suplencio». Pero en fin. Cada maestrillo tiene su librillo.

En cualquier caso, es de justicia reconocer que, si en la lucha contra el sexismo lingüístico el BOPV se cubre de gloria pionera, en cuanto a la concordancia y el concordancio sus redactores o redactoras todavía no afinan mucho. Cuando escriben, por ejemplo, «el presidente o presidenta», «los titulares o las titulares», «los vocales o las vocales», no terminan de rematar la cosa. En pura lógica, vocal es a concejal lo que vocala a concejala, etcétera. O semos, o no semos. Y si semos, ¿por qué la puntita nada más? Lo normal, si se escribe presidente y presidenta, es que también se escriba presidencia y presidencio, titulares y titularas, vocales y vocalas, igual que en otros casos -sutil artículo 9- «ambos y ambas».

... I és que en molts casos, no hauriem de ser tan primmirats, millor fer servir el genèric, simplifica molt les coses i en el fons no discrimina a ningú. A més és que és complex, si diem homes i dones en comptes d'home en genèric per a referir-nos a la humanitat, ens oblidem i discriminem al col·lectiu LGBTI, i tampoc es tracta que per definir una cosa tan concreta com la humanitat, "els humans" dir: homes, dones, nens, nenes, joves i jóvenas, avis i àvies, gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals, etc etc. És que aixó és un caos, el acabose, el desideratum, perquè, donat que hi ha mes dones que homes ministres al nou Govern de Pedro Sánchez, que s'hauria de dir els divendres quan s'informi de la reunió setmanal: Consejo de Ministros com fins ara; Consejo de Ministros y Ministras, o potser, Consejo de Ministras, atès les dones són majoria.

QUE AMAGA CIUDADANOS? 6.6.18

EiTB, la televisió pública basca, ha emès 'Operació Ciutadans: què hi ha darrere?', Un reportatge en el qual explica la part més fosca de la formació taronja. La peça tracta els vincles del partit que presideix Albert Rivera amb l'Ibex 35, amb la fundació Fedea, economistes i fins i tot el president del Banc Sabadell, qui en 2015 parlava de Ciutadans com el 'Podem de dretes'.
El suport dels barons del PSOE o polítics com Aznar i Zaplana també és qüestionat en el reportatge. En aquest sentit, el documental subratlla les ideologies clarament oposades que defensa. "Els líders de Ciutadans solen dir que el seu programa no social és d'esquerres i l'econòmic és de dretes. L'establishment empresarial està més tranquil amb Ciutadans que amb altres formacions", explica el sociòleg Narcíso Michavila en el reportatge.
L'operació Libertas també té cabuda en el reportatge. Segons explica el documental, aquesta va fer possible que la formació taronja es presentés a les eleccions europees de 2009, encara que no van obtenir representació. A més, parla del finançament de Ciutadans. "És clar que han de tenir un suport econòmic d'algú o alguns", afirma Inmaculada Sánchez, presidenta de la plataforma per les garanties ciutadanes.

El documental compta amb testimonis de José Manuel Villegas, secretari general de Ciutadans, José Bono, expresident del Congrés dels Diputats, el periodista Antonio Maestre o Carlos Delgado, autor del llibre "Albert Rivera és un llangardaix de V", entre altres. - publico.es