MINISTRE. La transformació de la vida política catalana ha fet un gir irònic quan, per una sèrie de coincidències, els caps de la diplomàcia espanyola i catalana han resultat ser dos antics companys del PSC, que han evolucionat ideològicament de manera oposada a causa dels trasbalsos del Procés. D’una banda, el ministre Josep Borrell, que és català però forjat políticament a Madrid, i que va desaparèixer d’escena als anys noranta per un escàndol de corrupció que afectava dues persones de la seva confiança a la delegació d’Hisenda de Barcelona. Defenestrat pels seus rivals al PSOE, ha ressorgit de les cendres abanderant l’ala més espanyolista del PSC, que ara ja no és una ala, sinó el pollastre sencer, perquè el vell socialisme catalanista ja està fora del partit o bé s’hi ha quedat en respectuós silenci. Pepe Borrell ha tingut com a principal missió blanquejar una entitat prefabricada -Societat Civil Catalana- d’orígens inquietants, i ajudar així a frenar el transvasament de vots socialistes a Ciutadans. Com a recompensa, Pedro Sánchez l’ha nomenat ministre per fer de policia dolent i tranquil·litzar la caverna mediàtica espanyola, que el considera un patriota.

CONSELLER. Com a cap de la diplomàcia espanyola, Josep Borrell és el teòric interlocutor del conseller de Relacions Exteriors de la Generalitat, que és un altre històric del PSC, Ernest Maragall, amb qui no comparteix ni ideologia ni amistat, perquè als anys bons del maragallisme Borrell era un madrileny més que considerava que el PSC era un fill díscol o un fill tonto, segons els dies. Ernest Maragall va ser conseller durant la presidència del seu germà, i representa una part de l’antiga esquerra barcelonauta i antipujolista que, en arribar a la Generalitat, es va reconciliar amb el país i va entendre que qualsevol intent de reformar Espanya estava condemnat al fracàs, en part pel postfranquisme del PP i després de Rivera, i en part pel jacobinisme del PSOE. Maragall és ara, doncs, un independentista de nou encuny, que no té res a veure amb el dòcil sucursalisme d’Iceta però que és també molt conscient dels dèficits històrics d’ERC: un cert acomplexament respecte a l’antiga Convergència i una mirada suspicaç sobre tot el que vingui de Barcelona i el seu entorn metropolità.

LÍMITS. Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades -com trobar-hi Duran i Lleida i Artur Mas-és una manera com qualsevol altra d’explicar el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador, l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid. Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits. - Toni Soler - ara.cat